Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 21 de maig de 2018

VIEJO TOPO, OZONO, AJOBLANCO: JO TAMBÉ HI VAIG CREURE

El Viejo Topo és una revista cultural i política espanyola, editada entre 1976 i 1982 i des de desembre de 1993 fins a l'actualitat.

Primera Època: de 1976 a 1982: Va arribar als 69 exemplars, més edicions monogràfiques amb numeració independent.
 És la seva etapa més important, ja que es va convertir en un èxit de vendes i en va ser  referència del pensament d'esquerra a l'Espanya de l'època. 

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària) impulsà el llançament de la publicació barcelonina El Viejo Topo. Les seves cares visibles eren Miguel Romero a Madrid, Pau Pons a Barcelona o Joxe Iriarte Bikila a Euskalherria.

La Lliga Comunista Revolucionària (LCR) fou una organització política d'àmbit de l'Estat espanyol, fundada el 1970, sorgida del grup català Comunismo i militants del Frente de Liberación Popular i del Front Obrer de Catalunya. (Wikipèdia)

Com veiem, tots els canvis comencen per Catalunya, exactament com ara.-
En la seva primera etapa va ser un intent de gent jove que van intentar aprofitar el buit que es va produir en vigílies de la mort de Franco i que va durar fins a la instauració de la democràcia parlamentària.  El Viejo Topo també és una editorial.  Els seus fundadors van ser Claudi Montañá, Josep Sarret i Miguel Riera, actualment està dirigida per Miguel Riera.


Segons el record personal de Francisco Fernández Buey, quan el 1976 va aparèixer a Barcelona el primer número d'El Viejo Topo, els  seus col·laboradors i els seus lectors, identificats amb l'esquerra antifranquista que havia protagonitzat la majoria de les mobilitzacions sociopolítiques de la dècada, tenien el ànima dividida. 
D'una banda, desitjaven i propiciaven una ruptura radical amb tot allò que havia representat el règim de Franco, tant en el pla polític com en el cultural. D'altra banda, temien la reacció immediata del que llavors es va dir el búnquer, és a dir, dels sectors d'ultradreta directament vinculats al que havien protagonitzat nombrosos actes de violència contra llibreries, publicacions, persones i organitzacions de l'esquerra política i sindical . De manera que el desig d'una ruptura radical es veia obstaculitzat per la presència activa d'una reacció que adduïa, una i altra vegada, l'espectre de la 
guerra civil.










En el període inicial de la Transició des del franquisme, El Viejo Topo compartia amb les revistes Triunfo i Cuadernos para el Dialogo algunes de les característiques contradictòries que defineixen a les institucions heterogènies dins el camp cultural, facilitant la comunicació entre universos diferenciats. 
del medi ambient. (Wikipèdia)











Però també es distingia d'aquestes últimes: mentre les revistes clàssiques estaven fortament identificades amb l'oposició anti-franquista semblaven, en certa manera, incòmodes a l'Espanya de la transició, El Viejo Topo presentava unes senyes d'identitat que s'adaptaven perfectament als nous aires portats per la defunció del franquisme. 
Al fragmentat espai del subcamp llibertari, per tant, El Viejo Topo es va convertir en talaia privilegiada des d'on es van expressar les filosofies llibertàries i els nous moviments socials, incloent el pacifisme, el feminisme i els defensors del ecosistema. (Wikipèdia)









M'he detingut aquí, en aquest article publicat a "Viejo Topo" del 17-2-1978 per fer constar el moment convúls i de canvi que patien les esquerres arreu d'Europa en aquell moment. La nostra per suposat que també.
Tenia pensat, en un principi, fer una entrada purament testimonial del que van ser aquestes revistes i el que van representar  per aquell moment de transició democràtica. De fet això ja està fet.
 Però no m'he pogut estar, veient els moviments polítics de les nostres "esquerres" actuals, de fer alguns comentàris personals de caire sociopolític. No és la meva especialitat, però, al haver viscut aquest període històric, em veig  amb el dret de poder-ho fer.

Me'n recordo perfectament que quan vaig fer la "mili" en el CIR 14 de Palma de Mallorca (1976-1977) es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya ( 15-6-1977), i el 29 d'octubre del 1977, estava jo i els meus companys, vestits amb roba de paisà, participant en la gran manifestació a Palma  a favor de l'Autonomia de les Illes Balears. 
Hi havia por en els estaments militars del que podia passar el dia de l5 de juny i ens tenien constantment en alerta i entrenats  per acudir amb armament allà on calgués. No cal dir, que ni ens deien perquè, ni que tampoc vam poder votar aquella vegada. 
Encara que ho tenien tot vigilat i controlat, així ho devien pensar, no era pas cert del tot.

Em devien veure amb cara de bona persona o de molt innocent perquè  dos o tres dels meus companys de caserna ( Intendència) al cap d'un temps d'estar allí em van proposar de llogar un pís amb ells  al centre de Palma i compartir despeses. Res anormal, per ara, si nó fos que aquests companys eren militants del LCR  i  van fer servir el pis com a pis franc on emmagatzemar tota la propaganda , il.legal en aquell moment,del seu partit. Al SIM (Servei d'Intel.ligència Militar) se li havia escapat alguna cosa.  Això que tenien infiltrats seus en totes les casernas .Els primers "Viejo Topo" de la meva vida, els vaig veure allà. En Francisco Prados de La Escosura (Madrid) i en Guillem Mateu Domingo (Sabadell) van ser dos d'aquests amics. Jo en aquells moments no n'era prou concient del perill que això em podia comportar. I si, a poc a poc, jo també hi vaig creure en aquella "transició" cap a la Democrácia Espanyola.
Je m'acuse.





























Ozóno és el nom d'una revista cultural espanyola publicada entre els anys 1975 i 1979. Va formar part en la difusió de la contracultura i l'underground a Espanya juntament amb altres capçaleres com Ajoblanco o Star durant la Transició Espanyola.

"Ozono nace, como su mismo nombre indica, con el deseo de purificar lo purificable, de oxigenar lo oxigenable y de ambientar lo ambientable. En el tinglado musical este de nuestros pecados, y en algún que otro tingladillo más. Los siglos dirán si cumplimos esta función “histórica”. Si así no lo hacemos, que el porvenir nos juzgue (es broma)."





Posava un especial èmfasi en bandes de l'exterior del país, la publicació traduïa lletres i publicava fotoreportatges amb un gran disseny sobre els artistes de l'època. Publicant molts dels números de forma bilingüe amb la intenció d'obrir mercat a l'exterior. Encara que també va conrear els altres camps culturals com la filosofia, l'audiovisual, el teatre o la literatura. Eren nombrosos els reportatges i monogràfics així com les entrevistes.
















Ozono va realitzar una gran tasca en la difusió de la cultura prèviament censurada al franquisme durant els primers anys de la Transició. Dit afany de recuperar el temps perdut es veu en moments com en la publicació de les lletres de totes les cançons del nord-americà Bob Dylan o en la publicació de nombrosos articles en profunditat sobre músics de dècades passades que no van arribar a penetrar del tot a l'Espanya de Franco.


El 1979, argumentant raons econòmiques per les quals la revista no podia seguir publicant, va tancar al desembre de aquest any. Alberto González Calero ho resumia de la següent manera:

«Lamentamos profundamente», se dice en la citada nota, « que esos hechos hayan provocado la pérdida de un medio de expresión cultural y crítico, que confirma el desinterés de la sociedad española y la inoperáncia de los medios oficiales». (Wikipèdia)



















Je m'acuse de creure-hi, en aquells valors neixents, de tot tipus, com es veu en els sumaris d'aquestes revistes, protagonitzats per gent d'esquerres, diverses, en aquella Espanya del 1977. 
Ara, 2018, amb el cabell blanc i unes quantes dents menys, que en resta de tot això?, d'aquell projecte comú entre tots els pobles d' Espanya que semblava que podia néixer entre nosaltres? 

On són tots aquells intel.lectuals d'esquerres que omplien aquestes pàgines d'articles sobre teoria política? 

Els hi parles de Llibertat, la llibertat d'un poble que demana fer el seu própi camí, aquella famosa paraula que abans idolatraven, i xoquen amb la Una, Grande i Libre de la que fugien com la pesta quaranta anys enrera. Si, je m'acuse !!


























Incongruències del destí.-







Si n'erem d'esquerres !! 

I a Cuba també. 








Lloem a la República i a les dones de la República, ni que sigui a Portugal.-









Aquí queda la Utopia del Maig del 1968.-



















Aquest artícle és perfectament aplicable ara mateix, no avancem !



Els videos del final són obligatoris de veure, per la seva claredat i per entendre el fons d'aquesta entrada, plena de personalismes d'un vell que esperava alguna cosa més de les nostres pobres "esquerres". M'acuse també d'haver votat puntualment, el partit de Pedro Sanchez. 





























































BASTA       Video a Vimeo.com  d'una noia amb esperit crític, no tot està perdut.






















dimarts, 8 de maig de 2018

LA COVA DE L'ÀNIMA I EN CAP DE SENGLAR




El doctor Orenci Valls i Broquetes l'any 1932.

Metge i cronista oficial de la vila d'Esparreguera  durant una pila d'anys, de formació científica, apassionat per la Història i segurament per l'obra del seu contemporàni Joan Amades i Gelats, va escriure  una série d'obres  de caràcter històric i mèdic sobre Esparreguera  però sempre desde una óptica de narrador, contista, prova d'això  és aquest conte sobre "La cova de l'ànima" inclós dins "La Vila d'Esparreguera i el seu terme" de l'any 1961 en les planes 332-338 del llibre.








No és la única referència  de la seva vena literària, veiem també a la plana 200 la "Història gloriosa d'una hostalera"
De fet el seu conte sobre la cova de l'Ànima hi han elements de llegenda que l'acosten al romanticisme de  Joan Amades.
Així al final de la història ens diu:

"Així ho contava el vell del mas Boquer, assegut en l'escó de l'àmplia llar, mentre a fora xiulava el vent i remorejaven les aigües del LLobregat."

Amb aquest final ens dona aquest punt de llegenda popular, potser centenària, que el devia distreure de la part menys imaginativa de la seva obra.




El metge Orenci Valls jugant una partida d'escacs amb Enric Sedó sota l'envelat del pati de La estrella l'any 1934.




"La Vila d'Esparraguera i el seu terme" del Dr. Orenci Valls i Broquetes (1961)





"Topografia Mèdica d'Esparreguera" del Dr. Orenci Valls i Broquetes (1932)

Aquesta història-llegenda del nostre metge i historiador local està ambientada en plena època medieval.

El baró d'Esparreguera ocupat en afers de Cort deixava la baronia en mans de Bernat d'Aqualata ( del llatí, on el riu s'eixampla)  i  al Castell , i a tot el seu vassallatge se'l coneixia  per "Cap de Senglar".







"(...) Amb raó se'l coneixia per "Cap de Senglar". La fesomia, summament repulsiva per la manca de mentó, els llavis grossos, entreoberts,que deixaven vuere les dents agudes, els ulls menuts i rodons, d'un negre brillant, prenia un aspecte ferotge quan li agafava un cop de gènit, bé per haver begut un xic més del compte o perquè no li havien sortit bé les trampes."

"(...) Es deia que per la seva conducta irregular havia causat la mort dels seus pares..(...)"



"(...) Ni  els més valents i agosarats no podien evitar el terror davant la mirada punxant de la fera i per les flestomies i la bava que sortien de la boca mig  oberta i plena d' estilets, i de la llestesa en fer servir el punyal, que mai no abandonava. (...)".

"(...) L'escenari principal de les seves disbauxes era el camp, pels hostals i cases de mal viure dels camins i poblats, sols quan ensumava gresca a ciutat abandonava per una temporada els llocs habituals de les seves activitats desordenades i acudia als carrers avalotats de Barcelona i es barrejava amb la xusma cridanera i provocadora."

"(...) Sovint, Cap de Senglar i els seus homes sortien de l' hostal a les hores menudes de la nit, i s'emportaven les meretrius al Castell, on continuaven l'orgia feia estona començada."




"(...) Cap de Senglar es fixà, a la sortida de l'església, en una mosseta blanca com el lliri i de trenes d'or. Anava sola, i es dirigí pel camí de l'Obac devers  la  Colomera. L'hi era desconeguda, no obstant, devia ésser vassalla de la Baronia. Preguntà als acòlits. La noia es deia Dolça, filla de Marc del mas Bruguera, sobre el Cairat. No tenia complits els setze anys."


"(...) El descobriment de la formosa poncella encengué els mals instints del pervers. El Senyor del Castell d'Esparreguera no tenia entre els seus drets sobre els vassalls l'ominós del desflorament per gaudir de la preuada joia quan l'hora fos arribada, però la privació no era obstacle per al luxuriós,"

"(...) en comptes d'envestir la víctima sense mirament, volgué enamorar-la amb afalacs, promeses i presents.
(...) freqüentà la Bruguera, s'interessava pels conreus, no mirava prim en el cobrament dels delmes, procurava que no manqués llavor a l'hora de la sembra, ni blat al graner, ni palla a l'estable."

"(..) El fingit enamorat volgué parlar inutilment d'amor (...) Jurà per tots els sants de la rectitud de la seva inclinació.(...) La mossa estava esglaiada, la seva immobilitat fou interpretada pel seductor com a efecte directe de l' afalagadora promesa i, astut i diligent, s' apropà a la feble au i pretengué tacar la seva puresa amb el contacte de les mans malvades."



"(...) Dolça, davant de l' escomesa, reaccionà vivament i sortí del camí, i es posà a córrer camps a través (...) Avui fuges, però aviat suplicaràs als meus peus ! li digué l' infortunat galant."

"(...) I esdevingué el daltabaix a l'hora menys pensada. Aleix, el germà de la Dolça, tenia el mal costum d'entretenir els lleures a caçar conills amb el llaç. (...) Acabava d'escanyar un conill a La Tallada quan aparegué el "Guatlla", un dels esbirros del Castell. No podia fugir ni excusar-se. Fou portat al Puig i tancat en el soterrani."


"(...) Com fera enfellonida, d'aspecte terrible per la sang agombolada en els seus ulls menuts (...) omplí de puntades de peu el cos del desventurat fermat en els grillons, mentre repetia amb monòtona retronxa: Ací t' hi podriràs pòtul ! En caure la tarda els de la Bruguera s'assabentaren de la desgràcia per uns veïns. Marc, el pare, quedà ert com ferit pel llamp, Dolça caigué a terra presa de convulsions.
(..) Marc determinà veure el castellà per a suplicar clemència o pagar la llibertat al preu que fos.(..) El pobre Marc tornà a casa derrotat. Les exigències del botxí eren terribles."

"(..) El sol s'havia amagat darrera de la Tallada quan Dolça es desprengué dels braços del seu pare, i sortí al camí de Santa Margarida. Deixava el pobre vell atordit, amb el cap sobre la taula. La dissortada féu via al Castell, els ulls eixuts, admirable en la fermesa del sacrifici. (...) Una vegada a la vida el depravat castellà complí la paraula donada. A punt de dia, a l' entrar a la Bruguera, Dolça trobà l' Aleix al costat del seu pare. El minyó restà silenciós. Ni contestà la lleu salutació de la germana."




" (...) La protecció del Castell, prodiga i ostentosa a canvi de les condescendències de Dolça, no deixava satisfacció als habitants del mas i allunyava dels aparents consentidors els vassalls de la contrada. (...) Cap de Senglar no anava mai sol, els seus dos acòlits, entretinguts pels voltants de la Bruguera, s'ajuntaven  amb ell així que sortia de la casa. No mancà temps a l'ofès per meditar la venjança. (...) A la fí es presentà propici el dia de la vindicta. Un dels galifardeus no acompanyava l'amo. (..) s'arribà al bosc del Brull i encengué el munt de brossa que havia preparat. (..) el servent s'enfilà muntanya amunt per descobriri el lloc i la importància del sinistre. Mentrestant, Cap de Senglar seguí el camí devers el Castell per aprofitar la claror crepuscular. L'acció esdevenia com desitjava i havia preparat l' Aleix. (...) Així que  Cap de Senglar arribà davant la cova, on  el camí forma relleix en el marge rost del riu, Aleix saltà sobre les espatlles d'aquell. Ambdós enemics caigueren a terra, a sota l'agredit, amb la boca besant la pols. Instintivament Cap de Senglar cercà el punyal penjat al cinturó, però Aleix, favorescut per l' avantatge de la seva posició i la força del rancor, anà llest a estrènyer el coll de l' adversari fins a deixar-lo mort. De retorn del bosc del Brull, el testaferro del castellà passà per la cova no advertí cap vestigi de la lluita adés entaulada i finida. En arribar al Castell estranyà l' abscència de l'amo, i tingué un pressentiment greu pel poc afecte que li portaven els vassalls. 
Sortí al camp amb la companyia dels quatre gossos de caça i els mossos que vivien en el Castell. No era passada mitja hora de la recerca  quan el lladruc dels gossos aturats davant de la cova, reuní els servents en aquell indret. A la llum de les atxes trobaren estirat el cos maleït inanimat de Cap de Senglar."




"(...) Els gossos del  Castell, els únics companys fidels a llur antic amo, no es separaren de l'entrada de la cova mentre els quedà alè per llançar prolongats udols, que ressonaven per la contrada i esfereïen la gent. Els veïns feien marrada per no passar pel davant de la cova, feien el senyal de la creu i resaven una oració per guardar-se de l'ànima impenitent que allí trobà mort violenta. "

"Així ho contava el vell del mas Boquer, assegut en l'escó de l'amplia llar, mentre a fora xiulava el vent i remorejaven les aigües del Llobregat."  
















Aquest conte amb caires de llegenda escrit per Orenci Valls i Broquetes em porta, segurament com ell, a imaginar paranys, persones de temps passats. Acostumat, com estava, per la feina que exercia de metge de poble, de visitar malalts de masos perduts pels voltants d' Esparreguera, tampoc seria extrany que li expliquessin mil i una històries  com aquesta. 

No he trobat cap referència biogràfica a Viquipèdia ni a l'òrbita de l' Ajuntament d' Esparreguera sobre Orenci Valls i Broquetes. Incomprensible. Una llàstima.

Ah, per cert, les il.lustracions sobre el nostre "Cap de Senglar" les hi tret  del còmic de Spider "El desafio del Dr. Argo" publicat per primera vegada per la revista britànica "Lion" amb dibuixos de Reg Bunn.  

Ediciones Vertice: la il.lusió de cada dissabte