Xavier Viura (1901)
A l'amich Antón Busquets i Punset
En els capvespres rutilants de somnis,
quan ja ha trobat el niu l'últim aucell,
en aquella hora misteriosa i santa
en que la terra
apar s'acabi per no viurer més,
prou deuréu vist, fill de montanya,
pujar com núvol de flayrós encens
el fum de les cabanes somnioses.
Doncs, sabeu que és aquella visió grisa
que en mig del fum se perd ?.....
És l'ànima ferida del vell roure
que a dins del escó crem,
és l'ànima ferida del vell roure
que puja cap al cel.
Xavier Viura (1900)
Juan Miñana ha ficcionat la vida de Viura en dues novel·les, emportat pel mateix encís que pateixo jo, del que practicament no sabem res de la seva vida privada, segurament perqué volia privacitat. En la primera "El cielo de los mentirosos" ens relaciona a Viura amb Pompeu Gener Babot "Peyus", trenta-quatre anys més gran que Viura, col·laboradors els dos de "Joventut". Es coneixien segur però no en sabem la relació que es tenien entre ells. Un l'antítesi de l'altre. En Peyus histriònic i Viura esquerp. Els dos tenen en comú que van acabar la seva vida en la misèria més absoluta. A la segona, "La novela ideal" fa referència en el títol a la fracasada obra teatral de Viura "El rostre ideal" del 1910 i és enfocada a la seva etapa postmodernista d'entreguerres en que el relaciona amb la societat naturista "Pentalfa" de Nicolás Capo.

"M'ha fascinat aquest home, saber-ne tan poca cosa, encara més. L'imagino encara més solitari i nigromàntic, en aquells anys grisos i molt més freds de la postguerra, amb el seu abric vell i ratat, potser encara fent oficis nigromàntics quan el deixaven. Com devien ésser per a ell els dolorosos temps de la Guerra Civil, considerant que les seves idees eren més aviat d'esquerres? Si ja menjava poc i malament el 1918, què devia fer durant els anys quaranta? Evidentment, tot un personatge de Dostoievski, amb una joventut segurament somniadora i esperançada que la realitat i la necessitat devien haver transformat ben aviat en una ombra, encara en una època de plenitud vital."
la panxa del bou
Fa pocs dies vaig trobar aquest manuscrit de Xavier Viuira, ùnic, pel context, escrit en una fulla de notes d'un dels cafés on Viura anava. La troballa per mi és excepcional. Espero un estudi grafològic per si podem donar una mica de llum al personatge més que no pas l'autor. Es marginava per timidesa, inseguretat, una gran espiritualitat etc.
La obscuritat impenetrable de la vida de Viura ha interessat potser més que la seva obra. Viura continua sent un gran desconegut. Aquest manuscrit de Viura del 29 de desembre del 1912 ens porta alguna dada més:
En primer lloc era segurament habitual, per la confiança en donar-li la fulla, del café Berlin (desaparegut) situat a la Rambla del Centre nº 32, cantonada Escudellers. El seu barri, on anava per les nits.
En segon lloc, era amic de Alexandre Armengol de Pereyra, autor d'un llibre sobre Heràldica del 1933 del que no en sé res més, però que tot fa suposar de familia noble i benestant. Possiblement ajudessin econòmicament al nostre poeta.
En tercer lloc, si la cosa no es va tòrcer, el 1913 visità París.
En quart lloc, era home de gran religiositat, es diu que no bebia alcohol i pobre segur sinó disposava de quartilles o folis per escriure amb capçalera on posés el seu nom.
Segons l'estudi grafològic del manuscrit, fet per l'amic Joan Vallès, en Xavier Viura era moltes més coses de les que potser intuíem. És força esfereidor com un estudi així pot diseccionar la personalitat de qualsevol. Sembla com si després de llegir-lo s'esfumés la màgia i el misteri que l'envoltava, ens el fa més humà, més terrenal, més accesible.
Tot i així cal destacar, segons l'estudi, que era un home amb una gran vinculació familiar,sobretot amb la figura materna, introvertit, autoexigent, amb una certa necessitat de reconeixement social. Tendint a l'individualisme, es comportava socialment, però, d'una manera normal, de bon tracte.
Fuig d'alló pompós o superflu, era creatiu i, en alguns aspectes, original. Amb gust pel misteri, bon observador i amb un cert grau de timidesa. De pocs però bons amics. Preocupat per l'estalvi i la seva situació econòmica. Tendint, inconscientment, a oblidar el passat, li preocupava més el futur. En l'àmbit personal era senzill, clar i tranquil, sabia conformar-se amb allò indispensable.
Finalment, d'una coherència força aceptable entre el que pensa, el que diu i el que fa, cosa que li proporcionava una satisfacció interior.