Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 14 de febrer de 2020

Savalls i el carlisme a "La Flaca"


El tractament del carlisme a "La Flaca" (1869-1876), com a bona revista republicana, anticarlista, antimonàrquica i anticlerical és especialment grat de veure sobretot per els ulls, gràcies a les fantàstiques làmines de Tomàs Padró. Encara que no estiguem gaire avesats als esdeveniments històrics, elles, per si mateixes, ens expliquen satíricament el món polític de finals del XIX i concretament el sexenni revolucionari comprés entre el 1868 i el 1875 de la història espanyola i amb ella el fenomen del carlisme que tanta repercussió va tenir a casa nostra.

Aquesta primera làmina no pertany a "La Flaca" sinó a "El Loro"(1879-1885), un altre setmanari satíric, lliberal i republicà, posterior a "La Flaca" concretament del 18/6/1881.
L'he penjat perquè és on la figura del general carlí, en  Francesc Savalls i Massot (1817/1886) resalta amb tota la seva càrrega d'home arrauxat i boig amb que la història l'ha tractat.
No em toca a mí parlar ara  de la història de la tercera carlinada, només vull encuriosir una mica al personal amb aquestes làmines que, com un coleccionable de "El Jueves" del XIX, la gent guardava a casa seva. Pensem que són de 43x60 cms, tot un pòster sarcàsticament irònic, en aquest cas, sobre com veia "La Flaca" la conversió dels carlistes.





En aquesta, Padró reflexa com els diners pressupostats per el clergat anaven d'estranquis pels carlistes.









En aquesta, veiem els cabdills carlistes, seguidors de Savalls, amb les quatre barres plorant sang, dins el territori català, per les seves malifetes. És espectacular la càrrega simbólica i conceptual de la làmina. Amb un simple dibuix.








Ampliació en la que es pot veure en Savalls, Fontova, Vidal de Llobatera, Auguet etc. 






Fixeu-vos amb la semblança que li dona en Tomàs Padró a les fesomies quan les compares amb la fotografia. Un mestre.





























El despiatat monstre de set caps amb el que s'ha d'enfrentar la República d'Estanislau Figueras.














Detall del monstre sanguinari i cruel del carlisme, tots amb els ulls sortits per l'odi.



La figura de Savalls, ampliada, amb els característics ulls de boig i la boca regalimant sang. Feien riure i temer al mateix temps. Segur.















La República i els seus fills perseguint els carlistes a la muntanyosa terra catalana.



El ministre de la guerra espanyol, Ramón Nouvilas i Rafols, jugant a la gallineta cega amb els carlistes tan a Navarra com a Catalunya.
















Detall de Savalls prim i bigotut com en Quixot.




Josep Cabrinetty i Cladera (Palma, Mallorca, 1822 - Alpens, 9 de juliol, 1873) fou el general republicà, enemic de Savalls, al qual derrotà el 9 de juliol de 1873 en la batalla d' Alpens. No hi han ulls sortits.


Emilio Castelar, quart i ùltim president de la primera Repùblica Espanyola, intentant salvar-la, mentre el malvat Savalls s'ho mira des de Catalunya.













Detall de Savalls i el seu exèrcit, abaix a la dreta, Emilio Castelar amb el barret frigi.









Impotència del govern davant Savalls i el carlisme.








Desgavell del govern espanyol davant el carlisme a Catalunya.





Pobre Espanya !!



La República Espanyola intentant tirar endavant amb el govern i traient les males herbes carlistes.













Detall de la mala herba.






Els maldecaps de Salmerón, tercer president de la primera República Espanyola. 












Fixeu-vos com els carlistes són representats aquí com a insectes molestos.









Altres làmines de "El Loro" on es veu a Carles VII, pretendent carlí al tron d' Espanya, com és expulsat cap a Anglaterra.






Mofa i befa de Carles VII a "El Loro" en la seva estada a Londres. Mireu com els carlistes són tractats d'ases. Definitivament aquests setmanaris, sobretot "La Flaca", van ser durant anys el retrat d'una Espanya i d'una Catalunya convulsa  en continu moviment.













diumenge, 19 de gener de 2020

Dan Bern - Breathe (2006)


Fill d'un concertista de piano i d'una poetessa, Dan Bern va néixer el 1965 a Mount Vernon, Iowa. I en aquest escenari, envoltat pel poder de la música i el poder de les paraules, és on va créixer Dan; prenent lliçons de cello clàssic, idolatrant a el jugador de baseball Willie Mays, i seguint als seus estimats San Francisco Giants.

El futur compositor va abandonar el cello d'una vegada per totes a l'escoltar el irreverent blues de "Leopard Skin-píndola-Box Hat". 
A l'edat de 14 anys, va agafar una guitarra acústica, va començar a escriure cançons de rock. I, com diu un vell refrany, mai  més es va aturar.




A principis dels 90, signa un contracte amb Sony Music, Dan ja és considerat artista de culte i ha escrit centenars de cançons.

El 2008, amb 8 àlbums a l'esquena, algun EP i la banda sonora de la pel·lícula Walk Hard, podem situar la música de Dan Bern entre Bob Dylan, Woodie Guthrie amb matisos d'Elvis Costello o del Bruce Springsteen més folkie.






















































































diumenge, 5 de maig de 2019

J.M. TAMBURINI I DALMAU (1856-1932) UN PINTOR OBLIDAT


" NENES I FLORS" (1901)

"El 1895 Barcelona havia viscut, des del punt de vista artístic, una revolució: la que havien portat de París Casas i Rusiñol, que no era ben bé la de l'impressionisme, sinó "la dels grisos", i que era anomenada així. La pintura, fins aleshores, era vista i considerada a través dels museus, i els colors que hi dominaven eren els marrons (aixocolatats), els ocres (recremats), els verds foscos... Casas i Rusiñol, aleshores a la flor de l'edat, representaven la renovació, enfront de les "patums" de la penya de can parés, formada per Modest Urgell, Brull, Masriera, Tamburini..." (1)




Josep Maria Tamburini i Dalmau (Barcelona, 4 de desembre de 1856 - Barcelona, 1932) fou un pintor i crític d'art català. Fill de Celestí Tamburini i Valls natural de Barcelona i d'ofici plater, i Ramona Dalmau i Capdevila.Va estudiar a l'Escola de Llotja amb Antoni Caba a Barcelona, a París amb Léon Bonnat i a Roma i Nàpols, on va entrar en contacte amb Domenico Morelli o Gioacchino Toma.

De nou a Barcelona, va publicar diversos articles, crítiques i dibuixos a La Vanguardia i a L'Avenç, sense deixar de presentar quadres a la Sala Parés.

Es dedicà inicialment a la pintura històrica, amb obres com El comte d'Urgell apresat per la gent de Ferran d'Antequera, de 1891, però va anar allunyant-se del realisme acadèmic i orientant-se cap al simbolisme i els prerafaelites, dotant a les seves obres d'un aire literari, en obres com Harmonies del bosc de 1896.
Va exposar en diverses ocasions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts que es feien a Madrid i fou vocal de la Junta de Museus i professor de l'Escola de la Llotja, així com un dels cofundadors de la Societat Artística i Literària de Catalunya, el 1900.
També va col·laborar en diverses revistes com Àlbum de Salín, Iris, Ilustració Catalana, La Ilustración Artística i Hojas Selectas.

A Catalunya es pot trobar obra seva al MNAC, a la Galeria de Catalans Il·lustres, i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, entre d'altres. ( Wikipèdia)

Blog de Anagloria Tamburini  on podreu saber molt més de la vida del nostre pintor.







"(...) Josep Mª Tamburini (1856-1932), adoptà, d'ençà de l'any 1894, una temàtica sinbolista amb dones i fades, al.legories inconcretes, embolcallades de somieg, que emmarca en un paisatge birós i sovint aquàtic, com la seva Ofèlia (1894), o bé en un paisatge forestal (Harmonies del bosc 1896). L'oli "Les flors del mal" (1907) demostra la seva relació amb l' Art Nouveau. Tamburini creà un tipus de figura femenina una mica obsessiu, que relaciona amb els núvols i l' aigua, element també femení, en unes composicions inconcretes, el misteri de les quals resideix essencialment en la pràctica boirosa, plena de matisos que li permet el pastel, una de les tècniques que prefereix." (2)








Ofèlia (1894)







"Flors del Mal" (1907)

Tema inspirat en l'obra homònima de Charles Baudelaire (1857)











"(...) Tamburini, sens dubte, seria considerat per tothom com un pintor del juste-milieu, un moderat que, veient amb simpatia bona part dels camins oberts pels més innovadors, els utilitza només en part, amb mesura.Va ser un pintor discret, en el sentit més genuí de la paraula; un pintor poc amant de fer soroll malgrat la seva evident vàlua." (3) 







Misticisme (1906)


"(...) També sorprèn que, essent com era un pintor de sòlida formació acadèmica, a qui s'havia reconegut la seva categoria en ser elegit el 1902 membre numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts barcelonina, no hagués estat mai premiat amb medalla d' or a cap de les nombroses exposicions oficials a les quals va concórrer." (4)






"(...) Tamburini, artista dotat de qualitats considerables i amb un domini de l' ofici, arriba a fer seu un llenguatge gairebé personal, inconfusible, marcat pels corrents en voga que van del realisme academicista i del postfortunyisme de Barcelona, París i Roma, al simbolisme i al pre-rafaelitisme procedents de França i Anglaterra, dos components importantíssims per al desenvolupament del modernisme." (5)






Pastophorus (1881)


"(...)  la pintura de Tamburini, on s'ajusta millor, tot i superant variants i diferències de primera època, és en el corrent idealista, amb tota la càrrega simbòlica i literària capaç d' evocar un món amable i artificial i que pot tendir al melodrama, peculiaritats ben pròpies de la mentalitat decimonònica, encara que en la seva circumstància vingui a significar un pas endavant. De totes maneres, aquell pas endevant, desenvolupat en ple modernisme, quedarà inalterable, amb el pas dels anys, totalment aliè a les novetats i als canvis estilístics posteriors, recoltzant-se  en la barrera moral de la Societat Artística i  Literària. " (6)



El Petó (1893)













L' Anunciació (1894)











Nineta (1903)









Mefistòfil (1885/1890)








Una Màscara (1890)





Conte Blau (1898)







Ànecs al riu (1900)








Treball interromput (1901)




L' Anunciació (1904)




Bust de noia ( no datat)











"Parisién" (no datat)










Papeles Roca para fumar (1901)












Fiestas de Barcelona (1907)

















Les Tres Gràcies (1914)






















Retrat de Caïta Tamburini (no datat)









Al marge del camí (1912)












Dama en rosa i blau (1910)


















Damisel.la (1912/1914)












La casa dels Segimón (1916/1918)








"Noia enamorada" (1917/1918)











Noia amb capell (1918)









Paisatge (1921)











Retrat de Joana Palà (1920)

Cunyada del pintor










Retrat de Santiago Tamburini (1925)

Nebot del pintor










"Can Xicalla" (1925/1928) 










Retrat de Pere A. Tamburini (1929)

Nebot del pintor








Figura en paisatge (1920)








Retrat de Marià Tamburini (1928/1930)

Germà del pintor







La Bruixa (1898)









Noia a la vora de l'estany (1903)







































Portada de la revista "Album Salón" (1898)









Comte d' Urgell 






















Hivern (1881)









Dona parisina 











Noia jove 








"Nenes i flors" (1901)





La fugida a Egipte (1910/1911)









Florejant (1903)







A la vora de l'estany (1903)








Harmonies del bosc (1896)
























Fonts: 

(1) "Picasso i els seus amics catalans" de Josep Palau i Fabre (pàg 31)

(2) "Art de Catalunya" vol. 9 (pàg 215)

(3-6) " J.M. Tamburini de Jaume Soler (pàg 11-18)