Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 14 de desembre del 2012

El Testament d' Amèlia: Escenificat per primer i darrer cop, l' any 1908, per Lluís Via



Edmund Blair Leighton, How Liza loved the King (1890) Towneley Hall Art Gallery and Museum. Burnley












Jeffrey T. Larson (Minnesota 1962), Yellow e Blue (2005)

N' Amèlia, per la seva fragilitat i vulnerabilitat dins el romanç popular, pot esdevenir qualsevol dona actual, com aquesta de la pintura de Jeffrey T. Larson. La puresa de la llum ho diu tot.












Lluís Via i Pagès (1870-1940) :

" Aquesta glosa de la cançó popular de " El Testament d' Amèlia" fou representada per primer cop en el teatre Principal de Barcelona,amb música de Carme Karr  i Joan B. Espadaler, la vetlla del 24 de març de 1908. Foren els principals intèrprets: Emilia Baró ( N' Amèlia), Maria Morera ( La Regina), Enric Giménez  (Fra Ulric) i Lluís Puiggarí ( El Rei)."





Carme Karr i Alfonsetti

 Carme Karr, feminista de gran personalitat artística, va dedicar gran part de la seva vida a la cultura de la Catalunya del segle XIX. De pare francès i mare italiana, Carme Karr fou, de ben jove, un exemple d’integració en el món renaixent de la cultura catalana. Ella posseïa una nova manera de veure la vida. I el seu somni va esdevenir una realitat.
Avalada per Lluís Via, va publicar obres de teatre i narracions breus amb el pseudònim L. Escardot, una flor que punxa; una imatge molt expressiva per una dona que no se n’estava de denunciar en veu alta els perjudicis socials dels quals en va ser testimoni ; això sí, sense deixar mai les belles paraules. Cal no oblidar, tampoc, les seves crítiques musicals invocant la bellesa i la passió que signava amb un altre pseudònim, “Una liceista”. 
Malgrat que no va tenir una formació musical específica, el seu instint creador la va dur a compondre peces per piano i cant d’uns poemes del mateix Apel•les Mestres, així com aquesta col.laboració amb Via.


Joan B. Espadaler

Joan Baptista Espadaler Colomer (1878-1917). Fill de Sant Quirze de Besora. Als 15 anys ja va compondre una “missa solemne” i una “sarsuela” en dos actes. Va estudiar composició per correspondència perquè la seva família no ho veia bé i pretenia que treballés al negoci familiar. Finalment la seva passió per la música es va imposar, i va dedicar a la música tota la seva vida (que va ser curta).
Una vegada a casa seva es va acceptar la seva vocació musical, va fer tots els seus estudis amb el mestre Enric Morera acabant els estudis de composició als 24 anys.
El 1903 es va casar amb Teresa Vilamitjana amb la qual va tenir dues filles. La primera filla li va donar tres néts i dues nétes (que ell no va conèixer mai). La segona filla no va tenir descendència.






Emilia Baró  ( N' Amèlia)

Emília Baró i Sanz va iniciar-se en el teatre a la infantesa, com la seva germana Antònia. Va debutar als 12 anys i amb disset ja va actuar al Teatre Íntim, en petits papers en els muntatges d’Interior, de Maurice Maeterlinck, i Blancaflor, d’Adrià Gual, el 1899. L’any següent, va passar al Teatre Romea, on treballaria diverses temporades. L’any 1904 va anar a Madrid amb la companyia d’Enric Borràs. Posteriorment, de nou a Barcelona, va treballar com a actriu destacada dels Espectacles i Audicions Graner, al Principal, amb papers principals, com el de Maria a La santa espina (1907), de Guimerà, o també Rosina a El barber de Sevilla, de Beaumarchais, traduïda per Carles Capdevila, el seu marit.




Lluís Via i Pagès ens ha deixat una meravella en vers, teatralitzant un romanç antic català en tres actes com El Testament d' Amèlia. Si el romanç-cançó és ja d' una intensitat emocional immensa, la bellesa dels versos de Via, adaptats perfectament, magistralment,fan d' aquesta troballa una ocasió única per a qualsevol director de teatre que volgués  representar-ho

Aquestos mots arcaics en la nostra parla actual, però vius en el bagatge  d'un curiós de la llengua com jo,desfilen per primera vegada en aquesta entrada. Si nois, que jo sàpiga és la primera i única vegada  que s' ha representat teatralment "El Testament d' Amèlia" i això va ser el 24 de març del 1908, amb música de la Carme Karr i de Joan B. Espadaler. De la música no en sé res,no la tinc, sembla ser que era una sarsuela però jo que no hi entenc se'm fa estrany una sarsuela amb un tema dramàtic com aquest. Pijus.


Gran plaça de la reial ciutat de Bellaugura. A una banda la terraça del palau relal, de la que es devalla per ampla escalinata. A l'altra banda, més al fons, una Esglèsla. Ja avans d'alçarse el teló, entre els  acords del preludi, se senten tocar les campanes. Gran gentada omple la plaça i entra i surt del temple. De tant en tant cavallers y patges atravessen la escena dirigintse al palau.
 Cor:
 HOMES I  DONES
 N'Amelia està malalta,
la filla del bon rei;
magnats la van a veure,
comtes i noble gent.
N'Amelia va marcintse
com un pom de clavells.
A missa es fan pregaries
I es  crema a munts l'encens;
a palau quin desori
quin dol i  quin va-i-vé !
Ai!  cert que es  mor n'Amèlia,
l'amiga dels clavells!
 Parlat:
 HOME PRIMER
 Guaitèu quina renglera
de patges i escuders.
 HOME SEGÔN
 Missatges bé n'arriben
d'amics  i de parents,
i entorn son llit s'apleguen
dames i cavallers...
 DONA PRIMERA
 Diu que el  rei a trenc d'alba
deixà son campament,
i  per trobarla amb vida
ha reventat corcers...



DONA SEGONA

Diu que eixa malaltía
cap físic no l’entén;
diu que l'han visitada
 varons doctes i vells;
diu que per a guarirla
 rius d'or pagarà el rei...
HOME PRIMER
Rei que tot l'any guerreja
 rnés val que pagui en cer,
que en  mals de gelosia
no hi valen els diners.
HOME SEGÔN
Si Amelia n'és hermosa,
la regina encara  més:
setze anys ha fet n'Amelia,
sa mare trenta-tres,
i el rei la llonga barba
té blanca com la neu.

HOME PRIMER

 Per dar successió al regne
s'emmullerà el bon rei:
més ah!, ja blanquejaven
sa barba y sos cabells!…
DONA PRIMERA
 Per això  folleja amb joves
qui per espós té un vell;
per això el marit d’ Amelia
oblida a sa muller;
per això es consum la trista
de mal d'anyorament...
 HOME PRIMER
 Bon grat per la regina,
si en tant ella frueix...
 HOME SEGON
 No pas ara com ara,
puig va corrent la veu


de que el marit d'Amelia,
senyor d'Orbach, és pres.
L'espós perd la princesa;
sa mare l'amant perd.
 DONA SEGONA
 Callèu, que surt del temple
 l’esposa del bon rei.
 Part del poble s'arremolina en segón terme per veure passar la regina.
 Amb els resos del poble
 vol barrejar son res...
 DONA TERCERA
 Però d'Amelia en la cambra
diu que no ha entrat fa temps.
 HOME TERCER
 N'Amelia està acabantse
i vol fer testament:
bé hi deurà entrar sa mare
 si no hi ha més remei.



DONA PRIMERA
 Oidà que es bona mare
qui ajuda a morir bé!
 DONA SEGONA
 Cert qu'ella no l'ha vista,
 més li ha enviat clavells
cullits amb ses mans propies
en son jardí mateix...
 HOME SEGÓN
 EI rei porta assolides
victories més de cent,
però els llors que guanya a fora
a dintre tots els perd,
que el  trist oblida als propis
 lluitant amb estrangers.
 DONA PRIMERA

Ah! si el príncep don Carles



fos home d'edat i seny!
Justicia bé en faria!
 HOME TERCER
 Ja la fara el bon rei.
Justicia que ell faci
serà com la de Deu. 
HOME PRIMER
 Com foll diu que venia
 volant en son corcer;
diu que sos ulls brillaven
com dos carbons roents,
i que la blanca barba
li embullava l'oreig,
i es contreia son rostre,
i exclamava entre dents:
Maleïda  la regina,
maleïda ma muller;
ton crim y ma justicia
escruixirà als vivents;
el teu nom per les dònes
serà d'afront etern;
oïnt-lo, a les donzelles




les occirà el menyspreu,
de les mares que criïn
ses pits esdevindràn sècs,
i cercaràn les feres
redós per llurs cadells...
 HOME TERCER
 Ciutat de Bellaugura,
 prou ho tindràs present!
 HOME SEGÔN
 Fra Ulrich aquí s'atança,
el noble conceller
que de la trista Amelia
fou capellà i confés.
 Es veu en efecte a fra Ulrich en segôn terme, entre la multitud, travessant la plaça.
 DONA PRIMERA
 Fra Ulrich és un sant home.


DONA TERCERA
 És un varó sapient.
 HOME PRIMER
 Ben cert.  ¿Quí no 1'estima?
 Mes si el d’ Orbach es pres
i entra a palau el monjo,
 segur que és aquí el rei!
 DONA SEGONA
 Mirèu! A la terraça
hi surten dos macers!
 DONA PR.IMERA
 Dos trompeters s'hi acoblen!
 DONA TERCERA
 I al mig va el  pregoner!
 Han aparegut, conforme indica el  diàleg, macers, trompe-



ters i pregoner. Expectació en la gentada. Els dos macers se
 sitúen als costats de l’ escalinata; els trompeters, al mig
de la terraça, fan sonar llurs trompetes. Les veus del poble s'han
 anat apagant. Quan el silenci es complert, el pregoner s’a­vança i diu:
 PREGONER
 Ojats els del baix poble,
 ojats els cavallers,
ojats seglars i clergues,
ojats infants i vells,
ojats tot el reialme
i tots els estrangers!
N'Amelia està que afina
voltada de clavells,
voltada de violes,
roses i pensaments.
L’estranya malaltia cap físic no l’enten.
Si les flors se mustiguen,
ella es mustiga més:
abans les flors no es morin
bé cal cercar remei.
Metges no se'n troben,
però es troben cors fidels.
Que munti aquestes grades


qui pugui fer-li bé,
que petgi aquestes cambres,
que vegi al senyor rei.
Ojats els del baix poble,
ojats els cavallers:
n'Amelia està acabant-se
com un pom de clavells.
 Enraonaments entre el poble, comentant el pregó.
 HOME PRIMER
 Del bon rei la vinguda
es certa tant mateix...
 DONA PRIMERA
 Fra Ulric munta les grades!
 DONA SEGONA
 Fra Ulric va a veure el  rei!
 HOME SEGÔN
 El rei que és  tot justícia
i  amor per sos fidels!


POBLE
 Visca fra Ulric!
 MÉS POBLE
 Que visca! 
FRA ULRICH
 A mitja escalinata.
 Tot sia pel bon Deu,
dels bons salut i vida
i càstic dels dolents.
 Musica, acompanyant el següent cor i unint-se al preludi
del segón quadre.
 Cor:
 POBLE
 N'Amelia està malalta,
la filla del bon rei:
preguèm genolls en terra;
encomenem-la  a Deu.

El poble s'agenolla, fra Ulric acaba de muntar les grades i entra a palau.


II (Acte)
 Un corredor del palau, que acaba en una porta a la dreta.
 Cobreix aquesta porta ampla cortina. Vers dita porta s'encamina el  rei,
 acompanyat de fra Ulric.
 Parlat:
 FRA ULRIC
 N'Amelia deixa eix rnón de podridura,
senyor: ja es confessada vostra filla;
 ja es troba agonitzant  la esposa pura,
del reialme pubilla.
Fou tanta sa dissort com sa hermosura.
Amb el senyor d’Orbac emmaridada,
del goig de son amor s'ha vist privada,
que altra dama li ha pres eixa ventura.
 REI
 I no el dièu el nom d'aqueixa dama!


FRA ULRIC
Prou l'escampa tothóm com mala nova:
mes no possèu un sacerdot a proba,
no feu, mon rei, que enteli jo sa fama.
Pensèu que amb sols mentar-lo
la llengua entre mes dents se partiria;
mes no, que foreu vós, al escoltar-lo,
qui la llengua d'arrel m'arrencaria.,.
Me farieu matar, mes no ho diría!
 REI
 No hi ha, donçs, salvació!
FRA ULRIC
 Ja l'hem salvada
per la vida eterna!. No heu trobat sabi
que entenga sa dolença despietada
i balsam guaridor porti a son llavi,
mes jo he dut a son cor la pau honrada.
Sens confessió moria
patint greument d'amor i gelosia
qui dels clavells i roses n'és germana:


 mes ja son esperit al cel s'envola
 melangiós com el só de la campana,
 suau com el perfúm de la viola.
 Comença a sentirse altre cop la música, que s'unirá al preludi del quadre terç.
 REI
 Vull donarli mon bes de despedida,
 mon bes de pare que és amor sens mida,
 lliure d'ansies mesquines,
 ben diferent dels que l'espós li dava
 deixantli les metzines
 que d'altres llavis corromputs xuclava.
 FRA ULRIC
 No hi pensèu en les coses de la terra,
quals béns en eix moment ella abandona;
més forta ella és que vós, home de guerra:
qui es venja no és tan gran com qui perdona.
 Calma, senyor, que amb ella és la regina.
 REI
 La que a n'Amelia vida i  goig li roba!



FRA ULRIC

Rera d'esta cortina
sofreixi vostre amor la dura proba.
Mai en lluites del cor mostri flaquesa
qui en els sagnants combats trobà la calma.
Sobreposèus al dol que en vós fa presa.
Os queda un altre fill: tot el reialme.

Van marxant pausadament vers la porta, el rei recolçat en fra Ulrlc.
La musica reprèn més viu el motiu de la cançó.





III ( Acte)
 Cambra de n'Amelia. Damunt el  llit, i arreu, flors escampa­des.
 Dues dames acompanyen a n'Ameiia. Resten entristi­des, a un costat de l’escena, mentres Amelia canta.
El llit a la esquerra; a la dreta una porta amb cortinatges; altra porta amb cortinatges al fons.
 Cantat:
 AMELIA
 Adeu, torments del viure,
marit del cor, adeu;
adeu, flors de la terra,
m'esperen les del cel;
adeu, clavells  i  roses
que ardent l'amor marceix...
Mes ai! deixèu les violes,
el llirs i els pensaments,
deixèume les vidaubes,


la murta i flor de neu,
i  aquestes flors que sien
mortalla del cor meu.
 Para la musica. Amelia acaba son cant, fatigada, i resta
com esvaida. Les dues dames la contemplen amb llàstima i parlen en veu baixa.
 Parlat:
 DAMA PRIMERA
 Ton últim alè de vida
és perfúm que a l'aire es perd,
pobre flor que caus marcida
i deixes l'arbre tot verd.
Mal trobi  qui ta hermosura
condemna a tanta dissort...
Oh ciutat de Bellaugura,
bé en servaràs llarg record!
 DAMA SEGONA
 A la regina cent voltes
hem cridat, i sempre en va:
quan li cantin les absoltes
massa prest acudirà!


DAMA PRIMERA 
Però el rei es ja de tornada,
el rei tot seny i tot cor...
Oh rei de barba nevada,
tu ets el gran i tu ets el fort!
 DAMA SEGONA
Guaitant per la porta de la dreta
 No! Callèu! Ve la Regina!...
 DAMA PRIMERA
  Ja no cal son mal servei
 ara que n'Amelia afina,
 ara que no hi ha remei.
 Dintre sa cambra oblidada
 ha restat agonitzant...
 A la fí el sepulcre es bada
 i els corbs s'atancen xisclant!

Les dues dames s'acosten al llit d'Amelia, com prote­gint-la. N'Amelia s'incorpora i somrlu tristament, quan apa­relx una donzella a la porta de la dreta, anonciant la regina.



DONZELLA
 Princesa, la princesa,
 vostra mare aquí ve.
 AMELIA
 Digueuli, abans no arribi,
que és fóra ja el confés
 i que butxins no hi calen
on sols manca el fosser.
 La regina ha passat la porta apartant la donzella, al sentir les paraules d'Amelia.
 La dama primera vol aturarla.
 DAMA PR1MERA
 Regina la regina,
 aquí no hi entrarèu!
 REGINA. Altiva.
 Quí és que a ma noble filla
 sostràu de mos concells?


 AMELIA. Abatuda.
 Entrèu, entrèu, senyora,
 car ja no hi ha remei.
 REGINA
 Filla la meva filla,
de quin mal us dolèu?
 AMELIA
 Mare la meva mare,
 penso que bé ho sabèu:
 metzines me n'heu dades
que maten el cor meu.
 REGINA
 No us he donat metzines,
 que he fet pel vostre bé.
 AMELIA
 Sabent que em plau llur flaire,


m'heu dat aquests clavells:
subtils són les metzines
que maten el cor meu!
 REGINA
 Filla la meva filla,
d'això us confessarèu:
quan serèu combregada
 lo testament farèu.
 AMELIA
 Ja me'n soc  confessada
i en demàn perdó a Deu,
també m'han combregada
i tinc fet testament:
del meu testament, mare,
poc vos n'alegrarèu.
Set castells tinc a França,
tots són en poder meu:
 tres els deixo als pobres,
 als pobres y als romeus;
el quart el deixo als frares
 per caritat a  Deu;
els altres a don Carles,

don Carles germà meu,
que si avui fos un home
no fóra tant mon greu.
Deixo robes i  joies
a la mare de Deu.
El vestit d'or i plata
en sent morta em possèu,
lo millor per mortalla
 per ornar el cos meu;
també el mantell de perles,
 el coixi i vel d'argent...
 REGINA
 Malaguanyada roba,
 tota la podrirèu!
 AMELIA
 Si el cos ha de podrirse,
 faci ella lo meteix;
que es podreixin les pompes,
l'ànima vaja al cel.
 El rey i fra Ulric han arribat pel fons, aturant-se a la porta.



REGINA
 Filla la meva filla,
i a mi que em deixarèu?
 AMELIA
 Mare la meva mare,
 a vós el marit meu,
que us el tinguèu en cambra
 tot hora que volguèu
 perquè el  vetllèu de dia
 tant com de nit ho feu,
 besant-lo i abraçant-lo
 tal com fa temps solèu,
 que ara no os  faré nosa
 l'hora que l'abracèu.
 REGINA
 Filla la meva filla,
que m'ho perdoni Deu:
és un fals testimoni
que vós, filla, em posèu.
Les vostres gelosies


us han fet perdre el seny,
us faràn perdre l’ ànima
 i us robarån el cel.
 El rey i  fra Ulric surten a l’escena.
REI
 Enèrgic, interpossantse entre sa filla i sa esposa i apartant violentament a n'aquesta.
 Filla la meva filla,
que és això que dièu?
 AMELIA
 Ai pare lo meu pare,
 en carta ho trobarèu:
 ella us serà desclosa
sent  jo de cos present.
 REI
 Regina la regina,
 si és cert l'oprobi meu,
 després que t'haja morta
 tes cendres daré al vent.



 Vergonya de les mares!
Afront de mos parents!
 AMELIA
 Si me n'ha dat metzines
que ho diga aqueix ramell...
Ay que el meu cor se'm núa
 com un pom de clavells!... 
Mor. El rei queda immòvil. Les dames i fra Ulric s'acos­ten a n'Amelia. Pausa angoixosa. Per fi fra Ulrich parla al rei.
 FRA ULRICH
 Senyor, n'Amelia és morta.
 REI 
 Besant el front de sa filla
 Filla del cor, adeu!....
 FRA ULRICH
 Qui tant patí en la terra
trobi sa gloria al cel.


REGINA. De genolls.
 Mon rei, feume justicia.
 REI
 Justicia te'n faré.
 Del mal espòs mon gendre
 el cos quartejaré.
 Regina la regina,
 en presó et  tancaré,
 quan sies judicada
 el cap et llevaré,
quan sies escapçada
als cans te donaré.
 A fra Ulric
 Feu que entri la gent noble,
la gent humil també
Bé en servaràs memoria
oh poble per mon bé,
   bé en servaràs memoria
  dels càstics que daré.
  Després que dar-los puga
  content me moriré…


Esperam, dolça filla,
que ben poc trigaré.
Cau en el setial de prop la esposa del lilt.
La regina per­maneix en terra, cobrint-se el  rostre amb les mans.
Música fins al final.
 FRA ULRICH. Al fons.
 N'Amelia n'és finada,
la filla del bon rei;
entrin magnats i comtes,
entri la noble gent,
entri també el  bon poble
cridat pels pregoners,
i tots, genolls en terra,
encomanem-la a Deu.

 Van entrant dames i cavallers, amb cert esverament els uns,
amb molta eompunció els altres. Oberta de bat a bat la porta del fons, se'ls veu venir per l'ample corredor.
Al  arribar a la cambra de n'Amelia, resten cap-baixos.
S'agenolla fra Ulric i tots fan lo mateix, entorn del llit, però a certa distancia.
Les dònes van tirant a la morta les flors que duen; els homes les que troben pels mobles o per terra.



Cor:

HOMES I  DONES

Mirèu, la trista Amelia
es ja de cos present,
marcida sa hermosura
com un pom de clavells,
com un pom de violes
voltat de pensaments.

Teló pausat




Aquesta vella cassette, deixat per una bella mestra de música, conté una de les versions del Testament d' Amèlia més boniques que s' han fet mai. Sense treure-li  mèrit  a la de Serrat i la de tants d' altres, en Sebastià Bardolet i la Camerata de Música Tradicional allà pels anys setanta van musicar-la i aquí us deixo la mostra perquè ho jutgeu vosaltres mateixos.


































dilluns, 3 de desembre del 2012

Els redactors de Joventut: Una excursió amb mossèn Cinto pel Montseny a l' estiu del 1901


A un any , aproximadament,  de la mort de mossèn Cinto, els redactors i amics de la revista "Joventut" van sortir  a fer una excursió amb ell pel Montseny i Guilleries, una excursió de quatre dies,  intensa, plena de vivències, i en un marc natural incomparable en el temps ( 1901)  i en l' espai, tot això amb uns personatges, poc o gens coneguts, dels que no tenim cap fotografia i molt poques referències de la seva vida i que van representar molt més, per mi, del que se'ls hi ha reconegut publicament.
 Aquesta excursió amb Mossèn Cinto Verdaguer, tema per a fer una novel.la o una pel.lícula, que és la que relata  aquest article  de " Joventut "  del 12-09-1901  en Antón Busquets i Punset  titulat 
 " Joventut a Montseny  y Guillerias ". 

Ofereixo en aquesta entrada aquest article integre, una història viva en molts aspectes per qui la vulgui estudiar. Només el trajecte  geogràfic i la  seva descripció,  valdria la pena apuntar-ho com a referència històrica en un futur llibre.  Pijus





“De la part política se n’encarregaren Lluís Via, Oriol Martí, Trinitat Monegal i Lluís Marsans. Salvador Vilaregut, procurador dels tribunals, traductor de nombrosos drames i comèdies, tingué al seu càrrec la crítica literària.
Emili Tintorer, autor dramàtic (amb Lluís Via fou el traductor afortunat de la famosa obra d’Edmond Rostand, “Cyrano de Bergerac”), s’encarregà de la crítica teatral. Joaquim Pena, musicògraf, apòstol de wagnerisme a Barcelona i traductor dels drames del gran músic alemany, va aconseguir un gran prestigi amb les seves crítiques musicals. 

“Alexandre de Riquer, il·lustre dibuixant i pintor, demés de dirigir la part artística de la revista, va publicar-hi també nombroses crítiques d’art. Frederic Pujulà i Vallès, des de les pàgines de Joventut, va propagar amb gran entusiasme la llengua universal Esperanto, guanyant molts deixebles per a l’obra del Dr. Zamenhof. Adrià Gual, l’inquiet escriptor i gran artista, va dur-hi a terme interessants campanyes sobre el teatre modern, les quals van culminar amb la creació del “Teatre íntim” (1898 – 1904).


Pompeu Gener, la participació del qual a la redacció de Joventut va donar gran nom a la revista, va publicar-hi nombrosos i interessants treballs, amb gran varietat de temes, en l’exposició dels quals la seva fantasia no tingué límits.


Els seus cèlebres viatges a la capital de França, la seva participació a la inexistent “Societat Antropològica de París”, els seus estu
dis sobre teatre, van tenir gran èxit entre els lectors d’aquest setmanari”


Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 344-349









Oriol Martí, Lluís Via i Emili Tintorer.-




ORIOL MARTÍ I BALLÈS (1870- 1919)

 Un curiós detall de Joventut és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor. 



LLUÍS VIA I PAGÈS
Vilafranca del Penedès  1870-Barcelona 1940


JOSEP PUJOL I BRULL
Alella 1880-1936


EMILI TINTORER I VILASECA
Madrid, 1870 — Barcelona, 1945




POMPEU GENER I BABOT
Barcelona, 1848- 1920









FREDERIC  PUJULÀ I VALLÈS
Palamós 1877-Bargemon 1963

















JERONI ZANNÉ I RODRIGUEZ
Barcelona 1873- Buenos Aires 1934


TRINITAT MONEGAL I NOGUÉS
















TRINITAT MONEGAL I NOGUÉS






ANTÓN BUSQUETS I PUNSET
Sant Hilari Sacalm 1876- Calders 1934


SALVADOR VILAREGUT I MARTÍ
Barcelona 1872- Barcelona 1937










SEBASTIÀ JUNYENT SANS
Barcelona 1865-1908


Mossèn Cinto i els redactors de " Joventut" en aquella memorable passejada pel Montseny i Les Guilleries a finals d'agost del 1901.


























" Segueixme lector, y prometo ferte veure tot el trajecte recorregut en tan bona companyia. Podré explicartho sense poesia, però fidelment te mostraré jorn per jorn y hora per hora l' enlayrament nostra per aquellas cimallas gegantas, y l' encofurnament per aquellas frondositats gerdas que fan oblidar tot el batibull a que'ns té condempnats la vida de ciutat. "






" (..) passarem els carrers de Sant Celoni cridant l' atenció de llurs habitants, tant per per la currúa que formavam, entre nosaltres y' ls sapats matxos, com per l' original aspecte qu' oferiam ab las amplas payolas, trajos lleugers y'l corretjat bastó de tortellatje que penjava del nostre bras. "

























" En redactar el número de comiat, datat el 31 de desembre de 1906, tots els redactors i principals col·laboradors es donaven cita per a expressar llur sentiment o explicar-se amb raons filosòfiques, sentimentals o històriques, aquella fi en plena vitalitat d’una revista que els havia donat acollida.


¿Què va fer-se del brillant equip que, durant set anys i amb molt pocs canvis, va redactar la gran revista del modernisme barceloní? Una part va ingressar a El Poble Català, o ja en formava part. Una altra entrava al Cu-Cut!, del qual ens ocuparem tot seguit. Lluís Via, el director, va retirar-se totalment del periodisme actiu (tenia 36 anys) i va limitar-se a una carrera honorable, però gens brillant, de poeta i de traductor. Emili Tintorer passà, com a crític teatral, a Las Noticias on mantingué, igualment, una secció diària de “Paradojas” signada Max. D’altres es limitaren a una tasca exclusivament literària o d’erudició, i àdhuc alguns desaparegueren totalment de la palestra de les lletres. Com a equip, el que feia Joventut, tan homogeni i d’una durada realment excepcional, no va subsistir a la desaparició del setmanari. I això vol dir que, aquest, exercia realment una funció, en tant que entitat col·lectiva, per damunt de les individualitats que en formaven el cos i l’esperit. Cosa que poques vegades podríem dir d’una publicació. "


Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 344-349









" (...)  De sobte un parrach de boyra s' allargassà y' m tapà aytal vista, baixant els tarters relliscosos a tota pressa per' atrapar  als companys, quins ja acavaban d' arribar a la capelleta de Sant Miquel dels Barretons, encinglerada en una penyatera abrupta, d' esquena al cingle y fent molt perillosa sa volta, y de quina, al contarloshi jo la dita popular de la comarca, de que qui la volta no té may més mal de cap, volent dir qu' és segura la estimbada, en Tintorer practicà doble la ruta sense cap contratemps, valentli la credencial d' intrépid que no paravan de glosarli ab bromas ben originals en Monegal, en Martí i en Via. "






" (..) A l' Arola beguerem la típica marcinada, y a entrada de fosch paravam a Viladrau, devant del Hotel d' en Bofill, ahont ens allotjarem després de passar per las baquetas de tota la colonia estihuenca (..) "


" (..) Ferem glatir de debó a n' en Trini, que' ns tingué enveja de veure que s' aixamplava la sardana, y ell, a causa del estat de sos peus, no podia seguir, haventse d' arreconar a tall de papà en un cayre de saló. (..) "



" (..) Y després de pendre café, qu' arreglarem ab en Tintorer de la millor manera qu' ens fou possible, Mossèn Verdaguer ens llegí al ayre lliure son discurs de president del certamen de La Bisbal, enfilall de prosa catalana exuberant de bellesa y grandiositat, que' ns recordà tot seguit la colossal Atlántida."

" Després cap a Vilanova de Sau, passant pel tétrich Pont de Malafogassa. A Vilanova ens esperava'l bon rector Mossén Amargant, que' ns rebé tot joyós, emportantsen a Mossén Cinto y a n' en Via a sa casa rectoral, (..) "


" (..)  Vegerem el típich fossar, avuy molt descuydat, sobre'l que vaig escriure quelcom. Com a recort d' aquell pintoresch y xamós poble de la vora del Ter y encauhat a las Guillerias, ens enduguerem un gros pa moreno del tot gustós, que segons frase d' un amich que trobarem, semblava una mola de molí ; y d' un molí venia. " 


" (..) De sobte, y després d' una ascensió fadigosa pel Collet de Tarradas, ens tapà la vista l' altiu castell de Sabassona, encinglerat a la serra que separa las Guillerias de la Plana de Vich. "













Institut Cartogràfic de Catalunya

Amb aquest enllaç podeu seguir la ruta dels nostres herois. Molts dels topònims no els hi trobat i més d' una ermiteta ja no deu existir. 

I signa el final de l' article en Antón Busquets i Punset, redactor i participant d' aquella memorable excursió amb mossèn Cinto Verdaguer, deu mesos abans de la seva mort a Vila Joana.