Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 12 d’abril de 2020

Tocant el cel amb Duane Allman







Howard Duane Allman (Nasvhille, Tennessee, 20 de novembre de 1946 - Macon, Geòrgia, 20 d'octubre de 1971)  fou un guitarrista de rock y blues estatunidenc. 


Famós per la seva habilitat amb la guitarra slide, va ser un important músic de sessió i membre fundador del grup The Allman Brothers Band, juntament amb el seu germà Gregg Allman. També formà part del supergrup Derek and the Dominos, a principis dels anys 70. (Wikiwand)

Cal esmentar que és considerat, segons la llista de la revista "Rolling Stone", com el segon guitarrista més gran de tots els temps, per sota de Jimi Hendrix i per sobre de B.B. King i Eric Clapton.









Aquests dos dobles Lp's m'han acompanyat durant tota la meva adolescència i amb ells aquests meravellosos temes en els que Duane Allman hi participa magistralment. El so del vinil, diferent al que ara tenim, feia que els gaudís encara més.














David Curtis Glover, més conegut com Tony "Little Sun" Glover, va ser un músic i crític musical americà de blues. Va ser un intèrpret i cantant d'harmònica que es va associar sobretot a "Spider" John Koerner i Dave "Snaker" Ray en els primers anys del renaixement folk. D'ell són les notes en castellà que poso entre cometes, tretes d'un fulletó  que apareix en el primer doble, cortesia de la Warner. 

Per ser qui és, per la proximitat que va tenir amb Duane Allman i per l'autenticitat del document, crec que val la pena fer-ho.





"Como músico, Duane me sorprendió poderosamente, porque pone toda su energia y su ser en lo que toca, y te pone en tal estado de tensión que te hace dar lo mejor de ti mismo. Fuera de escena era sincero, amistoso y sencillo, no tenia esas ínfulas tan corrientes en tantas estrellas."

















"Duane y Gregg se pasaban todas las horas que podían escuchando las emisoras de radio que emitían R & B y aprendiendo de los discos de los viejos maestros del blues. Los ojos de Duane se abrian como platos sólo con pensar en Robert Johnson. Pusieron en práctica sus ideas en una sucesiva cadena de grupos. Según Duane, la vida social de Daytona era entonces muy simple: Los blancos hacian surf, los negros tocaban música." 









"Vinieron y se fueron varios músicos y eventualmente el núcleo de lo que seria "The Hourglass" se formó en Decatur, Alabama. El bateria Johnny Sandlin, actualmente productor discográfico de Capricorn Records, recuerda que su primera actuación fué en San Luís, en un club llamado "Peppys-A-Go Go"
















"Sigue recordando Sandlin: El grupo todavia no estaba lo suficientemente desarrollado como para tocar solamente material propio y cuando firmaron contrato con discos Liberty, la cas discográfica les obligó a aceptar parte del material que ella tenia."












"Los Hourglass tuvieron infinidad de problemas. Duane me comentó: Formaban un condenado grupo de tipos desorientados, eso és lo que eran. Al escuchar todos esos álbumes es algo deprimente para mí porque supone escuchar a unos tipos que están intentando comprender unas cosas que son, para ellos, incomprensibles."






















" No estábamos contentos de cómo nos había ido nuestra vida discográfica en California, dice Sandlin, los discos no sonaban como queríamos que sonaran, así que cogimos 500 $ de las actuaciones y alquilamos el estudio de Rick Hall en Mascle Shoals. Grabamos tres o cuatro temas propios y a nuestro aire..." 




















"Uno de los temas fue el "B.B. King Medley", incluido en esta grabación. Se grabó el 22 de abril de 1968, y lo grabamos en una sola toma, porque lo habíamos tocado en infinidad de ocasiones y lo teníamos perfectamente dominado. Cuando volvieron a California, le enseñaron las cintas a sus managers, pero el productor discográfico  pensó que las cintas eran nefastas e inútiles."















































" Duane nació en 1946 y, junto a su hermano Gregg, se crió en Nashville. Dejemos que sea el propio Duane el que explique esos años de su vida: Estuvimos en Nashville  hasta que tuvimos doce años que fue cuando nos trasladamos a Florida, a Daytona Beach, porque mi madre había encontrado allí un trabajo francamente bueno, mi padre murió cuando yo tenia tres años y mi madre no tuvo más remedio que luchar para poder sacarnos adelante. Fue allá en el Sur, en  Florida, cuando empezamos a tocar..."


" Un año, Gregg consiguió que le regalaran una guitarra por Navidad y a mí me dieron una motocicleta. Era una Harley 165 con un enorme sillín, que alcanzaba las 50 millas por hora. Con ella pasé momentos maravillosos. El caso es que estropeé la moto y que Gregg aprendió a tocar la guitarra. Entonces cambié lo que quedaba de la moto por una guitarra y mi hermano me enseñó a tocarla."







Els temes següents són amb els Allman Brothers.-



















" Un dia le llegó un telegrama de Muscle Shoals, Rick Hall habia quedado impresionado con su manera de tocar en la sesión que allí grabaron los Hourglass y había conservado su dirección. Quería tenerlo a mano para una próxima sesión con Wilson Pickett."
" Rick Hall, propietario e ingeniero de los Estudios de Grabación Fame de Muscle Shoals, ya había trabajado con Pickett: ....Esta vez necesitamos material, comenta Hall, y apostilla Duane: "Hey Jude" de los Beatles es algo realmente grande. Pickett, porqué no lo cantas ?. Yo creí que era una gran idea  pero Pickett no estaba muy conforme: Pero, bueno, señores, estais locos. No lo puedo cantar, no és lo mio. Pero Duane empezó a tocarlo en la guitarra, todo el mundo se animó y cogió la onda y Pickett empezó a cantarlo."



" Sigue Duane contando sus recuerdos: ...Finalmente toqué en todo el albúm, porqué a Rick le gustaba mucho mi manera de tocar. Me decia: ¿Por qué no vuelves a tu casa, coges todas tus cosas y te vienes aquí?. puedes tocar todo lo que entre por la puerta del estudio y ganar montones de dinero. Yo no estaba muy a gusto en Jacksonville porque había poco que hacer, así que le dije que de acuerdo y me fui allí. "









" Hall le fijó un sueldo y Duane trabajó en todo tipo de sesiones, grabando con gente como Clarence Carter, King Curtis y Arthur Conley, por no citar más que a unos pocos. Alquilé una cabaña, dice el propio Duane, vivia solo, al borde del lago, la cabaña tenia unos amplios ventanales que daban casi sobre las aguas... me sentaba y tocaba para mi. Era como si me hubiese llevado a mi mismo a la tierra y volviera otra vez a vivir por ese maravilloso paisaje y por las sesiones de grabación con buenos interpretes de R &B."







" Rick Hall describe de esta manera a Duane en una sesión: ...  Siempre trabaja de pie y tenia su amplificador con el máximo volumen abierto. Tenia los cascos puestos por lo que no podia escuchar el volumen sonoro que salia del amplificador. Escuchemos,por ejemplo, su hallazgo con la guitarra de "cuello de botella" en el tema de Clarence Carter, "Road of Love", jurarías que el mundo estaba a punto de desaparecer. Solamente hizo ese break una vez, en una sola toma. Decía: Es todo lo que quiero hacer, nunca volveré a sentirlo de la misma manera." 














"Fué Pickett quien le"bautizó" con el cariñoso apelativo de "Skyman", cuando le pregunté por qué, me explicó las razones: " Siempre está en las alturas, siempre es feliz, todo es hermoso, lo está pasando siempre muy bien....."









"El 29 de octubre de 1971, Duane dejó la "Big House", del grupo donde algunos amigos habían ido a visitarle. Iba en su moto y cuando se desvió para evitar un camión que había  girado de pronto frente a él, aquella patinó y cayó sobre él. Fallecía tras tres horas de cirugía de urgencia. El choque que su muerte produjo entre su família y sus amigos musicales fue inconmensurable." 








"El grupo tocó en su funeral y Jerry Wexler pronunció su elogio fúnebre, que era el segundo que él pronunciaba en honor a un artista de Macon, ya que el anterior fue el de Otis Redding. Todo el mundo tocó, dice el propio Wexler,...Delaney y Doctor John. Fue emocionante, sincero y auténtico. El propio Duane lo habría aprobado. "




Llibre que va escriure la seva filla Galadrielle Allman en honor al seu pare, anys després.




Una de les seves guitarres que es va vendre en subasta. En aquest cas una Gibson.




Galadrielle amb el seu oncle Gregg Allman, mort el 27/05/2017.-



Continua dient, Tony Glover, com a epitafi final: 

"Duane era un genio y, además, una gran persona, lo que constituye una combinación muy rara de encontrar. Recordaré durante mucho tiempo las veces que toqué con él  y las grandes horas que pasamos juntos rasgueando las guitarras. Duane ya no volverá a tocar ni un concierto más, pero su espíritu sigue vivo, y nos ha dejado una gran parte de su alma para que la escuchemos. He hablado con muchas personas que le conocieron y trabajaron con él para comprobar notas e informaciones y poder redactar estas lineas:  la mayor parte de ellas sólo tuvieron un comentario.... "Le queria".

Esto es lo mismo que me sucede a mí también."










Altres webs, molt bons. sobre Duane Allman:

WRTC

PAGINA OFICIAL DUANE ALLMAN

GUITARSEXCHANGE


JOTDOWN

























dimarts, 7 d’abril de 2020

LO NOI DE TONA





Josep Molera, conegut com El noi de Tona (Tona, 1851 - Barcelona, gener de 1925), va ser un personatge famós per les seves excentricitats en el context de la Barcelona de finals del segle XIX. D'ell ve l'expressió "Sembles el noi de Tona", que significa que una persona xerra molt per persuadir algú d'alguna cosa.




Fotografia d'una col.lecció particular,veiem al Noi de Tona amb la seva dona, segurament cap el 1890.
És una reproducció d'una fotografia feta per A.S. Xatart, col.laborador  habitual  de L'Esquella de la Torratxa.











La fotografia pertany a una "Esquella de la Torratxa" de l'any 1892. Josep Molera tenia llavors 41 anys.-














S'estima que va néixer cap al 1851 al número 56 del carrer Major de Tona. Amb el pas dels anys va ser conegut arreu com el Noi de Tona i, al seu poble, com En Patet, en al·lusió al mas familiar. Es tracta d'un personatge singular, un bohemi, un arrenca-queixals, un xerraire...












Va fer de model per a Ramon Casas per pintar el personatge que està caigut a terra a la seva obra La càrrega (1899).







La popularitat li venia dels discursos i poemes que recitava per alegrar les festes majors i fires, gràcies a la seva privilegiada memòria.

És un personatge per al mite i la llegenda, per això de la seva vida se'n saben poques coses segures. Per exemple, s'explica que la seva excentricitat tenia l'origen de quan havia estat a la Tercera Guerra Carlina (1872-1875). Quan ja estaven a punt d'afusellar-lo, es van oblidar d'ell per atendre assumptes més importants i el Noi, pres pel terror, va aprofitar l'ocasió i es va escapar corrent camps a través i no va parar fins al cap de dotze hores, quan uns pagesos el van trobar extenuat. 

També diuen tenia obsessió a arrencar dents i queixals. De vegades trobava un nen al carrer i li preguntava: “A veure què tens, a la boca?” i tot seguit li arrencava una dent. Tot i que ell era ben desdentegat, per cridar l’atenció del públic, alguns cops es dedicava a trencar nous amb la boca.






Alguns dels seus discursos varen ser enregistrats per la productora Discos Odeon, el 1916.




Consta que va fer una pel·lícula anomenada Les aventures del Noi de Tona el 1917, dirigida per Manuel Catalán 





















Va morir, pobre i sol, el gener de 1925, després d'haver fet riure molta gent, a la cantonada del carrer de la Ferlandina de Barcelona, prop de la Casa de la Caritat.





Tot i les incerteses al voltant del personatge, encara avui molta gent gran i d'altres de més joves recorden les seves anades i tornades per bona part del territori català, ja que anava a totes les festes majors de Catalunya improvisant versos i discursos polítics animant i distraient la gent. D'aquí ve el costum d'anomenar "Noi de Tona" a algú xerraire i molt persuasiu. 

En record seu, els gegants del municipi de Tona són, des de l'any 1983, en Josep Molera i la Montserrat, la seva muller durant uns anys. L'any 2009, l'Ajuntament de Tona va instaurar el premi "Noi de Tona" per reconèixer la trajectòria o un fet destacable de les entitats o associacions del terme municipal, per la seva participació activa en la promoció de la vida social.
(Font: Wikiwand)


"Però el millor retrat que conec del Noi de Tona és el que va sortir de la ploma de l’escriptor de les terres de l’Ebre Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995), inclòs en el volum cinquè de la seva obra completa: “Un altre ambulant famós de principis del segle fou el Noi de Tona. Tothom sap que arrencava dents i queixals amb els dits, dotats, pel que es veu, d’una força considerable. En principi, no feia pagar res, però tothom li donava alguna cosa. Ell mateix s’havia arrencat la ferramenta i mostrava la boca esdentegada. Deia que les dents i els queixals es corcaven, feien molt de mal, causaven tota mena de malalties i com que, al capdavall, d’una manera o d’una altra, acabaven per desaparèixer, valia més no esperar. Feia els seus discursos al mig de la plaça, o en algun cafè, dempeus sobre una taula i amb veu d’estentor. Sempre li queia algun parroquià aprofitadís.

El Noi de Tona era petit amb un cap molt gros, de cara arrugada i ulls enfollits. Parlava i gesticulava com un esperitat. Si no en feien cas o el contradeien, s’estripava la vestimenta i llançava el barret a les teulades. Era un maníac grotesc i derisori”.
Baixet, esdentegat, amb barret i uns ullets enfollits que sempre somreien. Que tant podia discursejar sobre política com intentar convèncer els qui l’escoltaven sobre les propietats miraculoses d’algun elixir. I ara que dic això..., sembla que, en la pel·lícula Aventuras del Noi de Tona (1917), rodada al Paral·lel, s’esgargamellava per vendre l’elixir Geraldine, en honor a la Bella Geraldine, una famosa trapezista de l’època. La pel·lícula, és clar, era muda, però la gestualitat d’aquest tonenc de naixença devia resultar suficientment atractiva."  (Font: Aprenent )







D'altres personatges típics de finals del XIX que val la pena representar aquí.





L'Agutzil Morros, el renom amb que era conegut en Joan Nadal.
Fotografia de L'Esquella de la Torratxa de l'any 1892.-







La vida era força dura per aquests marrecs enllustradors del 1892














dimecres, 25 de març de 2020

La Barcelona del 1920 retratada per Opisso



Dibujante con proyección pública y de gran popularidad. Fue el cronista gráfico barcelonés de una época que va desde el Modernismo, representado por la taberna Els Quatre Gats y los artistas que la frecuentaban, hasta el cambio de costumbres de la posguerra española, con chicas que llevaban topolinos y peinados “arriba España”. 

Con la ironía siempre a punto para captar con humor todas las manifestaciones populares, y la capacidad para criticar de forma festiva desde las reuniones de la clase alta hasta las actividades de las clases obreras y menestrales, así como los amores pecaminosos y el uso clandestino de las drogas, abordó con acierto los mil y un aspectos de la sociedad en la que le tocó vivir. Además, tuvo la capacidad de colaborar tanto en las revista para adultos –desde las políticas hasta las eróticas– como en publicaciones dedicadas a la infancia.
humoristán







El governador civil de Barcelona, Francisco Maestre Laborde-Boix, prohibeix, a principis del 1920, els jocs d'apostes.








Josep Joffre i Plas (Ribesaltes, Rosselló, 12 de gener del 1852 – París, 3 de gener del 1931) fou un militar nord-català de l'exèrcit francès, mariscal de França i especialment famós per les batalles de la I Guerra Mundial i més particularment la Primera Batalla del Marne. La seva popularitat li valgué el sobrenom de Pare Joffre. En l'exèrcit era vist políticament com d'idees liberals i democràtiques.

El 12 d'octubre de 1919, una delegacio dirigida pel President de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, amb Angel Guimerà, Santiago Rusiñol, Enric Morerà, Pompeu Fabra, el Dr Solé i Pla i d'altres, es desplaça a Perpinyà per demanar al mariscal Joffre de presidir Els Jocs Florals de 1920. A la gran sorpresa de tota la delegacio, aquest accepta sense problema.


































Arriba a Barcelona l'1 de maig 1920, en companyia de la Mariscala. Baixa el passeig de Gracià i les rambles sota els "hurras".





L'endemà, tot son visites oficials i remeses de decoracions tant a l'hotel de l'Ajuntament com al Palau de la Generalitat. El 3 de maig, és l' apoteosis, al Palau de les Belles Arts ple de gom a gom : la Mariscala serà la reina dels Jocs Florals. Joffre acaba el seu discurs en català sota els aplaudiments. Angel Guimerà li contesta amb un discurs inflamat que provoca la partença del representant del rei d'Espanya. 














 L'endemà visita les obres de la proxima Exposició Universal de 1929, rep diverses delegacions, participa en el banquet dels mutilats i rep la visita del Consell Municipal. El 6 de maig, a les 9 del mati, acompanyat per totes les personalitats catalanes, puja al tren cap a Paris a l'estacio de França.



A fora va haver-hi désordres i la policia va intervenir. Per calmar l'ambient, Joffre va pretendre una fluxió diplomàtica i no va assistir al banquet en el seu honor. 









Eren temps de canvis per la ciutat.















No gens lluny del que passa ara.

















Mariano de Foronda y González Bravo, segon marquès de Foronda  fou un empresari espanyol, II marquès de Foronda.

Demanà la baixa a l'exèrcit i ingressà a la Compañía de Tranvías Eléctricos de Madrid, i el 1902 passà a dirigir la de Barcelona, càrrec que ocupà fins a 1931. Era membre del Partit Conservador i fou el dirigent empresarial que més es destacà contra les demandes dels obrers. Durant la vaga general de 1909 que generà els fets de la Setmana Tràgica no va impedir l'aturada del servei de tramvies.


Cambó va donar suport i fou un dels principals impulsors del cop d'estat de Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923 com a reacció a l'impuls del sindicalisme dels treballadors catalans de la CNT. La col·laboració de Cambó amb la dictadura que, a més dels treballadors, perseguí tot rastre de catalanitat, seria un dur cop a la seva popularitat i inici de la decadència del domini de la dretana Lliga en el catalanisme.




Sota la seva direcció, el Cafè Español es va convertir en el més popular de Barcelona, amb la terrassa més gran de tot l’Estat, amb salons de billar, piano i concerts, sovint a càrrec de músics de la banda municipal. El local tenia una clientela variada i interclassista, integrada per empresaris, obrers, artistes de varietats, poetes, pintors, polítics i sindicalistes que van prendre part en destacades tertúlies. Les cròniques de l’època expliquen que part de l’èxit del negoci era la simpatia i l’amabilitat de Josep Carabén, així com el respecte que tenia a totes les idees polítiques de l’època, la qual cosa permet entendre que el cafè fos freqüentat per lerrouxistes, anarquistes i regionalistes.


Francesc Cambó va intentar mantenir la Lliga al marge de la pugna entre l'esquerra catalanista i la monarquia amb la seva frase Monarquia? República? Catalunya!, però les revoltes obreres que culminaren amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919) i, l'aparició de la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, que volia guanyar-se el suport dels elements conservadors de la Lliga, el van deixar en una posició força difícil.





Malgrat això i la crisi industrial dels anys vint, va guanyar les eleccions del 1920, 1921 i 1922.















Opisso tampoc s'escapà de la censura.










Es va exasperar l'enfrontament entre obrers i empresaris, i es va iniciar un clima de violència que va generar una sèrie d'atemptats i assassinats —el pistolerisme— que van portar el terror als carrers. En poc temps va haver-hi 230 morts violentes a Barcelona



Francisco Maestre, el governador civil, abandona el juny del 1920 el seu càrrec. Durant la seva etapa a Catalunya, els moviments obrers i anarquistes, que reclamaven immediats canvis socials, van provocar força aldarulls, la repressió dels quals li va ser encarregada. Això li va crear moltes enemistats.
















Dibuix d'Opisso a L'Esquella de la Torratxa del 18 de març del 1920. Per a tots els Joseps, Josefines, Peps, Papitus, Pepets, Pitus, Papetes, Finetes etc. Aquí comença la part d'ambient més sociocultural, menys crua, en la que Opisso es relaxa més i en la que és un veritable mestre.














Tot i així no deixa escapar la seva vessant irònica per reflectir la crisi econòmica i d' aliments que patia la ciutat.

"Fent un xic d’història, convé ressaltar que, un bon dia d’aquells anys 20 del segle passat, a Pilar Alonso se li ocorregué la idea, actuant al Teatre El Dorado de la barcelonina Plaça de Catalunya, de cantar el cuplet català Les Caramelles, compost per Càndida Pérez, després d’haver-ho fet en castellà, que era com s’interpretaven totes aquestes cançons «pícares» i plenes de frases amb doble sentit, i el públic, entusiasmat, demanant-ne més, féu néixer el cuplet català  que, a partir d’aquell moment, es divulgà per tot arreu, assolint una gran popularitat."   El cuplet català i la seva mare



















Pilar Alonso i Moll (Maó, 1897 - Madrid, 1980) va ser una cantant de cuplets.
Va ser la figura més emblemàtica del cuplet català de finals dels anys 1910 i mitjans anys 1920.









Es va traslladar a Barcelona, on va popularitzar el gènere del cuplet català, triomfant ja en 1912. Entre 1915 i 1925 se la considerava la reina del cuplet. Va ser la cupletista que més discos va gravar en els anys 1920, immortalitzant èxits com Les caramelles, La Fornereta, La Marieta d'ull viu, L'Ombrella, Els focs artificials i La Font del Gat entre molts altres, els quals van ser incorporats als repertoris habituals dels artistes de l'època.


















"El alma mia", versió en castellà, de l'obra d'Àngel Guimerà, "L'ànima és meva", rebutjada per Maria Guerrero i que Opisso no perd ocasió de reflectir a L'Esquella. 








































"Al llarg de més d'un segle les casetes dels escrivents van fer una funció social de comunicació al servei de totes aquelles persones que no sabien llegir ni escriure i que necessitaven trasmetre notícies a d'altres. L'elevat índex d'analfabetisme que hi havia a Barcelona a finals del segle XIX va propiciar l'aparició d'aquest negoci a la ciutat."
BARCELOFÍLIA







































El problema del teatro, en definitiva resultaba complejo y de larga dilucidación, en unos años de desorientación donde el pensamiento teórico teatral, manifestado mayormente en la prensa especializada, no llegó a encontrar respuesta adecuada en la práctica escénica. Este divorcio entre la teoria y la práctica del teatro se refleja en la escasa incidencia de las teorías teatrales europeas en nuestras dramaturgias con el consiguiente retraso del teatro español con respecto al europeo. La crisis del teatro, en definitiva, no fué más que un exponente de este distanciamiento entre teoría y praxis. La crisis teatral de los años veinte en España

































Según Paco Villar, en “Historia y leyenda del barrio chino” el nuevo edificio constaba de cuatro partes diferenciadas. En la planta baja, el teatro con su vestíbulo, restaurante, sala de descanso y foyer. En su interior cabían 1.600 personas y permitía la posibilidad de retirar las butacas de la platea en pocos minutos para transformar el espacio en sala de baile o en lo que fuera necesario.  Cosas de Absenta






"Podemos concluir afirmando que la recesión de 1920-21 se debió, en primer lugar, a la proliferación de medidas proteccionistas en todas las grandes economías. Como cada medida restrictiva provocaba represalias por parte de otras naciones afectadas, el comercio internacional se resintió, cayendo a niveles de principios de siglo. El nacionalismo económico agravó la situación."  Mirada sobre la História











Com sempre: "Spanish is diferent" i Opisso ho sabia ja.








Els dirigents polítics no estaven preparats, igual que ara.-





La pobresa no afectava igual, com ara, a totes les classes socials.-














"Evidentment, els farmacèutics estaven immersos en aquell convuls desequilibri social, accentuat,en el seu cas, pels avenços científics i tecnològics en el món de les ciències mèdiques en general, i en de la farmàcia en particular, amb el canvis que això va produir en l’exercici de la professió i que podem xifrar
en la pèrdua de la seva raó de ser com a petita indústria i en la consegüent crisi d’identitat que va patir el farmacèutic."










"No és estrany, que amb aquest ambient, la UFN, com a màxim representant dels professionals farmacèutics, en la seva assemblea de València, manifestés la seva aprovació per a la creació dels sindicats farmacèutics, atesa la nul·la capacitat d’acció dels col·legis de farmacèutics."



































"Aquesta situació de desorientació i d’incertesa produïda per la caòtica situació social es va fer sentir de manera notòria a l’assemblea anual de la UFN, celebrada a València el 1919.
 Cal fer esment que el desembre del 1918 i començaments del 1919 va tenir lloc a Barcelona la vaga de la Canadenca, de repercussions ben conegudes."

El sindicalisme farmacèutic lleidatà

































Si alguna cosa va marcar la Barcelona del 1920, va ser el fenomen del pistolerisme.- 









L’ambient de la Barcelona de fa un segle es caracteritza per ser un període d’una gran conflictivitat i efervescència social i política. Una mostra d’això és el fenomen del pistolerisme, que va produir-se durant el sexenni comprès entre els anys 1917-1923, tot i que també hi ha cronologies que situen el fet històric entre 1919-1923, just quan s’intensifica la violència i la mobilització entre els bàndols enfrontats. Sigui com sigui, aquest conflicte se l’ha d’englobar dins d’un context històric particular, així com també considerar-lo com la conseqüència d’una sèrie de factors conjunturals que van portar a comparar la ciutat barcelonina amb la Chicago dels gàngsters d’Al Capone.

































El pistolerisme es defineix com l’enfrontament armat que van protagonitzar els anomenats grups d’acció anarcosindicalistes de la CNT i la patronal, que va impulsar la creació del Sindicat Lliure i va finançar bandes de pistolers a sou per contrarestar l’auge de la reivindicació obrera, comptant amb la connivència i suport de la policia i l`Exèrcit.

El conflicte finalitza amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923, deixant un rastre 424 morts pertanyents als dos bàndols, així com també d’obrers de filiació desconeguda i altres víctimes col·laterals.
Ab origine magazine




"Un any i mig després de l’assassinat de Bravo Portillo, l’advocat laboralista Francesc Layret era assassinat a trets a la porta de casa seva. Era el 30 de novembre de 1920. Layret anava a la comissaria per assistir Salvador Seguí i a Lluís Companys, que havien estat detinguts aquell mateix dia en una batuda ordenada pel governador Martínez Anido. En relació amb aquell crim, la policia no va detenir ningú, però la premsa i l’opinió pública des del primer moment van assenyalar Fulgencio Var, àlies Mirete, un delinqüent de l’hampa barcelonina i confident de la policia. Amb la mort de Layret desapareixia una de les principals figures catalanes i catalanistes del sindicalisme."





Abans de la vaga de la Canadenca el pistolerisme ja existia. Però des de la fi d’aquella gegantina protesta (1919) fins al cop d’estat de Primo de Rivera (1923), que posava fi a aquella primavera obrera, Barcelona es va tenyir de sang. La part de la patronal més reaccionària -que amb més duresa havia combatut les reivindicacions obreres-, amb la inestimable complicitat de les autoritats governatives espanyoles, va reaccionar al resultat de vaga de la Canadenca amb una cursa de violència desbocada que seria durament contestada pels elements més extremistes del sindicalisme. En poc més de cinc anys, els anys de plom del pistolerisme, només a Barcelona serien assassinades 424 persones.































A partir de 1920, Fèlix Graupera, amb connivència amb el nou Capità General, Martinez Anido –posteriorment Ministre de Governació durant la dictadura del General Primo de Rivera i d’Ordre Públic durant els primers anys del govern franquista- començà a desenvolupar els Sindicats Lliures. 
Aquest sindicats a sou de la patronal van articular conjuntament amb l’exèrcit i les forces d’ordre públic la repressió i eliminació física del moviment anarcosindicalista català.  



La utilització d’assassins a sou, tortures, detencions arbitràries i assassinats selectius o mitjançant la llei de fugues van ocasionar la mort a no menys de 250 obrers i sindicalistes entre 1920 i 1923 privant a l’organització sindical dels millors i més actius militants, entre ells Salvador Seguí –el noi del sucre-, Francesc Layret o Ramon Archs. Aquesta espiral en l’ús de la violència i la repressió va forçar la radicalització i utilització de la violència a tota una generació de sindicalistes que no oblidarien fàcilment els fets ocorreguts durant aquells anys.

pedraipaper.blogspot.com