Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dijous, 16 de desembre de 2010

ALLAN KARDEC (1804-1869): L´ESPIRITISME MODERN



















En els anys finals del franquisme els pòtols místics catalans ens distrèiem amb la ouija i amb ella amb vaig afeccionar al rollo espiritista, encara que només fos desde l´aspecte purament cientific i d´observació del fenómen, i em vaig comprar alguns llibres sobre el tema, entre ells dos d´Allan Kardec i un sobre Parapsicologia del doctor txec  Milan Rýzl en el que en feia una llarga explicació sobre els fenómens parapsíquics i la percepció extrasensorial (ESP).

Continuo creient el que creia ja aleshores de que tot està dins del nostre cervell i de que  molts dels fenómens paranormals o extrasensorials  que coneixem  s´aniran explicant  poc a poc al llarg del temps d´una manera totalment cientifica  com tard o dora  s´explicará el fenómen de la telepatia.


















Us explico que en una de les ouijes en que hi vaig participar i després de molta estona invocant els esperits de la casa, estàvem en una taula vora la llar de foc, el got va començar a moure´s  decididament per acabar assenyalant les lletres F O C  sense cap altre comunicació amb el més enllà.

Telepáticament tots els que allí estávem i d´una manera inconscient ens vam comunicar i  vem ballugar el got cap a les lletres que definien el pensament  més fort e intens d´aquell moment.

De tota manera i per fer una mica de pedagogia sobre qui era Allan Kardec i del fenómen espiritista, molt comú a sudamerica, del que no hi ha gaire presséncia en el món dels blocaires us deixo aquesta entrada amb una barreja del que volta per internet sobre el tema.- Pijus.





Hippolyte Léon Denizard Rivail






Allan Kardec (Lió, 3 d'octubre de 1804 - París, 31 de març de 1869) és el pseudònim de Hippolyte Léon Denizard Rivail.





Va fer els seus primers estudis a Lió i els va completar a Yverdum (Suïssa), a l'Institut del cèlebre professor Pestalozzi, conegut per ser un dels més respectats centres d'ensenyament de tota Europa, i per on van passar famosos intel•lectuals d'aquella època.


Es va lliurar a fons a la lingüística i parlava correctament l'alemany, l' anglès, l'espanyol i l'holandès. De retorn a París va funda allà un Institut d'Ensenyament semblant al de Yverdon.


Publica nombrosos llibres: Curs Pràctic i Teòric d'Aritmètica, segons el Mètode de Pestalozzi, amb modificacions, publicat el 1824. Pla proposat per al millorament de la instrucció pública, publicat el 1828; Gramàtica francesa clàssica, publicat el 1831; Manual dels exàmens per als diplomes de capacitat, el 1846; Catecisme gramatical de la llengua francesa, el 1848, entre d'altres.


El 1854, amb 50 anys, escolta parlar per primera vegada del fenomen de les taules giratòries.


El 18 d'abril de 1857 publica un llibre que marcarà l'inici del Espiritisme: El llibre dels esperits, fet pel qual és avui dia conegut.


Les seves investigacions en el terreny del espiritisme el van portar a canviar-se el nom de Hippolyte Leon al de Allan Kardec després de, segons va afirmar ell mateix, recordar una vida anterior en la qual duia aquest nom.


També publica El llibre dels mèdiums (1861), L'Evangeli Segons l'Espiritisme (1864), El Cel i l'Infern o la Justícia Divina segons l'Espiritisme (1865) i Gènesi, els Miracles i les Profecies segons l'Espiritisme (1868). El 1858 va fundar la Revista Espírita, de la qual fou director fins a 1869 (any de la seva mort).

 
 El fenomen ideològic del espiritisme, plena bona part de la segona meitat del segle 19 europeu-americà. En certa manera, en la mesura que aquest moviment afirmava el seu caràcter científic com una característica, establia les pautes de la imatge que volia es tingués de si mateix.
 Tractava en efecte de emparentar amb la rica tradició científic-racionalista que des del segle 17 s'afirmava en la mentalitat europea. Es tractava d'una voluntat contradictòria però no del tot incapaç d'establir un pont de comunicació. El plantejament metodològic cartesià i el baconià, amb les seves combinacions deductives i inductives, s'havia anat imposant en la tradició occidental.


Era, d'altra banda, una manera de validar les seves conclusions en un segle 19 que va convertir a la ciència natural i els seus mètodes en el model explicatiu per excel.lència. Aquest, valgui dir-ho, no va ser tret privatiu del moviment espiritista. En la història i en les disciplines socials es va donar un fenomen paral lel. L'historicisme, el materialisme històric i el positivisme comtià, van ser una clara manifestació de la mateixa ansietat o mania cientifista.


L'espiritisme va heretar de fet els principis doctrinals d'una ciència (la natural) per a la qual experiment i demostració eren claus. Per això les taules (el taller), van ser sempre el braç fort d'una teoria complexa que no deixava de mostrar una pluralitat on les tradicions judeo-cristianes i les purament orientals (l'etern dilema de la reencarnació i la seva interpretació com a model del retorn , per exemple), van haver d'aprendre a conviure.


L'impacte d'això en el llenguatge dels espiritistes de finals del segle XX porto-riquenys és evident: Manuel Corchado i Juarbe, un neoclàssic, veia en el espiritisme una disciplina amb potencial acadèmic que havia de ensenyar a les universitats. El compromís de Rosendo Matienzo Cintrón amb demostrar la realitat del fenomen espírita a la premsa escrita mitjançant proves irrefutables i raonables, més que una mera reacció als atacs de l'ortodòxia catòlica, representa la recerca d'un mètode expositiu a l'altura de la fiabilitat de la ciència natural mateixa.

Per una altra via, l'espiritisme es pot vincular amb l'anomenada tradició il.lustrada del segle 18 i la seva voluntat d'obrir-se a plantejaments polèmics i espais nous. El mateix culte a la ciència i, en conseqüència, la traducció de la idea del progrés al món del que és purament espiritual, pot ser interpretat com un original intent de síntesi que tampoc va ser exclusiu dels espiritistes vuitcentistes. Raó, ciència i progrés, les grans fites de la modernitat, estan a la base del desenvolupament del plantejament espírita, fet que el converteix en un fenomen pertinent avui, a punt del límit de la modernitat.


El que passa és que aquesta vessant progressista del espiritisme pot avaluar de diverses maneres. La imatge d'un esperit que progressa després de la caiguda cap a una probable salvació, havia estat present en la tradició judeo-cristiana des de temps immemorials i s'havia fet part de la ideologia d'occident a través dels rabins, els místics i els teòrics del providencialisme , entre altres. Si, com asseguren múltiples historiadors de les idees, la noció de progrés secular és filla d'aquella noció de progrés sagrada, l'investigador es troba davant d'un cercle ideològicament tancat. Allan Kardec era un bon exemple del que porto dit. Format a la manera de la ciència del segle 18, usa els seus fonaments per qüestionar el que la mateixa no va poder resoldre.


Però com tot moviment complex, l'espiritisme no va ser només una traducció de la mitologia de l'època il.lustrada i de la raó. També va ser la resposta a un problema que va acompanyar el creixement desmesurat del capitalisme avançat en la segona meitat del segle 19 europeu i que va provocar reaccions múltiples i riques en aquell context social. Des de mitjans del segle 19, dues nocions es fan cada vegada més poderoses en l'imaginari occidental.


Primer, la idea de l'abisme que s'havia desenvolupat en la societat industrial avançada entre la cultura material i el jo afirmant la fragilitat de l'ésser humà. Karl Marx havia parlat d'això cridant alineació. A finals del segle 19 i principis del 20 també el va proposar un dels pares fundadors de la sociologia, Georg Simmel, identificant-lo amb la mercantilització de tot. Segon, sens dubte profundament vinculat al abans esmentat, es reafirma la concepció que occident es trobava en un procés de decadència. Per Jacob Burckhardt i Friedrich Nietzsche durant la darrera part del segle 19, i per Oswald Spengler i Arnold Toynbee en el primer terç del 20, aquesta era la resposta al dilema existencial. Els dos problemes eren, d'altra banda, molt relacionats.


L'espiritualisme en general i el espiritisme en particular van ser, a la llarga, respostes concretes al primer problema. La filosofia de l'existència com a clau des Soren Kierkegaard fins el pluralisme de Martín Heidegger va servir per atenuar, que no per resoldre, el segon. Cal recordar que quan el espiritisme madura els fonaments de l'occident sociocultural estan sent qüestionats des de dins d'occident. El segle 20 veurà la seva deslegitimació des de fora.


L'espiritisme proposava una trobada de l'ésser humà amb si mateix en un moment en què l'esperança escatològica arribava al seu clímax. L'any 1806 havia estat una de les claus d'això perquè havia marcat la fi dels últims retards del mític quart imperi a Europa. Aquest any el nou Cèsar havia posat fi al Sacre Imperi Romà Germànic. Per a molts iniciats, la fi estava a la volta de la cantonada. El retorn a la màgia i les explicacions religioses i fins a la mateixa idea de la decadència, poden ser interpretades des d'aquesta perspectiva.


Jo no crec que els fenòmens històrics com les ideologies, són necessaris o inevitables en el sentit filosòfic de la paraula. Els mateixos es poden explicar en els contextos concrets en què sorgeixen i l'explicació es pot traduir en necessitat.

 L'espiritisme va ser una resposta pertinent és a dir, realista i significativa dins de l'època i l'àmbit en el qual es va desenvolupar. Respondre una multiplicitat de preguntes als problemes que li pertocaven. També va servir de base per plantejar-se el problema d'una realitat opressiva des d'una perspectiva renovadora.


El que passa és que bona part dels condicionaments i circumstàncies que van permetre la consolidació de l'ideari espiritista en el període vuitcentista encara són vàlids en el present. El conflicte entre els valors i els models de vida occidentals va ser notable en el segle 19, va fer crisi en el segle 20 i aquesta tendència no sembla que hagi de canviar entrat el segle 21. Només pensant en això, es pot comprendre la persistència d'un corpus ideològic d'aquesta naturalesa tot i les agressions de l'estatus quo.


La reacció davant del espiritisme científic va ser la que es podia esperar d'un occident atrapat dins dels cicles d'acció-reacció. El 1864, el papa Pius IX va fer pública l'encíclica Quanta cura on condemnava la major part dels projectes que la democràcia liberal burgesa del segle 19 i 20 consideraria els seus èxits ideològics i pràctics més notables. Aquest mateix any, en el Syllabus, es reprovaven bona part de les ideologies que la modernitat havia fet seves, des de la democràcia liberal fins a la tolerància, des del socialisme fins a la maçoneria. L'església catòlica no va tolerar postures anticlericals i els suggeriments panteistes l'espiritisme.


La comunitat científica tampoc va donar molta importància a la invenció espírita. La definició que aquella tenia de la ciència, es cenyia a unes concepcions molt estretes que no deixaven espai a les possibilitats de coneixements en un altre àmbit que no sigui el material. Malgrat això, l'espiritisme es va difondre aviat per bona part dels països de l'occident europeu i d'Amèrica. La ciència convencional, va reduir la seva reacció davant l'amenaça espiritista al silenci respecte a aquest tipus particular de saber des del límits. Si l'espiritisme aspirava a legitimar en el si de la civilització moderna, hauria de convèncer la comunitat científica que havia fenòmens que no podien ser compresos mitjançant l'aplicació dels seus artefactes i els seus instruments. Aquesta situació no s'ha alterat en el present.
                                                           
                                                    Mario R. Cancel. (historiador i escriptor)


















dimecres, 8 de desembre de 2010

ENTRE MARX I FREUD: WILHELM REICH I L' ORGASME








Que  podem dir d´aquestos tres personatges i de la seva influència en posteriors generacions, sobretot de la meva, la dels  pòtols místics franquistes en els que la religió, la política i la música formaven un coctel molotov  letal  que si el podiem fer explossionar en forma d´orgasme com ens diu Reich ja feiem prou.  










Val a dir que de tots tres, les teories de Wilhelm Reich  són les més desconegudes i més amagades  per els governs puritans dels anys 50´s i que més han costat de de superar el pas del temps.

 És per aixó que l´incloc en el meu bloc, i rima i tot. Pijus.




 "Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable."


Miquel Lopez Crespí. 

                                                                    





Wilhelm Reich (1897-1957) entre Marx i Freud




En la tradició freudiana, W. Reich és un cas digne d’estudi per ell tot sol. Mai no es va anomenar explícitament ‘freudomarxista’ (terme que s’ha fet famós en emprar-lo l’Escola de Frankfurt), sinó que era més aviat un vitalista radical, però fou el primer a correlacionar explotació econòmica i repressió sexual i a suposar que la neurosi s’origina en la misèria de la vida quotidiana. Amb prou feines se’l recorda com a inspirador del moviment ‘Sexpol’ [Sexualpolític] que propugnava la revolució sexual com a part de la revolució social, però en la perspectiva que donen els anys.


Reich és alguna cosa més que l’antecedent de l’antipsiquiatria i alguna cosa menys que el profeta de la revolució sexual.
La peculiar versió reichiana de la psicoanàlisi, essencialment transgressora, afirma que els problemes emocionals i, específicament les neurosis, la frigidesa, etc., no tenen resposta individual perquè la misèria produïda per l’explotació capitalista i reproduïda per la família, porta implícitament en ella mateixa la misèria sexual.

L’única possibilitat de curació consisteix, doncs, a combatre la neurosi mitjançant una revolució capaç de fondre Marx (crítica de explotació econòmica) i Freud (crítica de explotació sexual). De fet, W. Reich aconseguí fer-se expulsar dels cercles psicoanalítics per comunista antistalinista i dels cercles comunistes per
freudià dissident.

Indubtablement, Reich pot ser caricaturitzat com a ‘més marxista que Marx i més freudià que Freud’ perquè reduïa tota la vida social a alienació i explotació econòmica i tota la teoria de l’inconscient a sexualitat reprimida. La tesi segons la qual el capitalisme es reprodueix a nivell inconscient mitjançant la família
patriarcal i l’opressió sexual dels joves és com a mínim arriscada i hauria estat de ben segur massa relliscosa, fins i tot per a algú molt més emocionalment equilibrat que ell.

En el seu cas, ‘creure massa’ en les seves pròpies teories li va ser fatal. Però la seva personalitat, sovint delirant, i la seva mort brutal, durant la guerra freda en una presó als Estats Units (Lewisbrug, Pennsylvania), l’han convertit més en una llegenda que en l’iniciador d’una lectura política dins la psicoanàlisi. L’any 2.000
l’FBI va alliberar per a consulta pública 789 planes d’informes ‘reservats’ sobre Reich i això tot sol ja indica que el personatge no era per prendre’l a broma, al menys des del punt de vista de la policia del pensament.

Reich va escriure molt i algunes de les seves obres com ‘La funció de l’orgasme’ (1927), ‘La lluita sexual dels joves’ (1932), ‘La psicologia de masses del feixisme’ (1933) són autèntics clàssics –de vegades introbables avui més enllà de les biblioteques. Si algunes dels seus llibres més divulgatius, com ‘Escolta, homenet’ (1948), estigueren a la base de la revolta del maig de 1968, el silenci posterior que ha caigut sobre la seva producció teòrica i sobre les seves idees també és digne de sospita.

A efectes purament descriptius es podria dividir l’obra reichiana en 3 períodes:

1.-De 1919 a 1927 passa per un període psicoanalític i fins i tot arriba a formar part del cercle freudià més proper al mestre.

2.-De 1928 a 1938 vol sintetitzar les aportacions de Marx i Freud en una teoria de l’economia sexual

3.-De 1935 a 1957 es pot parlar d’un període ‘orgonòmic’ en què l’essencial dels seus treballa se centra en la recerca de la suposada energia vital anomenada ‘orgon’.

El concepte a partir del qual resulta avui més abordable l’obra de Reich és el de ‘plaga emocional’. Són ‘plaga emocional’ tots els individus malalts que volen imposar als seus congèneres una concepció del món basada en la violència psicològica, en l’acumulació de diners (recordi’s la relació simbòlica que ja Thomas
Moore a la ‘Utopia’ va establir entre ‘merda’ i ‘or’) i en la repressió de les emocions.

La ‘plaga emocional’ és el capitalisme quan actua com a castració i com a sadisme.
Segons Reich el fet que els humans siguin emocionalment infeliços es deu a una doble explotació: econòmica (per part del capital) i sexual (per part de les esglésies, el conservadorisme polític, etc.) Amb la ‘plaga emocional’ no és possible cap negociació. Així, la lluita de classes no passa només per alliberar l’home de la
seva repressió econòmica i política sinó també per la revolució sexual. En paraules de Reich: ‘un home amable creu que tots els homes són amables, mentre que l’infectat per la plaga creu que tots els homes menteixen, enganyen i estan assedegats de poder. En tals circumstàncies els vivents es troben en un clar
desavantatge. Quan donen alguna cosa als afectats per la plaga són exprimits fins els ossos i després ridículitzats i traïts’.

A parer de Wilhelm Reich la repressió dels obrers en la societat industrial només és possible si, prèviament i al mateix temps que s’oprimeix els individus a la fàbrica, se’ls proposen uns models sexuals repressius, masclistes i passius. Explotació econòmica i explotació sexual van de la mà. Un individu sà gaudeix del sexe sense traumes ni inhibicions; en canvi, les personalitats neuròtiques es caracteritzen perquè són incapaces de gaudir. Lluitar per la revolució no té sentit si es fa només en nom de l’economia, perquè sota l’economia es troba indefectiblement la repressió del desig que converteix el treball creador i lliure en explotació capitalista.

En termes reichians, la revolució és el triomf del poder expansiu de la vida (Eros).
Aquesta és una lectura molt més optimista que la que feia el fundador de la psicoanàlisi. Per a Freud, especialment en els seus treballs de la dècada de 1920, Eros i Tànatos s’implicaven mútuament i al final resultaria inevitable el triomf dels instints tanàtics. Un freudià ortodox considera que el plaer és sempre fugisser i altament improbable. En canvi per a Reich l’energia de la sexualitat era prou forta com per a negar la victòria indefectible del principi de mort. De fet, la revolució constitueix la prova més significativa de l’alliberament de les repressions. Per a Reich la revolució fa explícita una impugnació amb èxit del ‘Principi de realitat’ (Tanàtos, treball, llei, veu del pare, etc.).

L’any 1927, Reich va entrar en contradicció amb l’organització freudiana i en fou expulsat. L’any 1930, fundà el moviment ‘Lliga Proletària per una Política Sexual’, conegut com ‘Sexpol’ (política sexual), sota els auspicis del Partit comunista alemany. A partir del convenciment, segons el qual la teoria dels instints sexuals de Freud porta implícita una teoria revolucionària que el propi Freud s’obstinava a negar, Reich arribà a dirigir una organització d’assistència mèdica i psicològica per als joves que comptava amb uns 20.000 integrants (i una editorial, Verlag für SexualPolitik) i que lluitava per la derogació de les lleis contra l’avortament, per la gratuïtat dels mètodes anticonceptius, el divorci lliure i gratuït, el dret al propi cos,
els drets dels homosexuals, les escoles bressol gratuïtes als centres de treball i els habitatges de lloguer per a joves a preus moderats, etc.

A ‘Psicologia de masses del feixisme’ (1933) va proposar que els fenòmens de masses de tipus autoritari s’expliquen a partir de la psicologia dels individus reprimits, que troben en la violència una manera de resoldre les seves repressions mitjançant la violència. El totalitarisme és l’expressió política d’un conflicte que
s’origina en la repressió sexual més que per l’economia. Tesis com les del ‘pare castrador’ de Freud es compleixen en el líder nazifeixista i el mateix fet que l’esvàstica sigui un símbol eròtic indoeuropeu ja ens haurien de fer sospitar sobre el profund sentit sexual (sadomasoquista) del totalitarisme. En definitiva, per a Reich, el nazisme no s’explica per la situació econòmica d’Alemanya, sinó que hi ha un ‘feixisme quotidià’ molt més significatiu, fins i tot en situacions aparentment menys conflictives i contra el qual és més difícil lluitar.

Aquesta tesi freudomarxista de Reich significà la seva immediata defenestració per part del Partit comunista. El mateix any 1933 s’exilia a Escandinàvia i després passa als Estats Units on moriria, però l’etapa americana resulta també significativa pel que té de revolta perpètua contra les ortodòxies.

A Maine fundà un ‘Institut Orgon’ (paraula que combina ‘organisme’ i ‘orgasme’), dedicat a construir una suposada màquina que registrés i acumulés l’energia vital per mitjans estrictament físics. Aquesta energia s’anomena ‘orgon’ i és una mena de força còsmica que actua com a motor dels reflexos de l’organisme. Per a Reich (al revés del que opinaven alguns psicòlegs del seu temps) els mals de l’ànima tenen una translació estrictament física: hi ha una mena d’energia psicofísica quealguns individus són capaços de conservar i que es dispersa en altres. L’orgon era, segons Reich, de color blau (?), mesurable i present en tota cosa viva. L’any 1947, Reich posà a disposició de la CIA un aparell capaç de reduir les ‘Death Orgone Radiations’ i de reduir la força de les tempestes. Però les autoritats americanes el prengueren per boig i finalment l’any 1956 acabà a la presó amb una condemna de dos anys. Els materials del seu Institut, juntament amb llibres i manuscrits van ser cremats.
Morí, com ja s’ha dit, a la presó el març de 1957.

No és segur si en el curs de les seves recerques sobre la màquina orgònica, Reich arribà a connectar amb el físic americà d’origen austrohongarès (croata) Nikola Tesla (1856-1943), un dels més ferrenys enemics de Thomas Edison que fou una mena de ‘geni boig’ del seu temps i també estudiava la capacitat de la ionosfera per condir l’electricitat. Tesla havia fet estudis similars sobre la relació entre energia física i mental, però la relació entre Tesla i Reich és altament discutible, i com a mínim ha donat origen a alguna llegenda urbana. En tot cas, a la mort de Tesla els seus papers, com el de Reich, també foren confiscats per l’FBI i no pot descartar-se cap hipòtesi, per novel.lesca que aparentment sembli, atesa la singularitat d’ambdós personatges. 

 Ramon Alcoberro y Pericay.








Detenció de Wilhelm Reich per el FBI.-












Diu Wilhelm Reich cansat de tot:

“Demano al lector...”

“Respecte a la meva persona i la meva obra, demano al lector que consideri un fet senzill: els psicoanalistes neuròtics em qualifiquen d’esquizofrènic, els comunistes feixistes em combaten com a trotskista, les persones sexualment lascives m’han acusat de regentar un burdell, la policia secreta alemanya em va perseguir com a bolxevic, la nord-americana com a espia nazi, els xarlatans de la psiquiatria em van titllar de xarlatà, els futurs salvadors del món em van qualificar de nou Jesús o nou Lenin...





Wilhelm Reich en familia.















Bibliografia de Wilhelm Reich:


REICH, W. La revolución sexual. Ed. Ruedo Ibérico. Col. El viejo Topo. 1970
REICH, W. La función del orgasmo. Ed. Paidós. Buenos Aires, 1957.
REICH, W. La lucha sexual de los jóvenes. Ed. Granica. Col. Libertad
REICH, W. y Cambio, 1972.
REICH, W. Materialismo dialéctico y psicoanálisis. Ed. Siglo XXI. México, 1970.
REICH, W. ¿Qué es conciencia de clase?. Ed. Siglo XXI. México, 1970.
REICH, W. (Incluido en materialismo dialéctico y psicoanálisis).
REICH, W. Análisis de carácter. Ed. Paidós. Buenos Aires, 1957.
REICH, W. El carácter genital y el carácter neurótico. Ed. Paidós.
REICH, W. Buenos Aires, 1976.
REICH, W. Psicología de masas del fascismo. Ed. Roca. México, 1973.
REICH, W. La irrupción de la moral sexual. Ed. Homo Sapiens.
REICH, W. Buenos Aires, 1973.
REICH, W. Psicoanálisis y educación. Ed. Anagrama. Barcelona, 1973.
REICH, W. Sexualidad y represión. Ed. Escuela. Buenos Aires, 1968.
REICH, W. Reich habla de Freud. Ed. Anagrama. Barcelona, 1970.
REICH, W. Escucha pequeño hombre. Ed. Bruguera. Barcelona, 1983
REICH, W. El asesinato de Cristo. Ed. Bruguera. Barcelona, 1981.
REICH, W. El acumulador de energía orgónica. Su uso médico y científico.
REICH, W. Fundación Wilhelm Reich. Barcelona, 1980.
REICH, W. La democracia del trabajo y otros ensayos. Fundación Wilhelm
REICH, W. Reich. Barcelona, 1980.
REICH, W. Sex-Pol. (Ensayos 1919-1934). Ed. Barral. Barcelona, 1974.
REICH, W. Si tu hijo te pregunta. (Manual de educación sexual para padres demócratas). Ed. Anagrama, 1976.
REICH, W. Problemas sexuales de la juventud. Ed. Síntesis. Barcelona, 1978.
REICH, W. La biopatía del cáncer. Ed. Nueva Visión SAIC. Buenos Aires, 1985.
REICH, W. La revolución sexual. Ed. Planeta. Barcelona, 1986.
REICH, W. La plaga emocional en el trabajo. Ed. Síntesis. Barcelona, 1980.
REICH, W. “Die Fucktion des Orgasmus” (La función del orgasmo, 1927).
REICH, W. Ed. Fundación Wilhelm Reich. Barcelona, 1988.
REICH, W. Pasión de Juventud: Una Autobiografía. Ed. Paidos. Barcelona, 1988.
REICH, W. Superimposición Cósmica. Traducción al español.
REICH, W. Fundación Wilhelm Reich.
REICH, W. El reino del demonio. Cap. V de “Ether, God and Devil”.
REICH, W. Fundación Wilhelm Reich.
REICH, W. Testamento. Fundación Wilhelm Reich.
REICH, W. Cuadernos de Orgonomía. Fundación Wilhelm Reich.

NOTA: Algunos de estos libros están agotados en el mercado. No obstante, usted puede solicitarlos a la Fundación Wilhelm Reich que todavía dispone de unas copias.