Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 18 de març del 2025

MESTISSATGE MUSICAL: ASTOR PIAZZOLA & GERRY MULLIGAN





“Reunión Cumbre” o “Summit”, como se conoció en los Estados Unidos, se grabó en el Mondial Sound Studio de Milán. El trabajo significó entonces un paso fundamental en la todavía incipiente fusión entre el tango y el jazz. Por entonces Piazzolla, con 53 años, era absurdamente combatido en la Argentina y buscaba progresar en Europa. El encuentro con Mulligan, que a los 47 estaba en el apogeo de su carrera tras dirigir el octeto de Miles Davis y encabezar el cuarteto sin piano junto a Chet Baker, significaba un paso trascendental para el argentino. Y así lo fue. Algunas versiones posteriores hablaron de una sesión tumultuosa. De que Piazzolla estaba molesto porque Mulligan, acostumbrado a improvisar, no leia sus partituras y que además no llegaba en el mejor estado a las grabaciones. Pero el propio Astor parece desmentir aquellos dichos, en una carta que le envía poco después a su amigo Miguel Angel Merellano:



"Septiembre de 1974, Roma. No te imaginas, Mere, la alegria que tengo. Me ha aumentado el porcentaje de locura en sangre hasta limites insospechados. Mi empresario en Europa confirmo que en estos dias voy a grabar un L.P. con Mulligan. Te imaginas que me salgo de la vaina por conocerlo personalmente y grabar con el repazzo del yoni. Un verdadero genio del jazz. "...Lo admiro profundamente desde que escuche por primera vez sus discos y creo que juntos podremos dejar correr mucha locura hecha musica."

“Noviembre de 1974, Roma. Ya grabé el LP con Mulligan. No te das una idea de lo que fue aquello. Parecíamos dos poseídos. Por otra parte, cuando lo escuches, te vas a dar cuenta de algo que siempre sostuve. No importa el país o la cultura que representes; si hacés música, y en serio, siempre encontrás un idioma común para entenderte. Creo que en lugar de políticos, los pueblos tendrían que usar músicos en las Naciones Unidas para llevarse mejor.”





Piazzolla no se equivocaba. Con ocho temas, todos del bandoneonista a excepción de “Aires de Buenos Aires” de Mulligan, el trabajo superó los 42 años de vida con una vigencia que aún sorprende y algunos de sus temas centrales, como el nostálgico “Años de Soledad” siguen allí, totalmente vigentes, con su enorme capacidad de emoción intacta













Memorable encuentro de dos grandes de la musica del mundo. La fusion de dos estilos que se encuentran en esta "Reunion Cumbre", dejan como testimonio este intimo y profundo disco, grabado en 1974. Publicado en la argentina por el sello Trova, extraido del vinilo original, intentando capturar fielmente todo el clima de aquellas sesiones. Para que lo disfruten y emocionen.











Musicos:

Astor Piazzolla: Bandoneon
Gerry Mulligan: Saxo baritono
Angel 'Pocho' Gatti: Piano, piano Fender, organ
Tullio De Piscopo: Bateria, percusion
Giuseppe Prestipino: Bajo electrico
Alberto Baldan, Gianni Ziloli: Marimba
Filippo Daccò, Bruno De Filippi: Guitarras electricas

Seccion de cuerdas:

Umberto Benedetti Michelangelo: Violin
Renato Riccio: Viola
Enio Miori: Cello

Temas:

01- Hace veinte años
02- Cierra tus ojos y escucha
03- Años de soledad
04- Deus xango
05- Veinte años después
06- Aire de Buenos Aires
07- Reminiscencia
08- Reunión cumbre






























































diumenge, 16 de març del 2025

AERONAUTES CATALANS DE VOLTANTS DEL 1900

 


Al mateix temps que els primers prototipus d'avions començàven a volar, molt primàris, com el de   Alberto Santos-Dumont ,la moda dels globus aerostàtics s'havia estés per tota Europa. Barcelona no podia ser una excepció. 










Un escamot d'arriscats barcelonins a punt d'efectuar una ascensió en globus captiu, en els dies de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.-









Globus aerostàtic, anomenat "bomba" per la gent, a l'any 1890.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          










" La curiositat pública per les demostracions i ascensions aerostàtiques va durar bastants anys. La gent volia tastar l'emoció.. d'entrar a la cistella d'un globus captiu i fer una petita ascensió o simplement la de contemplar l'aterratge, mai del tot previst, ni tan sols per l'aeronauta, d'una "bomba" com aquesta." (1)










"Bomba, sense tripulants, que sobrevola Sant Genís dels Agudells i el Pla de Barcelona, on el caseriu encara no havia envaït  els conreus i acabat amb les clapes de bosc." (2)
















"Però hi havia aeronautes arriscats, fins i tot dones, que hom anomenava "capitans" o "capitanes". N'hi havia prou d'engegar-se cel amunt per guanyar el grau i poder lluir l'uniforme de fantasia, i de regust mariner." (3)









Per atreure més públic al espectacle i cobrar la entrada, que solia ser força cara, van optar pel globus captiu en recintes tancats com les places de toros.





























Plaça de toros antigua de la Barceloneta l'any 1904.- 











"Estiu del 1907: a la plaça de toros de Les Arenes, habilitada per a espectacles de circ, hom presentava números de gran qualitat: Els Columbia, ciclistes, el trio de barristes Jupit, els contorsionistes Romeu i, sobretot, dos clows excepcionals: Pippo i Seiffert." (4)



















"La compañía más importante de aerostáticas, la del catalán Joan Milá, le acogió casi como un hijo y le contrató en su espectáculo, y por ello se quedó con el apodo de “Milá hijo” y posteriormente sólo Milá o Capitan Milá (la historia de la aerostación acrobática la empezó Félix Mayet (1850-1883) hacia 1875, siendo famosas sus ascensiones en el globo Mongolfier llamado «Relámpago», tanto en Francia como en Italia o España. Félix fue quien enseñó a Joan Milà y éste a Antonio (Milá hijo). Mayet murió en un accidente tras caer en los tejados de Madrid en una de sus ascensiones."




"El verdadero nombre de Milá hijo era Antonio Martínez Latur, y había nacido en Cofrentes, Valencia, el 23 de enero de 1862.
Antonio era un buen gimnasta y desde muy pequeño se dedicó a hacer acrobacias por lo que pronto también empezó a trabajar en espectáculos o pequeños circos, como funambulista y gimnasta." 
 La história del aeronauta Capitán Milá










Capità Vilaregut. 

"De fet, hom els pagava bé el risc: l'any 1907 per aixecar-se amb un globus lliure, un aeronauta va cobrar nou mil pessetes." (4)









Imatge d'Opisso en el Cu-cut d'octubre del 1907 titulat "La bomba captiva":

"Com va el negoci, senyor capità?" 

"Per ara no es pot dir res: puja i baixa"













Aquest mes i l’octubre Dardé s’enlaira cada diumenge, després de dinar. Per això s’ha d’atraure l’atenció vers l’espectacle. Estem en un circ a cel obert. A La Publicidad el to del llenguatge per tal d’atraure l’atenció augmenta.












Josep Darder és un dels acròbates que tenen seu a la Plaza de Toros Antigua, la de les “revolucions” de la Barceloneta. En principi és l’atracció principal, perquè fa les seves evolucions penjat d’un globus de propietat, el Ville de Lyon, que ja ha passat per diverses mans a Barcelona. El diumenge, 11 de setembre s’estrena: “ Sorprendente ascensión del Capitán Dardé con su magestuoso globo montgolfier Ville de Lion, remontándose a alturas vertiginosas con el apoyo de un simple trapecio.”    (10/09/1904 La Publicidad, p. 4).















Potser no ha quedat clar, que tots aquests aeronautes de globus captius, quan feian el seu espectacle, es penjaven d'un trapeci i feien múltiples piruetes només aptes per gimnastes ben preparats. 






Algunes vegades la cosa no acabava bé.-















Joan Gabarró l'any 1913, mort en el tràgic accident.-



"La capitana Mercè Coromines, que tripulava un globus batejat amb el seu nom: el Mercedes. Amb motiu d'una exhibició a Vigo." (5)













Capitana Mercedes y Dardé  1904-1911










"La revista "Feminal" li dedicà un article l'any 1908 i el 1909: -tribut als actes de valor i a la temeritat que, realitzats per una dona, demostren que aquesta és capaç d'ocupar son lloc en totes les esferes de l'activitat humana."  (6)









1910 Caras y Caretas. Argentina. Font: BNE





Aquí tenim un altre aeronauta, aquest totalment desconegut a les xarxes, el capità Paufila amb els seu globus "España" a la plaça de toros "El Sport" el 1914.

 Seguint l'estela dels altres aeronautes, en una plaça de toros i on no solament els toreros tenen cabuda. De fet només a Catalunya, i no ho he vist a fora, segons els cartells taurins de l'època que he vist fins ara, l'espectacle tauri es complementava amb gimnastes, aeronautes, clows, colomistes, ciclistes i també el noi de Tona.

Serà que el públic català és diferent ?  


 















Si, he dit El Noy de Tona.-Arenas de Barcelona, 15 de Juny de 1916. 

De fet acabats els anys 10'S no he vist més espectacles de circ en les places de toros catalanes.- 









































Recents investigacions han demostrat que el 8 d'agost de 1709, el sacerdot brasiler Bartolomeu de Gusmao va fer la primera demostració d'ascensió aèria amb globus d'aire calent no tripulat en la Casa d'Índies de Lisboa, davant la cort del Rei Juan V de Portugal. Va Ser perseguit per la Inquisició per hechicería.


Fonts bibliogràfiques: 

Edmon Vallès "Història Gràfica de la Catalunya Contemporània" (1-6)










dissabte, 30 de març del 2024

Xavier Viura el poeta dels desvalguts



Xavier Viura i Rius
Barcelona, 1882 — Barcelona, 1947
Poeta i autor teatral.
De formació autodidàctica, fou dependent de comerç, redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910). En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d’aquestes experiències és la seva obra Impressions Wagnerianes (1908).

La traducció de Xavier Viura  del mite de Loki i Segün és molt bona. El mite de Loki pertany a la mitologia nòrdica i Wagner el va utilitzar en la seva òpera "Das Rheingold". Viura el debia conèixer a travès de Wagner.
















Va mantenir correspondència epistolar, cinc o sis cartes, amb Joan Maragall, al que coneixia de "Joventut" i del que es considerava amic i admirador.-




Transcripció: 

«16 Sbre. 1902. Estimat amich Maragall; Enterat de la denuncia de vostre hermosíssim article "Patria Nueva" al temps que la sento" per les incomoditats relatives que pot portar, vos en felicito de tot cor puix per altra part tots sabem que una denuncia d'aquesta manera covreix d'honor al denonciat. Esperant estrenyens la mà dintre algúns días, disposin de vostre afectíssim amich admirador Viura».







En els Jocs Florals del 1906 Viura guanyà la flor d'or amb la Elegia "Els vells carrers de ma ciutat"en  què es premia la millor composició de tema amorós. És un dels tres premis necessaris per a obtenir el mestratge en gai saber.



















Elegia: 

Els vells carrers de ma ciutat,
els vells carrers de Barcelona
tenen per mi un encant sobtat,
que quan hi passo m’acarona.

Els vells carrers en fosquetat,
quan ja l´hivern ens ha portat
ses llargues nits y sus curts dies,
sàbenme dù’l recort aïmat
de mes passades melangies.

A la llum trista dels fanals,
ran de les cases empobrides,
plaume evocar’hi els ideals
de les jornades esvahides.

Atrafagats van els passants
cercant les vies espayoses ;
jo aimo mes bé’ls carrers humils
quan mes angoixes juvenils
tornen mes hores neguitoses

Els vells carrers de ma ciutat
tenen per mi més recordances,
tenen per mi un encant sobtat
que’m dona dolces anyorances.

Tenen per mi recorts d´infant
y un dols caliu l’ànima hi troba,
un dols caliu que may tindràn
els que han format la ciutat nova.

Els vells carrers de ma ciutat
un jorn com may l’iluminaren;
fou aquell jorn per mi preuat
en que mos ulls vos hi esguardaren.

Fou aquell jorn en que us hi viu
per cop primer, madona mia;
en que hi passareu com somriu
de ma esperansa que floria.

Fou aquell jorn en que mon cor
sense conèixens vos aimava;
fou aquell temps d’argent y d’or,
en que mon aima us desitjava;

temps de delicia y de pensar;
temps de dolceses pressentides;
jo us el voldria consagrar
com un present de flors marcides.

Fou aquell temps ubriagador
que ab son recort encar m’ubriaga;
quan creya meva de l’amor
la flor que encara se m’amaga.

Els vells carrers de ma ciutat
vostre perfum me’ls convertia
en un jardi may somniat
hont mon ensomni hi refloria.

Els infantivols recorts meus,
els meus recorts de jovenesa
revolejaven gays y lleus
entorn de vostra gentilesa.

Pels vells carrers de ma ciutat
encar per l’ànima hi perdura
la dolsa y tendra magestat
de vostra angèlica figura.

Encar per l’ànima hi passeu
reverenciosa y recullida
y en la penombra us hi perdreu
com una imatge benehida.

Xavier Viura (1906)



EL CANT DELS QUE PLOREN

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos!...
Ciutat plena de luxe i de misèria !.
En l’ hora xafogosa del mig dia
sembles com morta.

Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden
els darrers passejants ja no s’ albiren
i els superbs carruatges ja no avancen.

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples....
Que en guardes a dins teu de records dolços
i de records de pena !

Allà, en aquell racó, sota dels arbres
del passeig solitari, hi han els nòmades,
els pobres oblidats, que tot adormint-se
esperen les despulles
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen
mentre ells s’ arrosseguen.

I per damunt
dels palaus sense sorolls i sense vida
el sol cau a plom com castigant-los.....
i els que esperen menjar, davant sa porta
suen la sang i l’ aigua.

I d’ aquells grans carrers tan solitaris
el plor dels que pateixen puja, puja
com el fum de les negres xemeneies...
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols
que un jorn cauran sobre les testes
d’aquells que en les taules, luxurioses
donen lo no volgut
als afamats que esperen a sa porta.

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos.....
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre,
sota el pes indigne dels teus vicis...
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen
que són cants de venjança,
han d’ésser cants potents , plens de joia !.

Xavier Viura.
pàg 405 de “Joventut” del 9 d’ Agost del 1900



Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.


L'Esquella de la Torratxa li dedicà la seva portada del 18/03/1910 per la seva estrena en el Romea de "El rostre ideal". La seva fama de poeta fosc, famolenc, nigromàntic, sortit de la cort modernista, amb els ceballots com a corona, no en deixa cap dubte.







Crítica teatral del "Papitu" del 16/03/1910 sobre el drama de Xavier Viura "El rostre ideal" 
L'obra de Viura al Romea va ser un complert fracàs, es veu  que al començar el primer acte, només aixecat el teló, el personatge, la primera paraula que diu és : ous ?  en el sentit de oeixes?, tal com el lèxic modernista de Viura entenia. Una persona del públic va esclafir a riure i la resta vos la podeu imaginar.  
















LA MEVA CAMBRA

Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,
cada dia hi poso mon ramell de flors
perque’ m parli de las coses bellas
que cantan las plantas besadas pel sol.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab las fullas secas y ab las flors gentils;
ab las herbas mollas de la matinada
que portan com perlas gotas de rosada,
y que guardan las flayres més subtils.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab la flayra seca del sagrat llaurer
que guardant sa gelada florida,
treta com en arbre llur soca benehida,
ha passat una anyada entristida
en la finestreta d’ una pobra eixida
ó en el cimall místich d’un vibrant cloquer.

Xavier Viura (1901)



A l'amich Antón Busquets i Punset

En els capvespres rutilants de somnis,
quan ja ha trobat el niu l'últim aucell,
en aquella hora misteriosa i santa
en que la terra
apar s'acabi per no viurer més,
prou deuréu vist, fill de montanya,
pujar com núvol de flayrós encens
el fum de les cabanes somnioses.

Doncs, sabeu que és aquella visió grisa
que en mig del fum se perd ?.....

És l'ànima ferida del vell roure
que a dins del escó crem,

és l'ànima ferida del vell roure
que puja cap al cel.

Xavier Viura (1900)



Juan Miñana ha ficcionat la vida de Viura en dues novel·les, emportat pel mateix encís que pateixo jo, del que practicament no sabem res de la seva vida privada, segurament perqué volia privacitat. En la primera "El cielo de los mentirosos" ens relaciona a Viura amb Pompeu Gener Babot "Peyus", trenta-quatre anys més gran que Viura, col·laboradors els dos de "Joventut". Es coneixien segur però no en sabem la relació que es tenien entre ells. Un l'antítesi de l'altre. En Peyus histriònic i Viura esquerp. Els dos tenen en comú que van acabar la seva vida en la misèria més absoluta.  A la segona, "La novela ideal" fa referència en el títol a la fracasada obra teatral de Viura "El rostre ideal" del 1910 i és enfocada a la seva etapa postmodernista d'entreguerres en que el relaciona amb la societat naturista "Pentalfa" de Nicolás Capo. 






"M'ha fascinat aquest home, saber-ne tan poca cosa, encara més. L'imagino encara més solitari i nigromàntic, en aquells anys grisos i molt més freds de la postguerra, amb el seu abric vell i ratat, potser encara fent oficis nigromàntics quan el deixaven. Com devien ésser per a ell els dolorosos temps de la Guerra Civil, considerant que les seves idees eren més aviat d'esquerres? Si ja menjava poc i malament el 1918, què devia fer durant els anys quaranta? Evidentment, tot un personatge de Dostoievski, amb una joventut segurament somniadora i esperançada que la realitat i la necessitat devien haver transformat ben aviat en una ombra, encara en una època de plenitud vital." la panxa del bou










Fa pocs dies vaig trobar aquest manuscrit de Xavier Viuira, ùnic, pel context, escrit en una fulla de notes d'un dels cafés on Viura anava. La troballa per mi és excepcional. Espero un estudi grafològic per si podem donar una mica de llum al personatge més que no pas l'autor. Es marginava per timidesa, inseguretat, una gran espiritualitat etc.

La obscuritat impenetrable de la vida de Viura ha interessat potser més que la seva obra.  Viura continua sent un gran desconegut. Aquest manuscrit de Viura del 29 de desembre del 1912 ens porta alguna dada més:  

En primer lloc era segurament habitual, per la confiança en donar-li la  fulla, del café Berlin (desaparegut) situat a la Rambla del Centre nº 32, cantonada Escudellers. El seu barri, on anava per les nits.

En segon lloc, era amic de Alexandre Armengol de Pereyra, autor d'un llibre sobre Heràldica del 1933 del que no en sé res més, però que tot fa suposar de familia noble i benestant. Possiblement ajudessin econòmicament al nostre poeta.

En tercer lloc, si la cosa no es va tòrcer, el 1913 visità París. 

En quart lloc, era home de gran religiositat, es diu que no bebia alcohol i pobre segur sinó disposava de quartilles o folis per escriure amb capçalera on posés el seu nom. 


Segons l'estudi grafològic del manuscrit, fet per l'amic Joan Vallès, en Xavier Viura era moltes més coses de les que potser intuíem. És força esfereidor com un estudi així pot diseccionar la personalitat de qualsevol. Sembla com si després de llegir-lo s'esfumés la màgia i el misteri que l'envoltava, ens el fa més humà, més terrenal, més accesible. 

Tot i així cal destacar, segons l'estudi,  que era un home amb una gran vinculació familiar,sobretot amb la figura materna, introvertit, autoexigent, amb una certa necessitat de reconeixement social. Tendint a l'individualisme, es comportava socialment, però, d'una manera normal, de bon tracte. 

Fuig d'alló pompós o superflu, era creatiu i, en alguns aspectes, original. Amb gust pel misteri, bon observador i amb un cert grau de timidesa. De pocs però bons amics. Preocupat per l'estalvi i la seva situació econòmica. Tendint, inconscientment, a oblidar el passat, li preocupava més el futur.  En l'àmbit personal era senzill, clar i tranquil, sabia conformar-se amb allò indispensable. 

Finalment, d'una coherència força aceptable entre el que pensa, el que diu i el que fa, cosa que li proporcionava una satisfacció interior.