Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 15 d’octubre de 2008

SEGUINT EL CAMI DE LES FLORS: CANET ROCK 1975





















CANET ROCK-1975

Seguint el camí de les flors i amb el referent de Woodstock el món hippie català es preparava per a la seva particular aventura. Només mancava una cosa, el dictador Franco encara era viu i això es notava molt a Canet aquell estiu del 75.-

































































Però... sempre sota la estreta vigilància de les forces d´ordre públic...










































































Article del Disco Expres del 20-09-74 en que parla del éxit de les 6 hores de cançó



























Pep Laguarda & Tapineria fou un grup de folk hippie mediterrani sorgit durant els anys de la transició espanyola al País Valencià juntament amb Remigi Palmero i Juli Bustamante. En la primavera de 1977 el grup entra en els estudis Banana Moon Observatory propietat de Daevid Allen( lider de Gong) per gravar el que seria el seu primer i últim disc "Brossa d'ahir". Les composicions del disc són una oda a la cultura mediterrània, per elles brolla la calma, la serenitat, la tranquil•litat, la lluminositat i sobre tot l'alegria. Per aconseguir aquesta ambientació utilitzen un ampli ventall d'instruments i sons: guitarra, bongo, violí, flauta, harmònica, grills, la mar, pardals, el vent, etc. L'àlbum comença amb "Alceu-vos xe que ja es de dia/sent" amb eixos coros i veus tan new wave que de sobte et trobes cantant i t'arranquen un somriure del bon rotllo que et transmeten. La dylaniana oda a l'amor de "Cims i abismes" amb un treball d'harmònica i guitarres acústiques meravellós. L'evocadora "La caseta del Plater" amb eixos bongos marroquins i harmònica que em transporta a la "Caseta del Terrer" de la meva infantesa. El Blues de "Milanta anys-llum blues" que pareix gravada en directe i en la qual participa el gran Pau Riba és un dels moment més marxosos del disc. I per acabar la "Balada de l'angel bru" amb eixe aire melancoliós i líric que està inspirada en un cant litúrgic de l'església de Sant Josep de Rafelbunyol. Un disc mític de la música popular valènciana . ( McFly)


Tothom estima al pare i a la mare. A vegades no per igual, tot depèn de la situació que visqui cadascú. D'altra banda hi ha coses que superen qualsevol obtacle i vincle emocional. Em refereixo a l'amor cap a la terra que t'ha vist nèixer.

Sovint hi ha qui diu que aixecar barreres és lo millor, i que ells no són d'aquí, que són del món. També diuen que no hi ha fronteres, i que la seva pàtria és el món. Però darrere d'aquest discurs, que tot i que no critico, asseguraré que no comparteixo, hi ha d'altres coses que sí, que donen sentit a la vida.

Per mí, i perdoneu que em posi sentimental, hi ha coses per les quals no hi ha suficients adjectius al món com per descriure tanta bellesa. Tots sóm iguals, perquè tots som humans, però afortunadament som diferents perquè som persones de diferenta mare, i és innegable que tot i la utòpica visió que significa pensar que no hi ha barreres -i està bé que no n'hi hagi, de físiques vull dir-, hi ha pàtries.

La meva pàtria és la mediterrània, i no me n'assabento ara. Jo fa molt temps que ho tinc clar, el que passa és que quan descobreixo coses com Pep Laguarda i La Tapineria me n'adono que cada cop hi ha més coses que estrenyen més els vincles.

Pep Laguarda i La Tapineria és una de les coses més boniques que he descobert mai, i "Brossa d'ahir" és un exercici musical suprem. Perquè té folk, té elements autòctons, aire mediterrani, està cantat en català i data concretament de l'any 1977, quan ni tant sols Devendra Banhart o Animal Collective havien estat concebuts pels seus pares. Si ho escoltèssin molts, és farien creus que aquí, a casa nostra, als anys setanta, és feien coses tant precioses. 
Arnau Sabaté.De la revista Ozono nº 32 del maig del 78 i signat per Canari presento en exclusiva, aquesta entrevista amb Pep Laguarda per ensumar encara més aquells meravellosos,per a molts, anys 70´s. (Pijus)

























































Arlo Guthrie a Woodstock l´any 1.969,una de les meves cançons favorites
Una estètica,una forma de vida,tota una filosofia.Ho van intentar i potser algun dia........... en aquesta civilització del coneixement actual?







Els seus precursors ideológics,la generació beat dels anys cinquanta,representaren una nova manera d´entendre la vida,de rebutjar els conformismes socials,d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.Seguint una visió tolerant i no teista,un antifeixisne còsmic, s´interessaren per les substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans dels EEUU,contra "l´American Way of life",repudiaren implicitament els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt Whitman a "Fulles d´herba". Sense aquests precursors,Kerouac mor l´any 69,el moviment hippie s´anà disgregant poc a poc,convertint-se en una moda i deixant-se engolir pel capitalisme americà que al comercialitzar-ho vanalitzà allò que podia haver estat una nova forma de viure,exportable també a la resta del món. Recordem que aquesta generació fou la primera que apostà per acostar l´orient i l´occident gràcies al seu gran interés pel budisme zen.- Pijusmagnificus.-










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada