S' ha passat l' arròs?: Crosby, Stills & Nash a Barcelona

" (...)ESTRENA TARDANA / Crosby, Stills & Nash van trigar a estrenar-se als nostres escenaris. El 1983, estava tot disposat perquè debutessin a la Monumental, però una setmana abans el recital es va suspendre, així com els altres que el trio havia d'oferir a Espanya. Grup i promotora es van acusar mútuament del fiasco a la premsa, i el públic es va quedar amb un pam de nas. No hi va haver una altra oportunitat fins dues dècades després, el 2005,(...)" 

 noticia del periódico actual

Com a proba del meu disgust de l' any 1983 per la deserció de Crosby, Stills & Nash.

Una mica sembla un discurs de ICVerds, dels que, en part, penso que també se'ls hi ha passat l'arròs i que els caldria reinventar el seu discurs.

 El món de fa dos dies,  dic dos dies, no tres, no és ja un món en lluita  entre  proletaris i burgesos com el que les revistes dels setanta com OZONO i VIEJO TOPO ens descobria.

Exacte, el públic es va quedar amb un pam de nas.....un d'aquest públic era jo que amb 28 anys desitjava veure'ls mitjanament joves i en plena forma. Això no va poder ser, com be explica el comentarista del Periódico, i  ja posteriorment el meu esperit nostàlgic no em va deixar enfrontar-me amb la trista realitat del pas del temps i es conformà amb el "forever young" dels Crosby, Stills, Nash & Young dels videos immortals.-

Però, encara que no ho sembli, aquesta entrada, no pretén ser només un exercici de nostàlgia d'un pòtol místic català, que evidentment ho és,ni una entrada musical en homenatge a  un dels grups més importants, a tots els nivells, de la Història de la Música Pop, que també ho és, sinó també una reflexió constructiva de com vells ideals es poden reinventar i podem fer que renaixin. 

Els seus precursors ideológics,la generació beat dels anys cinquanta,representaren una nova manera d´entendre la vida,de rebutjar els conformismes socials,d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.Seguint una visió tolerant i no teista,un antifeixisne còsmic, s´interessaren per les substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans dels EEUU,contra "l´American Way of life",repudiaren implicitament els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt Whitman a "Fulles d´herba".Seguint el camí de les flors

De tot això no en quedaria gairebé res quan tota aquesta generació, o la majoria, es vengué, es passà, restà seduïda, evolucionà ( diran alguns) com vulgueu, al capital, al poder del diner i sorgiren gent com......   cal dir noms ?, molts mites caurien.

 La realitat semblava imposar-se. Moltíssims americans de la generació de les flors  es convertirien en yuppies, al servei del diner i del capitalisme més ferotge que ara sembla trontollar.

Els nous yuppies, els de la darrera generació, al estil Dolce & Gabbana.-

El diner necessita persones que sàpiguen seduir.

Pel que fa als nostres amics, seguien el seu camí.-

Gairebé des de la seva unió com a socis els quatre membres de CSN han estat durant molt de temps participant en infinitat de causes liberals i polítiques afins a aquesta tendència. A l'any 2000, Stills es va exercir com a membre de la Comissió de Verificació de Poders Democràtica de estat de Florida i va ser un delegat en els anys anteriors.El 17 de desembre de 2007, Graham Nash revelar que a Stills se li ha diagnosticat un càncer de pròstata. 
Que tinguis sort...   Musik'L

Ara, tornen en Crosby, Stills & Nash, sense en Young. El dia 8 de juliol als Jardins de Pedralbes, símbol, no pas popular, d'altres temps. Jo, com en Young, em quedaré a casa i em conformaré amb escoltar les seves cançons  al Spotify.

Fa poc, un amic, em comentava que els petits canvis ens porten als grans canvis. Li dono tota la raó. Evidentment que això passa,els artistes en general, els escriptors amb les seves paraules, els grans poetes, els filòsofs de tots els temps, els grans homes amb els seus exemples, han contribuït a que aquests petits canvis s' esdevinguin. Poc a poc la societat va evolucionant, però noi, tan a poc a poc. La part més instintiva de l' home, la que ve  de l'estómac,ho arrabassa tot en un moment i estem sempre en continua lluita entre la raó i la follia, entre el cervell i el instint més animal.

La cançó de Dylan "Els temps estan canviant" de l' any 1964   reflectia els canvis profunds que s' esdevenien a la societat americana dels seixanta. 

Ha plogut molt des del 1964 i ara sembla que també els temps poden canviar, depen de nosaltres,estem a una cruïlla  i pels qui David Crosby, Stephen Stills & Graham Nash no solament són uns músics excepcionals sinó que també són un símbol representatius d' uns valors, ho entendran molt bé. Crec sincerament que l'avantatge d'ara és que hi poden haver varies generacions involucrades en aquest possible canvi.

Ara que les engrunes del pastís van desapareixent, tornarem la vista enrere, per veure on ens vam equivocar  i per tornar a valorar tot allò que no té preu i que no havíem d'haver menyspreat mai ?


 S' ha passat l' arròs ?, sembla clar que si, però com va fer Ferran Adrià el 1995 amb un arròs a la cubana. Potser seria hora de fer una deconstrucció i reinventarse o morir.Pijus.-

Em sembla que els interessos capitalistes  estaran per damunt de qualsevol ideal, encara que siguin símbols antisistema, durant molt de temps:


"Cada concert tindrà una reserva de poc més de 300 entrades (d'un aforament total de 2179) a 34 euros, però la resta de localitats es vendran a preus que poden arribar a superar els 120 euros. Les entrades sortiran a la venda dimarts 16 de juliol a les 12."

notícia del concert

En un concert acústic de l' any 1991
En Graham Nash tocant en solitari.
 Segur que no sona així a Pedralbes.-

L' erotització del vampirisme i la immortalitat

" (..) Joan Prat, a Las raíces del miedo, assenyalava la importància de la relació física de la vampirització pel fet que, a la novel.la de Stoker, Dràcula només   s'interessa per les dones,als homes els tortura o els mata, però mai no els xucla la sang.(..) (1)

"(..) A Morella,com després a Berga, el Dip es distanciarà dels gustos del seu cosí germà dels Càrpats, que fan de la succió un acte eròtic, metàfora de la possessió sexual.(..)" (2)

"Indubtablement, sota el terror del vampir, batega un ocult sentit eròtic. Se'n deriva com un estrany hipnotisme.De la mateixa manera que el rèptil sobre la seva víctima, el vampir projecta el seu misteri parat en un punt, gairebé immòbil, segur del seu poder, desplaçant-se molt lentament. En la majoria dels casos, escull com a víctimes dones formoses i indefenses. El cinema ens ha acostumat al luxós horror de la sang sobre la seda, sobre la pell blanca i suau d'una gorja delicada." (3)

Pel.lícula de Roman Polanski del 1966
"El ball dels vampirs" , paròdia humorística del cinema vampíric on va conèixer a l'actriu  Sharon Tate amb qui es va casar el 1968 i que seria brutalment assassinada amb altres persones la nit del 9 d'agost de 1969 per membres de la família Manson. 

" (..) El públic acudeix sentint una morbosa inclinació cap aquest espectacle de vegades fascinant, de vegades grotesc. Gairebé sempre es burla dels vampirs, se li ocorren còmiques i divertides frases sobre ells, però indefectiblement acudeix a contemplar la seva macabra i luxuriosa força. En sortir al carrer, una glopada d'aire pur torna la serenitat a molts semblants. Les llums es reflecteixen sobre l'asfalt. Embolcallat  en la nit, l' ombra del vampir llisca sense pes davall la lluna (..)" (4)

La pel.lícula de Polanski, tot i que amb toc d'humor, conté aquest punt d'erotisme del que parlem. La recordo como una pel.lícula que em va impactar molt  a la meva adolescència. La veu en off  parsimoniosa del començament no s' oblida i la figura de la malanguanyada  Sharon Tate encara menys.

Encara que a l'obra de Stoker,Dràcula és del tot heterosexual, això canvia quan el mite passa al cinema, i en  " El ball dels vampirs" de Roman Polanski, no és cap excepció.

El mite del compte Dràcula i amb ell l' erotització del vampirisme, al servei del còmic. 

Una vampiressa, és la  dona que et xucla la sang,
 l' enteniment o els diners, fins deixar-te ben escolat, és un terme molt arrelat a la nostra societat. La seva accepció eròtica no cal dir-la en aquest bloc, apte per a tots els públics, només cal veure a la Vampirella.

Vlad Ţepeş o Vlad III (en català Vlad l'Empalador) (1431–1476).

A  "Entrevista amb el vampir", pel.lícula de dalt, es dona l' element eròtic, el caràcter platònic- homosexual en les relacions dels seus protagonistes i l' element del desig de l' home per aconseguir la immortalitat. Tot en un mateix pack.-







Un vampir és un cos incorrupte que troba la pròpia font de vida en la sang dels vivents. Aconsegueix doncs aquesta immortalitat escolant de sang el cos de les seves víctimes. 

Solament esdevé vampir aquell que és incorrupte.La diferència entre Orient i Occident és precisament que aquí la incorruptibilitat és signe de santedat (sants incorruptes), allà és signe de vampirisme, i de fet el vampirisme és una creença d'importació.

 Segons alguns comentaristes del tema a la concepció de la sang com a vehicle de vida s'hi afegeix la significació de vehicle de l'ànima i llavors succionar la sang significava també nodrir-se metafísicament de l' ànima. 

Pel que fa a l'erotització del vampirisme i al desig de l' home per la immortalitat, fixeu-vos que la dona és creadora de vida i en ella està l' antídot, si és que en hi ha, l'únic antídot contra la Mort - Pijus (5)

The Dubliners, entre tots fan més de 350 anys. Això si que és immortalitat.

" Ni temis el teu darrer dia, ni el desitgis." ( Marcial 10, 47) (6)

" (..)  Se sentí un corc rosegant la fusta d' algun moble. Alguns instants després, sense fer el més lleu soroll, una ombra es projectà contra el balcó, tapant, en part, la claror de la lluna.
L' ombra oscil.lava, com les ales d' una monstruosa rata-pinyada. Aleshores, hom veié, dreta en el balcó, l' alta figura d' un home cobert amb una llarga capa. Restà, un moment, immòbil. Les mans dels nostres amics es crispaven damunt la tapadora de les olles, el cos amatent a saltar a través de la cortina. La figura avançà de vers el llit, com si llisqués, rígida, molt lentament. Passà davant del mirall, que, com era d' esperar, no reflectí la imatge. De sobte, la claror de la lluna banyà la faç cadavèrica del vampir, la mateixa, però com si sortís sepultada de segles de pols, que la del frustrat assassí del nostre protagonista, allà en la llunyana vila de Gràcia. Una faç blanca dolorosament estirada cap a unes orelles punxegudes de boc. (..)" (7)

" (..) S' inclinà damunt la son reposada d' Agnès. Llavors, simultàniament, els tres emboscats penetraren a l'estança amb les olles destapades, mentre Agnès cridava histèricament. Montpalau enarborava un crucifix.
El vampir retrocedí, ràpid. En sentir, la nauseabunda pudor dels alls, la seva cara es contragué d'horrible dolor i, cosa insólita, el seu cos es tornava fosforescent. Tot fou rapidíssim. L' ombra es densificà i acollí el vampir en estat de fosforescència, el qual, des del balcó, intentà volar per damunt de les taulades. (..) (8)

(1,2) " Joan Perucho i la Literatura Fantàstica " de Julià Guillamon, Ed. 62, Llibres a l' abast, pàg 132.-

(3,4)  Els Vampirs. Versió catalana del propi Perucho de la 

homònima publicada en espanyol a Galería de espejos sin fondo l'any 1963

(5) Llibre de consulta:  Joan Perucho " Els Jardins de la malenconia" Ed. 62

(6) "Aurea Dicta", Bernat Metge, pàg 81.-


(7.8) " Les històries naturals"  de Joan Perucho, ed. 62, pàg 103.-

Qui era en Josep Oriol Martí i Ballés ?

Oriol Martí i Lluís Via (drets, esquerra-dreta) i Emili Tintorer. És, potser, l' única fotografia que tenim d'Oriol Martí en que se li veu la cara amb força detall. 

Un curiós detall de Joventut és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor.

Mossèn Cinto i els redactors de Joventut en la seva excursió al Montseny a finals d' agost del 1901.
Sembla que l' Oriol Martí és el segon de l' esquerra i en Trinitat Monegal el de blanc.

Coberta del volum V de Joventut. Any 1904.

Correspon al nº 204 del 7 de gener del 1904. Dibuixat per Sebastià Junyent.

Sabem que va néixer el 1870 i que va morir el 1919, que era escriptor i advocat, que vivia al principal del  nº 17 del carrer de la  Portaferrissa, que era, segons en Moraguetes, milionari i que tenia un gat anomenat "Cyrano".
 Que la seva biblioteca era considerable, sobretot en teatre català, i que segurament va morir sense descendència ja que la va deixar  a l' Ateneu Barcelonés.

 Coneixem molt de la seva obra com a fundador i redactor del setmanari Joventut  però poca cosa més de la seva biografia. 

Dedicatòria de Lluís Via a Oriol Martí en el primer aniversari del seu casament. Sabem doncs que es va casar  el desembre del 1909  amb la Joana.

Carta dirigida a Joan Maragall amb les signatures d' Oriol Martí, d' Emili Tintorer i d' una persona desconeguda.-

Les tertúlies de l' Ateneu. Hi deuria anar en Oriol Martí ?

A sota, un altre dedicatòria, en aquest cas la d'Alexandre Font al seu amic OriolMartí.

MERIDIÀ 

UNA PAGINA D'HUMOR

El sac del Drapaire de la Ciutat

 El carrer de la Porta Ferrissa amb «Cyrano de Bergerac»,

els famosos cadets de Catalunya i la combatent redacció del Setmanari «Joventut»

Em trobo davant del número disset del carrer de la Porta Ferrissa. Casa tipus vuitcentista. Prop del portal, grans testos. En vida, hi vivia Oriol Martí Ballés, el nom del qual consta en la làpida dels benefactors de l'Ateneu Barcelonès.

En aquesta casa, i en l'any 1899, es funda el setmanari catalanista "Joventut", en el que forjaren les seves primeres armes literàries, el poeta Lluís Via — el qual durant aquests darrers anys ha estat i és, Secretari del nostre Ateneu Barcelonès —; Emili Tintorer, o sigui el que signa amb el pseudònim "Max" i exerceix de crític teatral de "Las Noticias"; Salvador Vilaregut mort el juliol del 1937 — procurador dels Tribunals i traductor de centenars de drames i comèdies; Joaquim Pena, l'orientador de tota crítica independitzada, frenètic apòstol del wagnerisme i també fidel traductor dels drames líric del Colós, entusiasta generós i persistent, un dels bornes al qual ha d'estar agraïda Catalunya; Frederic Pujolà i Vallès, filòsof que a favor de França es va batre durant la Gran Guerra; l'arquitecte Josep Pujol i Brull, propulsor de Leopoldo Alas, ! el mestre "Clarín"!, en les actuacions de l'Intim" de l'Adrià Gual, en els començos de l'any 1899 i en el desaparegut Teatre Líric; Trinitat Monegal, advocat i traductor de Spencer; Jeroni Zanné Rodríguez — un peruassià  inclós en les antologies com a  sonetista català i besnét del famosíssim "Beco Zanné", instal.lador de l'Hotel Falcó en el "Pla de les Comèdies", durant la invasió francesa de començos del segle XIX.

Continuem amb la redacció del setmanari"Joventut", en la que també figuraven el poeta Arnau Martínez Serinyà (mort el 1914), l'excel.lent  pintor Sebastià Junyent, que va morir boig deixant-nos teles notabilíssimes.

Sebastià Junyent, era germà d'Oleguer, el qual en aquell any 1899 actuava com a deixeble en el taller d'escenografia del carrer de la Diputació, número 333, del gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa.

 Passaven per aquella romàntica i combatent redacció encunyada en l'art i en els anhels catalanistes, el pulquèrrim sonetista Riera i Piqué, el poeta Anton Busquets i Punset, !!Mossèn Cinto Verdaguer!!, la magnífica novel.lista "Víctor Català", així com els poetes Xavier Viura, Oliva Brigdman, Ramon Surinyac Senties, el dramaturg Angel Guimerà i el mestre en periodisme Pere Aldavert, el pintor Modest Urgell, el folklorista Aureli Capmany, el novel.lista Enric de Fuentes i tants i tants altres.

Ens trobem en l'agonitzar del segle XIX i en l'angle dels dos segles. Espiritualment presidia l'esmentat cenacle de redactors i col.laboradors de "Joventut", setmanari que pel seu aire independent era temut i que arribà a fer trontollar els fonaments del Gran Teatre del Liceu — en aquell temps, el crític Joaquim Pena actuava com a catapulta i els seus valents articles es trobaven impulsats per una mena d'independència i sinceritat salvatges —, el superfantasmagòric Pompeius Gener, el qual cap a les acaballes del vuitcentisme lluïa impúdicament unes atemptatòries armilles que, segons la seva bullidora imaginació, eren projectades i fins dibuixades a París, com qui no diu res, per la cèlebre actriu Sarah Bernhardt.

 A casa d'Oriol Martí — literat mil.lionari ,aquest amb Emili Tintorer i Lluís Via traduïren en vers la tragicomèdia de Rostand "Cyrano de Bergerac", l'estrena de la qual a Madrid fou esplendorosa.

 Per cert que el literat Salvador Vilaregut, a l'Hotel Colom de la Plaça de Catalunya, llegí l'obra a María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. En arribar a l'escena amorosa del balcó, que té lloc en el tercer acte, María Guerrero interrompé: "No sigan, que esto no es para nuestro público." "Esto" era "Cyrano de Bergerac" de Rostand.

Va donar la casualitat que en aquell any, 1899, María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza anessin a París, i concorregueren a una de les representacions del "Cyrano" que interpretava Coquelin.  L'efecte produït motivà que immediatament telegrafiessin a Vilaregut, així com a Oriol Martí, Lluís Via i Emili Tintorer, per tal que els reservessin la traducció castellana del "Cyrano" amb l'objecte d'estrenar-la al Teatre Espanyol de Madrid. Els actors castellans la demanaven a corre-cuita, sense adonar-se que l'obra que els entusiasmava a París era la mateixa la lectura de la qual interromperen refusant-la en un salonet de l'Hotel Colom de Barcelona.

Avui, que em reconec gat vell d'escenaris, aquestes coses no em vénen de nou. N'he vist tantes!... Ja us he dit que l'estrena de "Cyrano de Bergerac" fou sorollosa i triomfant. En els cenacles teatrals no es parlava d'altra cosa. Un humorista, el malagueny  Antoni Palomero — un magnífic traductor de Rostand en "Les Romanesques", que ell titulà "Los noveleros", obra que fou estrenada l'any 1904 i en el desaparegut Eldorado, creació formidable de Roser Pino — dedicà als traductors catalans Oriol Martí, Lluís Via i Emili Tintorer, la següent quarteta, que va sortir en el barrílaire setmanari madrileny "Gedeón". Deia:

"Son tres poetas de Cataluña

que han hecho solos la traducción

y con sus ritmos causan envidia

a la condesa Pardo BAZON."

 La redacció de "Joventut" fou batejada amb el nom d'"Els Cadets de Catalunya". Era l'any 1900. Innombrables vegades he escoltat a Pompeius Gener adjudicar-se el títol de "Capità Carbó de Casteljoloux" i amb aire de mosqueter declamar ampulosament:

"Son los cadetes de Cataluña

que a Peyo tienen por capitán,.."

Això ho deia Peius Gener a la fi del segle passat i començos del present, en la redacció de "Joventut",  Plaça del Teatro, número 6, entresol. Prop del vell edifici del Principal i d'aquell passadís de l'Arc del Teatre, on Emili Tintorer, en un taulell de begudes i en mig de "cantaors", toreros i altra gent de cua, va introduir a Barcelona, el cok-tail".

 En aquella casa del carrer de la Porta Ferrissa, o sigui la d'Oriol Martí, on es donaven innombrables lectures d'obres i pels salons de la qual corria un gos magnífic que es deia "Cyrano",existía una considerable biblioteca, en gran part integrada per obres de Teatre Català. Aquell que fou amic fidel de Martí i persona intel.ligentíssima i que anys després esdevingué acreditat impresor i editor, Ramon Farré, barcelonista cent per cent, arribà a reunir per a la biblioteca d'Oriol Martí importants, rars i curiosos exemplars. L'arxiu gairebé complet que va pertànyer al primer actor i director Antoni Tutau i a la seva esposa Carlota de Mena, degut a les insistències de l'entusiasta Ramon Farré, fou adquirit pel fundador de "Joventut".  Quan Oriol Martí traspassà, va fer deixar  l'esmentat  Arxiu teatral — subratllo la seva importància —  a l'Ateneu Barcelonés, on es troba.

En la redacció batalladora del setmanari "Joventut" — que afiliat a la "Unió Catalanista" mantenía tota la puresa de les Bases de Manresa vaig fer amistat amb Oleguer Junyent, quan en l'any 1901 pintava dos decorats per a "La posta dels déus", que anava a fer-nos conèixer l'empresari Albert Bernis, en el Gran Teatre del Liceu.

Oleguer Junyent va ésser presentat a aquest actual Drapaire de la Ciutat — que és el títol que jo mateix m`he adjudicat perquè no faig altra cosa que escorcollar i furgar arreu i fico dins el meu sac tot allò important i pintoresc que trobo — pel seu germà, el pintor Sebastià, i amb Oleguer ens vàrem fer amics per tota la vida. També intimàrem amb el pintor Joan Brull, amb l'arquitecte Audet — que va construir el primitiu "Hotel Colón", així com també els teatres "Apolo" i "Con dal", del Paral.lel  i amb en Fabra Ribas, esperit atent a les reivindicacions obreres.  Parlàvem sovint del teatre d'Octavi Mirbeau, així com del de Brieux i

 Descaves, amb l'ampli i humà esperit de Felip Cortiella.

 Les coneixences s'estengueren a Alfons Maseras, al qual veig sovint i sincerament admiro. A aquella redacció també anaven Nogueras i Oller, literat de mèrit que es va casar amb la filla del gran humorista Albert de Sicilia Llanas. Per cert que amb Nogueras i Oller venia molt sovint, el poeta Xavier Viura. S'hi veien encara, el doctor Josep M. Roca i el doctor Jeroni Estrany, al que sempre he considerat com a un veritable savi. Vàrem fer amistat amb Santiago Gubern, advocat que en els temps de l'actual República fou designat com a president del Tribunal de Cassació de Catalunya. I no dec ni puc oblidar que en la bullidora redacció de "Joventut" apareixia l'assagista Salvador Albert — profund filòsof d'Involucions" excel.lent amic, el qual en els començos de la instauració de la República Espanyola fou nomenat ambaixador a Bélgica.

Fets considerables de "Joventut": la creació d'una biblioteca, editant, entre altres llibres, la traducció de "Quan ens despertarem d'entre els morts", darrer drama d'Ibsen; "Aires del Montseny", de Mossèn Cinto Verdaguer; la traducció per Trinitat Monegal de "L'individu contra l'Estat", de Spencer, així com "Les disperses" de l'excels Maragall—editaven el poeta els "nois" republicans de "Joventut", mentre Maragall creava catalanisme i escrivia de Nietzsche, en el carrincló "Brusi" — i un esplendorós número extraordinari (novembre 1900) dedicat integrament a Eleonora Duse, l'actriu més meravellosa de totes les actrius de la nostra època.

 Aquests eren els entusiasmes intel.lectuals del setmanari "Joventut", que es traduïren en fets culturals!

 Una tarda, en aquella redacció ocorregué quelcom d'insòlit. A l'hora baixa d'un dia del mes d'abril del 1901, ens trobàvem sols Rafael Farré, el bon germà de Ramon i jo. Assaboríem una esplèndida botifarra d'Arbúcies que ens havia regalat Monegal, quan per la petita porta del fons, apareix un vell, de noble i venerable presència. Era el patrici federal Francesc Pi i Margall. Veure'ns Rafael Farré i jo, sorpresos pel forjador de "Les Nacionalitats" menjant pa i botifarra, ve a ésser una cosa indescriptible. Pi i Margall preguntà pels redactors i va parlar molt amablement amb nosaltres. Lliurà  la seva tarja i s'acomiadà. Nosaltres, amb el pa i la botifarra a la mà restàrem emmudits i petrificats per la presència de l'auster mestre republicà. Aquella tarda vaig comprendre que un home com jo, al qui Pi i Margall sorprèn berenar pa i botifarra, no es troba cridat a fer coses i que actuant de Drapaire de la Ciutat pot quedar satisfet de complir amb noble missió en aquesta terra.

 Rafael Moragas.-

( article de  Meridià, nº 42, pàg 8  del 28 d’ octubre del 1938)

Segell de la biblioteca d' Oriol Martí nº 2450. De fet la seva biblioteca era molt feixuga. La va cedir totalment a l' Ateneu Barcelonès.-

L' article de'n  Rafel Moragas va ser una troballa al.lucinant perquè ara no paro de cercar informació d' aquest altre personatge,molt relacionat amb el gran Francesc Pujols,que ens donarà per molt en una altre entrada.

De fet va participar com a crític musical en tot aquest període, envejable període, de bons literats, crítics, artistes, bohemis ,de barret o sense, que van viure en aquella Barcelona de principis del segle XX:

"Son los cadetes de Cataluña

que a Peyo tienen por capitán,.."

Pel que fa a mi, entre els llibres dedicats a Oriol Martí i el de la seva biblioteca m' agafat ganes de fer un viatge en el temps i anar-me'n
a coneixe'l. 

Quan Barcelona portava barret

Un altre anècdota que he descobert, fullejant "Joventut" ha estat aquesta.

Sembla ser que el nostre protagonista va tenir les seves diferències verbals amb en Josep Roca i Roca (1848-1924) director de la Esquella de la Torratxa en aquells anys (1878-1908) i redactor d'alguns articles que van molestar moltíssim a Oriol Martí  perquè es posava amb la seva persona.

És molt curiós com en Josep Oriol Martí en aquest article, signat per ell, anomenat "Pobre !!", utilitza tota la seva artilleria per ridiculitzar a Josep Roca i Roca i de retruc a tots els lectors de la Esquella de la Torratxa  als que anomena "venedors de cigrons a la menuda" i  " els més tristos i estúpids de Barcelona".

De fet, en Roca i Roca, quan Martí, Via i Tintorer, van estrenar el seu Cyrano  a Madrid l'any 1899 va dir en un article a la Esquella de la Torratxa (10/2/1899) enfotent-se:

"De fer-li passar la frontera, pòrtant-la fins el Teatre Español de Madrid, se n'han encarregat los senyors Martí, Via i Tintorer, tres noms ben típics, ben barcelonins, que qualsevol creuria copiats d'un dels molts rètols de nostres barris fabrils i comercials. Martí, Via i Tintorer, societat en comandita. Veritat que sembla que s'han de dedicar a la fabricació de teixits o a consignacions de barcos ? "

Aquesta i altres perles li dedicà a Martí, en Roca i Roca, i creà una tensió dialèctica entre ells molt gran, o el que és el mateix, entre "Joventut" i La Esquella de la Torratxa.

Diu, al final de l' article, Oriol Martí:

" I tu ja ho saps; jo no n'he de fer res de si tens la bossa molt forta, ni de com ho hagis fet per omplir-la; lo que sí et diré es que de ric no en seràs mai. Seràs sempre un miserable. De porc i de senyor se n'ha de venir de mena, i tu, Roca, de mena de senyor no en vens pas. per això, per acabar, repeteixo la paraula amb que he capsat aquest article, pronunciant-la amb aquella entonació amb que els nyebits cridan  "vólta'l": 

Pobre !!! 

 El segell de la biblioteca d'Oriol Martí nº 1010

  

Tots aquests llibres, comprats a un antiquari d' Igualada, corresponen a la biblioteca d' Oriol Martí, igual que els llibres dedicats per els seus amics. Ara bé, com han arribat a l' antiquari d' Igualada, tenia algun familiar a Igualada?, ho dic perquè esta una mica lluny del carrer Portaferrissa, o potser algun mangante  que ho ha pres de l' Ateneu Barcelonès.No ho sabrem  segurament mai.-Pijus.-