Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dijous, 29 de març de 2012

Amadeu Vives, L' Orfeó Català i la final del Cu-cut



" (..) De Bohemios se n' ha parlat molt i no sempre bé. Els amors de Cossette i Roberto en els suburbis de París de 1840 no sempre han estat compresos i aplaudits. Després de l' estrena al Teatro de la Zarzuela, algunes veus i diverses plomes es varen aixecar contra els autors de lletra i música: Guillermo Perrín, Miguel de Palacios i Amadeu Vives. Se'ls va acusar de plagi (Es deia que Bohemios era un plagi clar de l' òpera La Bohème de Puccini.), de cercar fortuna fàcil. De fet , la tarda de l' estrena no hi havia més de mig aforament i, pocs dies més tard, es va retirar del cartell. 
Durant la temporada següent, Bohemios no va ser representada a la capital d' Espanya. Únicament va recórrer alguns teatres de províncies. D' antuvi, doncs, aquella sarsuela d' un sol acte, inspirada en La vida bohèmia d' Henri Murger,que Vives va escriure a corre-cuita en una sola setmana i sense piano, havia esdevingut un dels seus grans fracassos."




" (..) Amadeu, però, era un home bàsicament lluitador, emprenedor, que no es deixava vèncer fàcilment per les dificultats. davant del poc interès mostrat per l' empresari del Teatro de la Zarzuela per comptar amb la seva darrera obra, pren una decisió: ell serà el seu propi empresari. Parla amb Vicente Lleó, aleshores propietari de l' Eslava, i el convenç per llogar conjuntament el Teatro de la Zarzuela.
Va se durant la tardor de 1905, mentre Gaudí aixecava la Casa Milà i Victor Català publicava Solitud. Vicente Lleó ho accepta. Amadeu Vives es converteix, temporalment, en empresari del Teatro de la Zarzuela i de l' Eslava. Després s' hi afegirà el Cómico. Contracten un tenor 
( Enrique Gandia) i una tiple (Consuelo Mayendia), i tornen a presentar Bohemios  durant la temporada de 1906, en el mateix escenari on s' havia estrenat inicialment.
L' èxit va ser total, aclaparador. La popularitat aconseguida per alguns quadres de l' obra va resultar espectacularment notable. Madrid cantava, dempeus, allò de :   " asi, en lo profundo del alma bohemia, se enciende entre besos la loca pasión y siempre dichosos la vida cruzamos y libres cantamos las glorias de amor."
D' ençà d' aquelles representacions, Vives va obtenir el que el destí li havia negat dos anys abans: aplaudiments, popularitat, reconeixement social, feina i diners. (..) "

Joan Vallès Altés, " Aproximació a la figura  d' Amadeu Vives", Serra d' Or, Publicacions de l' Abadia de Montserrat, 203, pàgs. 50-51.-




En aquest acudit del Cu-cut del  25-04-1912, podem veure a Amadeu Vives cel.lebrant  amb els membres de l ' Orfeó Català  el seu  retorn triomfal de Madrid.



Durant aquell any, l' Orfeó Català va visitar tres vegades la capital 
d' Espanya amb un èxit aclaparador.

No és d' extranyar  la bona rebuda de l' Orfeó a Madrid després de l' èxit  de Vives a la capital amb les seves sarsueles. El  máxim compositor del "genero chico" era català, de Collbató.



La dedicació de Vives a la música d'escena, primer amb Arthús, òpera allunyada de les esències nacionals catalanes, i després més acusadament per la seua dedicació a la sarsuela, van anar refredant la relació amb Lluís Millet. 

Aquest li escriu una carta oberta ( a sota ) el 1897, on molt respectuosament li recorda les arrels populars de la música catalana  i la seva tristor, amb matisos, per la dedicació de Vives a posar la seva música al servei  " de una lletra d' accent foraster " .






 L'Orfeó Català havia nascut com una institució de fonaments nacionalistes i netament conservadora, que comptava amb el suport de la Lliga de Catalunya i compartia local amb Foment Catalanista. 

Tanmateix, Vives, malgrat marxar a Madrid va aconseguir mantenir una relació permanent amb Catalunya, i en els darrers anys de la seua vida fins i tot es va implicar en la vida política catalana, com candidat a regidor de Barcelona per Acció Catalana. 
Davant els retrets d'una part de la societat catalana pel seu presumpte allunyament dels postulats nacionalistes Vives va declarar:

Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps.






El mestre Nicolau desarmat enfront al mestre Millet.
La rivalitat entre  l' Orfeó Català i el Liceo.-










A part de la referència a Enriqueta Martí i a Elena Vidal,aquest article de Lleixiu,  parlant de l' Orfeó a Madrid, de la  seva rebuda i dels madrilenys  és al.lucinant. Estem el 1912. Un trosset:

 "(..) Si es cert, com se diu, y resulta comprovat per qui precisament va donar nom a la cobla den Millet, la música domestica a les feres, l' Os madrileny no havia de fer fallar aquet segón experiment, amb més motiu quan la musica que se li donava a sentir es com la que saben fer els nostres admirables orfeonistes."
" (..) Y encara no es això sol, cavallers, es que la gent de Madrid, per confidencies completament particulars y reservadas que tenim, fins ens han trobat guapos; rectificant en absolut aquell criteri que' ns feia aparèixer a la consideració llur com a gent fréstega y malcarada, com una mena d' almogàvers vestits d' americana, (..) "


" (..) Catalunya, comtat gran,
es prou rica y es prou plena
per poder mostra'l seu art
 a la gent d' aquella terra,
d' ont ens ve diariament
la abundosa diarrea
de cuplets sense sentit,
que les nostres damiseles
aprenen amb afició
dels pianos de maneta. (...)"

Per aquella época els pianos de maneta eren abundosos per Barcelona degut a l' èxit del cuplé madrileny, però això ja és un altre història. 








Els mateixos rectors de la Lliga varen forçar el seu tancament el 1912, en retirar-li el suport després de publicar una portada original de Llaverias que, amb el títol de La música amanseix les feres, feia al·lusió al viatge a Madrid de l'Orfeó Català i representava Orfeu (el mestre Millet) tocant la lira als inferns i voltat d'un auditori format per l'ós de l'escut madrileny i una colla de bestioles simbòliques: rèptils, el peix-sabre i rates.
Els redactors i dibuixants de la revista van continuar dibuixant a En Patufet revista que feia el mateix equip, però dirigida a un públic infantil.-




















                                                                                                                                                                   

dimecres, 21 de març de 2012

Les festes de Solidaritat Catalana ( 20-05-1906 ): Éxit de la Coalició Catalanista.


" (...) Pocs dies després , el 20 de maig , té lloc l´homenatge del poble de Barcelona als diputats i senadors que han intervingut a les Corts contra el projecte de Llei de jurisdiccions. És la " Festa de l´Homenatge " que té lloc al passeig de Sant Joan amb una multitudinària (...) i emotiva desfilada cívica." 

Una setmana abans, el 12 de maig de 1906, " (...) el Comitè Executiu de Solidaritat fa públic un manifest en què anuncia que aquesta plataforma de partits pensa presentar-se als pròxims comicis ( provincials i legislatius de 1907):
La Solidaritat és quelcom diferent, quelcom més alt que els partits que la formen, i la seva missió plana per damunt de les finalitats de banderia. La Solidaritat és la formació viva de l' ésser de Catalunya com a col.lectivitat conscient de si mateixa.


La sortida de l' estació de la comitiva de Solidaritat Catalana (20-05-1906)

Els senyors Salmeron i Rusiñol ovacionats per la multitud.-


A la tribuna del Colón, els discursos.-



Els manifestants rendint homenatge davant de la tribuna d' honor.-


Arribada dels convidats a la tribuna d' honor.
El penó de la ciutat obrint la marxa de la comitiva.
Aspecte de la tribuna durant el pas de la manifestació.-



La visita a la casa de la Maternitat.-


Sortint de la casa de la Maternitat.-



Més multituts fent referència a " Les multituts" de Raimon Caselles.-













Els organitzadors.-




Els discursos dels diputats a la terrassa de l' estació del Tibidabo.-


L' àpat oficial al Tibidabo dels diputats i senadors homenatjats el 20-05-1906.-








" (..) En aquests moments, i en ple ambient d' acord catalanista, Enric Prat de la Riba publicava la seva obra cabdal, La nacionalitat catalana.(..) 

El text no va tardar a ésser considerat l'obra teòrica culminant del catalanisme i el primer que donava una visió moderna del fet nacional català."



Representants de la " Liga Foral" de Guipúzcoa a les festes de la Solidaritat Catalana: 
" La important associació autonomista que representen aquests ilustres hostes..." ( El País Basc sempre a anys llums de nosaltres però sempre al nostre costat.)

Signatures dels diputats i senadors afectes a Catalunya i que van votar en contra del projecte de Llei de jurisdiccions:
Significava el trasllat a la jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el 13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar, tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista, integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la Solidaritat Catalana.Wikipedia.


Referències del Cu-cut a l' éxit de la coalició catalanista. Albert Rusiñol, de la LLiga Regionalista, amb el barret frigi de la republica  i Lerroux amb barret sevillà.






" (..) A més, l' adhesió a l' acte de més de mil tres-centes entitas catalanes ( i algunes d' altres localitats espanyoles ) acabava de donar la dimensió dels fets. Els esdeveniments oficials promoguts amb motiu de l' homenatge es perllongaran  fins el al vespre del dia 22. Malgrat la dimensió dels actes celebrats, la reacció inicial de la premsa de Madrid és de cert menyspreu i fredor davant el caràcter multitudinari de l' esdeveniment."
" L' assistència a la " Festa de l' Homenatge " és absolutament interclassista,amb una presència menestral i obrera indiscutible; però el més important és la mobilització de les classes mitjanes urbanes, tradicionalment absents."


" Mi impresión al entrar en Cataluña, va dir el diputat senyor d' Orueta, es la de que entro en un pueblo cuyo civismo está  dos mil kilómetros sobre Madrid."
Y pensar que, a pesar d' això, continuem anant a sota !

Però ja vindrà dia que deixarem d' anar a peu.
Som massa sabis per anarhi gaire temps més.
No més ens manca seguir ab el règim que hem comensat a probar ara y ab una temporada més de tractament, cura feta.



" (..) La  Lliga va entendre que Solidaritat podia ser una bona plataforma per a assolir els seus objectius polítics i fer de la burgesia la classe rectora de la politica catalana. La resta dels components de Solidaritat eren massa febles per a oposar-s'hi i, sobretot, per a renunciar, no només a unes futures actes de diputat, sinó a l' ocasió d' assolir una clientela politica guanyada en una lluita per Catalunya i contra l' enemic comú de tots els aliats, el lerrouxisme, que fins ara s' enduia el vot de la major part de les classes populars."

" (..) En el seu paper director, la Lliga va tenir cura de no donar al moviment un contingut massa ideològic i va voler evitar qualsevol enfrontament entre els seus diversos integrants. En conseqüència, Solidaritat era capaç d' integrar un espai electoral que cobria els extrems oposats: tant l' elector clerical com l' anticlerical, tant el republicà com el monàrquic, podien votar Solidaritat sense massa problemes. "








Fesomies, no caricatures, dels diputats i senadors que van ésser homenatjats aquell 20 de maig de 1906.












" (..)Les candidatures de Solidaritat eren formades per 17 republicans (6 unionistes, 6 federals i 5 nacionalistes republicans), 15 regionalistes, 6 tradicionalistes i 4 independents: Francesc Macià, per Barcelona i les Borgues Blanques, Amadeu Hurtado i Josep Zulueta. "
" (..) En aquest clima d' eufòria, Joan Maragall publicava a La Veu de Catalunya l' article  
 "L' alçament " (només un poeta podia penetrar així en l' ànima catalana) :

" Solidaritat és la terra, ho sents ? És la terra que s' alça en els seus homes. (..) I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida a tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d' ella que un gran afany d' acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric (...) "






" (..) La concurrència massiva a les urnes el 21 d' abril de 1907, amb una votació ordenada i tranquil.la i una desacostumada animació, van ésser els trets característics de la jornada electoral a tot Catalunya. (..)
El triomf fou aclaparador i els solidaris van guanyar majories i minories. Amb una participació que ultrapassava el 60 %, Solidaritat comptava amb un 42 % del cens electoral, mentre la candidatura lerrouxista només arribava a un 17 %.(..) Tot i això, la celebració de les eleccions de senadors que van tenir lloc el 5 de maig de 1907 i que van certificar un nou triomf solidari, van confirmar l' èxit de Solidaritat Catalana, i van portar, ara també al Senat, un nodrit estol de polítics catalans. "






Afegeix la llegenda
















Francesc Cambó i Batlle (1846-1957) va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Volia un estat autonòmic per a Catalunya, mai la separació de l' estat espanyol, però si veiés com estem ara....... potser canviaria d' opinió. 
Veieu com els desgreuges comparatius  han estat i estaran sempre a l' ordre del dia fins i tot  després de 108 anys.




Carta que Francesc Cambó dirigí a Alfons XIII l' abril de 1904.-

Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908)










Donava suport les aspiracions nacionalistes catalanes quan fossin compatibles amb les republicanes i al fundar-se en 1906 la Solidaritat Catalana, fou triat president de la mateixa, amb el que provoca l'escisió dintre del moviment republicà del sector espanyolista d'Alejandro Lerroux. 

" (..) si hagués estat només una mera aliança de partits davant una consulta electoral imminent, sorgida d' un acte comú de protesta per fets atemptatoris a la llibertat civil, la seva durada hauria esta quelcom inexplicable.
 Si durà uns tres anys (1906-1909) , fou perquè amagava un afany que anava més enllà d' una conjunturabreu, (...)
l' efimera vida de Solidaritat Catalana no amagarà, tanmateix, la importància del fenomen com a punt de referència per a futurs intents d' unió entre diferents sectors politics catalans. "

Tots els paràgrafs entre cometes són a cura del eminent historiador Santiago Izquierdo Ballester i del seu gran treball "Significació politica de Solidaritat Catalana "


Aquesta entrada vol ésser unes quantes coses o al menys així ho pretenc. 
La primera, un  homenatge particular, meu, cosa que faig , a tots aquests, grans homes, que es van poder entendre entre ells, per una causa comuna, allà pel 1906. 

Això seria força dificil avui dia.

 En segon lloc, estic completament d' acord amb en Santiago Izquierdo, que aquest exemple històric és emblemàtic i molt a tenir en compte pels que sempre pensem que no hi ha res a fer amb els politics i la politica.
 Ells ho van fer !!
 Segurament el moment era especial i la seva talla politica també, però fixeu-vos que la motivació, el greuge davant el qual  es van rebel.lar, no era, ni molt menys, tan gruixut als que ens enfrontem avui. 

En tercer lloc, aquesta lliçó histórica, creia que havia de penjar-se a la xarxa perquè les connotacions polítiques i socials, en moltes coses les podriem transportar al moment actual on la necessitat és molt més gran, però no sembla possible tal unió per ara.-
  Pijus.-




Agustí Sardá i Llaveria
Senador per Tarragona






























Emilio  Menendez Pallarés
Diputat per València
Emili Junoy i Gelabert
Diputat per Barcelona





D. Eusebi Corominas
Diputat de Girona.






D. Francisco Pi i Arzuaga
Diputat per Sabadell.-


D. Francisco Albó i Martí
Diputat per Olot.-




Frederich Rahola i Trèmols
Diputat per Barcelona


Gumersindo de Azcarate
Diputat per León

Ignasi Girona i Agrafel
Diputat per Barcelona


Joan Garriga Massó
Diputat per la Seu d' Urgell



Joaquim Salvatella i Gibert
Diputat per Figueras

Jose de Orueta Perez de Nenin
Diputat per Tolosa (Guipuzcoa)




Jose del Perojo Figueras
Diputat per Las Palmas (Canarias)












Jose Zulueta y Gomis
Diputat per Vilafranca del Penedes












Josep Bertran i Musitu
Diputat per Vilanova i la Geltrú













Juan Vazquez de Mella
Diputat per Pamplona















Julià Nougués i Subirà
Diputat per Tarragona Reus-Falset













Luís Morote Greus
Diputat per Madrid













Melquiades Alvarez Gonzalez
Diputat per Oviedo












Nicolas Salmeron y Alonso
Diputat per Barcelona












Rafael Maria de Labra Cadrana
Senador per les Económiques de León














Ramón Mayner Socias
Diputat per Tarragona Reus-Falset













Ramón Nocedal y Romea
Diputat per Pamplona











Rodrigo Soriano Berroeta-Aldamar
Diputat per València













Salvador Canals i Vilaró
Diputat per Valls










Teodoro de Arana Balaústegui
Senador de Guipuzcoa












D. Juli Burell
Diputat per Arzua (La Coruña)













D. Manuel Moya
Diputat per Fraga.-




Tomás Balbás Ageo 
Secretari que signa l´acta ?
La seva signatura es troba al mig del document.












El que ens queda, si no ens espabilem una mica: 

El desencís.