Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 16 de desembre de 2016

L' ANYORANÇA DE PAU CASALS


Parlant de la música a l' entrevista amb Irene Polo en aquest Imatges de l'any 30 deia:

" És precís que la nostra gent deixi de considerar la música com un espectacle més ( i encara el que és pitjor: un espectacle poc estimulant), que deixi de confondre-la amb el futbol, el cine i les "varietés" per a reconèixer-li la categoria que té realment. En una paraula, cal que es doni compte de que la música no és una diversió sinó una filosofia; la més pura i la més universal de totes les filosofies; que és tota  una educació moral, la més eficaç de les civilitzazcions humanes."




"Com hi han cregut Nietzsche i Goethe i tot el món, i com és la veritat. (...)
 El dia en què tota la gent del món estigui penetrada de la missió de la música, els esperits coneixeran la serenitat i s'hauran acabat les follies de les guerres... Vostè sap la llegenda d'Orfeu, que amb la seva harpa domava les feres i les endolcia; doncs és ben certa."


Això ens deia Pau Casals l' any 1930, no sabia el que vindria després, la guerra civil espanyola, el seu exili, la segona guerra mundial, el ministre Wert, les retallades en música i el concepte erroni, per sempre establert,en les classes populars de la música com una assignatura  "maria", de segon ordre. Incorrecte, greu error.....

Ja ho sabia Pau Casals l' any 1930, però pel que sembla, ens continuem  negant  a obrir les orelles de veritat  i només escoltem a Justin Bieber. (Pijus)




"No sabeu el greu que em sap, cada vegada, de tenir d'anar-me'n de Barcelona. Encara no m'hi he arribat a acostumar"


































dimecres, 14 de desembre de 2016

Antoni Llucià Bussé un cas com un cabàs

ANTONI LLUCIÀ, FILL DE CAPELLADES,
UN DELS MÉS FAMOSOS AVENTURERS
DEL MÓN, ACABA DE MORIR EN UNA CASA
DEL PASSEIG DE GRÀCIA:

Ha estat, a estones, mariner, aviador, militar, diplomàtic, capellá, jurisconsult, literat, Comte, Marquès, Duc, Baró, Princep i Rei.

" Què més voleu? I a més, casat una pila de vegades, reclamat per tots els jutjats del món, habitant de presons i manicomis, i finalment, un senyoràs comme il faut,amb tres automòbils, casa pròpia, és dir, cases pròpies i enterrat diumenge, amb un enterrament de segona classe, en el qual anaven deu capellans, un col.legi, deu acompanyants i vint-i-cinc cotxes."


"A honor seva cal dir que ha estat en el seu ram d'un virtuosisme, si fa no fa infal.lible. Dintre la relativitat de l' ofici, ha jugat net. No ha vessat ni una gota de sang i ha fet vessar tan poques llàgrimes com ha pogut. No ha dut mai un ganivet a la butxaca i sentia repugnància pels afers de "menor quantia". Aspirava als afers que no estaven a les mans de tothom. El que perjudicarà més la seva fama és el rastre de casaments desfets. Les aventures d'altre ordre li han valgut, àdhuc per part de la víctima, una admiració inconfessada però evident."




















La imaginació de Llucià en saber-se enamorar perdudament era inesgotable. En aquella farsa va fer tots els papers. A l'Havana va casar-se com a capità de vaixell. El casament va costar-li fer de marit tres dies, cobrant-se el sacrifici amb uns milers de pessetes. Al Brasil, fent-se passar pel novelista Amado Nervo, va casar-se amb la filla d'un gran navier. Va desaparèixer a l' endemà amb els diners del dot i amb les joies. Com a aviador militar de la mirina anglesa, es deia Mister Harrison, va casar-se al Perú amb la filla de l'empressari d'una plaça de braus. La seva desaparició, aquesta vegada va ésser més tràgica. La núvia va tornar-se folla. 
A Montevideo, amb el nom d' Orland de la Riva, va casar-se amb Agnès Prieto. Aquesta vegada va guanyar-hi les joies i vint mil pesos. Com a record, envià a la muller les paperetes de l' empenyorament. A Venezuela volia casar-se amb la filla d'un pescador de perles, però la cosa no li va pas  anar com una seda."


"Casat amb una neboda d' En Dato i apadrinat pel comte de Romanones, durant el viatge de noces va acudir-se-li d' assegurar la vida de la seva nova muller. Si aconseguia l'acceptació per part de la Companyia d´Asssegurances era un negoci rodó, la muller era cardiaca fins al cap d'amunt. Un petit trasbals podia matar-la. Calia fer, doncs, una asseguraná forta.
Al mateix hotel de Madrid trobà una dona que s'assemblava vagament,molt vagament, a la seva muller, però que tenia un aspecte ben envejable. Va utilitzar-la per portar-la al reconeixement mèdic de la Companyia.
No hi havia, cap mena de tara.L' assegurança fou closa a 500.000 pessetes. Però el mig milió per a Llucià era un afer urgent i la crisi cardiaca de la seva muller no s'accentuava. Feu desaparèixer de la seva cambra totes les joies. El disgust fou decissiu. Llucià cobrà el mig milió sense inmutar-se. Aquesta és potser la taca més negra de la seva història."



"A Saint Maurice arribà a fer-se passar per Rei d' Espanya. Es caracteritzà bé i es disposà a fer aquest paper tan compromès en el qual reeixí a gust dels espectadors. Va fer de Rei només unes hores. La cosa era perillosa. Havia de fer-ne el temps indispensable per ensibonar l' amo de l' hotel i algún client de tradició monàrquica insubornable. La seva "real" presència no ha deixat un record massa falaguer a l'amo de l' Hotel de Saint Maurice. Va deixar-hi un compte fabulós, que al Palau de Madrid  ni al de Pedralbes no en voldran respondre.... "

La cosa ja venia de família.

















Després de llegir a Sergi Doria em quedo amb aquest petit fragment i la resta el deixo per el periodista de Imatges de l' any 30, potser per proximitat, per frescura o potser...... si, és això per simpatia cap el personatge.
 Vosaltres mateixos. (Pijus)



"En su haber, tirando por lo bajo, ciento nueve timos. Por hacer la lista corta: en enero de 1920 estafa 60.000 pesetas al Banco de Vizcaya, en Bilbao; pocos días después, 64.661 al de Barcelona; y 49.360 al Hispano-Americano. Peccata minuta al lado de las 200.000 pesetas que distrae en 1922... Y es que su especialidad son los cheques falsos. Razón por la que los mejores momentos de su vida son aquellos tres o cuatro minutos de espera ante la ventanilla mientras examinan la firma falsa y la dan por buena. Para él, esos instantes valen más que las pesetas y explican que llegara a dejar este mensaje en un banco: Si me hubiesen dado la llave de la caja fuerte, el dinero seguiría allí porque no me gusta llevármelo tan fácilmente."  (Sergi Doria)












diumenge, 11 de desembre de 2016

ENDIMONIADES




Sabem que entre 1560 i 1670 van ser executades més de 3000 bruixes al sud d'Alemanya, que a Escòcia les execucions depassaren, en el periode 1590-1680, els 4000 casos, i que a la Lorena, una regió tradicionalment de frontera entre França i Alemanya van ser executades en només trenta anys (1576-1606) una xifra superior a les dues mil persones. (1)




La bibliografia sobre aquest tema és tan extensa que m' he dedicat a fer un resum, basat en dos casos importants succeïts en el convuls segle XVII i un en plé segle XX:

-El procés de Loudun a França.

-El de Logronyo per les bruixes de Zugarramurdi.

-Els endimoniats de la Balma (Morella) que sense ser un procés com els d' abans, ens demostra com aquest món fosc perdurà al llarg del temps, ben a prop nostre.

Faig un repàs, com no podia ser d'un altre manera, sobre els casos de bruixeria a Catalunya segons les notes d'Agustí Alcoberro.






No cal dir, les imatges ja ho diuen tot, la quantitat de procediments de tortura que la ment humana va ser capaç d' inventar.







Un acte de tortura en un tribunal de la Inquisició




Sant Trifó allibera a un endimoniat, segons aquesta miniatura atribuida a l'escola de Vittore Carpaccio.-



Frare dominic embruixat per una bruixa en una miniatura del segle XV.




Miniatura d'un manuscrit del XV: les tentacions d'un frare dominic.



El Diable amb les seves víctimes, detall d'un quadre flamenc del segle XVI.

Bruixes i bruixots abjuren de la creu en presència del dimoni.

Gravat del Compendium maleficarum, obra publicada a Milà el 1626.

Les temptacions de Sant Antoni, en aquest quadre de Civetta.






Detall del mateix quadre.




 Gravat alemany representant la crema de bruixes per la Inquisició.-







El foc purificador de les ànimes malignes.-






























El cas de les endimoniades de Loudun és probablement el més famós cas de possessió diabòlica col·lectiva que es coneix. Va tenir lloc el 1634 a la petita ciutat francesa de Loudun.
 Va afectar a les monges ursulines del convent de la localitat, suposadament fetillades pel pare Urbain Grandier, que va ser acusat de bruixeria, d'acord amb el testimoni de les endimoniades, i condemnat a morir a la foguera.





Situació de Loudun en el mapa de França.-

Urbain Grandier (1590-1634)

Les circumstàncies del judici i execució del Pare Grandier han atret l'atenció de diversos escriptors, com Alexandre Dumas (pare), Aldous Huxley i el dramaturg John Maire; compositors com Krzysztof Penderecki i Peter Maxwell Davies, així com l' historiador Jules Michelet i diversos becaris de bruixeria europea. 

Els comentaristes més moderns han conclòs que Grandier va ser la víctima d'una persecució políticament motivada dirigida pel potent Cardenal Richelieu.

Gravat on apareix la crema de Grandier a Loudun.




El tenia a casa, un dels primers, del Circulo. 

El vaig deixar i.......




El cas del procés de Loudun  traspassà les fronteres.



Pactes entre Grandier i els diables.-

Segons uns manuscrits trobats als arxius de Poitiers.


Oliver Reed (1938-1999) en un fotograma de ala pel.lícula de Ken Russell "The Devils" del 1971, basada en el procés de Loudun.



Altres fotogrames.





video


Fragment de la mateixa pel.lícula editat per mi que no es troba a Youtube. 





Les pobres monges endimoniades. De fet no els hi costava gaire,





Fotograma de la mateixa pel.lícula de Ken Russell.-


















video

Un altre fragment, editat per mi de la mateixa pel.lícula.






Aquesta pel.lícula de forts trets eròtics contribuí a una nova estètica amb un imaginari nou barreja d'erotisme i religió.









Vanessa Redgrave en el paper de sor Joana dels Angels.-



Les monges de Loudun comencen a experimentar els efectes del dimoni.

























Un altre dels grans processos inquisitorials  per endimoniats va ser per el cas de  les bruixes de Zugarramurdi. 




Convé remarcar que la cacera de bruixes va abastar igualment països catòlics i protestants, en alguns dels quals va arribar fins i tot a autèntics extrems. (2)


En el segle XVII, Reforma i Contrareforma van coincidir arreu, malgrat les seves múltiples diferències en una mateixa intolerància i un mateix fanatisme. (3)




El judici de les bruixes de Zugarramurdi del segle XVIIrepresenta l'intent més ambiciós emprès per la Inquisició espanyola d'acabar amb la bruixeria. El judici de les presumptes bruixes basques a Logronyo (La Rioja), que va començar el 1609 en un context de persecucions similars com les realitzades a Lapurdi per Pierre de Lancre,jutge de Burdeus, el mateix any, va ser gairebé possiblement l'esdeveniment d'aquest tipus més destacat de la història.  (4)






Hi va haver diveses acusacions i judicis secundaris, mentre que el procés principal es va centrar en els suposats aquelarres de Zugarramurdi i va ser el que va culminar amb un acte de fe i una sèrie de condemnes el novembre del 1610.
 Al final del procés prop de 7.000 casos havien estat examinats per la Inquisició. 
(5)






Catalunya no va ser una excepció a la regla tampoc.

L' historiador Joan Reglà va avançar, pel que fa a Catalunya, la xifra de 400 execucions en els primers anys del segle XVII.-




Es fa dificil de dir el nombre de processos degut a que l'estudi seriós de la bruixeria a casa nostra és relativament recent:_ Antoni Pladevall "Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII" ,1974, i  també perquè els protagonistes d'aquesta repressió no van ser els tribunals reials o de la Inquisició, sinó els tribunals senyorials o locals, i això fa que molta d' aquesta documentació s'hagi perdut irremissiblement.





Va ser entre 1618 i 1622 quan la repressió va assolir la seva màxima extensió geogràfica. A la comarca d' Osona van ser penjades, que sapiguem, més de trenta bruixes. Destaca el cas de Viladrau, on van ser executades catorze dones. Juntament amb elles, cal esmentar més de sis al Lluçanès, quatre a Taradell, quatre a Seva i el Brull, tres a Rupit i una a Vilalleons.







L' historiador Raimundo Garcia Carrera ens dona certesa de l'execució de més de vint bruixes al Vallès: vuit a Granollers (d'entre les quals, dos homes), sis a Terrassa, tres a Castellar del Vallès, i una  a Palau de Plegamans, a Sant Miquel de Toudell, a Sentmenat i a la Garriga.-



A la localitat de Susqueda (Selva) hi van ser penjades tres bruixes. A la comarca del Bages cal registrar-ne tres, si més no, a Santpedor, una a Manresa, i una a Sallent. Joana Pons o Joana la Negra, originària del Lluçanès.-

A Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa, va ser executat el bruixot Pere Torrent, àlias "Cufí".-




La repressió devia ser enorme també, en aquells anys, als comptats del Rosselló i a la Cerdanya. A través d'un document publicat per Victor Balaguer sabem que com a mínim catorze suposades bruixes van ser executades a Perpinyà entre 1618 i 1619.




Per arrodonir aquest balanç macabre, sabem de processos, sense que coneguem el resultat final, a Igualada, Artés, Sant Vicenç de Calders, Bagà i Gallifa, Granera i Montseny.



De Sant Hilari a Arbúcies:
dotze cases, tretze bruixes.









Un carreró de Cervera, on fan el famós Aquelarre.-

"L' ull del gat negre ha mirat,
a la forca del penjat"



El suplici d'una bruixa en un gravat d'època.








Una de les imatges més antigues sobre la pràctica de la bruixeria, extreta de l’obra Traité du crisme de vauderie, de Johannes Tinctoris (ca. 1470).





Una bruixa volant per Barcelona. Il.lustració treta d'un romanç de cec publicat al segle XIX.




Paratges solitaris, ferèstecs, on les bruixes celebraven els seus aquelarres.





























A Llers i Ventalló, totes són bruixes.



Els darrers processos per bruixeria van tenir lloc a Anglaterra el 1722, a França el 1745 i a Alemanya el 1775. El darrer cas a l' Estat Espanyol es va esdevenir el 1781. (6)

El dolmen, o Pedra Gentil de Vallgorgina també ha estat atribuït al diable.






El cas dels endimoniats de Balma  és especialment interessant. No ens trobem al segle XVII sinó al  XX, en les terres frontereres de Morella i concretament a Sorita també conegut com a Sorita de Morella, municipi del País Valencià situat a la comarca dels Ports.

El treball d' Alvar Monferrer i Montfort a la Revista de l' Alguer  és espectacular i no faig res més que, a part de penjar aquest fabulós reportatge del setmanari Imatges del 1930, apuntar alguns aspectes rellevants del mateix treball:  

"CASPOLINES" 1 "MALIGNES". ELS RITUALS D'EXPULSIÓ DE DIMONIS AL SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE LA BALMA.
































"Els fets que relatarem pertanyen als anys anteriors a la guerra civil espanyola de 1936-1939, tot i que es perllongaren fins als anys cinquantes. Llur pervivencia s'explica per les característiques de la zona on ocorregueren."






















 "La hipòtesi rau en el fet que tant les endimoniades o malignes com les bruixes o caspolines (provinents de Casp) oficiants de l'exorcisme són fruit de la marginació per culpa del genere dins la nostra societat, i constitueixen un exemple cabdal dins la casuística relativa a bruixes i posseides que podem trobar arreu de les nostres terres."









































"Adossat a la muntanya de la Tossa , als peus de la qual corre el Bergantes, el conjunt d'edificis, que amb la balma formen el santuari de la Mare de Déu, presenta una perspectiva insólita, com tots els paratges on s'associen la muntanya, la cova i la vegetació,"


"Les caspolines procedeixen dels pobles de la ribera del Bergantes i del Guadalop, sobretot del districte de Casp d'on els ve el nom. Són molt llestes. Ataüllen la caravana de romers i elegeixen la víctima. La suggestionen fins que la porten a l'ermitori. Alguna d'elles és sanadora. Nasqué el Dijous Sant i guareix de gracia. És també capaç, per una módica quantitat, de fer sortilegis i d'enamorar una xica, contra la seu a voluntat, d'un desconegut que ha pagat. Hi ha d'altres que tenen l'especialitat d'arreglar els problemes dels nuvis o dels malcasats. Algunes són comares o llevadores i, amb aixó, guanyen força diners. A la Balma actuen els dos o tres dies que duren els exorcismes sense cap mena d'interferències, després recullen els guanys i desapareixen. A la porta del santuari pregonen el miracle, desafiant fins i tot els millors metges del món. Són omnipresents." 







"Els tocaments també formen part del ritual. Les caspolines, expertes en el seu ofici, coneixen bé I'aparatositat dels orgasmes provocats, purament fisiologics, I els aprofiten, fins i tot per a produir la lassitud posterior que dóna un cert aspecte meliflu a qui ha estat tractat."



































"El que acabem de contar són restes d'una epoca de supersticions. Avui la dona no necessita recórrer a conductes espectaculars per fer valdre els seus desitjos i el seu dret a ser tractada com a ésser huma . 
La discriminació pel genere continua present, encara que les seues manifestacions són més subtils. Pot semblar que són en camí de desaparéixer." 

(Alvar Monferrer i Monfort)       PDF D' ALVAR MONFERRER MONFORT



Notes (1- 6)   són d' Agustí Alcoberro " El Segle de les Bruixes"


He canviat el nóm inicial  d' "Endimoniats" per "Endimoniades per mèrits propis, sense sarcasme,  de les pobres dones que durant tot el segle XVII es van anar carregant en nóm de Déu.  Els anomenats pecats històrics de l' Esglèsia són molts i variats. Per alguna cosa sóc ateu.


Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.