Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 24 d’agost de 2014

FCO FLOS I CALCAT (1856-1929) I L' ESCOLA SANT JORDI (1898) : EL QUE ENS HI JUGUEM














" En aquesta ocasió de la visita del rei, els infants de les escoles també foren obligats a formar i d' una manera ben poca solta. Ens assignaren les voravies del passeig central del parc de la Ciutadella, i després de no sé quantes hores pesadíssimes d´espera, fent per manera de contenir els impulsos il.lusionats deles criatures que volien veure en persona aquell rei del qual tant havien sentit parlar, resulta que el monarca va passar rabent en un cotxe tancat i els infants, sense veure´l , se´n tornaren a casa decebuts mentre nosaltres, els mestres, empipats i amb les cames que ens feien figa, no acabàvem d' entendre quina mena de paper d' estrassa ens havien obligat a representar."



"Als infants d'aquest país ens els han fet disfressar amb totes les màscares imaginables; els han fet fer de tot, des de cloure el puny fins a canviar de lèxic, d'himnes, de cançons, d'ensenyament, de maneres de pensar i d'obrar, i sempre, òbviament, davant dels alumnes hi anàvem els mestres interpretant successivament el paper de carnestoltes que ens assignaven. Hem esperat hores i mès hores a peu dret per veure passar un personatge que després no hem pogut ni tan sols endevinar; ens han fet cridar visques a dojo, doblegar l'espinada davant qualsevol individu petit que avui hi era i l' endemà havía estat esborrat del mapa; hem perdut criatures enmig de les multituds; ens han lloat al mateix temps que ens blasmaven i ens denigraven sense el més lleu rastre de pudor. D'incidències de regust més aviat amargant us en podria explicar l'alçada d'un campanar, amb la qual cosa us demostraria que en aquest país nostre als escolars i als mestres ens han fet servir d'escarrassos sense cap mena d'escrúpol sempre que el ha convingut, que el respecte ha estat escàs, i encara que potser a força de reincidències ens hi hauríem d'haver acostumat, hi ha un principi de dignitat que afortunadament ho ha impedit. Cada cop que penso en la diversitat de papers ignominiosos que els homes i les circunstàncies ens han oblligat a representar, literalment m'esborrono." 


( De Robert Saladrigas ," L' Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya" Converses amb Pere vergés, pàg 194-195, Edicions 62, Barcelona, 1972)


Aquets comentaris de Robert Saladrigas sobre la visita d´Alfons XIII a Barcelona l' any 1923, durant la dictadura militar de Primo de Rivera, em fan pensar, un altre cop, que no és un problema d' ara, que no és ni una , ni dues, ni tres, en són moltes que n' aguantem ja. De moltes generacions enrera, que com la de Francesc Flos i Calcat, si van deixar la pell.

 Això que ara documento només és un petit detall de la gran quantitat que en podriem documentar del nostre passat,del meu. 

En plena época franquista, jo en sóc un d´aquestos nens,possats en la voravia de la nostra Avenida del Generalisimo, esperant al Caudillo al que no vaig veure mai per la mateixa raó que aquets nens del 1923.- 

Per a mi aquest és un exemple clar del que no vull més ,d' aquesta desafecció amb Espanya que es repeteix i es repeteix com el dia de la marmota. 

Us vull recordar,ara, bàsicament en imatges, quasi bé jugant, els orígens de la nostra actual i moderna escola catalana que com sabeu esta rebent per totes bandes, i  perquè ens adonem del que ens hi juguem, com a hereus i continuadors que som de la feina feta per aquells grans mestres. (Pijus)

L' Escola Sant Jordi i L' Associació Protectora de L'Enseyança Catalana:




























 Que fan aquets nois del col.legi Sant Jordi de l´any  1906 ?

No són treballs forcats, pobrets !!




  Ahhhh !!! classes d´arquitectura bàsica, no sigui que els del Mundo ho aprofitin.


Francesc Flos i Calcat , va neixer a Arenys de Mar, l'any 1856, on ben aviat va comencar a guanyar-se la vida com a botiguer i decorador de ventalls. 

Afeccionat al dibuix i a la cal.ligrafia, fou nomenat cal?ligraf de l'Exposicio Universal de 1888. Va estudiar com a mestre a la Normal de Girona. Als 22 anys, va crear a El Masnou una escola propia amb uns plantejaments avancats a l'epoca i posant els fonaments de la que seria la seva gran obra. El 1998 va crear el Col.legi de Sant Jordi,considerada la primera escola catalana. 

A l'any seguent, Flos era el principal impulsor de l'Associacio Protectora de l'Ensenyanca Catalana. Aquesta entitat va jugar un paper de primer rengle en la recatalanitzacio escolar i a partir de 1915 experimenta un gran creixement fins a convertir-se en l'?ntitat mes gran de Catalunya, amb una aportacio fonamental en el camp de llibres de text.
Malgrat tota aquesta obra, Flos i Calcat, ha estat un personatge oblidat, desconegut pels seus convilatans i pels professionals de l'ensenyament.

Fins la seva mort l'any 1929, va tereballar per aconseguir una escola catalana plenament arrelada al pais. Va escriure molts llibres, obres de plena creativitat: "El primer llibre dels nois" (1898), "Manuscrit catala" (1908), "Geografia de Catalunya" 1896), "Canconer catala" entre d'altres obres. Va ser qui va fer el primer mapa mural de Catalunya. Cal fer esment de la seva aportacio periodistica a diferents diaris de l'epoca.




Geografia de Catalunya (1896)


Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat, 1896 pàgs 90-91-92 en que parla dels tributs a Espanya que pagàvem i paguem els catalans i el greuge comparatiu que això suposa.



 Molt interessant



Ell ja ens ho avisava























Cançoner Escolar Català (1918)


Manuscrit Català (1908)




Història de Catalunya de Ferran Soldevila, Curs Mitjà,1923.




Enciclopèdia Escolar Catalana,Dalmau Carles, Girona, 1931.




















" La fundà el senyor Flos i Calcat, un home baix i grassó que aplicava una pedagogia molt seva i em penso un xic pintoresca. Però, en tot cas, el més important és que la fundació d'aquesta escola donà lloc, l' any 1899, a l' Associació Protectora de l' Ensenyança Catalana, que naixia amb el propòsit digníssim de protegir i crear noves escoles catalanes. (..) es produí molt lentament. (..)

 En arribar l´any 1914 prengué tot de sobte una marxa ascendent, i l' any 1933 assolí la xifra record de 7834 socis, la qual cosa li va permetre d' ampliar considerablement el radi d' acció i crear cursos i concursos de català, de Geografia de Catalunya i d' Història de Catalunya. (..)

No obstant això, l' obra cabdal de l' Associació fou el millorament i la dignificació del llibre escolar. Us puc garantir que encara avui, després de tants anys, els volums que publicaren aleshores són modèlics en tots els aspectes."

(De Robert Saladrigas ," L' Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya" Converses amb Pere vergés, pàg 69, Edicions 62, Barcelona, 1972)






Escola activa a l' any 1906


Practicant la Geografia Universal amb la pilota ?


La Geografia de Catalunya sobre el terreny.


Putxinel.lis per a tothom.


Lliçons pràctiques d'agricultura.

 Que bé que m'aniria per apendre a conreuar unes tomaqueres !!
  Els petits segadors fent garberes.-


Els nois xercolant la vinya





En aquest article gràfic de La  Ilustració Catalana del 1906 ens parla el seu articulista de la rutina imperant  i dels esforços de Flos i Calcat i de la seva escola que a base d'il.lusió i entusiasme volien trencar motllos i modernitzar  aquella escola  cap a una "veritable ciència educativa". 












































I les coses van començar a canviar ................



Escuela Nacional de Collbató 16-3-1937






Podria ser el símbol d'un ensenyament  en català lliure i no gaire llunyà.




Agraïments a Encarna Navarro  Robledo per despertarme amb un sencill email el meu interés per la figura de Flos i Calcat.















Per damunt de tot, aquesta entrada vol ser un petit homenatge a tots els mestres i en particular a la Pilar a la que els seus pares regalaren  aquest llibre l' any 2000 al guanyar les oposicions de Magisteri a Lleida després de molts esforços. Visca per ella.









dijous, 21 d’agost de 2014

POSTALER DE PEREJAUME (1984)

(Sant Pol de Mar, 1957) és artista. Els seus mitjans d’expressió principals són la pintura i la poesia. De formació autodidacta, va estudiar Història de l’Art i va començar a exposar als anys setanta.

És autor d’una obra transversal que oscil·la entre la teoria i la pràctica, l’escriptura i la imatge, la influència de l’avantguarda històrica i l’interès per la cultura catalana, amb una especial atenció al paisatge local i a la natura, que impregna la seva producció poètica, assagística i artística.

L’any 2005 va rebre el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya per la seva obra Els cims pensamenters, en què reflexiona sobre l’obra de Jacint Verdaguer, i Joan Maragall i Antoni Gaudí, i l’any següent el Ministeri de Cultura d’Espanya li va concedir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques per la seva “reformulació de la relació entre art i territori”.

 Entre els seus darrers llibres destaquen La obra y el miedo (Galaxia Gutenberg) i Pagèsiques (Edicions 62, 2011), Premi Lletra d’Or 2012.
 L'any 2005 va rebre el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i el 2006 el Premio de Artes Plásticas del Ministeri de Cultura de l'Estat Espanyol.




El mentider doctor Thebussem va introduir la tar­geta postal a Espanya el 1826. Vuitanta anys després, per un tractat internacional, aquestes s'estandarditzen. La tecnologia hi fa la resta i els paisatges viatgen a un preu establert mundialment. És la primera vegada que milions d'imatges creuen el món, barrejades, en sacs de correu. 
Els textos que les acompanyen rai, que no eren tan importants. Les persones anaven a poc a poc i les imatges molt ràpidament vers la destinació inscrita al revers. La pell del món es descomponia, implosionava reproduïda mecànicament vers l'infinit.

Si la postal fos un ocell migratori, que en certa manera ho és, el postaler en seria el niu. És estrany que Duchamp prengués el suport d'ampolles com a ready-made, i calgués esperar gairebé vuitanta anys més perquè Perejaume cargolés el concepte vers un infinit sense retorn sota el postaler-paraigua, impermeable al paisatge interior.

Elaborar una teoria del paisatge en Perejaume és inútil. No per impossible, ans perquè un munt de teòrics ja hi han escrit, amb llibertat creadora –i, al seu torn, generatriu de nous paisatges textuals–; i, sobretot, perquè el mateix Perejaume no fa pràcticament una altra cosa, en els seus prolífics escrits, que esbossar i desenvolupar la seva teoria del paisatge. 





© Perejaume, VEGAP, València 2008
Perejaume. Postaler, 1984. Llauna, fusta i espills, 197 x 56 cm diàm. 

Aturem-nos, doncs, en el seu Postaler del 1984, farcit de miralls que reflecteixen l'entorn, i fem volar deu obres amb els deu corresponents textos de l'artista per a confegir un paisatge-collage, una compilació d'instants ordenats cronològicament però escollits amb voluntat arbitrària. Nogensmenys, el subtítol del primer llibre de Perejaume, Ludwig-Jujol (1989), resava: què és el collage sinó acostar soledats?
(Ricard Mas Peinado)



Després d'aquest magnífic article de Ricard Mas Peinado, Deu postals de Perejaume i un SMS del compilador, poca cosa puc afegir, només dir-vos,clar, que vaig veure aquella exposició la primavera del 1984 i que em va agradar molt. Ja havia vist, anys enrera, quan en Perejaume no era tan conegut, una exposició, aquesta vegada de quadres, en la seva época de surrealisme màgic, crec que en el mateix lloc. Aquella em va impressionar més. Us ofereixo ara la versió integra del Postaler perquè el pogueu disfrutar. Dedicat especialment al Vicençs, un altre artista en el seu camp, amant dels paisatges i de la natura.
 (Pijus)





Pere Jaume Borrell i Guinart




































Detall










































PASSATGE D'HANNÍBAL (Cant VII)
[Fragments]

Les goges de Mirmanda, de Vallespir i Alberes
aquell matí dansàvem en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d'alzines i sureres,
d'una arpa de set cordes als divinals acords.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d'un torrent quan ronca venint la torrentada;
la borinor s'acosta, rodola la tronada
i en la serena riuen del Pirineu los ports. [...]

Mossèn Cinto Verdaguer.-


Un paisatge és una postal feta escultura


Tal com fa amb els arbres la superfície d'un estany, els homes hem après a allisar la terra en un paper, tot inventant el paisatge portàtil, el paisatge de mà, el record passat en net amb una llum diferida, la mirada fòssil en cos de paper, l'escamoteig del temps, el pòsit de superfícies al fons de l'aigua: l'estampació de postals i la seva còpia, una successió de miralls, de clarors encartronades en aigües que no hi són. Forats de porta o postals? Murs amb anhels de finestra, una finestra invariable, revestida per la part de fora: arbres d'impremta i muntanyes, muntanyes aquí a la mà, tan lluny!
[...] Al cim de postals del Bassegoda sóc al Liceu amb postals a les llotges, amb fragments d'aeròlit d'un paisatge contra un altre paisatge, contemplant les fondalades del Brull –on les postals són, encara, tan a tocar, tan ordenades que ni ho semblen–, sota el firmament mòbil que fan els cotxes amb els fars encesos, damunt el folre de postals dels continents, pels retrovisors de les quatre de la tarda, sota l'aviació del sol i la lluna. Són les quatre i cinc de la tarda en el cel pretèrit d'una panoràmica amb quatre cantonades. Quines andanes, encara no publicades, costegen les ribes d'aquesta postal sola? Quins mòbils paratges? Quin sallent de resclosa la reté? Quina barana de balcó? On han anat a parar els volums de tantes imatges? Un paisatge pla és una paraula i el món un poema que gira en un nocturn de bústia.
Hem fet del món una postal repetida, l'única amb llum a la superfície de l'oblit, i ara necessitem –insegurs d'existir– fragments que revelin fragments, retrovisors que diferenciïn i constatin cada moment d'aquesta postal inabastable que vivim per davant i escrivim per darrere.

(Perejaume, 1985).










Detall