Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 31 d’agost de 2012

BARCELONA EN EL SEGLE XIX VISTA PER L' ESQUELLA DE LA TORRATXA ( 4-01-1901 )



























DE IGUALADA A BARCELONA

A principis de sigle

No 's parla de res  mes en tot el barri.
La nova de que marxa a Barcelona
l' hereu Pagès, ha deslligat las llenguas
a tothom del vehinat, y á ca’l Ton Forgas
sembla talment que hi haja jubileu
entranthi en professó gent a tot’hora.

¿ Donchs, qu’ es vritat, Anton? ellas preguntan.
¿Tant mateix?..... diuhen ells badant la boca.
Y com si fos algún estrany objecte
la quitxalla ab el dit el gech li toca.
-Si, noys ; es veritat, dantse importancia
respón el Ton; me’n vaig a Barcelona
ja que ab tanta insistencia vol que hi baixi
mon germà Jeph que fa vint anys qu’es fora.
Demà al matí ab el carro d’ en Rovira
cap allà aném, si voleu res…….

                           -Escolta,
si veus al Blasi digali qu’ escrigui.

-Anton, al Roch Batet déuli memorias;
s’ está al carrer del Cuch, número tretze.
-Portéume un coco, hereu.
                      Y tots mil coses
encarregan al Ton, que diu per tréurels:

Noys, es molt tart; jo m’ haig d’ aixecar d’ hora
y avuy per confessá y pendre Nostramo
ja m’ hi llevat dejorn. Conservéus forsa
y fins a la tornada.
                              -Bon viatjo.
-No tinguéu novedat.
                               -Avant.
                                           -Recórda’t
d’ alló del Blasi.
                                        -Adeu!

                            Y al cap y á l’ últim

pot el Pagés tancá y barrá la porta.
El carro ja está  a punt. A mitjas branas
arriba el cargament de papé y sola;
a la saga y polseras porta fardos
de mantas y teixits. Segons en Brosta,
qu’ es qui mena el carro,
els assientos’ nirán que ni en carrossa,
puig sols falta que sobre de la carga
hi posin una alfombra
per semblar la plateya del trayatu
la nit que fan el ball de Carnestoltas.

Y, donchs, Ton, que veniu?
                                  Si, ¿ que som gayres?
-Per ara vos, el Xich de ca la Xónias,
la noya de la Tresa
que ab uns senyors se’ n va a fer de minyona
y la Paula del Xesch. Tots son al carro.

¿ Que marxém aviat?
                                  Dintre un quart d’ hora.
El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre
y emboliquéus ben bé.  Ja hi ha un bon sostre
de palla y boll pels peus. Comadó y vela
son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.

¿ Que serém aviat a Esparraguera?
-Si no hi ha contratemps per’ llá  a les dotze.
Portant com porto a varas la Gallarda,
a ganxos la Garbosa,
de arriatas la Baya y la Liguera
y al davant la Pastora
farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el Casulleras y la seva colla
per ‘llá  al Hostal del Porch a fénsels treure.
¡Deu no ho vulga! ¡Mal llamp els fassi corre¡
Tot arreglat, a un pet de xurriaca,
la blanca vela, iluminada ab forsa
pel farol del hostal, se trontolleja
y s’ endinza en la sombra
a una ferma pitrada de cinch mulas
de las que’ls erts tirants diuhen la forsa.

Acomodats els viatjers, entaulan
animada conversa de mil cosas;
guiant al escaler pel morro, pasan
els Pabellons, la Soletat embocan
y quan just el rellotje de la vila
senyala las tres horas
surt el carro d’ en Brosta d’ Igualada
enfonzantse en la fosca.
Passa Castellolí que dorm encara;
puja els Revolts entre una espessa boyra
y al ser dalt la Casilla
del Montserrat altívol surt l’ aurora.
Travessan els tres Bruchs quan els pagesos
se’n van a fer deu horas
y baixan els viatjers a fer pá y trago
per matá el cuch y caminá una estona.

Arriban a a las dotze  a Esparraguera,
hora de las garrofas:
se fican al hostal de cal Pitango
y com llavors la panxa ja vol corda,
prenent un seti al vol de la gran taula
hont ja llueix la fumejant cassola,
mentre’ l seu pinso van menjant las bestias
un bon diná s’ endrapan las personas.

Després enllá altre cop. Abrera crusan;
quan el sol va a la posta
travessan Martorell; Sant Andreu pasan;
al sé a  Roca de Dró la pó’ ls arronsa
Puig es un punt dels lladres predilecte
y els Estapés de Sant Andreu hi rodan.

No’ ls passa res de nou, fineix el dia
y al deixá enrera Pallejá es nit fosca;
pro ja a Molins de Rey al momento entran,
desenganxan y sopan
y al hostal de ca’ l Boix a las vuyt justas
a la palla o al llit ja tothom ronca.
Per’ llá a las quatre, qu’ es ben nit encare,
a enganxar altra volta
y avall. Deixant a Sant Feliu y Esplugas
travessan Sans, els glácis y quan tocan
las vuyt al campaná, un portal oviran,
el de Santa Madrona,
per hont a Barcelona fa sa entrada
el carre d’ en Rovira ab l’ Anton Forgas,
qui se’ n va a missa a doná a Deu las gracias
d’ haver portat a cap sens cap encontra
la perillosa empresa
d’ anar desde Igualada a Barcelona.-

                           Jeph de Jespus

  La Esquella de la Torratxa, Any 23,  nº1147  del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)


Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864-1924).

Va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864. A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Col·laborà a les publicacions Lo Frare Mostén (1899), Quatre Gats (1899), L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús. L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.






















"Desde las sirvientas domésticas a las muchachas de la escuela, no había gente bulliciosa o animada que no le llamase por su nombre, o no le alargase el óbolo modesto de la caridad compasiva, cuando Antonet alargaba el plato de hojalata.
Los carreteros le daban cigarrillos, los dependientes de los comercios le ofrecían unapeseta para que fuese a tocar un aire de violin regocijado ante el taller de unas modistas 0 corseteras de muy buen ver, y los cofrades de San Antonio, o de San José, reclamaban su música para acompañar el Rosario o los Gozos que en el diadel santo de su Patrón cantaban al anochecer en la tienda del maestro o carpintero ante la
imagen hecha una ascua de luz que la presidia. Y Antonet no negaba suconcurso a nadie, contentábase siempre con la limosna que le daban, y la leyenda, siempre  abultada y desfigurada al pagar de boca en boca, afirmaba que la tersa blancura de su camisa era debida a poseer el ciego algún ahorrillo que le permitía presentarse como  persona decente, y hasta permitirse el lujo de ser imponente de la Caja de Ahorros. Nadie  supo jamás dónde ni cómo viviera; aparecía por las mañanas en la barriada de Santa Maria del.Mar; llegaba, tocando y postulando, a las de la Catedral; comía en alguna taberna o  bodegón de la Ribera, no viéndosele jamás más allá de las Ramblas, o sea en la parte de Barcelona conocida antaño con el nombre de Arrabal. “
( Vanguardia 10-06-1921)



Aquestes imatges, dibuixos la majoria, tretes de l’ Esquella de la Torratxa del 4 de Gener del 1901 , corresponen a llocs de Barcelona, desapareguts tots, i què pertanyen als començaments del sègle XIX . 
No existia la fotografia i el que ens queda són aquestes litografies i dibuixos. Per la dificultat de trobar una Esquella de la Torratxa en qualsevol biblioteca de poble i per la petitesa dels dibuixos he cregut convenient publicar-ho en el meu bloc.
De fet fins que no els he passat pel escaner i ampliats, no s’ ha pogut veure amb detall les escenes d’ aquella Barcelona ja desapareguda: la bunyoleria del Tio Nelo, en els Pòrtics d’ en Xifré , modes i personatges, els baladrers desapareguts, l’ Antic Mercat del Born, el cego Antonet, en Batista el mosso de la fonda del Falcó, quantitat de llocs històrics i de personatges històrics etc.
De tot, però, la meva sorpresa ha estat encara més gran, al veure la descripció que en fa l’ articulista de la Esquella, en Jeph de Jespus, al relatar el viatge en carro de Igualada a Barcelona a principis del XIX per el testimoniatge que això representa en tots els seus detalls: noms de persones ( viatgers, propietari del carro i conductor, bandolers de l’ època), de llocs (pobles, hostals,carrers, accidents geogràfics) i fins i tot de les mules i de l’ art d’ enganxar-les al carro i les seves diferents parts.
A més a més la durada i etapes del viatge i un munt d’ expressions populars d’ aquells anys. 
Tot això amb un llenguatge realista i quasi cinematogràfic que ens fa viure un Curro Jimenez a la catalana però ens adonem de seguida que estem davant la Hispano Igualadina del segle XIX.
Algunes dades:
El viatge durava un dia i mig parant a sopar i dormir a Molins de Rei, el coco era escas fora de la capital.
De l’ art dels carruatges amb mules:
a varas la Gallarda, a ganxos la Garbosa, de arriatas la Baya i la Liguera i al davant la Pastora.
A mitjas branas, el matalot, la xurriaca, el comadó i la vela.
Els bandolers: El Casulleras i la seva colla i els Estapés de Sant Andreu de la Barca.-
Frases fetes: “ les dotze la hora de les garrofes”, “ la panxa ja vol corda”, “a una ferma pitrada de cinc mules”, “ Mal llamp els faci correr”, “ pot semblar la plateya del trayatu”.
Dels llocs: Hostal del Porc, els Pabellons, Soledat, els Revolts, la Casilla de Montserrat, els Tres Brucs( fent referència al de Dalt, del Mig i de Baix), Cal Pitango (Esparreguera), Cal Boix (Molins de Rei) , la Roca de Dró, els carrers d’ en Rovira i del Cuch de Barcelona.
Els noms de persona són variats i curiosos, no sabem si reals:
El carro d’ en Rovira, en Brosta qui mena el carro, l’ hereu Pagès de cal Ton Forgas i el seu germà Jeph, en Blasi, en Roch Batet, el Xic de ca la Xónias, la noia de la Tresa i la Paula del Xesch.-
Ja tenim feina de investigació amb tot això, si algú s’ anima..... En aquest article de l’ Esquella no sabem si el seu articulista el va treure de fonts reals o va fer servir molt la seva imaginació a l’ hora de fer-nos el relat, però pel que respecte als noms de lloc són reals i els de persona a més de l’ambientació històrica, crec que també ho poden ser.
De fet, les fonts històriques que ens han portat els llibres de viatges dels viatgers romàntics del XVIII i XIX han estat moltes ( Alexandre de Laborde, Jean François Peyron, Giacomo Casanova etc) i la nostra història és força més realista i propera a nosaltres, però no deixo de somiar en aquests personatges.- Pijus



A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.


































Alguns personatges històrics del XIX:


















dilluns, 6 d’agost de 2012

Els polítics, el poble, tots nosaltres estarem a l' alçada ?




El PP, sobre les declaracions de CDC sobre la independència: "Aquest cap de setmana ha fet molta calor i a alguns se'ls ha escalfat el cap"


Això deia aquest poeta,  l’ any 1883.
Quin símil més bonic  entre l’ esforç dins el món casteller i el fet de sentir-se català en defensa de la nostra terra.
Som a l’ any 1883 i que actuals  se’m fan aquests versos. 
Tot és vell i foradat i tornem a ser on érem.
A mi que  se'm va negar la meva llengua quan tocava i ara he de fer mans i mànigues, Pijus.





Josep Verdú i Feliu

Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1853 — Barcelona, 1885

Escriptor.
Popularitzà el pseudònim de Gestus. Col·laborà en un gran nombre de publicacions de Vilanova i de Barcelona. Estrenà moltes peces curtes de teatre, còmiques i en català, algunes de les quals foren publicades: entre moltes d'altres, Jan petit (1874), Los pintors de Barcelona (1875) i Colls i punys (1895). Publicà també Poesies festives i sèries (1894) i Colección de cantos populares de Murcia...(1906); altres poesies seves foren recollides a Lectura Popular i a la Renaixensa

LOS XIQUETS DE VALLS

AMUNT!


Al meu amich lo reputat dibuixant En Pere Elias.

Som la gent de la terra,
llauradors som del Camp;
es un mur cada espatlla
y un garrot cada bras,

Som de cara morena
com lo pa del mestall;
com lo vi de la plana
tenim foch en la sanch;

Som del Camp ¡ Deu me valga¡
decidits y sapats,
be per tot nos ho diuhen:
gent del Camp, gent del llamp.

Si 'ns festejan los pobles
en sas festas anyals ¡
ab la nostra arribada
la alegria renaix;

Los baylets saltironan
de la gralla al devant,
y .als nins alsan las mares
perque 'ns vejan passar.

Fins los vells ¡Deu me valga!
als padris dels portals
ab enveja 'ns nomenan;
gent del Camp, gent del llamp.

Quan ressona la gralla
y redobla 'l timbal,
com un ferre a altre ferre
lliga un bras a altre bras;

En las duras espatllas
ab feresa arrapats
sols ab quatre gambadas
los baylets son a dalt

Com mes pes ¡ Deu me valga
mes nos plau aguantar:
no 's doblegan los roures!
Gent del Camp gent del llamp.

FilIs de terras estranyas
no enfortits pel travall,
prou motejan de barbre.*
nostre joch que es de pau.

Qui en lo cos té coratge
se ennobleix y 's fa gran
que es cobart lo qui es feble
y es traydor qui es cobart.

Fem castells ! Deu me valga !
ab amor abrassats,
y abrassats ningú 'ns vincla:
Gent del Camp, gent del llamp.

En lo cim de la torrre
com a noble estandart,
barretina dels avis
sol lo vent volejar:

¡ Que no 's perdan las torrras
ni castells ni espadats,
que be 'ns plau enlayrarla
tot mostrant que som braus!

Que som braus iDeu me valga!
per si l' hem de venjar,
com ja férem ab ánim
Gent del Camp, gent del llamp.

Y si un jorn Catalunya
vol petjarla un tirà
en l' alberch tenim éynas
que grillons han trencat.

Som la gent de la terra,
llauradors som del camp;
es un mur cada espatlla
y un garrot cada bras;

Tenim pit ¡Deu me valga!
sabém dur la destral,
y 'ns diran ara y sempre;
Gent del Camp, gent del llamp.

Joseph Verdú i Feliu

La Renaixensa , Any XII , 1883 , pàgs 158-161


* bàrbar

Recordeu:

Fills de terres estranyes
no enfortits pel treball,
prou motegen de bàrbar,

nostre joc que és de pau.


Qui en el cos té coratge

s’ennobleix i es fa gran,

que és covard el qui és feble
i és traïdor qui és covard.

i també:


I si un jorn Catalunya

vol aixafar-la un tirà
en l' alberg tenim eïnes
que grillons han trencat.