Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 29 d’abril de 2013

Algunes Follies recollides per Pau Bertran i Bros al peu de Montserrat entre els anys 1870 i 1874






























Perdiueta novelleta
que a la muntanya canteu,
baixeu a la terra plana
que als tristos alegrareu;
que als tristos alegrareu
i els malalts dareu salut,
perdiueta novelleta,
qui us ha dat tanta virtut ?

Follia nº 64, 1874, recollida a Collbató per Pau Bertran i Bros.-



Follies com aquesta, perdudes en els anys, de transmissió oral, foren recollides per un fill de Collbató, Pau Bertran i Bros, nascut al carrer del Raval nº 15 el dia  2 de juliol de 1853. En penjaré  unes quantes, les que cregui més significatives, o simplement em facin a mi més gràcia. 

La part més literària del tema la citaré de pas, el llibre en qüestió el podeu aconseguir fàcilment trucant a la meva porta per e-mail visitant el meu perfil,però el que a mi m' interessa ressaltar és el seu caràcter popular, d'una terra concreta,la nostra, d' una gent que cantava al camp mentre feinejava,una època en que es cantava molt més que ara i tot era molt més espontani i directe.
 Si presteu atenció de la follia es poden  extreure moltes coses, com l' alegria, el sentiment i el pensament d'un poble que, malgrat la duresa del seu dia a dia, tenien temps per il·lusionar-se i fruir. l'espigolera

 La zona d'influència d' aquestes follies és molt reduït ( Collbató, Esparreguera i el Bruc) i per això es fa tan interessant, sobretot pels que som d' aquestes terres. Encara ara alguns de nosaltres recorda haver sentit a la seva àvia, amb alguna modificació lògica, qualsevol d' aquestes follies. Pijus.-

Recollides a Collbató:


Un Joan tinc a la balança,
un Francisco per el pes,
un Josep per a la caiguda,
qui pogués triar dels tres !

Follia nº 84 




Per un Francisco m'arrisco
i per un Joan ja no tant,
per un Josep aniria
tota la vida penant.

Follia nº 80 


A Pierola terra roja;
al Bruc, els carboners;
a Collbató, les boniques
perquè Sant Corneli hi és,
i si no hi fos Sant Corneli
serien com les demès.


Follia nº 11

Mare, si marit em doneu,
no me'l doneu de Collbató,
que per arracades donen
les cordes i el capserró (2).

Follia nº 13

Per Sant Pere festa a Abrera,
a Olesa per Sant Joan
i els cagats(3) d' Esparreguera
per Santa Eulàlia la fan.

 Follia nº 19


(2) capserró: tradicionalment, feix de llenya petita que les dones de Collbató transportaven dalt del cap.

(3) la follia original fa: y els cornuts d' Esparreguera.
No vull ni imaginar-ho, sembla que hi havia més rancúnia i mofa entre els de Collbató i Esparreguera que entre els d' Olesa i Esparreguera
.


A la introducció del llibre,feta per Joan Vallès Altés, ens fa cinc cèntims:

Segons ens indica el diccionari de l' Institut d' Estudis Catalans, el mot follia és sinònim de corranda, és a dir, una cançó popular breu i sovint improvisada.

El mateix Pau Bertran ens informa que:

" Encara que el poble distingeix les cançons de les follies sobretot per la llargària (la llarga, cançó; la curta,follia)
també sap dir de vegades que les cançons solen contar una història(...), a diferència de les follies, a les que hi ha un motiu només (és a dir, expressió d'un sol pensament) gairebé sempre"  

"Cansons i follies",Barcelona 1885,pàg 268, Llibreria A. Verdaguer.-





Fotografies de Joan Vallès Altés.


Masia de Can Martí-Joan (Collbató)


Masia de Can Guineu (Collbató)




A Manresa vull anar
a buscar una manresana,
que sempre me'n agradat
les faldilles d'indiana.

Follia nº 29


Santa Eulàlia de Rossanes
voltada de presseguers,
els fadrins no fan ballades
perquè no tenen diners.

Follia nº 27
La fulla de l' olivera
és amarga com la fel;
l' amor de les donzelletes
és més dolça que la mel.

Follia nº 36.

Per saber-ho primer has d' haver tastat les dues coses.-







" A través d'aquestes corrandes populars podem entrellucar la vida quotidiana, els costums i els maldecaps que tenien els habitants d'aquelles contrades fa cent-cinquanta anys enrere. Curiosament, la vida i els costums potser han variat significativament, però els maldecaps més seriosos, la manca de diners i els neguits d'enamorats, continuen, en general, sent els mateixos." *
* Joan Vallès i Altés  " Follies" de Pau Bertran i Bros, Edicions La Guineu, pàgs 10-11.-


Fadrinets que festegeu,
festegeu i no en sabeu,
primer festegeu la mare,
la filla quan la trobeu.
Ai, que el festejar la mare
és festejar de mussol;
podu festejar la mare
si la filla no us vol !

Follia nº 40


Ai, si fos oreneta,
oreneta de l'estiu,
a la teva cambra nineta,
jo hi vindria a fer el niu.

Follia nº 85.-


Totes aquestes Follies o composicions populars de tradició oral foren recollides a Collbató per Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874.-



Ara passarem a unes quantes follies  recollides per en Pau Bertran a Esparreguera en els mateixos anys:


A Bacarisses mengen guixes
i a mi no me'n volen dar,
a la primera cullerada
es podrien escanyar.

Follia nº 18

A Terrassa , mala raça,
la meitat en són jueus,
a Esparreguera en són dimonis
i a Olesa bona gent.

Follia nº 22

A Terrasa bona raça,
quasi tots són bona gent,
a Olesa són dimonis,
i a Esparreguera jueus.

Follia nº 23


Corrandes en són corrandes,
corrandes en són cançons,
que no hi ha millor barreja
que minyones amb minyons.

Follia nº 32



Mare, si marit em deu,
no me'l deu picapedrer,
en comptes de picar pedra
no em piqués a mi primer.

Follia nº 54


Qui canta el seu mal espanta,
qui plora el seu mal augmenta
i aquell qui es burli de mi:
Déu li doni un mal de ventre.

Follia nº 178


A muntanya són caps-grossos,
al Vallès són encantats
i a Sant Feliu de Codines
n'hi ha alguns de barrejats.

Follia nº 24


A Moià són sargantanes,
a Castellterçol, mussols,
i a Sant Feliu, sac i ganxo,
que sempre el porten al coll.

Follia nº 25



A Sant Celoni venen oli,
a Cardona venen sal,
a Sant Feliu, el vinagre,
i a Caldes fan l' enciam.

Follia nº 26

Ai, mares que teniu filles
procureu-les casar,
que elles són entremaliades
i no es poden deixar anar.

Follia nº 49


" Pau Bertran i Bros va viure a Esparreguera,concretament al mas de Can Castells, ençà del seu matrimoni amb la pubilla dels Padrosa, Josepa Pedrosa i Espalter. Pau va conèixer Josepa pels volts de 1879. 
El poeta (que aleshores tenia vint-i-sis anys i treballava com a professor al col.legi Valldemia de Mataró) ja havia vist editats alguns dels seus escrits. Tanmateix se sentia gran, cansat i desenganyat. Josepa era l' hereva d'una de les famílies més benestants de la vila d' Esparreguera. Era una noieta de bon veure: no gaire alta, de carns pretes i pell blanca, d'ulls foscos i cabells llargs recollits.

 Durant els mesos de l' estiu de 1880, Pau Bertran va encetar el setge amorós vers Josepa Pedrosa.
Els Pedrosa era una de les famílies més influents d'Esparreguera. Joaquim Pedrosa (el pare de la futura muller de Pau Bertran) era un ric hisandat i un empresari de renom. Havia heretat del seu pare, Francesc Pedrosa i Palet, la gestió i part de la propietat dels banys termals de la Puda.
 A més a més, Joaquim Pedrosa va començar a destil.lar un licor que, amb el pas dels anys, esdevindria conegut arreu del Principat: el Gran Licor d' Aromes de Montserrat. " *

" Can Castell del Mas, conegut també pel nom de Can Castells o Can Castell, era, i és, una de les cases pairals més antigues d'Esparreguera, situada al camí vell que porta fins a Monistrol de Montserrat. Els primers documents que parlen de can Castell del Mas daten del segle XVI. Els Castell van ser una família de notaris que va arribar a tenir un pes polític durant els segles XVI i XVII." *

* Joan Vallès i Altés  " Follies" de Pau Bertran i Bros, Edicions La Guineu, pàgs 79-80.-



" De ben segur que Pau Bertran va trepitjar les terres del municipi del Bruc durant aquells anys de 1870 al 1874. En són testimoni les setze corrandes que podeu llegir a continuació. Eren uns anys en què la seva vida s'escolava a cavall entre la ciutat comtal i el se poble natal, entre la seva època estudiantil a Barcelona i els seus primers amors a Collbató.(...) i sabem també que, durant els anys 1873 i 1874, va viure una apassionant història d' amor amb una pageseta de Collbató que no va reexir."  *


* Joan Vallès i Altés  " Follies" de Pau Bertran i Bros, Edicions La Guineu, pàgs 103-104.-

Recollides al Bruc:



A Igualada són xerraires;
a Montmaneu, mentiders:
als Hostalets, embusteros
i a Cervera, botiflers.

Follia nº 20


Diuen que l'amor mata,
però això no és veritat,
perquè si l'amor matés
jo ja fora enterrat.

Follia nº 34

El cantar del gat és miau,
el sonar del bou, l'esquella,
deu-me la jove, si us plau,
vagi al dimoni, la vella.

Follia nº 78


En la cara t'ho conec,
minyona, que no estàs bona;
en la cara t'ho conec
que et canses de dormir sola.

Follia nº 161

A fira me'n vull anar
tan sols per vendre'm la roba,
que si els polls valen diners
aquest any em  faré home.

Follia nº 179




Dos anys desprès de la publicació de "Notes sobre Pau Bertran i Bros " de Joan Vallès i Altés es publicà aquest gran llibre, extens, profús,ben editat,amb fotografies excepcionals, de Jordi Serra i Massansalvador.
 


















































































     





dilluns, 22 d’abril de 2013

Dedicat a Ada Colau i a la causa dels més febles


























EL CANT DELS QUE PLOREN

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples 

i dels palaus sumptuosos!... 
Ciutat plena de luxe i de misèria !. 
En l’ hora xafogosa del mig dia 
sembles com morta. 

Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden 
els darrers passejants ja no s’ albiren 
i els superbs carruatges ja no avancen.
 
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples.... 
Que en guardes a dins teu de records dolços 
i de records de pena ! 

Allà, en aquell racó, sota dels arbres 
del passeig solitari, hi han els nòmades, 
els pobres oblidats, que tot adormint-se 
esperen les despulles 
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen 
mentre ells s’ arrosseguen. 

                                                I per damunt 
dels palaus sense sorolls i sense vida 
el sol cau a plom com castigant-los..... 
i els que esperen menjar, davant sa porta 
suen la sang i l’ aigua. 

I d’ aquells grans carrers tan solitaris 
el plor dels que pateixen puja, puja 
com el fum de les negres xemeneies... 
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols 
que un jorn cauran sobre les testes 
d’aquells que en les taules, luxurioses 
donen lo no volgut 
als afamats que esperen a sa porta. 


Ciutat, bella ciutat dels carrers amples

i dels palaus sumptuosos..... 
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre, 
sota el pes indigne dels teus vicis... 
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen 
que són cants de venjança, 
han d’ésser cants potents , plens de joia !. 

Xavier Viura. 

 pàg 405  de “Joventut” del 9 d’ Agost del 1900



Xavier Viura va escriure aquest poema fa 113 anys, en una època  que com ara, hi havien forces injustícies  socials. Un poeta  com ell es va fer ressò d' aquella situació. La situació era molt més greu en aquell 1900, evidentment, no hi havia "estat del benestar" i els pobres eren pobres de solemnitat.
 Diguem-ne que avui dia estem més organitzats i comunicats, però s'està esdevenint un retrocés, alarmant ja, de la classe mitjana, que era qui realment aguantava l'empobriment dels de sota, i ara aquests estan pagant les conseqüències de tot això.
Els més febles, entre ells moltes dones amb càrregues familiars, no troben feina. El cas dels desnonaments és flagrant i ens convé no deixar de lluitar i de denunciar aquestes situacions injustes de la nostra societat.
Sigui un poeta, obscur, com deia Pla, o una activista social, representant d'un col.lectiu en lluita pels seus drets simplement de sobreviure, hem d'aixecar la nostra veu ben alt i ben amunt. Pijus.-








divendres, 12 d’abril de 2013

S' ha passat l' arròs?: Crosby, Stills & Nash a Barcelona


" (...)ESTRENA TARDANA / Crosby, Stills & Nash van trigar a estrenar-se als nostres escenaris. El 1983, estava tot disposat perquè debutessin a la Monumental, però una setmana abans el recital es va suspendre, així com els altres que el trio havia d'oferir a Espanya. Grup i promotora es van acusar mútuament del fiasco a la premsa, i el públic es va quedar amb un pam de nas. No hi va haver una altra oportunitat fins dues dècades després, el 2005,(...)" 

 noticia del periódico actual

Com a proba del meu disgust de l' any 1983 per la deserció de Crosby, Stills & Nash.

Una mica sembla un discurs de ICVerds, dels que, en part, penso que també se'ls hi ha passat l'arròs i que els caldria reinventar el seu discurs.

 El món de fa dos dies,  dic dos dies, no tres, no és ja un món en lluita  entre  proletaris i burgesos com el que les revistes dels setanta com OZONO i VIEJO TOPO ens descobria.
Exacte, el públic es va quedar amb un pam de nas.....un d'aquest públic era jo que amb 28 anys desitjava veure'ls mitjanament joves i en plena forma. Això no va poder ser, com be explica el comentarista del Periódico, i  ja posteriorment el meu esperit nostàlgic no em va deixar enfrontar-me amb la trista realitat del pas del temps i es conformà amb el "forever young" dels Crosby, Stills, Nash & Young dels videos immortals.-






Però, encara que no ho sembli, aquesta entrada, no pretén ser només un exercici de nostàlgia d'un pòtol místic català, que evidentment ho és,ni una entrada musical en homenatge a  un dels grups més importants, a tots els nivells, de la Història de la Música Pop, que també ho és, sinó també una reflexió constructiva de com vells ideals es poden reinventar i podem fer que renaixin. 

Els seus precursors ideológics,la generació beat dels anys cinquanta,representaren una nova manera d´entendre la vida,de rebutjar els conformismes socials,d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.Seguint una visió tolerant i no teista,un antifeixisne còsmic, s´interessaren per les substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans dels EEUU,contra "l´American Way of life",repudiaren implicitament els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt Whitman a "Fulles d´herba".Seguint el camí de les flors

De tot això no en quedaria gairebé res quan tota aquesta generació, o la majoria, es vengué, es passà, restà seduïda, evolucionà ( diran alguns) com vulgueu, al capital, al poder del diner i sorgiren gent com......   cal dir noms ?, molts mites caurien.

 La realitat semblava imposar-se. Moltíssims americans de la generació de les flors  es convertirien en yuppies, al servei del diner i del capitalisme més ferotge que ara sembla trontollar.



Els nous yuppies, els de la darrera generació, al estil Dolce & Gabbana.-

El diner necessita persones que sàpiguen seduir.








Pel que fa als nostres amics, seguien el seu camí.-



Gairebé des de la seva unió com a socis els quatre membres de CSN han estat durant molt de temps participant en infinitat de causes liberals i polítiques afins a aquesta tendència. A l'any 2000, Stills es va exercir com a membre de la Comissió de Verificació de Poders Democràtica de estat de Florida i va ser un delegat en els anys anteriors.El 17 de desembre de 2007, Graham Nash revelar que a Stills se li ha diagnosticat un càncer de pròstata. 
Que tinguis sort...   Musik'L



Ara, tornen en Crosby, Stills & Nash, sense en Young. El dia 8 de juliol als Jardins de Pedralbes, símbol, no pas popular, d'altres temps. Jo, com en Young, em quedaré a casa i em conformaré amb escoltar les seves cançons  al Spotify.






Fa poc, un amic, em comentava que els petits canvis ens porten als grans canvis. Li dono tota la raó. Evidentment que això passa,els artistes en general, els escriptors amb les seves paraules, els grans poetes, els filòsofs de tots els temps, els grans homes amb els seus exemples, han contribuït a que aquests petits canvis s' esdevinguin. Poc a poc la societat va evolucionant, però noi, tan a poc a poc. La part més instintiva de l' home, la que ve  de l'estómac,ho arrabassa tot en un moment i estem sempre en continua lluita entre la raó i la follia, entre el cervell i el instint més animal.
La cançó de Dylan "Els temps estan canviant" de l' any 1964   reflectia els canvis profunds que s' esdevenien a la societat americana dels seixanta. 

Ha plogut molt des del 1964 i ara sembla que també els temps poden canviar, depen de nosaltres,estem a una cruïlla  i pels qui David Crosby, Stephen Stills & Graham Nash no solament són uns músics excepcionals sinó que també són un símbol representatius d' uns valors, ho entendran molt bé. Crec sincerament que l'avantatge d'ara és que hi poden haver varies generacions involucrades en aquest possible canvi.






Ara que les engrunes del pastís van desapareixent, tornarem la vista enrere, per veure on ens vam equivocar  i per tornar a valorar tot allò que no té preu i que no havíem d'haver menyspreat mai ?


 S' ha passat l' arròs ?, sembla clar que si, però com va fer Ferran Adrià el 1995 amb un arròs a la cubana. Potser seria hora de fer una deconstrucció i reinventarse o morir.Pijus.-




Em sembla que els interessos capitalistes  estaran per damunt de qualsevol ideal, encara que siguin símbols antisistema, durant molt de temps:


"Cada concert tindrà una reserva de poc més de 300 entrades (d'un aforament total de 2179) a 34 euros, però la resta de localitats es vendran a preus que poden arribar a superar els 120 euros. Les entrades sortiran a la venda dimarts 16 de juliol a les 12."


notícia del concert



En un concert acústic de l' any 1991
En Graham Nash tocant en solitari.
 Segur que no sona així a Pedralbes.-