Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 15 d’abril de 2012

Quan Barcelona portava barret

" Estimo impossible donar idea a les noves generacions del despropòsit que suposava no cobrir-se el cap. Amb barret o bé amb gorra, tant li feia. En comparar l' ahir amb l' avui, en glossar l' evolució del vestit a través dels anys, tots tendim a referir-nos al capell i a silenciar la gorra. El barret resulta més airós i més representatiu.
Així i tot, ben bé tres quartes parts del cens masculí local no l' usava, puix es protegia la clepsa amb la proletària gorra, que era el casquet popular, en oposició al capell, usat per la mesocràcia i el senyoriu. La divisòria era tan evident, que nosaltres, de menuts, posats a referir-nos a un individu amb el qual ens havíem topat (..), dèiem "un senyor" si portava barret, o bé " un home" en cas de cofar-se amb una gorra. (..) Barret o gorra, semblava una indecència prescindir-ne."
" Al Passeig de Gràcia, on la gent presumida rondava amunt i avall, a la manera dels carrers majors pobletans, els passejants s' encreuaven una infinitat de vegades i les barretades anaven en doina. A l' estiu, la dansa dels canotiers no cessava, en homenatge sobretot a les dames, i si aquestes acomboiaven noies casadores, la salutació s' eixamplava, el capell volava més amunt. (..)
La barretada era una molt expressiva mostra de respecte, malauradament passada a la història, substituïda per un adust cop de cap i un bullegueig de llavis que es presten a tota mena d' interpretacions. Tant poden significar " vostè ho passi bé " com " mal llamp te mati". Quan algú em demana les raons per les quals, a l' hivern, em cobreixo el cap, responc que per a poder descobrir-me'l quan trobo una persona mereixedora 

d' admiració o afecte." 



Sempronio "Quan Barcelona portava barret" Selecta 510  pàgs 7,8 i 11 .-


En aquesta  entrada, amb un  títol tret d'aquest llibre  de Sempronio , em serveix  d' excusa per retratar  i posar a l' abast de tothom, uns personatges, uns textos, unes actituds d' aquella Barcelona culta i  bohèmia d' abans de la Setmana Tràgica en que les tertulies a l' Ateneu Barcelonés  i les colles d' amics, com les del grup de " Joventut", omplien la vida literària i artística  de la Barcelona del 1900.


 D' aquest  període històric , del que sembla que
 n' estic enamorat, intento treure'n els moments bons: 
 Unes sensacions, que com a bon romàntic que sóc, imagino , el caliu i la tranquil.litat  de les tertúlies, d' uns joves i no tan joves,  per transmetre unes idees, uns pensaments. 

M' interesa aquest glamour, encara que sóc conscient que només a l' abast d' una minoria, però s´ha de dir que no tots ells  es podien comparar en rendes.
El que si que tinc clar és que hi havia, al menys en aquell moment, una efervescent il.lusió per compartir-ho.-   Pijus.-


El primer gran mestre d' aquesta generació és sens dubte:













Pompeu Gener i Babot

Barcelona, 1848 — Barcelona, 1920

Fill d'un farmacèutic barceloní, tingué una formació científica sembla que es doctorà en ciències naturals (1875), cosmopolita viatjà sovint per diversos països d'Europa, una vegada amb Apel·les Mestres (1874) i progressista es vinculà al republicanisme federal durant la revolució del 1868 i participà, encara el 1880, en el Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall. Residí llargues temporades a París, on publicà el seu llibre més famós, La Mort et le Diable (1880), amb pròleg d'Émile Littré. 

Fou també a París on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns molt sovint a través d'Ernest Renan, dels quals fou en part capdavanter dins la cultura catalana: difongué sobretot un evolucionisme d'arrel positivista, radical i optimista, i un vitalisme, d'arrel nietzscheana (autor de la versió castellana El Anticristo y la moral ascética, 1903), que es definia en oposició a la moral cristiana i que il·lustrava amb teories sobre les races i les cultures, no sempre coherents i rigoroses.
 Col·laborà en nombroses publicacions (entre altres, L'Avenç,Revista ContemporáneaL'Esquella de la Torratxa i, sobretot, Joventut) i publicà uns trenta-cinc títols de molt divers gènere i qualitat, entre els quals es destaquen obres doctrinals, comHerejías (1887), Literaturas malsanas (1894), que suscità una polèmica amb Clarín, Amigos y maestros (1898), Inducciones (1901) iCosas de España (1903), obres burlesques, com Los cent consells del Consell de Cent (1891), una de les més populars, obres de teatre, com Senyors de paper! (1901-02) i L'agència d'informes comercials (1905), i narracions de tema històric, no exemptes de tesi, com Dones de cor (1907) i Pasión y muerte de Miguel Servet (1909).





Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, 1891.
Obra de Pompeu Gener amb el pseudònim de J.M. Buscaengrunas.-








Literaturas Malsanas, 1894 de Pompeu Gener.-



 Hàbil periodista, subratllà amb més voluntat d'audiència que responsabilitat cultural els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar amb èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes. Aquesta actitud li restà credibilitat en el món de la cultura, que el respectà inicialment pel seu caràcter renovador i li proporcionà una gran popularitat; amb el temps l'anà reduint, però, a la figura simpàtica i innòcua de la bohèmia barcelonina que tothom reconegué amb l'hipocorístic de Peius (GEC)




Francesc Pujols i Morgades (1882-1962).-

" Stetson, com tots sabem, és el cèlebre barret que fa més de trenta anys que manté l' hegemonia de la moda sense que cap altra forma l' hagi pogut derrotar. És el més perdurable gràcies precisament a la forma, i de vegades és el més difícil de trobar. A Barcelona es passen temporades que no se'n troba ni un, fins que en tornen a venir.
Durant una d' aquestes temporades, Francesc Pujols va voler renovar el que duia, que ja era vell. A cap barretaire no en trobava. Finalment va anar a can Tusell, considerat un dels millors barretaires de Barcelona. En Tusell li va dir que el podia servir, i li presentà un barret completament diferent de forma.
-Això no és això- va dir en Pujols.
-Sí- va respondre el barretaire-; és això, però de forma diferent.

" Anecdotologi de Francesc Pujols" a cura de Isidre Clopas, pàg. 35 , Duxelm.-


Francesc Pujols i Morgades recorda gran quantitat d' anècdotes sobre en Peius totes recollides en el llibre  "Per ell mateix" escrit per Artur Bladé Desumvila. Les penjo totes, per la claredat de les paraules del gran filòsof català i per el retrat que ens fa d' aquesta Barcelona  que portava barret:

Pàg 217-218-219-220-221

“ (..) crec que li haig de parlar d’ una de les personalitats més rellevants en aquest sentit, i en molts d’ altres, que ha produït la nostra terra, o sigui de Pompeu Gener, homes de gran cultura ( tenia dues o tres carreres), notable escriptor i humorista, filòsof de l’ escola positivista i català universal.


 Jo el vaig conèixer, no pas a l’ Ateneu, que ell no freqüentava gaire, sinó al Lyon d’ Or, on jo anava sovint a pendre cafè, després de dinar. Aquest establiment, per la seva decoració espectacular de sala-menjador de castell, mig feudal, mig renaixentista, mig figa, mig raïm, com si diguéssim,amb la seva llar monumental, els tions, els plats antics,les panòplies, el gran faristol, etc, venia a ser el tipus del cafè literari de principis de segle, ja que, amb el mateix nom i amb una decoració per l’ estil  n’ hi havia a París, a Madrid, a Bilbao i en altres ciutats d’ Europa.”

“ Pompeu Gener, en Pèius com li deien familiarment, venia algun cop a la nostra taula, amb els ulls encara inflats perquè acabava de deixar el llit, i dinava amb qualsevol  cosa. Ell era molt més gran que nosaltres i ja devia sobrepassar la cinquantena, però a causa de la barba i del bigoti que es feia tallar estil Henri IV, un rei que ell admirava i anomenava  “ el nostre Enric”, semblava una figura del Renaixement i un home sense edat.

De jove, havia tingut la mania d’ assemblar-se al famós marquès de Pescara i per arrodonir la semblança, s’ exhibí en un dels pomposos balls de disfresses que tenien lloc al Liceu, a finals del segle passat, vestit com el noble italià, amb casaca i armament autèntics.
 Sempre, però, àdhuc quan anava pel carrer amb roba normal tenia l’ aire d’ un personatge del segle XVI, perquè encara que es cofés amb un capell de forma anglesa, aquest capell, en el seu cap, semblava d’ aquella època, i amb l’ abric li passava una cosa per l’ estil, ja que se’l posava sobre els muscles, de gairell, a tall de capa, que eixamplava amb els braços, i com que duia bastó, li’ n sortia la punta per sota com si fos l’ espasa. El tipus també l’ acompanyava perquè era de bona talla, una mica ple i camaprim, (..)"

“ (..) Esperit brillant, des de molt jove, i de pensament sistemàtic com el meu, encara que per altres viaranys, s’ afilià molt  aviat a l’ escola positivista, per bé que el seu  mestre, més que no pas Auguste Comte, el fundador de la doctrina, fou  Littré, el sant Pau del positivisme.”
“ Per això, en tant que pensador, l’ obra capital del català és La mort i el diable, publicada primerament en francès amb una lletra-pròleg del propi Littré, encara que, segons l’ opinió autoritzada de l’ amic Moragas, es tracta d’ un pastitx escrit pel mateix Pèius.”

“ A desgrat del contingut modern i fins, si es vol, científic, de la seva formació i dels seus llibres, Pompeu Gener sabia exposar els seus pensaments amb estil clàssic, de manera que també en això semblava un humanista rediviu, com si aspirés a resumir, en la seva cultura, tota la història de la civilització; i per bé que estimava la nostra terra amb un veritable amor, va escriure molt més en castellà que en català, amb la particularitat que, de vegades, parlava de la nostra llengua i de Catalunya en to humorístic per a burlar-se dels  intel.lectuals arcaistes que aspiraven a ressucitar el català medieval que ell coneixia tan bé com aquests, tal com va demostrar escrivint la seva coneguda paròdia Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, imprès en lletra gòtica i en paper d’ estrassa, d’ acord amb la tònica de l’ obra, on figura aquest dístic que, com tants d’ altres, va ser popular:

Diners fan tort, diners fan dret,
e  fan furgar c.. ben estret

Després de la c hi ha un asterisc, i la nota corresponent, al peu de la pàgina, explica: “ Aquí hi ha un forat “. Aquesta mena de llicències eren pròpies d’ una època  en què regnava, amb certes limitacions,la llibertat d’ impremta, i Pompeu Gener, una vegada, arribà a extremar tant  la nota ( amb un article) que li valgué un procés. “

 “ (..)  Pompeu Gener va ser el capitost de la colla  que publicava la revista Joventut que, com l’ Avenç, contribuí a l’ europeïtzació de la nostra cultura. Els seus elements més actius, Vilaregut, Emili Tintorer, Lluis Via, traduïen obres franceses d’ alta volada que contrastaven amb el casolanisme de les vernacles, o de gran contingut poètic com Cyrano de Bergerac, la millor, potser, de totes, almenys des del punt de vista de la traducció , en la que figuren aquests  versos;

“ Son los cadetes de la Gascuña
que a Carbón tiene por capitán. “

que aviat es convertiren en aquells altres:

“Son los cadetes de Cataluña
que  a Peius tienen por capitán. “

“ (..) Però això era de mal gust segons els intel.lectuals i catedràtics catalanistes reaccionaris que, en el fons, no li perdonaven les seves idees, ni els seus bons mots, ni les seves paròdies, ni tan sols la seva figura, ja  una mica tronada en els seus darrers temps. Val a dir que ell tenia tendència a exagerar la seva originalitat natural, com exagerava els viatges que havia fet, el nombre de les llengües que coneixia, la importància de la seva cultura i dels llibres havia llegit, fins al punt que en les seves targetes, sota el nom, hi feia constar: 

Sabio catalán.

 Així barrejava la realitat i la fantasia i en treia emulsions, potser perquè químic o farmacèutic, en què ja no era possible de separar la veritat de la mentida, sobretot quan parlava, però sempre tenia gràcia i només del que va dir, si hagués estat recollit, n’ haurien sortit una colla de llibres curiosíssims. 

Jo he oblidat, com és natural, moltes de les coses que em va explicar, però recordo, ara per donar-li una mostra de la seva conversa, que afirmava seriosament que era íntim amic dels personatges més importants d’ Europa i , entre ells, del princep de Gal.les i del rei de Bèlgica, amistat que va proporcionar-li l’ honor de ser invitat a una recepció, donada a París, per homenatjar el monarca belga i  a la qual van assistir altres princeps i reis:

“ En ser al vestibul del palau de l’ Elysée  on va tenir lloc la festa, deia Peius, em vaig emocionar en veure els mantells i les corones que hi havia al penja-robes “

Contava també que havia estat  amant de la cèlebre actriu Sara Bernhardt i es gloriejava dels viatges que havia fet, acompanyant-la un any arreu del món.

“ No cal dir, afegia,  que vaig patir molta calor i molt de fred, però de fred mai no n’ he sentit tant com a Noruega. Mireu com devia anar que  ens haviem de beure l’ aiguardent a llesques “. Deia, en fi, que havia participat en diverses revolucions al costat, naturalment, dels lliberals, com la que ell anomenava “ Jornada de les Barricades de Gràcia” , descrita amb tant d’ art i tant de realisme que, una vegada, en el curs d’ una conferència que va donar en un centre polític, un home del públic s’ aixec’a de la cadira i crid’a entusiasmat:
“ Si que és veritat; jo hi era ! “

Pompeu Gener, sense inmutar-se, davant l’ expectació general, baix’a de l’ escenari, va mirar de prop la cara d’ aquell home i, com si l’ hagués reconegut, va dir:  “ Si que hi éreu”
I es van abraçar, com si encara es trobessin al peu de la barricada, enmig de l’ ovació del públic.-

“(..) Pompeu Gener va tenir molts més admiradors a l’ Amèrica que a Catalunya, particularment a les repúbliques del centre i del sud del Nou Continent influïdes pel positivisme. No en va treure cap fortuna, però sí un renom que no va tenir mai a la nostra terra.

Durant la meva estada a Madrid, vaig conèixer un intel.lectual peruà que es deia Fabián Vacachavez el qual, en saber que jo era amic del savi, va quedar admirat i no parava de demanar-me detalls de la seva vida. Jo li vaig  explicar, entre altres coses, que ens trobàvem cada dia al cafè. L’ americà, estupefacte, va preguntar com si es tractés d’ una cosa extraordinaria: “ Pero, ¿cómo? ¿ Pompeyo Gener va al café?. En realitat, pot dir-se que no se’n movia, perquè, com que no tenia familia ni va viure mai d’ una manera regular ( dormia en cambres de mala mort), feia vida de cafè i, sobretot de nit. 
Allí escrivia i allí menjava, especialment si l’ invitaven, ja que les seves possibilitats econòmiques eren escasses i, si havia de pagar ell, demanava minestres humils que assaboria lentament i amb una gran dignitat, perquè ,de menjar, en sabia, com quan compartia, segons ell, la taula dels princeps. Jo l’ he vist ressopar, amb forquilla i ganivet, d’ una arengada crua i mitja presa de xocolata. “

“ Ultra  La mort i el diable  ( un titol imposat per l’ editor i la seva obra més llegida), Pompeu Gener va escriure alguns llibres d ‘ assaigs ( El pensamiento helénico, Herejias), milers d’ articles periodístics i diverses obres teatrals. Entre aquestes, figura L’ agència d’ informes comercials, sainet satíric representat infinitat de vegades a la nostra terra. Una altre de les seves comèdies, però aquesta en castellà, El señor ministro, va escrure-la en col.laboració amb un militar que es deia Homedes, del qual Pèius solia dir que “ estudiava per afusellat”. Un personatge d’ aquesta comèdia és una senyora que visita el ministre per demanar-li un favor i, per tal d’ obtenir-lo utilitza totes les seves seduccions. De primer, el ministre, que és un animal, no s’ adona de les insinuacions, però quan la cosa ja no pot ser més evident, vol fer el viu i adreçant-se al públic, des del prosceni, amb la mà al costat de la boca,perquè ella no el senti i com si es tractés d’ un secret, proclama :

 “ Señores, ¡ esto es pan comido ! i el públic, invariablement, es cargola.”

“ (..)  Al final de la seva vida ja en plena decadència i quan riscava de caure, encara més, en la inòpia, alguns dels amics que tenia a l’ Ajuntament de Barcelona li van donar una  “escombra”, com es deia en l’ argot lerrouxista de l’època, o sigui un càrrec al departamentde Cultura, un càrrec tan petit que ni tan sols tenia nom, però ell de seguida n’ hi va trobar un: auxiliar poliglota, magnificat  després en aquest altre: intérprete de lenguas muertas.
Com que no tenia despatx ni tan sols cadira, només anava a l’ Ajuntament a cobrar i una vegada, parlant amb el regidor a qui devia el càrrec ( crec que era l’ amic Pinilla), va demanar que li enviessin el sou a casa.”

“ (..)   No es pot negar que l’ Ajuntament de Barcelona es va portar bé amb aquest empleat, sens dubte un dels més originals que ha tingut, perquè quan va caure malalt de mort, l’ any 1919, en Ribé, aleshores cap del Cerimonial, va fer-lo portar a l’ Aliança on no va mancar de res. El malalt va quedar profundament agraït i ho va demostrar d’ una manera digna d’ ell , del gran senyor que era. Un dia d’ aquells, el rei d’ Espanya anà a Barcelona i durant una visita a l’ Aliança, acompanyat del cap del Cerimonial i altres personatges, en passar per devant del llit de l’ escriptor ( algú li’n devia parlar), s’ atura un moment a saludar-lo:  

“ ¿ Puedo hacer algo por usted?, pregunta Alfons XIII. “ Si, Majestad, haga conde a Ribé”, contestà el moribund. Aquesta és, possiblement, la millor de les seves bones dites, perquè va posar-hi no solament el cap sinó el cor.-“

Per descriure la gran figura de Francesc Pujols res millor que aquests fragments de Francesc Canosa i Ferran a "Francesc Pujols: un segle 
d' influència " :



La tertulia de l' Ateneu.-






Josep Mª de Segarra (1894-1961), un altre dels grans barretaires.-





            
" (..) afirmarà en Segarra, tot recordant la seva petjada en ell i en tota una generació:

   - Aquest home autènticament descomunal, que tant havia d' influir-me, a mi i a tots els de la meva generació, que havia d' ésser tan gran amic meu, i amb el qual havíem de consumir tants vespres i tantes matinades, jo divertint-me com un lladre amb el pantagruèlic entaulat de la seva conversa
i ell deixant passar les hores per agafar el tren de Martorell; aquest Francesc Pujols-únic en el temps i en l' espai-, quan jo el vaig conèixer a la nostra penya, era un xicot de trenta anys que semblava que n' havia conegut un milenar."


" (..) La fascinació i influx de Pujols sobre Pla, però, ja venien des de la seva joventut, des del primer dia que el va veure: 
" Pujols m'interessà perquè el vaig trobar un home desproveït de la màxima quantitat de convencions possibles " El rodamón i veterà Eugeni Xammar, cada cop que tornava a Barcelona, tampoc podia prescindir del caliu de Pujols: " Cap lloc del món no em semblava tan acollidor, tan ple d' escalf com la penya reunida cada tarda i cada vespre a l' Ateneu Barcelonès al voltant de Francesc Pujols."




Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931)
barretaire il.lustre.-





















Joventut

Setmanari —subtitulat periòdich catalanista— publicat a Barcelona del 15 de febrer de 1900 al 31 de desembre de 1906, sota la direcció literària de Lluís Via i l'artística d'Alexandre de Riquer.
Fundat cooperativament pels redactors de "Setmana Catalanista" —Oriol Martí, Joaquim Pena, Emili Tintorer, Lluís Via i Salvador Vilaregut—, als quals s'uniren A.de Riquer i Pompeu Gener, i adherit a Unió Catalanista, sostingué una política nacionalista, base del seu activisme cultural, que la féu la revista més completa i més significativa del Modernisme. Fou una rellevant tribuna polèmica dels moderns corrents estètics europeus —decadentisme, simbolisme, vitalisme, prerafaelitisme, wagnerisme— valorats per la seva capacitat renovadora del panorama cultural català. 


Hi col·laboraren, també, Antoni Busquets i Punset, Joan Brull, Víctor Català, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Miquel i Planas, Pujolà i Vallès, Picasso, Jeroni Zanné, Joaquim Pena, Sebastià Junyent, etc.

 Amb una tipografia molt renovada, publicà diversos suplements artístics de tema monogràfic —des d'Eleonora Duse fins a L'Atlàntida— o commemoratius de cap d'any. Desaparegué quan iniciava la seva rendibilitat però en decreixia el caràcter d'avançada. Fou editada una important "Biblioteca Joventut" (1901-14), de 46 volums, amb col·leccions d'obres originals, traduccions, teatre català i estranger, secció d'esperanto i clàssics catalans.




" (..) Les relacions de Verdaguer amb el grup de " Joventut", format inicialment per Lluis Via (director literari), Alexandre de Riquer (director artístic), Pompeu Gener, Salvador Vilaregut, Oriol Martí, Joaquim Pena, Emili Tintorer, Trinitat Monegal i Lluis Marsans, es remunten ben bé al principi de gener de 1900, quan aquests intentaven de donar sortida al precedent immediat de la revista, Setmana Catalanista," 


" (..) Aquest article acaba amb l' enumeració dels col.laboradors amb que compta el suplement, entre els quals s' inclou el de Jacint Verdaguer, tot i que no hi publicarà cap text fins que " Setmana Catalanista" es transformi, un mes i mig més tard, en "Joventut"." 
"Verdaguer i Joventut": història d' una instrumentalització. de Imma Farré i Vilalta.-





Lluis Via i Pagès (1870-1940)
Director i redactor de la revista "Joventut",1900-1906.-



Xavier Viura i Rius (1882-1947)
Fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions.-

Alexandre Font i Pla (1876-1949):

Als 24 anys, el gener de 1900, es casà amb Dolors Mateu, filla de Gelida, i des de llavors, va compaginar la seva vida entre aquesta població i Barcelona. Entre el 1900 i el 1902 va publicar articles a la revista “Torrent” i, a partir de 1902, va col·laborar, des dels seus inicis al setmanari satíric barceloní “Cu-cut!” de manera continuada fins que deixà de publicar-se, l'any 1912.
Des de juliol de 1905 fins al darrer número, el 31 de desembre de 1906, va publicar la secció costumista Pàgines festives al setmanari "Joventut".
El 1910, publicà la novel·la L'Oncle Magí i, el 1912, l'any que s'estrenà com a soci de l'Ateneu Barcelonès, aparegué De la última cullita, un recull de narracions curtes de caire costumista, amb pròleg de Lluis Via. Aquell mateix any publicà Prosa lleugera. Aplech d'articles festius, que recollia una col·lecció dels seus articles.
 



Les relacions entre ells devien ser cordials com podem comprovar amb les dedicatòries  que es dedicaven.- 















" Vosté que ha acomiadat tants cafès, ¿ per què no registra avui la mort de dos altres cafès de la Rambla, el Lion d' Or i El Gato Negro ?, va escriure'm un lector en començar l' any 1954.
Tenia raó. Però el viure actual, els costums nous, engeguen cada dia al botavant tants i tants cafès, que el cronista hauria de mullar quotidianament la ploma en el més àcid dels records. Pel que a mi fa, reservo els gorigots per al dia que comencin a tancar sucursals bancàries. El tema tindrà. almenys, novetat.... "


Sempronio " Barcelona bitllo-bitllo" pàg 252.-




Els cafès , els escriptors, els artistes. Tot ha canviat d' aquella Barcelona del 1900 però val a dir que aquest Sempronio era un endeví.- Pijus.-


Visca Sempronio !! 












dimarts, 3 d’abril de 2012

Buffalo Bill a la cort del Modernisme (1889-1890)








William Frederick Cody
(1846-1917)








Parlar  d'en  Buffalo Bill i  de la seva visita a Barcelona el 18-12-1889 és parlar d´història, però també  de llegenda.
 És parlar del nou i del vell món, de l' Amèrica arrogant i impulsiva que representava el coronel Cody  i també de
l' elitisme de la burgesia catalana cofolla després de l' èxit de l' Exposició Universal del 1888.
 Les cròniques de l' època van informar de l' esdeveniment amb una certa fredor i distanciament. La llegenda Buffalo Bill tot just començava, pel que seria més tard, i a  les elits barcelonines  això del circ i dels salvatges pells- roges  s' ho miraven amb un cert recel.






Retall de la Vanguardia del 15-12-1889  en el que es pot llegir com l' articulista  Juan Sardá proclama amb la típica arrogància europea, la de l'  home blanc culte i refinat, després de fer-nos entendrir amb les seves reflexions moralitzants d' home civilitzat : 

" (..)  Hace bien el barcelonés que no se mueve de su casa,todo viene al fin a parar aquí,i cuando la montaña no va a Mahoma, Mahoma va a la montaña. (..) no parece que los pieles rojas de la compañia, machos y hembras,hayan de estar de humor, con un frio de pocos grados sobre cero, para lucir las carnes que les dió Dios, y que ellos pintorrearán de la manera mas estrafalaria que quepa imaginar."
























Phoebe Anne Oakley Moses ( Comtat de Darke , Ohio , 13 ago de 1860 - Greenville , Ohio , 3 novembre de 1926 ). Va participar en l' espectacle de Buffalo Bill durant disset anys.









Retall de la Vanguardia del 18-12-1889 en el que certifica l' arribada de Buffalo Bill a Barcelona, en vaixell, conjuntament amb tota la seva companyia. Hi han cròniques que el fan arribar amb tren procedent de la frontera francesa:

"(..) A las once ha atracado junto a la estación de Villanueva y pocos momentos después ha empezado el desembarque.
Algunos cow-boy con su sombrero gris de ancha ala, y a cuyo frente iba el arrogante coronel Cody, y algunos caballos de raza americana han sido los primeros en desembarcar."






Estació de Villanueva- El Morrot any 1905 on va desembarcar Buffalo Bill i tota la seva troupe.-








Acudit de l' Esquella de la Torratxa datat 
el 4-01-1890. L' Esquella no va fer mai cap comentari periodístic, que jo sàpigue, sobre l' estada d' en Buffalo Bill a Barcelona, però si ens va deixar aquests tres acudits que ara veieu.-


Diu : 

 " Una noya que, si vol, rom lo nas al mateix sol."

Fent referència a Annie Oakley amb el seu vestit uniformat que segons les cròniques de l' època li donava un aspecte de nena, i en tenia ja 29.-

Aquest data del 18-01-1890 i  sembla que aprofiten les modes "estrafolaries" de fora, la majoria vingudes de París,  per fer mofa i befa dels costums dels indis americans o al inreves.-


Diu: 

" Traje de Buffalo Bill's:
avuy qualsevol senyora,
ab las plomas del gall dindi,
se fa un vestit qu' enamora. "








En aquest cas són els pentinats indis que inspiren aquest acudit de l' Esquella datat el 1 -02-1890.-



" (..) El temps no va acompanyar, i les pluges van obligar a suspendre algunes funcions. A més, un incendi va destruir una de les tendes del campament.
La burguesia tampoc no va respondre com s' esperava, tot i que l' espectacle havia atret la d' altres països, amb la reina Victòria al capdavant. Per acabar-ho
d' adobar, es va declarar una epidèmia de grip a Barcelona i van morir dos indis i el cap de pista Frank Richmond. " 
 Josep Mª Huertas  " Mites i gent de Barcelona " pàg 59 , Edicions 62

" (..) Els indis i els seus vestits de colors eren un reclam més, ja que entraven en algunes botigues de la ciutat, i asseguren que solien comprar mocadors i roba interior."

 Josep Mª Huertas  " Mites i gent de Barcelona " pàg 59 , Edicions 62

" (..) Obviament, als diaris es va parlar molt de Buffalo Bill i el seu circ, i les revistes satíriques en treien acudits cada setmana estrafent el motiu del famós explorador, que transformaven en Bufa-li l' ull. la Campana de Gràcia feia broma amb el fet que la cinquena part de la recapta d' un dels dies estava formada per moneda falsa. "



Situació exacta del campament d' en Buffalo Bill a Barcelona l' any 1889-1890  i els preus de l' entrada. Una mica el.levats per  l' època. 
Igual que "Le Cirque du Soleil"  d' avui dia.-

Buffalo Bill amb Sitting Bull  ( Toro Assegut 1831-1890), gran jefe de la nació Sioux, que morí el mateix 1890 però que no va viatjar a Barcelona amb el coronel Cody :

" (..) Fins i tot van contractar el famós cap dels sioux Sitting Bull perquè hi sortís en escena. El cap indi no va viatjar a Barcelona, però si que ho va fer la famosa Annie Oakley, un mític personatge de l' Oest."  

Josep Mª Huertas  " Mites i gent de Barcelona " pàg 59 , Edicions 62

En el famós  ambient de " Les Gens Que J' aime " de Barcelona, c/ València 286, barrejat entre una munió de quadres de les seves parets, en hi ha un, un  marc amb una fotografia de Sitting Bull. Com hi va anar a parar?, la fotografia és antiga, jo diria autèntica, potser es va comprar fora........... o potser si que el gran jefe indi va tenir temps de viatjar amb Buffalo Bill a la Barcelona del 1889.  Pijus


Crònica de la Vanguardia del 22-12-1889,el dia després de l' estrena.-

Referint-se a Annie Oakley que tenia 30 anys el 1890, deia:

" (..) Aunque en Barcelona estamos cansados de ver habiles tiradores, arrancó aplausos con sus ejercicios de una precisión admirable, la señorita Annie Oakley.
Daba gusto ver a aquella niña, pues aspecto de niña tiene desde lejos, colocarse a seis o siete pasos de la carabina; echar a correr al mismo tiempo que se le arrojaba al aire un objeto, cojer la carabina disparar y convertir en cien pedazos el blanco."









Cartells propagandistics d' Annie Oakley en el espectacle del Buffalo Bill's Wild West.-










Annie Oakley  l' any 1922, quatre anys abans de morir amb el seu rifle. 
A l'edat de 15 anys va guanyar en una competició a Frank Buttler, amb qui va apostar 100 $ a qualsevol que el guanyés en una competició de tir. Annie va acceptar el repte, i el resultat va ser que, de 25 tirs possibles, ella no va fallar cap, mentre Butler va fallar un.Tots dos van contraure matrimoni el 1876 i junts van participar en diversos shows a través del país al costat del seu gos George. Annie incloïa en les seves presentacions fregar a trenta passos de distància una carta de baralla, donar-li a un cèntim en l'aire o a un cigar a la boca de Frank.




S’expliquen algunes anècdotes de l’estada de la troupe a la ciutat. Buffalo Bill no dormia amb els homes que treballen a l’espectacle, per ell s’havia reservat un dels més luxosos hotels de la ciutat: el Quatre Nacions a la Rambla. Expliquen que un dia va llevar-se amb un enorme mal de queixal i va ser conduït a l’Hospital de la Santa Creu on li fou extret. Posteriorment, el queixal de Buffalo Bill era un dels tresors que es podien veure a un armari de l’Hospital fins que un dia va desaparèixer per sempre més. Un col·leccionista nova poder resistir la temptació i se'l va endur. Potser algun descendent del lladregot encara té a casa seva aquell famós queixal. Però sospito que la dentadura de Buffalo Bill va sortir de la ciutat amb tota les seves peces.

També diuen que pocs dies després de la instal·lació de la troupe a la ciutat van desaparèixer dues nenes. Esverats els pares de les criatures van denunciar els indis salvatges dient que només ells podien ser els culpables del rapte de les nenes i que sospitaven que se les havien menjat. Malgrat les explicacions dels organitzadors que argumentaven el caràcter vegetarià dels indis, no es va aclarir el cas fins que dies més tard les nenes van aparèixer sanes i estàlvies.

També s'ha parlat de la mort d’entre cinc i onze indis a Barcelona a conseqüència de la triple epidèmia de febre, còlera i verola que aquells dies assolava la ciutat. Al llibre de Jordi Marill, Aquell hivern ... l’espectacle de Buffalo Bill a Barcelona no acaba de resoldre el misteri i sosté que, per inexistents, mai es trobaran les sepultures dels indis que es creia hi ha havia al cementiri vell. Es sap, però, de dos indis ingressats a l’Hospital de la Santa Creu, Charging Crow de 19 anys i Black Hawk de 25, però donats d’alta el 27 de febrer. A altres ciutats si es van produir la mort d'alguns indis i es sap que els seus cosos van ser enviats als Estats Units.

Tota la troupe de genets, cowboys i indis va marxar de la ciutat el 22 de gener, també en vaixell, amb destí a Nàpols, propera parada de la seva exhibició.-


http://barcelonatienepoder.blogspot.com.es/2012/03/buffalo-bill-barcelona.html


Retall de la Vanguardia del diumenge 19.01-1890.-
A bord del vapor "Bellver" la troupe de Buffalo Bill se'n va anar el 22-01-1890.-
Alguns personatges, entre " bons" i  "dolents" ( cow-boys i indis), registrats a la hemeroteca de la Vanguardia i que per tant van venir a Barcelona aquell 18-12-1889.-





















































Els bons:





Buck Taylor.-













El jove tirador Johnny Baker.-















El petit Bennie Irving. Anomenat a la Vanguardia "el vaquero más pequeño del mundo". 
Debia tenir un any i escaig.-






Annie Oakley.-


Una vaquera representativa que no sabem com es diu.-












Els dolents:




Black Heart.-


Litle Chief.-



Bave Bear.-


Black Horn.-



Rocky Bear.-



Red Shirt.-


Yellow Hand.-





Jordi Solé va escriure una novel.la, l' any passat, basada amb aquesta llegendaria trobada  d' en Buffalo Bill amb la ciutat de Barcelona a finals del XIX.

http://www.revistadeletras.net/jordi-sole-recupera-a-buffalo-bill-de-visita-en-la-barcelona-de-finales-del-xix/

A l' entrevista que li van fer a la Vanguardia el 27-10-11, tot i demostrar la seva admiració pel periodista Josep Maria Huertas Claveria, divergueix amb ell en alguns aspectes històrics de l' estada d' en William Cody a Barcelona.
 Tal com ho veig  jo, els dos tenen part de la raó. L' estada del coronel Cody no va ser cap fracas i és cert que la Vanguardia parla de 7000 assistents. 
Ell va arribar en vaixell amb la resta de la troupe i no pas amb tren com diu Huertas ( tampoc parla Huertas en cap moment de fracas ). 
Però també és cert que la burguesia de 
l' època el va rebre amb cert distanciament, com ho demostren les revistes satíriques , consultades segurament per el periodista ( Esquella de la Torratxa, Campana de Gràcia ) i no tan la hemeroteca de la Vanguardia o els diaris de l' època com ha fet en Jordi Solé.

 De tota manera la llegenda ho ha superat tot en escreix i jo em quedo amb el comentari del Manel a la mateixa entrevista: 

" A Bufalo Bill lo vió mi abuelo en Barcelona. Hay una anécdota de su compra de una botella de guisqui en la Rambla de Barcelona, no dejó que el dependiente cogiera una escalera para cogerla de la estanteria, él llegó perfectamente sin ella. Eso es una anécdota auténtica de mi familia. Saludos."

 Segurament hi ha una part humana més amagada en tota aquesta història d' en Buffalo Bill de la que sabem però ens haurem de conformar amb el que tenim. Va ser una llàstima que no se li fes cap entrevista al gran Buffalo Bill. - Pijus.