Redacció Literària:
Director: A. Ferrer i Codina (1)
A. Guasch Tombas (2)
Joseph Mª Codolosa (3)
Ramón Estany (4)
Francesch Marull (5)
Joseph Barbany (6)
Redacció Artística:
Ramón Escaler (1)
I. Perez carrasco (2)
Lluís Roig (3)
Pelayo C. Bertran (4)
Miquel Prats (5)
Altres col.laboradors:
Esquerra: (d'esquerra a dreta)
Pere Lloret
Salvador Bonavia
J. Manubens Vidal
Angel Rius Vidal
Jordi Montserrat
J. Miralles
Francesch Aroles
Joseph Burgas
Joseph Aladern
R. Rocavert
Dreta: ( d'esquerra a dreta)
Joseph O. Molgosa
Oromí Arús
Joseph Tarré R.
Antón Galcerán Pi
R. Balcells Bellvé
Ignaci Camprubí
J. Bernat Durán
Lluís Salvador
Joaquim Borrell
P. Colomer
Setmanari català, humorístic i literari, amb tocs eròtics cap a finals de sègle, aparegut a Barcelona el 1872.
Dirigit primer per Simó Alsina i Clos —s'encarregà de la part artística Ramon Escaler—, posteriorment en foren directors Antoni Ferrer i Codina i Artur Guasch i Tombas.
Hi col·laboraren, entre altres, Conrad Roure i Bofill, A.Bori i Fontestà, F.Ubach i Vinyeta,Joan Llopart i Tresserres, Josep Costa i Ferrer etc. Gaudí d'una certa popularitat, que li permeté d'aparèixer fins el 28 de desembre de 1907.
A partir del 1890 publicà anualment un "Almanac".
Primer número de "La Tomasa" del 30 de Maig del 1872.-
A la Tercera Guerra Carlina,el pretendent, Carles VII,va creuar la frontera francesa a Navarra el 2 de maig de1872 i es va posar al capdavant de l'alçament, però el 4 de maig el general governamental Domingo Moriones va entrar per sorpresa en el campament carlista a Oroquieta, i el pretendent va haver de creuar precipitadament la frontera francesa, posant fi, momentàniament, a la insurrecció al País Basc i Navarra després de la signatura del Conveni d'Amorebieta el 24 de maig entre el president del govern d'Amadeu I, Francisco Serrano, i els líders carlistes de Biscaia.
A la Tercera Guerra Carlina,el pretendent, Carles VII,va creuar la frontera francesa a Navarra el 2 de maig de1872 i es va posar al capdavant de l'alçament, però el 4 de maig el general governamental Domingo Moriones va entrar per sorpresa en el campament carlista a Oroquieta, i el pretendent va haver de creuar precipitadament la frontera francesa, posant fi, momentàniament, a la insurrecció al País Basc i Navarra després de la signatura del Conveni d'Amorebieta el 24 de maig entre el president del govern d'Amadeu I, Francisco Serrano, i els líders carlistes de Biscaia.
La redacció de "La Tomasa" justifica el naixement del setmanari en el seu primer número : A NOSTRES LECTORS, referint que igual que el naixement de "L' Esquella de la Torratxa" fou a causa de la suspensió de "La Campana de Gràcia", "La Tomasa" neix també fruit de la suspensió de "L' Esquella".
" (..) Contra la força no hi ha cap resistència. És l'ùnic que podem dir: Paciència!
No obstant, nosaltres que creiem que encara no és un crim dir-se republicà federal, nosaltres que estem convençuts de la bondat de nostres idees,nosaltres que d'elles no ens mourem per res,encara que deguem tancar-les en certes époques dins la nostra conciència, creiem també que si en els dies que correm se'ns priva de dir lo que sentim respecte a uns, no se'ns privarà d' exposar lo que opinem respecte a altres."
"(..) Res hem dit ni representat en nostre periòdic que no haguessin dit no una sinó mil vegades ja els altres periòdics de Barcelona, amb la sola diferència que ells ho diuen en castellà, que com se suposa ser llengua més dolça, tal vegada fa menys mal que dit en català, amb aquesta franquesa i claredat del pa pa i del vi vi...(..)"
No obstant, nosaltres que creiem que encara no és un crim dir-se republicà federal, nosaltres que estem convençuts de la bondat de nostres idees,nosaltres que d'elles no ens mourem per res,encara que deguem tancar-les en certes époques dins la nostra conciència, creiem també que si en els dies que correm se'ns priva de dir lo que sentim respecte a uns, no se'ns privarà d' exposar lo que opinem respecte a altres."
"(..) Res hem dit ni representat en nostre periòdic que no haguessin dit no una sinó mil vegades ja els altres periòdics de Barcelona, amb la sola diferència que ells ho diuen en castellà, que com se suposa ser llengua més dolça, tal vegada fa menys mal que dit en català, amb aquesta franquesa i claredat del pa pa i del vi vi...(..)"
El caràcter anticlerical de la Tomasa, igual que les seves predecesores, resta constatat aquí.-
Dels tocs eròtics, afegit per mi a l' article d'abans, tret de la viquipèdia, no crec que se'n pugui dubtar amb els detalls que ara us penjo. Penseu que estem al 1898.
Jo més aviat penso que aquest setmanari és l'avi del actual Interviu i aquests tocs eròtics li van permetre aguantar trenta-cinc anys entre nosaltres, fins que el fotoperiodisme es perfeccionà a partir del nou-cents.-
No tot eren portades lleugeres, en aquesta es rendeix homenatge a Josep Feliu i Codina, mort recentment.
" Amb dol al cor, La Tomasa,
rendeix son modest tribut
al pare de La Dolores
a l' autor de "El mas perdut"."
En aquesta es rendeix al bel canto de Armida Parsi Pettinella per la seva interpretació a l' opera Samsó i Dalila.
Aquí, com que estem al voltant de difunts ironitza sobre la mort i el matrimoni.
He notat, igual que en aquest cas, en Cu-cuts, Esquelles etc de l' època, que la ironització de la mort és molt freqüent i la mort una cosa molt més familiar que ara, segurament per l'elevat index de mortalitat.
En aquesta,el tema de portada no podia ser un altra que la desfeta de Cuba, estem al 1898 i les paraules són prou explícites ( a sota) .-
Visca Espanya ab Honra !
Lluytant ab sort desgraciada
barcos y homes hem perdut
en la batalla passada,
mes nostra marina honrada
en valor no ha decaygut.
Niuha en nostres cors lo dol,
s' ouhen crits de desconsol,
pero la sang hem de dar
per, ab honra, defensar
lo territori espanyol. ( i olé)
Diu el missatge "subliminal" :
" Contra el fred les pells van bé
siguin de nutria, d´ós o bè
i fins i tot si vols de cabrit....
Més per entrar en calor....
una pell d' aquest tenor,
és un remei garantit ! "
" I tant m' atrau i tant m' extasia,
que els asseguro de cor,
que ser mosca jo voldria
per murmurar tot lo dia
a sa orella mots d'amor."
De haber estado allí cualquiera de los jueces estrella de la Audiencia Nacional, la osada cantante hubiera dado con sus huesos y el animal en una celda de castigo, acusados de escándalo público y maquinación para el hundimiento de la moralidad pública."
Luisa Campos en una fotografia de
l' època.-
" Una celebritat local sortida del carrer Nou ha estat la Bella Dorita. Es va matricular a l' acadèmia d'un personatge dit el "Gordito", un dels tants "maestros"," (1)
Les tres darreres imatges són de:
Rutes del Paral.lel
" La Chelito, a catorze anys, sense haver-la ensenyada ningú, ballava ja una rumba que feia perdre el senderi a la concurrència. " (4)
" Vingué al món quasi com es presentava davant el públic, embolicada amb una camisa i a punt d' aixecar-se-la per buscar-se una puça" (5)
" (..) la Chelito no havia comptat amb cap altre mestra que sa mare.
Però quina mestra !
Una catalana que havia passat una llarga època a Cuba i a la qual, en tornar a Espanya, els amics tragueren de motiu " la Romanones". No solament perquè coixejava d'una cama, sinó, i sobretot, per la seva astúcia." (6)
-Tengo una pulga dentro de la camisa....-, El climax del cuplet culminava amb els mots: - Contra el bicho ruin, la caza está abierta..-
L' obertura de la caça enfollia els espectadors.
A Sevilla, en una certa ocasió, el públic va assaltar l' escenari per a col.laborar a la captura de l' enutjós paràsit." (7)
Candida Perez.-
"Fent un xic d’història, convé ressaltar que, un bon dia d’aquells anys 20 del segle passat, a Pilar Alonso se li ocorregué la idea, actuant al Teatre Eldorado de la barcelonina Plaça de Catalunya, de cantar el cuplet català Les Caramelles, compost per Càndida Pérez, després d’haver-ho fet en castellà, que era com s’interpretaven totes aquestes cançons «pícares» i plenes de frases amb doble sentit, i el públic, entusiasmat, demanant-ne més, féu néixer el cuplet català (ho relata així Sempronio, l’antic cronista oficial de la Ciutat Comtal), que, a partir d’aquell moment, es divulgà pertot arreu, assolint una gran popularitat."
Mercè Serós i Ballester (1900-1970) a Mundo Gráfico els anys trenta.-
Fou una cupletista catalana-espanyola. De molt joveneta es traslladà a viure a Barcelona. Va començar en el món de ball als 14/15 anys. Posteriorment va començar a cantar fins la dècada dels anys 30 del segle XX.El 1925 va estrenar el cuplet " La Barcelonista " dedicat al Futbol Club Barcelona que a la dècada de anys 70 va interpretar Guillermina Motta amb unes variacions a la lletra.
elspotolsmistics
de roba de l' època.-
colorsepia
De bon any.-
Una de republicana ?
" No ens ensenyi aquestes coses,
senyoreta que està mal,
no nota, no veu, no observa ?
que així ataca la moral ! "
( quins homes !)
" És veritat que sol cantà
cuplets que fan engrescà
però, sempre bondadosa,
és ja sapigut, que gosa,
calmant tot lo mal que fa. "
(ha,ha,ha)
" El Paral.lel era mitja Barcelona. No per la seva extensió, és clar sinó pel seu pes. El Paral.lel comptava molt, relativament al conjunt de la ciutat, era l' altra cara de la medalla. La zona d' ombra, segons els moralistes i la gent respectable. La zona lluminosa, pels amants de la barrila. Al Paral.lel acudien els estudiants a les tardes, atrets pels cafè-concerts; al Paral.lel d' amagat de llur familia, feien cap els calaveres; al Paral.lel, de tant en tant, acabaven anant els matrimonis honestos després de sopar al restaurant i encuriosits per la disbauxa.-" (8)
"Lo crit contra ella han alçat,
i la dansa li han privat,
alguns pares de camama,
però després d' amagat
han aplaudit a la dama."
Del pit i cuixa:
"En ocasions, "l' ensenyança" era del tot pública,convertides les artistes en explicites professores. D' altres vegades, la singular pedagogia era més o menys clandestina. Funcionava a base d' apartar un pany de cortina del fons de l' escenari, deixant al descobert unes quantes dones que arrenglerades, s' alçaven un moment les faldilles. Ara, a la part esquerra de la cortina, ara a la part dreta, procurant complaure a tothom. Era una exhibició crua, brutal, que esbalaïa els forasters procedents de països eròticament més sofisticats." (9)
" Als quinze anys era porquera,
luego treballà al vapor,
avui és tiple lleugera,
i l' obsequia un milord.....
Això si que és fer carrera ! "
(cap dels comentaris se'n lliuren del seu context social i són dignes d'analitzar)
"Veritat que soc bona mossa ?
Doncs, apa, parats que fan ?
Comencin a obrir la bossa,
i porti'm al restaurant."
Tret d'un Cu-cut del 1912.-
" Diu que no troben músics pel nou Jurat, Lleganya?
No t' apuris Floronco, aquí som nosaltres per treure al partit del apuro. "
Un piano de maneta a una festa de barri al Poble Sec a començaments del XX.
En aquella Barcelona del cuplé, del xotis i la carn d' olla ( ha,ha ,ha), en que encara no hi havien les gramoles ni els altaveus, el piano de maneta era el rei dels instruments i es sentia per tots els carrers de la ciutat. De fet, com ens diu en Sempronio, Madrid es quedaria abans que Barcelona sense pianos de maneta tot i la seva representativitat a la capital.
" A la Barcelona que jo he conegut i de la qual ja no es canta gall ni gallina, la música del carrer era principalment representada per les orquestres de cecs i pels pianos de maneta. Aquelles gaudien d' un cert favor de la gent mitjanament il.lustrada, que escoltava en silenci i embadalida un repertori musical compost per fantasies d' òpera i de sarsuela. En canvi, als pianos de maneta o manubris hom els associava amb la platxèria plebeia i eren vituperats per les persones que es tenien per primfilades." (10)
" Solien rodar pels barris humils del cor de la ciutat i de la perifèria. En els carrerons i placetes del casc antic, era el manubri com un rajolí de fantasia. Entrava en diàleg, diríem, amb les plantes dels testos que alegraven finestres i balcons. I si finestres i balcons corresponien a tallers o a indústries artesanes amb personal femení, l' aparició d'un manubri provocava un alegre aldarull. I dels balcons davallava un alegre pluja de moneda menuda que anava a parar al folre de la gorra suada del "secretari", que així era anomenat l' ajudant del pianista." (11)
"En la meva adolescència tallaven el bacallà les cançons de la Raquel, de la Serós, i de Pilar Alonso.
Les caramelles d'aquesta van ser durant molt de temps una peça indispensable en el repertori dels pianos de maneta. Sarsueles, operetes i cançons no es consideraven triomfadores, llançades, fins que no aconseguien la consagració del manubri. (..) Portar un mal programa anava contra els interessos del pianista, hàbil furgador del gust popular.(..) Un mínim sentit de justícia m' obliga a escriure que l' ofici no era descansat. Un manubri pesava al voltant de 150 quilos i com que cada matí els arrendataris sortien del magatzem de l' arrendador situat a la part baixa de la ciutat i la bona clientela residia als barris perifèrics (..) els orgueneters suaven la cansalada arrossegant l'instrument."(12)
La vida nocturna de la Barcelona dels anys vint i trenta.-
Sense Sempronio i el seu testament escrit aquesta entrada hagués restat coixa del tot:
De bon any.-
Una de republicana ?
" No ens ensenyi aquestes coses,
senyoreta que està mal,
no nota, no veu, no observa ?
que així ataca la moral ! "
( quins homes !)
" És veritat que sol cantà
cuplets que fan engrescà
però, sempre bondadosa,
és ja sapigut, que gosa,
calmant tot lo mal que fa. "
(ha,ha,ha)
" El Paral.lel era mitja Barcelona. No per la seva extensió, és clar sinó pel seu pes. El Paral.lel comptava molt, relativament al conjunt de la ciutat, era l' altra cara de la medalla. La zona d' ombra, segons els moralistes i la gent respectable. La zona lluminosa, pels amants de la barrila. Al Paral.lel acudien els estudiants a les tardes, atrets pels cafè-concerts; al Paral.lel d' amagat de llur familia, feien cap els calaveres; al Paral.lel, de tant en tant, acabaven anant els matrimonis honestos després de sopar al restaurant i encuriosits per la disbauxa.-" (8)
"Lo crit contra ella han alçat,
i la dansa li han privat,
alguns pares de camama,
però després d' amagat
han aplaudit a la dama."
"En ocasions, "l' ensenyança" era del tot pública,convertides les artistes en explicites professores. D' altres vegades, la singular pedagogia era més o menys clandestina. Funcionava a base d' apartar un pany de cortina del fons de l' escenari, deixant al descobert unes quantes dones que arrenglerades, s' alçaven un moment les faldilles. Ara, a la part esquerra de la cortina, ara a la part dreta, procurant complaure a tothom. Era una exhibició crua, brutal, que esbalaïa els forasters procedents de països eròticament més sofisticats." (9)
" Als quinze anys era porquera,
luego treballà al vapor,
avui és tiple lleugera,
i l' obsequia un milord.....
Això si que és fer carrera ! "
(cap dels comentaris se'n lliuren del seu context social i són dignes d'analitzar)
"Veritat que soc bona mossa ?
Doncs, apa, parats que fan ?
Comencin a obrir la bossa,
i porti'm al restaurant."
Tret d'un Cu-cut del 1912.-
" Diu que no troben músics pel nou Jurat, Lleganya?
No t' apuris Floronco, aquí som nosaltres per treure al partit del apuro. "
En aquella Barcelona del cuplé, del xotis i la carn d' olla ( ha,ha ,ha), en que encara no hi havien les gramoles ni els altaveus, el piano de maneta era el rei dels instruments i es sentia per tots els carrers de la ciutat. De fet, com ens diu en Sempronio, Madrid es quedaria abans que Barcelona sense pianos de maneta tot i la seva representativitat a la capital.
" A la Barcelona que jo he conegut i de la qual ja no es canta gall ni gallina, la música del carrer era principalment representada per les orquestres de cecs i pels pianos de maneta. Aquelles gaudien d' un cert favor de la gent mitjanament il.lustrada, que escoltava en silenci i embadalida un repertori musical compost per fantasies d' òpera i de sarsuela. En canvi, als pianos de maneta o manubris hom els associava amb la platxèria plebeia i eren vituperats per les persones que es tenien per primfilades." (10)
" Solien rodar pels barris humils del cor de la ciutat i de la perifèria. En els carrerons i placetes del casc antic, era el manubri com un rajolí de fantasia. Entrava en diàleg, diríem, amb les plantes dels testos que alegraven finestres i balcons. I si finestres i balcons corresponien a tallers o a indústries artesanes amb personal femení, l' aparició d'un manubri provocava un alegre aldarull. I dels balcons davallava un alegre pluja de moneda menuda que anava a parar al folre de la gorra suada del "secretari", que així era anomenat l' ajudant del pianista." (11)
Les caramelles d'aquesta van ser durant molt de temps una peça indispensable en el repertori dels pianos de maneta. Sarsueles, operetes i cançons no es consideraven triomfadores, llançades, fins que no aconseguien la consagració del manubri. (..) Portar un mal programa anava contra els interessos del pianista, hàbil furgador del gust popular.(..) Un mínim sentit de justícia m' obliga a escriure que l' ofici no era descansat. Un manubri pesava al voltant de 150 quilos i com que cada matí els arrendataris sortien del magatzem de l' arrendador situat a la part baixa de la ciutat i la bona clientela residia als barris perifèrics (..) els orgueneters suaven la cansalada arrossegant l'instrument."(12)
La vida nocturna de la Barcelona dels anys vint i trenta.-
Sense Sempronio i el seu testament escrit aquesta entrada hagués restat coixa del tot:
"Barcelona bitllo-bitllo" (1-6)
"Quan Barcelona portava barret" (7-12) Biblioteca Selecta.- Pijus.-
.jpg)
.jpg)
.jpg)
