Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dissabte, 22 de maig de 2010

ALGUNS POETES FRANCESOS QUE M´AGRADEN

Aquesta entrada la faig per pur plaer meu, com totes, però més, perqué en aquesta la paraula prend més cos que mai. Els francesos són, per proximitat i perqué a la meva época n´era la llengua extrangera oficial, els primers poetes i literats, fora dels castellans, que em van influir d´una manera notable. Els aniré posant sincrònicament fent un repas de joventut i espero que us 
agradi.- Pijus.-
















ARTHUR RIMBAUD 1854-1891:

Nasqué al si d'una família de la classe mitjana rural de Charleville, Mézières, al Departament de les Ardenes, en el nord-est de la França. De petit, Rimbaud va ser molt neguitós, tot i que fou un brillant estudiant. A l'edat de quinze anys, ja havia estat guardonat amb molts premis i havia compost versos originals de gran qualitat i diàlegs en llatí.

El 1870, el seu mestre, Georges Izambard, esdevingué el seu primer mentor literari, i els seus versos en francès van adquirir ràpidament una qualitat superior. Sovint fugia de casa seva i molt possiblement, en una d'aquestes fugides, participà breument a la Comuna de París, en 1871, el que va retratar al seu poema L'Orgie parisienne ou Paris se repeuple (L'orgia parisenca o Paris es repobla).
Probablement fou víctima d'un atac sexual per part de soldats comuners embriacs.

El seu poema Le Coeur supplicié (El cor torturat), ho suggereix. Aleshores es va tornar anarquista i començà a beure i divertir-se colpint els burgesos locals amb les seves robes esparracades i el seu cabell llarg. Al mateix temps escrigué a Izambard i Paul Démenty sobre el seu mètode per assolir la trascendència poètica o el poder visionari a través "d'una llarga, inmensa i racional bogeria de tots els sentits" (Les lettres du voyant- Les cartes del vident). Va tornar a París a finals de setembre de 1871 davant la invitació de l'eminent parnassià Paul Verlaine (profundament impressionat per la lectura de l'obra mestra de Rimbaud: Le bateau ivre- El vaixell embriac).

Rimbaud va viure per poc temps a la casa de Verlaine. Aquest poeta, d'orientació bisexual, ràpidament es va enamorar d'aquell ombrívol i alt adolescent, d'ulls blaus i de cabell castany i immediatament van esdenir amants, portant en endavant una vida dissoluta de vagabunds, embriacs de l'absenta i l'haixix. Així van escandalitzar l'elit literària parisenca, indignada particularment pel comportament de Rimbaud, l'arquetípic enfant terrible. Al llarg d'aquest període, va continuar escrivint els seus contundents, visionaris versos moderns, superant el seu mestre, Charles Baudelaire.

La turbulenta relació homosexual entre Rimbaud i Verlaine els va conduir a Londres en 1872, abandonant Verlaine la seva esposa i el seu fill (als qui acostumava maltractar en extrem durant les seves ires causades per l'alcohol).
En el juliol de 1873, després d'una brega particularment violenta a l'estació de trens de Brussel•les, Verlaine va disparar al canell de Rimbaud. Tot i tement per la seva vida, Rimbaud va cridar la policia. Verlaine va ser arrestat i sotmès a un humiliant examen mèdic legal, de manera que es va considerar la comprometedora correspondència i les acusacions de l'esposa de Verlaine quant a la naturalesa de l'amistat entre aquests dos homes. El jutge va ser implacable i malgrat que Rimbaud va retirar la denúncia, Verlaine va ser condemnat a dos anys de presó.

Rimbaud tornà a Charleville i completà Une saison en enfer (Una temporada a l'infern) en prosa, amplament considerada una de les obres pioneres del modern mètode simbolista d'escriptura i descripció d'aquella vida de "drôle de ménage" (estranya parella) amb Verlaine, el seu "pitoyable frère" (penós germà) i "vierge folle" (verge foll) del qual n'era "l'époux infernal" (l'espòs infernal). El 1874 retornà a Londres amb el poeta Germain Nouveau amb qui posà la seva rupturista Illuminations", incloent-hi els primers dos poemes de rima lliure en francès.

Rimbaud i Verlaine es retrobaren per darrera vegada el 1875, a Alemanya, quan Verlaine va recuperar la llibertat després de la seva falsa conversió al catolicisme. Aleshores Rimbaud havia abandonat l'escriptura i havia optat per una vida estable de treball, fart ja de la salvatge existència anterior, segons alguns afirmaren, o degut a què havia decidit fer-se ric i independent, per poder després convertir-se en un poeta i home de lletres lliure de penúries econòmiques, segons altres especularen.

Continuà viatjant extensament per Europa, normalment a peu. A l'estiu de 1876 s'enrolà com a soldat a l'exèrcit neerlandès per viatjar gratis a l'illa de Java, (Indonèsia), on ràpidament desertà, i posteriorment tornà a França en vaixell. Viatjà a Xipre i, el 1880, finalment s'establí a Adén (Iemen), com a empleat de certa importància a la Agència Bardey. Allà tingué diverses amants nadiues i durant un temps visqué amb una abisínia.

El 1884 deixà aquest treball i es convertí en mercader per compte propi a Harari, a l'actual Etiòpia. Va fer-hi una petita fortuna com a traficant d'armes fins que al seu genoll dret s'hi desenvolupà una sinovitis que degenerà en carcinoma; la qual cosa el forçà a retornar a França el 9 de maig de 1891, on pocs dies després li hagueren d'amputar la cama. Finalment morí a Marsella, el 10 de novembre, a l'edat de 37 anys.

SENSACIÓ


Els vespres blaus d´estiu aniré pels camins,
Espicossat pels blats, petjant l ´herba menuda:
Somiador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

No enraonaré ni pensaré pas en rés:
Però un amor inmens em sortirà de l´ànima,
I aniré lluny, molt lluny, com un bohemi,
Natura enllà, tan feliç com amb una dona.

Arthur Rimbaud (Març 1870)

AL CABARET-VERD

A les cinc de la tarda.

Després de vuit dies, havia fet malbé les sabates
Pels còdols dels camins. Entrava a Charleroi.
Al Cabaret-Verd: vaig demanar rostes
De mantega i de pernil que no fos fred ni calent.

Feliç, vaig allargar les cames sota la taula
Verda: vaig contemplar els temes molt ingenus
De la tapisseria. I va ésser adorable
Quan la noia de pits grossos i d´ulls vius

Aquella si que que no és un petó el que l ´espanta ! ,
Riallera, em va portar rostes de mantega
I de pernil tebi en un plat acolorit,

Pernil rosa i blanc perfumat amb un grill
D´all , i em va omplir el xop* enorme amb l´escuma
Que daurava un raig de sol retardat.

*gerra de cervesa

Arthur Rimbaud (Octubre 1870)


L´ESTEL HA PLORAT ROSA.....

L´Estel ha plorat rosa al cor de les teves orelles,
L´infinit t´ha rodolat blanc del clatell als ronyons,
La mar s´ha emperlat roja al teu pitram vermell,
I l´home ha sagnat negre al teu flanc sobirà.


EL POBRE SOMNI

Potser arribarà la Nit
Que podré beure tranquil
En alguna vella Vila,
I moriré content:
Perquè sóc pacient.

Si el meu mal es resigna,
Si tinc un pessic d´or,
¿ Escolliré el Nord
O el país de les Vinyes ?....
Ah, somiar és indigne

Perquè és perdre el temps !
I, si em torno a sentir
Aquell vell viatger,
Mai més l´alberg verd
No em pot ésser obert.


Els poemes de Rimbaud han estat traduïts per Joan Brossa al 1974 , del seu llibre:
Les ungles del guant-Ronda de Rimbaud.-





























CHARLES BAUDELAIRE 1821-1867

Va néixer a París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del Despatx de la Cambra dels Pars), va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut-Dufays (filla d'emigrants francesos a Londres durant la revolució de 1793), que no arribava als 30 anys quan va néixer Charles-Pierre, li va ensenyar l'anglès. Quan Baudelaire va néixer, Joseph tenia ja seixanta anys i un fill d'un matrimoni anterior, Claude-Alphonse.

Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que tot i que es coneix molt poc sobre ella, va haver de tenir un gran pes sobre la família. Baudelaire la recorda en un poema aparegut a "Les flors del mal":

Jean-François Baudelaire va morir al 1827, quan Charles tenia tan sols sis anys, deixant una petita herència. La seva mare es va casar per conveniència amb Jacques Aupick, un dels seus veïns, de quaranta anys, que va arribar a ser general comandant de la plaça fort de París, i que probablement havia estat el seu amant. Això va tenir un gran impacte emocional sobre Baudelaire, que ho va viure com un abandonament, i que mai no va arribar a tenir una bona relació amb Aupick.
Després de les jornades revolucionàries de 1830, Aupick va ser ascendit a tinent coronel degut a la seva participació a la campanya d'Algèria. Dos anys més tard va ser nomenat cap de l'Estat Major i tota la família es va traslladar a Lió, on van romandre quatre anys durant els quals Baudelaire va estudiar al Collège Royal de Lió (de l'ambient del qual no guardaria bons records). Però Baudelaire s'avorria i es va escapar del seu "empresonament". La seva mare, impregnant-se de la personalitat d'Aupick, es va tornant cada cop més rígida i puritana. El 1836 el seu marit va ser ascendit a general de l'Estat Major. Van tornar a París, on Baudelaire va ser internat al Collège Louis-le-Grand durant dos anys i mig. Allí llegeix Sainte-Beuve, Chenier i Musset, els quals més tard criticarà. Va aconseguir el títol de Batxiller superior, però per una falta encara desconeguda, va ser expulsat.

El 1840 Baudelaire es va matricular a la Facultat de Dret. Va començar a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i va fer nous amics, com ara Gustave Le Vasseur y Ernest Prarond. També va iniciar una amistat amb Gérard de Nerval, Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d'animals.

Va començar a portar una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família degut a la seva addicció a les drogues i els ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i va mantenir relaciones amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí. Charles la denomina "La Louchette" ("la guenya"). A més a més era calba. Probablement ella li va contagiar la sífilis. A Les flors del mal, Baudelaire escriu un poema en el qual es refereix a Sarah, probablement escrit en el moment en què va deixar de veure-la tan sovint i va reiniciar les seves relacions amb Jeanne Duval.

La conducta de Baudelaire horroritza la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava Baudelaire, que no volia entrar a la carrera diplomàtica, tracta de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març de 1841 un consell de família l'envia a Bordeus per tal que embarqui cap als Mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta en companyia de comerciants i oficials de l'exèrcit.

De retorn a França, es va instal•lar de nou a la capital i va tornar als seus antics costums desordenats.
Va començar a participar en els cercles literaris i artístics i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l'inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d'art. Bona mostra del seu treball com a crític són Curiositats estètiques, recopilació pòstuma de les seves apreciacions i L'art romàntic (1868), obra que va reunir tots els seus treballs de crítica literària. També va ser pioner en el camp de la crítica musical. Baudelaire va traduir autors com E.T.A. Hoffmann i Edgar Allan Poe.
Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal el 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i els bons costums» i el seu autor va ser processat.

Tot i així, ni l'ordre de suprimir sis dels poemes ni la multa de tres-cents francs que li van imputar van impedir la reedició de l'obra el 1861. En aquesta nova versió van aparèixer, a més a més, uns trenta-cinc textos inèdits. D'aquesta època també són els Petits poemes en prosa (1869), "Paradisos artificials" (1858-1860) i d'altres obres.

El 1864 va viatjar a Bèlgica i va residir dos anys a Brussel•les. Allí va intentar guanyar-se la vida fent conferències d'art però no va tenir èxit. La sífilis que patia li va causar el primer conat de paràlisi (1865), i els símptomes d'afàsia i hemiplèxia que arrossegaria fins a la mort van aparèixer el 1866, quan va patir un atac a l'església de Saint-Loup de Namur. Va ser traslladat d'urgència per la seva mare a una clínica de París, on va mantenir-se sense parlar però lúcid fins a la seva mort l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres van ser publicades després de la seva mort.
Charles Baudelaire és considerat el pare i profeta de la poesia moderna.


SEPULTURA

Si una pesant, negra nit,
un cristià, per caritat,
darrera d´un munt de runa
enterra el cos que he elogiat

Quan, castament, les estrelles
tanquen els seus ulls cansats,
l´aranya hi farà una tela,
l´escurçó hi parirà els fills;

sentireu, tota l´anyada,
sobre la testa damnada,
crits lamentables de llops

i els de bruixes afamades,
i embats de lúbrics ancians
i conxorxes de bergants.

TRISTESES DE LA LLUNA

Aquesta nit la lluna somnia amb més peresa,
voltada de coixins, igual que una bellesa
que amb mà distreta i lleu acaricia,
abans no li entri el son, la liniadels seus pits;

sobre el dors setinat per les allaus molt blanes
es lliura, com morint-se, a llargs defalliments,
i escampa els ulls damunt visions molt blanques
que pugen en l´atzur igual que un floriment.

Quan sobre aquesta terra, amb lleures decandits
deixa escapar, a vegades una furtiva llàgrima,
un poeta devot, que és enemic del son,

en el clos de la mà recull la clara llàgrima,
que fa, com un tros d´òpal, reflexos irisats,
i se la fica al cor, molt lluny dels ulls del sol.

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l´eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d´estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls, cel lívid que gesta l´huracà,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp.... després la nit ! Fugitiva bellesa
d´una mirada que, de sobte, m´ha fet tornar a la vida,
¿ no t´he de tornar a veure sinó en l´eternitat ?

En altre lloc, molt lluny d´aquí, molt tard ! O potser mai !
Ni jo sé cap on vas, ni tu saps on m´adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho !

BOIRES I PLUJA

Deixies de tardor, hiverns, fangoses primaveres,
temps de l ´ensopiment ! Us lloo i us estimo
pel fet que emboliqueu el meu cervell i el cor
amb embolcall lleuger i amb imprecisa tomba.

A aquesta plana estesa, on corre el fred garbí,
amb llargues nits en què el penell rondina,
l´ànima meva, millor que al temps de tebior florida,
desplegarà pertot les ales, com un corb.

Res no és més dolç per a una ànima fúnebre
colgada en la borrufa des de fa molt de temps,
estacions grogoses, senyores d´aquests climes,

que el posat permanent dels dies tenebrosos
llevat que, en una nit sens lluna, aparellats,
féssim dormir les penes en llits molt atzarosos.


La traducció d´aquests poemes són a cárrec de Jordi Llovet, del seu llibre: Charles Baudelaire, Les Flors del Mal, Edicions 62, desembre 2007.-



FRANÇOIS VILLON 1430-1489:
























BALADA


En realgar, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s'hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots,
en sang de serp i drogues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.

En el cervell d'un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d'un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava i saliva,
en els pulmons d'una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l'aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.

En sublimat, perillós de tocar,
talment l'ullal d'una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l'aigua d'un pou ple d'escombraries,
en el llot dels pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l'aigua on les mestresses renten draps
i s'hi ha rentat les fembres amoroses
(qui no m'entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porc
siguin cuites les llengües envejoses.

(Trad. Feliu Formosa)


D'"EL TESTAMENT"

(XVII-XVIII)

Al temps que Alexandre regnà,
un home que es deia Diomedes,
davant seu va ser conduït,
encadenat de mans i peus
com un bandit, perquè era un lladre
d'aquells que assalten els vaixells,
i al gran cabdill fou presentat
perquè el jutgés i el condemnés.

L'emperador li demanà:
"Per què ets pirata de la mar?"
L'altre resposta li donà:
"Per què de lladre em dónes nom?
Només perquè m'han vist robar
menant un feble galió?
Si jo com tu em pogués armar,
com tu seria emperador.

(Trad. Feliu Formosa)

BALADA DE PRESÓ
A cartoixans i a celestins,
a mendicants i a penedides,
a criats i a noies boniques
amb la cintura ben cenyida,
a presumits i a desvagades,
a aquells que l'amor enfolleix
i no els fan mal botes estretes,
demano a tots que em perdoneu.

A les qui ensenyen la pitrera
per atrapar els homes que passen,
als lladres i als qui mouen brega,
a trobadors i a titellaires,
a folls i a folles, a idiotes
que tot xiulant van a passeig,
als qui fan música a tothora,
demano a tots que em perdoneu.

No pas als gossos traïdors
que només em donaven crostes
perquè pogués, tot rosegant-les,
oblidar les males estones.
De pets i rots els ompliria;
si no ho faig, és per no aixecar-me.
I per no moure més trifulgues,
demano a tots que em perdoneu.

Que tan de bo a tots us esclafin
els morros a cops de martell,
i el cap amb pilotes de plom.
Demano a tots que em perdoneu.

(Trad. Feliu Formosa) 





BALADA DEL CONCURS DE BLOIS


Moro de set tenint l'aigua a tocar
càlid com foc espetego de dents
a casa meva sóc home forà
prop de braser sento calfreds ardents
nu com un cuc vestit de magistrat
ric tot plorant tenint molt no tinc gens
ho espero tot i visc desesperat
i quan m'afarto em sento dejú
tal com sóc fort sense força forçat
sóc refusat i acollit per ningú.
Estic segur només del que és incert
i veig obscur allò que és evident
dubtes no tinc sinó d'allò que és cert
coneixement en mi és accident
ho guanyo tot i em mantinc perdedor
dic al mati: «Bona nit Déu nos do»
jec panxa enlaire i caure em fa por
riquesa tinc pobresa se m'enduu
heretar espero quan hereu no sóc
sóc refusat i acollit per ningú.

No em cal pas res i m'entesto a tenir
tots aquells béns que cap falta no em fan
qui millor em parla m'ofèn perquè sí
i el més sincer més em va engalipant
tinc per company qui em fa entendre i capir
que un cigne blanc la color del corb té
i qui em fa mal crec que em fa només bé
el cert i el fals per a mi són tot u
ho tinc tot dins i expressar-ho no sé
sóc refusat i acollit per ningú.
Príncep clement, potser us plagui saber
que ho sento tot sens sentir ni saber:
parcial sóc i totalment comú.
Què més sé doncs? Retenir el meu haver
ser refusat i acollit per ningú.

Versió catalana: Jordi Teixidor
Veu i música: Jaume Arnella






BALADA DELS PENJATS


Germans humans que ara ens sobreviviu,
no ens mireu pas amb cor dur i despectiu,
car si teniu pietat de nosaltres
Déu en tindrà molta més per vosaltres.
Heu-nos ací lligats, penjats, cinc, sis:
Aquesta carn que amb excés hem nodrit
fa molt de temps que ja se'ns ha podrit
i no som més que ossos, pols i buidor.
Que el nostre mal no us inciti al somrís,
pregueu a Déu per a tots el perdó.
I si us clamem avui, germans, no ens heu
de menystenir: vam ser ajusticiats
i tots vosaltres prou bé que sabeu
que no pas tots som del tot assenyats.
Així, excuseu-nos puix que ara hem transit
devers el fill de la Verge Maria,
la seva gràcia amb nosaltres sia
i no l'eterna fulminació.
Avui som morts, no ens vulgueu cap neguit,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

La pluja ens ha rentats i emblanquits,
després, el sol, assecats i ennegrits,
garses i corbs els ulls ens han buidat
i barba i celles ens han arrencat.
Sense parar cap instant nit i dia,
ençà i enllà, tal corn el vent varia
arrauxat sempre al seu gust ens arria,
més repicats que closca d'ametlló.
No entreu mai en la nostra confraria,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

Príncep Jesús, que dalt de tot regneu,
feu que l’infern no ens sotmeti al seu feu,
que no hi tinguem deute ni qüestió.
Homes, això no és pas perquè rigueu,
pregueu a Déu per a tots el perdó.

Versió catalana: Jordi Teixidor
Veu i música: Jaume Arnella

PD: Tota la part de François Villon l´he tret exclusivament de Mag Poesia i del blog d´en Salvi Jacomet, piratejant en bé de la difusió de la cultura, Villon s´ho valia. Grácies amics.-






























dissabte, 1 de maig de 2010

EL MEU AVI I LA PASSIÓ D´ESPARREGUERA JUDAS N´ ERA





















Fent de pastisser i seguint la tradició  familiar a la seva pastisseria del carrer Gran nº 3, ca l' Ignasi Simó. Any 1930.- La petitona és la meva mare. Cap els anys 50´s es canvià el nom per La Lionesa. Ell em confesà moltes vegades que li hagués agradat ser impressor i remenar llibres.-























Una feina d´equip: els seus companys. No voldria començar d´una altre manera.

Els homes d´esquerra a dreta: Remí Reynés Pere Franch, Joan Forns, Ricard Reynés, ?, Francesc Subirana, Pere Jorba, Ramón Torruella i Miquel Mas.

De les dones tenim: Olimpia Garcia, Isabel Hipólito,..Rajadell, Carme Pitarch, Agnés Casalta (la madre guapa), Emilia Abeya, Maria Moragas, Rosita Estruch i Nuri Joanpera.-




















Ermengol Ventura Reynés


13-4-1895/18-1-79

Armengol, Ermengol, Hermenegildo com ell signava en el carnet d´identitat, però tothom l´anomenava Tildu, fou vocal del Consell Directiu del Patronat, director escènic (1928, 1935-36, 1943-1949), vicedirector (1950-56), "Joan" (1920), "Zebedeu", "Herodes" (1950-55) de la Passió. L´any 1949 el substituí en Andreu Badia en la tasca de director, però com veieu el Tildu restava encara al peu del canó.

A la bibliografia del llibre"La Passió d´Esparreguera" de A. Sabanés de Balagué, Editorial Barcino. 1957 i figura l´article Hermenegildo Ventura, "La Passió d´Esparreguera vista por su director, El Correo Catalán", abril 1946, escrit per Josep Maria Bayona. Dit article no el tinc ni

l´he pogut llegir mai. Si alguna ánima caritativa el tingués, agrairia moltísim m´ho digués.- Pijus.-


Els seus pares:




















                                     DOLORS REYNÉS BALCELLS
IGNASI VENTURA SIMO







Recordatori de la primera comunió del Tildu. Any 1908.




































El primer de l´esquerra és en Tildu i el tercer i el quart de la dreta són els seus germans Lluís Ventura i Ignasi Ventura. Any 1902.-













Al costat del dimoni amb els Pastorets del
Patronat l´any 1914.-








En Tildu amb un grup  d'amics no sabem quin any. Anaven d´excursió ? El trobem assegut , el primer de la dreta.















Amb ex-directors i ex-actors de la

Passió. Any 1956.-









-Amb tota la companyia.-







Representant Felipe Derblay a l´Ateneu l´any 1.942, el primer de la dreta, amb 
perruca, és el Tildu.-





Cartell del Judas (1952)


A Terrassa, mala raça,
la meitat en són jueus;
a Esparreguera en són dimonis
i a Olesa bona gent.
(Follia nº 22)

A Terrassa bona raça,
quasi tots són bona gent,
a Olesa són dimonis,
i a Esparreguera jueus. 



 (Follia nº 23)

A Terrassa mala raça.
a Sabadell mala pell,
els d´Olesa en són dimonis
i a Esparreguera bona gent.
(Follia nº 24)






Entre d' altres: Ramón Graells,Rosita Navarro,Joan Vives, Josep Ninou, Pere Vendrell, Lluis Millaret,Antoni Mach,Pere Cuscó, Miquel Mas,Ramón Ramón,Pau Bros,Demetri Perez, Sr. Emilio. Lila, Peret Solé, Romagosa,Joan Roig, Maria de cal Gerrer, Armando Matas, Ermengol Ventura,Rosa Moragas i Joan Forns.-

Cel.lebrant l´exit de la pel.licula amb Antonio Vilar just darrera del Tildu.






El llanero solitario, li diu en Pere Jorba al revers de la foto que li va fer en una de les seves sortides.-









Amb Antonio Vilar i els seus companys durant la filmació de " El Judas" de Ignacio F. Iquino (1952)



"viure de forma que la nostra presència no es noti però que la nostra absència sigui sentida."







Sense comentaris. Només cal llegir les dedicatories que li fan els seus amics de viatge, aixó és:












L´avi Tildu i la Siseta (Narcisa Ferran i Cors), la meva avia materna , en la comunió del Salvador de Can Fontimarch.-



Ell i la Siseta en un dinar de pastissers (sembla que feia rato que esperaven el dinar i en tildu i en Manel és posaven nerviosos), amb el Manel Salas Azuara i la seva dona la Camil.la Puig i Orriols de la pastisseria La Lionesa de Manresa .- Anys 50´s. El Manel havia aprés l´ofici de pastisser a l'obrador del Tildu aquí a la Lionesa d´Esparreguera.-



Retalls de la pel.licula del Judas on hi surt en Tildu.-












Tros de pel.licula familiar en 8 mm on hi surt l´avi Tildu el maig del 1978 en el restaurant de la masia de Can Rial, el que menja els macarrons i mira malamente és el meu germà Marc Matalonga, tenia quasi cinc anys.-