Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 7 d’octubre de 2009

LA GENERACIÓ PERDUDA: NICK DRAKE (1948-1974)












































Nicolas Rodney Drake,(1948-1974) més conegut com a Nick Drake, és un
cantautor de folk anglès nascut a Birmania. El seu treball és molt apreciat actualment per la crítica musical, tot i que gairebé no va vendre discs durant la seva vida.


Biografia:
Va néixer a Rangun (Birmània) el 1948, fill d'un important comerciant. Durant la seva infància es va procurar que tingués una bona educació, va anar als millors col·legis i se li va inculcar el gust per la poesia, la pintura i la música. Estudià Literatura Anglesa a la Universitat de Cambridge, però ho va deixar 9 mesos abans d'acabar per dedicar-se a la seva carrera musical.
Sensible i tímid, realitzà molt poques actuacions, la qual cosa va dificultar la difusió de la seva música.
Nick Drake publicà 3 àlbums durant la seva vida: Five Leaves Left (1969), Bryter Layter (1970) i Pink Moon (1972). A més de la seva veu, utilitzava una guitarra acústica amb alguns arranjaments de piano, cordes i teclats.
Va morir el 1974 als 26 anys, a causa d'una sobredosi d'antidepressius. (Viquipèdia)


Five leaves left (1969)

Bryter Layter (1970)

Pink Moon (1972)


En la gestació del seu segon album "Bryter Layter", Nick es va mudar a una habitació individual en el barri de Hampstead, a prop del camp. Vivia a la planta baixa d´un edifici victorià,passant fred i solitud. Deia que volia estar sol per treballar.






















"Em vaig cloure en la meva soledat.
Fou una clausura dura.
Deien de mi que era un orgullós.
Però no és pas veritat; no m´entenien.
La soledat és per a mi una condició del treball [...] "
Vladimir Holan

















El 25 de novembre de 1974,Nick dormia sovint fins tard, però era mitgdia i encara no s´havia llevat. Sa mare pujà per portar-li l´esmorçar. 
Quan va obrir la porta de la seva habitació va veure uns discos al costat del tocadiscos estereo.Damunt del plat un dels concerts de Brandemburgo de Bach, música que el seu fill escoltava sovint. Nick Drake jeia mort damunt del seu llit.

La mort s´havia produit al voltant de les sis de la matinada, degut a una sobredosis de Tryptizol, un antidepresiu que Nick solia pendre i que ,potser,per equivocació va confondre amb les píndoles per a dormir.
L´ajudant del jutge d´instrucció declarà que es tractava d´un suicidi.
Del cert no sabrem mai res perqué Nick no va deixar cap nota escrita.


Nick Drake reposa en el cementiri de Tanworth-in-Arden i en la seva modesta lápida i figuren també els noms dels seus pares. Esta orientada cap a un paisatge
de turonets i prats. Un lloc de descans ideal per a un noi tan enamorat de les generoses ofrenes de la natura.-


Nick Drake, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Janis Joplin, Brian Jones, Kurt Cobain etc, Nick als 26 anys i tots els altres als 27, van morir joves i van seguir al peu de la lletra la famosa frase de James Dean, que morí als 24 anys,: "Viu rapid, mor jove, i deixa un bonic cadaver."


Alcohol,drogues,antidepresius, foren els causants de la majoria d´aquestes morts, el mitjà mal utilitzat que els hi portà, però la veritat és que tots ells cercaven en la música, alló que en el món exterior no trobaven. Són els exemples més característics d´aquesta generació perduda.- (Pijus)



Nick Drake a River Man

















































dimecres, 30 de setembre de 2009

UNGARETTI, MONTALE, QUASIMODO I EL GRAN GIOVANNI PAPINI



GIUSEPPE UNGARETTI
(1888-1970)(Alexandria, 8.2.1888 – Milà, 1.6.1970)


«El 1912 va marxar a París i es va matricular a la Sorbonne. A París va conèixer els ambients avantguardistes, sobretot Apollinaire, que el va influir notablement. Quan esclata la Primera Guerra Mundial, marxa a Itàlia i lluita, com a voluntari.
»Al pròleg de l’edició de 1931 de L’Allegria, Ungaretti hi diu: “L’autor no té altra ambició, i creu que tampoc els grans poetes no en tenien d’altra, sinó la de deixar una bella autobiografia.”
»De la manca de prejudicis culturals, del contacte amb les avantguardes, de l’alegria del descobriment de la llengua viva, de les tensions diàries de la guerra al front, salta la guspira immediata de la poesia d’Ungaretti. La revolta cardarelliana és portada a l’extrem i ens trobem, de cop, als antípodes de l’estètica d’annunziana: ha arribat la modernitat.» (Mag Poesia)







SILENCI(Mariano, 27 de juny de 1916)
Conec una ciutat
que s´omple de sol cada dia
i en aquell moment tot és rapid


Un vespre en vaig marxar
Al cor hi durava el llimar
de les cigales


Des del vaixell
pintat de color blanc
he vist
la meva ciutat perdre´s
deixant
un poc
d´abraçada de llums en l´aire tèrbol
sospesos.


 AQUEST VESPRE
(Versa, 22 de maig de 1916)

Balustrada de brisa
on recolzar aquest vespre
la meva malenconia.



UNIVERS
(Devetachi, 24 d´agost de 1916)

Del mar
me n´he fet
un taüt
de frescor


ON LA LLUM

Com onejant alosa
en l’oratjol feliç damunt les prades tendres,
lleugera et saben els meus braços. Vine.
Oblidarem la terra,
i el mal i el cel,
i la meva sang ràpida en la guerra
recordant passos d’ombres
entre rojors de noves matinades.
On ja no mogui la claror la fulla,
somnis i afanys portats a l’altra riba,
on s’ha posat el vespre,
vine, que et portaré
a les muntanyes d’or.
L’hora constant, de l’edat lliures,
en son esvaït nimbe
serà el nostre llençol.
(Trad. Tomàs Garcés)
















EUGENIO MONTALE (1896-1981)
(Gènova, 12.10.1896 – Milà, 12.9.1981)

«Tot allò que a Ungaretti és espontaneïtat (parlo només d’aparences), a Montale és recargolament. Tot allò que a Ungaretti és positiu, a Montale és un argument de negació. Mentre Ungaretti s’il.luminava d’immens (“m’illumino d’immenso”, diu un dels seus poemes més famosos), Montale s’escarrassava per descriure “il male di vivere” [...] El punt de partida de la seva lírica és decididament contra el sublim.
»De fet, prové del quotidià del “crepuscolarismo” i en transforma el to i els pretextos, però no pas, en el fons, la postura vital i ideològica. El seu conservadorisme escèptic, el fet de moure la seva poesia sempre en l’àmbit del privat...» (Mag Poesia)


PORTA’M EL GIRA-SOL

Porta’m el gira-sol.Vull trasplantar-lo
en el meu clos recremat del salobre,
i mostrar tot el dia als blaus miralls de l’aire
l’angoixa groga del seu rostre.
Les coses fosques de claror sedegen,
i s’esgoten els cossos en fluència
de tintes, i les tintes en música. Esvair-se
és, doncs, el goig suprem.
Porta’m, oh tu, la planta que acompanya
al lloc on brollen àuries transparències,
la planta que evapora com un perfum la vida;
porta’m el gira-sol enfolleït de llum!

(Trad. Tomàs Garcés)























BASSA

Passà sobre el trèmul vidre
un riure de belladona florida,
entre les branques s'afanyaven núvols,
del fons tornava a eixir-ne
la visió flocosa i destenyida.
Un de nosaltres va tirar-hi un còdol
que va trencar la tensió brillant:
les toves aparences s'enrunaren.
Però mira, hi ha quelcom més que frisa
a flor d'aquesta pell tornada llisa:
d'irrompre no té força,
vol viure i no sap com;
t'ho mires i s'atura, pujava dret i es torça:
ha nascut i s'ha mort, i no ha tingut cap nom.






CIGOLA LA CARRUCOLA DEL POZZO


Grinyola la corriola del pou,
l'aigua puja a la llum i s'hi fon.
Trema un record en el curull poal,
en el cercle pur una imatge riu.

Acosto el rostre a evanescents llavis:
es deforma el passat, es fa vell,
pertany a un altre...... Ah, que ja xerrica
la roda, et retorna al negre fons,
visió, una distància ens separa.



FELICITÁ RAGGIUNTA ,SI CAMMINA


Felicitat aconseguida, hom camina
per tu sobre el fil d'una espasa.
Ets entrellum que vacil·la als ulls,
gel tibant que es clevilla, al peu;
i doncs no et toqui qui més t'estima.
Si arribes a les ànimes envaïdes
de tristesa i les il·lumines, el teu matí
és dolç i torbador com els nius dels cimacis.
Però res no paga el plany del xiquet
el baló del qual fuig entre les cases.

(Trad. Joan Navarro i Octavi Monsonís)






SALVATORE QUASIMODO (1901-1968)



















(Modica / Ragusa, 1901- Nàpols, 1968) «Amb Quasimodo comença l’anomenat “ermetismo”, moviment que resol en una retòrica eclèctica les contrastants propostes, temàtiques i estilístiques, dels grans mestres de la nova lírica italiana. La poètica de Quasimodo es fonamenta en la dialèctica vida/mort [...] La Segona Guerra Mundial va decantar els seus pretextos cap a un compromís civil: la seva poesia es torna més humana i emotiva.»

«Vaig nèixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. [...] La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat: i em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.» (Mag Poesia)


MARINA FRESCA

La meva vida d’home a tu la comparo,
marina fresca que duus còdols i llum
i a cada onada oblides,
aquella a qui donà el seu so
en altre temps el moviment de l’aire.


Si em desvetlles, t’escolto,
i tot repòs és cel on m’he de perdre,
serenor d’arbres en la claror de nit.




MIRALL

Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l’herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se’m fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fossese
l seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l’escorça
que tanmateix anit no hi era.


TARDOR

Tardor tranquil.la, jo em posseeixo
i m´inclino a les teves aigües per beure´m el cel,
fuga suau d´arbres i abismes.

Una aspra pena en la naixença
em troba unit a tu;
i en tu em doblego i em guareixo:

trista cosa caiguda
que la terra recull.



SE SENT ENCARA EL MAR

Des nits i nits ençà se sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, a frec de l’arena llisa.
Eco d’una veu tancada en la mentque sorgeix del temps;
i també aquest plany assidu de gavines;potser
d’ocells de les torres, que l’abril
empeny envers la plana. Ja
em feies costat tu amb aquella veu,
i jo voldria que a tu també vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell murmuri fosc de mar.

(trad. tots per Susanna Rafart i Eduard Escofet)





GIOVANNI PAPINI(FLORÈNCIA 1881 - 1956)
VIIIª Poesia

Quadern blanc encara, principi del dia
verge contalla, primera fulla,
que no es parli del retorn.
D'un cim anem a un altre cim.

Clara de fulles tendra verdor
odor tèbia del cant per les vies,
recompenses a la meva grandesa
coronada de gelosies.

Mai com en aquesta nova matinada
amb cor novell martella el meu pas
el carrer que el meu cos ja retroba
entre les parets gravades de pedra.

Març empeny d'esma: me giro
al meu entorn, com si fos senyor del desert;
en el buit silenci m'escolto
parlar convençut, amb franquesa.

A la fi, isolat i per sempre,
content i lleuger, la cigarreta en els llavis,
fora de ço que és ver i ordinari
me'n vaig a on res de mi cura.

Fito cada cosa que esguardo,
les parets i les ombres, i la claror dels llums,
sol respiro i abraço
sense temença de que el sol me recremi.

De mi mateix sóc l'amat i l'amant,
el llavi contra el llavi s'estreny,
una mà contra l'altra, febrosa,
tot jo sóc per mi sol posseït.

No som pas parella: neixia
l'un de l'altre, del meu propi amor,
jo sóc el qui res no recerca,
satisfet gairebé de ma fúria.

Perdut en un esplai de la fantasia
no hi han horitzons a la meva mirada,
damunt de la terra, que és meva,
i tota ella en el meu front refermada.

L'aire del cel a la cara m'arriba
ardent de la voluntat que es rebel·la,
donem a la mueca, en desfer-se,
un darrer aire com de majestat.

En finir, però, la diada
i en trobar, fred i las, el buit de la via,
en la mig'ombra del retorn, tota pàl·lida
sóc el trist malanant que ningú mai no mira.

(Trad. d'Alexandre Plana)



























Encara que Giovanni Papini és primer que tot un gran escriptor de novel.les, amb obres mestres , per a mi, com "Gog", "Un home acabat", " Paraules i Sang " etc. 


Deixo aquí una breu mostra de la seva poesia, menys coneguda, però no per això menys vàlida. (Pijus)



Vicente Cervera Salinas, Giovanni Papini. El Prisionero De Si Mismo, Editum - Ediciones de la Universidad de Murcia, 2008

"Papini, florentino de origen humilde, se empeñó en ser escritor y desde la infancia se encerró entre libros y se hizo pasar por adulto en las bibliotecas de la ciudad para leer y leer. (...) El estudio de Papini, este autor polígrafo y polémico que ha suscitado algunas de las antipatías y suspicacias más controvertidas en la historia de la crítica literaria, presenta aún hoy una dificultad añadida a la interpretación de las propias obras, y es la aceptación de la figura del escritor, que se ha definido l'uomo impossibile. Sus cambios de tendencia estética y filosófica, que han oscilado de un fundamentalismo a otro (desde el pragmatismo, al futurismo o el fascismo), la personalidad vocinglera y enfática, la mala educación y el cinismo de Papini han construido una especie de muro que ha recluido a Papini en una prisión todavía hoy circunscrita a su extraordinario yo. Este libro es un intento de rescatar al escritor de su propia cárcel, desde una perspectiva que con el pasar de los años puede por fin evitar el juicio del poeta por sus errores políticos o sus fracasos personales."




dimecres, 5 d’agost de 2009

ELS POETES QUE VAN VENIR DEL FRED



Aleksandr Serguéievitx Puixkin (1799-1837)

El gran mestre rus, és un referent important en la història de la literatura romàntica europea. Autors tan aplaudits com Lev Tolstoi i Fiódor Dostoievski coincideixen a qualificar-lo de mestre.Paral.lelament a la seva obra, la vida de Puixkin va estar farcida de circumstàncies novel.lesques, d´acord amb els ideals romàntics que l´inspiraven.La prematura mort en un duel a pistola va fer néixer la llegenda, el mite.


Es dispersen els núvols errabunds.
Oh, trist estel, estel crepuscular!
Argentat brilles a la plana erma,
al golf que dorm, damunt les negres roques.
M´agrada al cel la teva feble llum;
allò que duc a dins, somort, despertés:
recordo com apareixies, astre,
sobre el tranquil país on grat m´és tot,
on es dreça a les valls l´airós pollanc,
on dorm la fina murtra i el xiprer
i fressa suau fa l´aigua de migdia.
Ple d´ultims pensaments, temps ha, a muntanya,
vers la mar duia un somieig mandrós,
quan a la borda, havent caigut la nit,
una jove et buscava entre tenebres
i a les amigues el teu nom digué.- (1820)

A KAVERIN

Oblida, benvolgut Kaverin,
els versos indiscrets d´un petulant instant;
M´estimo més, ja hi pots comptar,
els teus pecats afortunats.
Ve cada cosa al seu determinat moment,
perquè hi ha un temps per a cada cosa;
ridícul és un vell festós,
com ho és un jove seriós.
Mentre se´ns doni vida, viu,
pensant en mi, tu vagareja;
i prega a Bacus i a l´amor.
Menysprea el fosc murmuri dels gelosos:
no saben que és possible viure amicalment
amb Citera i el Pòrtic, un llibre i un vas,
que alts esperits ocultar poden,
dessota un vel lleuger, folles extravagàncies. (1817)


EL RAÏM

No penso plànyer pas les roses
marcides a la primavera.
Jo vull les parres amb raïm,
ramells madurs allà al pendent,
joia de la tardor daurada,
grans allargats, transparents grans,
iguals que dits de criatura. (1824)

SI LA VIDA MAI T´ENGANYA

Si la vida mai t´enganya,
no te´n dolguis, no t´aïris!
Als mals dies, bona cara,
ja en vindran de més feliços.

El cor viu en el futur,
el pressent és desolat:
és fugaç tot, i tot passa;
i el que passa, serà grat. (1825)

EL JOVE I LA NOIA

Amb uns sanglots amargs, la noia,
retrets, gelosa, a un jove feia.
Sobre sa espatlla reclinat,
tot d´una el jove s´adormí.

La noia tot seguit, callà,
li bressolava el son lleuger,
i somrient-li encara, a més,
deixava anar llàgrimes mudes. (1835)





Gràcies a una gran amistat vaig poder disfrutar d´una poesia, desconeguda per mi fins aleshores, provinent de Praga i amb el rerefons de la gran mare Rússia, que em portaria a olorar els racons més profunds d´unes sensibilitats que van viure les dues grans guerres, la Txecoslovàquia comunista i la guerra freda que va omplir tot Europa després del 1945.-






















Jaroslav Seifert (Praga, 1901-1986)



Premi Nobel de Literatura del 1984, és un dels máxims exponents de la poesia txeca. La seva obra poètica, sòlida, intensa i reflexiva, té l´afegit d´una actitud compromesa, des de la crítica del comunisme estalinista que el dugué a condemnar la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, fins a firmar el Manifest de les 2000 paraules en favor de la democratitzacíó del país o a subscriure la famosa Carta 77, la qual cosa li valgué el silenci forçat dins del seu mateix país, on no podia publicar. La importància de la poesia de Seifert radica en una permanent disposició a viure a peu pla del carrer, de manera que arriba al lector d´una forma clara i directa.


Cançó

Blanc mocador agita
qui s´acomiada,
cada dia alguna cosa acaba,
alguna cosa preciosa acaba.

El colom missatger batent l´aire amb les ales
torna a casa,
amb esperança i sense esperança i tot
sempre tornem a casa.

Eixuga´t les llàgrimes
i somriu amb ulls plorosos,
cada dia alguna cosa comença,
alguna cosa preciosa comença.


JARDI DE CANAL (I)

He hagut d´arribar a vell
per estimar el silenci.
A vegades commou més que la música.
En el silenci apareixen senyals vibrants
i als enforcalls de la memòria
hi perceps els noms
que el temps intentava ofegar.

De nit, a les capçades dels arbres sento
fins i tot el batec del cor dels ocells.
I un vespre, al cementiri,
m´arribà des del fons d´una tomba
el cruixit d´un taüt.



NI LA TORRE DE MARBRE DE PISA...


Ni la torre de marbre de Pisa,
ni les cascades del Niàgara,
ni la lluna en el negre llenç de la nit,
ni la nua espasa de daurada empunyadura,
ni la fràgil columna d´alabastre
no són tan belles com les cames d´una dona.


Però és que ni el cant,
el Cant dels Cants, la més bella mostra
de tots els cants del rei Salomó
no és tan bonic,
encara que el taral.legi un cantant,
tot puntejant un gotim de raïm.




QUAN FLOREIX LA SERVERA.


Quan floreix la servera
a estones m´arriba a la  finestra
el seu perfum.
Sobretot al capvespre i després de ploure.


Els arbres són a pocs minuts,
al carrer, en tombar la cantonada.
Enguany, abans de poder-m´hi arrossegar,
les esvalotadores merles  ja han bequetejat
les roges baies.


Però si sota mateix dels arbres
n´aspiro el generós perfum,
la vida al meu voltant
s´arqueja de plaer,
com si l´acaronessin tendrament
unes mans femenines.




 






















Vladimir Holan (Praga,1905-1980)



Fins ara inèdit en català, a cent anys del seu naixement, continua essent el més celebrat poeta txec al costat de Seifert, malgrat la seva manera àcida i contundent de veure la vida, després d´haver patit guerres, ocupació nazi, d´haver-se vist prohibit, rehabilitat i finalment premiat. Molts lectors podran descobrir la sensibilitat i la vivesa de la seva poesia, una poesia agosarada i punyent, sempre oberta a dir més, dient el just, i concretada en els poliedres de l´existència: la constància del dolor, física i metafísica donant-se la mà, la mort com a símptoma de barbàrie i alhora com a temps d´espera per a la saviesa, i el paper de la mare-familia i de la infantesa com a consol.-


CONEIXEMENT

Si navega la vida seguint el curs del riu
i va la mort amunt contracorrent-
ignorarem on és la desembocadura.

Si va la vida amunt,contracorrent,
i navega la mort seguint el curs del riu-
llavors ignorarem on és l´origen.


A LA VORERA

Hi ha una vella venedora de periòdics
que cada dia ve fins aquí coixejant....
Quan,fatigada i sense forces ja, deixa caure
el seu paquet d´ edicions especials,
s´hi asseu al damunt i s´adorm.....

Els que li passen a la vora
hi estan tan acostumats que ni la veuen-
i ella, misteriosa i muda com una pitonissa,
oculta allò que hauria d´oferir.

Es posa a ploure....


MALGRAT

Malgrat que, amor, de mi t´escapes constantment,
ets el meu present permanent, ben cert que si !
Igual que la cascada;
malgrat que l´aigua l´abandona constantment,
sempre roman al mateix lloc.....

DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Tant intentà la xardor seduir la tempesta
que li va engendrar un fill,
el qual tenia en el llamp el pols del seu cor,
en el tro, la gola i en el xàfec, la veu.......

Després tot callà, sols les penombres ballen pel silenci
i només aquest silenci, bruscament, fa una olor
com el càlam que el dia de Corpus
vam llançar sota els peus del sacerdot.

dissabte, 2 de maig de 2009

BREU VIATGE PER LA FELICITAT: D´ EPICUR AL FELICISME PASSANT PER EL BUDISME ZEN

"La Felicitat no és res més que l´altre costat de la desesperació, desfes-te de les dues coses.-" (Dita Zen)


D'Epicur només citaré l´esplèndida, per entenedora, contraportada del llibre sobre Epicur de 200 ptes (de vegades, les coses bones són barates i pels que conten amb euros són 1,20 €) comprat al «quiosquillo» del costat de casa i traduït per Jordi Cornudella Martorell; em trec la barretina perqué amb aquesta breu descripció em va fer venir ganes de llegir aquest gran filòsof grec:




"Desfes-te d´opinions, prejudicis i teories fins que ja no quedi res. Llevors desfes-te del res." (d.z.)
¨


EPICUR (ca.341-270a.C.) és un dels filòsofs cabdals de la Grècia antiga, i, sens dubte, el més maltractat per la posteritat. La seva negació de la inmortalitat de l´ànima i de la providència divina, els seus atacs a la religió i a l´Estat, i la seva aferrissada defensa de la llibertat de l´individu el van convertir en objecte d´escàndol i d´escarni. Però la doctrina d´Epicur, d´una solidesa extrema, està tota ella encaminada a ensenyar com, mitjançant la reflexió sobre el món que ens envolta i deixant de banda les superxeries, és possible de viure amb plaer si es viu amb seny, amb honestedat i amb justicia.
En la carta i les sentències que recull aquest volum, Epicur exposa com, fins i tot en temps de corrupció i de crísi, és possible la felicitat.¨

Naturals i necessaris, Epicur considera que ho són els que tallen el dolor, com la beguda per a la set; naturals i no necessaris, els que només donen colors més vius al plaer però no suprimeixen el sentiment de dolor, com el menjar refinat; ni naturals ni necessaris, coses com les corones o l´erecció d´estàtues.


" Cap plaer, per ell mateix, no és dolent. Però els mitjans de procurar-se certs plaers sovint comporten més molèsties que plaers." (Màxima VIII)


"No es pot viure amb plaer sense viure amb seny, amb honestedat i amb justicia, ni viure amb seny, amb honestedat i amb justicia sense viure amb plaer. Qui no té allò que fa viure amb seny, amb honestedat i amb justicia no pot viure amb plaer."  (Màxima V)




"Utilitza tots els fems de la vida per adobar les teves flors" (d.z.)

" A nosaltres, la mort no ens afecta: perquè el que s´ha dissolt es torna insensible, i el que és insensible a nosaltres no ens afecta " (Màxima II)

"El zen et permet acceptar d´altres persones encara que aquestes no t´acceptin a tu." d.z.

"Perquè viure no té res de terrible per qui ha assumit de debó que no hi ha res de terrible a no viure. Per tant, és un beneit qui diu que li fa por la mort no perquè patirà quan arribi sinó perquè pateix sabent que arribarà. Perquè allò que no fa nosa quan hi és, és absurd que faci patir mentre s´espera.


"De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l´amistat." ( Màxima XXVII)


"L´autosuficiència és un gran bé, no per tal de disposar en tot moment de poca cosa, sinó perquè d´aquesta manera, si no tenim gaire, amb poc ens conformem. [...] Els àpats senzills reporten el mateix plaer que els tiberis refinats quan s´ha suprimit del tot el dolor degut a la carència. I el pa d´ordi i l´aigua produeixen el plaer més extrem quan se´ls porta a la boca algú a qui fan falta."

"De desitjos, n´hi ha que són naturals i necessaris, n´hi ha que són naturals i no necessaris, i n´hi ha que no són ni naturals ni necessaris, sinó que neixen de l´opinió supèrflua." (Màxima XXIX)

Naturals i necessaris, Epicur considera que ho són els que tallen el dolor, com la beguda per a la set; naturals i no necessaris, els que només donen colors més vius al plaer però no suprimeixen el sentiment de dolor, com el menjar refinat; ni naturals ni necessaris, coses com les corones o l´erecció d´estàtues. (Escoli)






"SAFO: LES BECEROLES DE LA POESIA AMOROSA.-

De Safo(612-595 a. C), poetessa grega nascuda a


Eressos, a la costa meridional de l´illa de Lesbos, però que va viure practicament la totalitat de la seva vida a Mitilene, escric tres petits poemes, traduïts per Manuel Balasch. Hi faig referència a l´amor, un altre camí cap a la felicitat..., o no?

 Com en el branc més alt, s´enrogeix una poma
en el cimal, i els homes collidors l´oblidaren...
mes no, no l´oblidaren: no la podien heure.



  Delicadíssima manera, per part de Safo, de felicitar una noia que segurament es casà ja gran, quan n´havia pràcticament perdut les esperances.


El bell ho és tan sols com ho és son rostre,
l´home bo, en canvi, és bell perquè és benèvol.



 ....mes l´amor les entranyes


m´ha sacsejat com vent que en un munt bat els roures.





ALGUNES PARAULES DE L´ANTIGA SAVIESA:


Per conquerir la felicitat s´ha de ser savi, bo i ric en virtuts. Aquesta saviesa et farà no témer el pitjor enemic de la felicitat: la mort.

"Cal esperar sempre el darrer dia d´un home, i no hi ha ningú de qui es pugui dir que és feliç, abans de la seva mort i de les seves honres supremes." (Ovidi, Metamorfosis 3,135)

Malgrat això...

"No tinguis per feliç ningú, si no és el qui és savi i bo." (Horaci, Epístoles 1,16,20)

"La veritable felicitat es fonamenta en la virtut" (Sèneca, De vita beata 16, 1.)


Per als menys virtuosos...


"Qualsevol estupid pot complicar les coses, la gràcia està a simplificar-les."d.z.



"Voldria tenir un esclau ben alimentat, una muller no massa lletrada, nits amb son i dies sense plets"(Marcial 2,90,9)


"Feliços els bornis en un país de cecs"(Proverbi citat per Frederic el Gran)


Però també en l´adversitat:



"En tots els revessos de fortuna, la pitjor condició és la d´aquells que han conegut la felicitat."(Boeci, De Consolatione Philosophiae 2,4.)


"Els béns de la vida no compensen els mals, encara que siguin iguals en nombre."(Plini, Història Natural 7, 41,34)


"Quan vegis un malaurat, sàpigues que és un home." (Sèneca, Hercules Furens 463)

Però també en temps de crisi:

"la calamitat és una avinentesa per al valor." (Sèneca, De providentia 4,6)

"Sovint, els mals mouen l´enginy." (Ovidi,Ars Amandi 2, 43.)

"L´adversitat sol revelar el talent, la prosperitat el sol amagar."(Horaci, Sàtires 2,8.73.)

Com veieu n'hi ha per a tots els gustos. No em puc estar de referir algunes frases del que diuen els antics sobre la mort, l´altre gran tema; per a alguns, l´únic:

"La mort ho reclama tot. Morir és una llei, no un càstig." (Sèneca, Epigrames 7,7.)

"La pàl.lida mort truca amb igual urgència a les barraques dels pobres que als castells dels reis." (Horaci, Odes 1,4, 13.)

"Cada dia morim." És a dir, cada dia morim una mica. (Sèneca, Epístoles 24, 20.)

Però, fins i tot en la mort hi ha petits fils d´esperança:

"Res no, torna al no-res,"

La mort no és anihilament, sinó resolució de la matèria en els seus elements, de manera que aquests queden lliures per a la creació d´altres éssers. (Lucreci 1, 248)

"La natura no ens deixa veure l´anorreament de res." (Lucreci 1, 224.-)

"Perquè tota mutació que fa sortir un cos del seus límits naturals, suposa la mort de l´ésser que era abans."

 Però els éssers estan en contínua transformació: cada nova fase equival a la naixença d´un ésser diferent i a la mort del que abans existia. (Lucreci 1, 670)

"Tot canvia, res no s´anihila." (Ovidi, Metamorfosis 15, 165.)"Tota la vida dels filòsofs és una preparació de la mort." (Ciceró,Tusculanes)

"Per als homes és un bé la mort, quan no ve a interrompre els anys feliços, i en els tristos acudeix a la nostra crida." (Boeci De Consolatione Philosophiae)

"No tem la mort aquell qui sap menysprear la vida." (Cató, Dístics. 2,11)

"Ploraves, quan vas néixer; no et fou cap goig, doncs, la naixença. ¿Per qué et dol ara de morir? " (John Owen, Epigrammata 3, 192.)





El Gran germà oriental : El Zen





L´essència del Zen és extraordinàriament senzilla. El Zen és l´essència més pura de la ment i desapareix en el mateix moment en què la volem conceptualitzar; per la seva mateixa naturalesa, l´essència del Zen no és oriental ni occidental. Els mestres clàssics deien que el Zen no és patrimoni de cap cultura o filosofia i menys encara d´una classe social determinada. Com va assenyalar un poeta Zen:


" Damunt de quina porta no es reflecteix la llum de la lluna?"

El Zen no és un producte de les idees, al contrari, constitueix el seu propi fonament.-


Ens diu Alan Watts: " El pensament occidental ha canviat tan ràpidament que ens trobem en un estat d´enorme confusió, no solament hi ha serioses dificultats de comunicació entre els intel·lectuals i el públic en general sinó que la direcció del nostre pensament i fins i tota la nostra mateixa història ha soscavat seriosament els supòsits del sentit comú."


Això ens porta, cada vegada més, a un món una mica a la deriva, sense fites gaire clares, fer-se ric rápidament com l´únic model de vida a seguir. La part espiritual de l´home ha perdut interès, i no em refereixo a les religions sinó a l´art, a la música, a la filosofia, etcètera.


Continua dient Watts: "Estem acostumats a termes absoluts, a principis i lleis fortes a les quals poder agafar-nos per a la nostra seguretat psicológica i espiritual."


Aquest estat de confusió de l' home occidental propicia el seu acostament cap al Zen. Encara que en un principi el concepte budista del "Gran Buit" ens fa una mica de por, amb la recerca del nostre propi Zen podem acostar-nos a la nostra tan preuada felicitat.


La situació del Zen, segons Watts, és: "amunt ni una teula per a cobrir el cap, i abaix ni un centímetre de terra on recolzar el peu." I encara que ell mateix ens diu que no l´hem d´importar cap a casa nostra d´una manera literal, sí que podem apendre moltes coses d´aquest.
Ens diu: "Té el mèrit especial de ser un mode d´expressió tan intel·ligible, o desconcertant, per a l'intelectual com per a l'illetrat, és directe, té força i humor i un sentit de la bellessa i de l'absurd que resulta a la vegada exasperant i delicios."

 Continua dient:


"El Zen és, sobretot, una experiència de caràcter no verbal, absolutament inaccesible per mitjans purament literaris o erudits. Per saber el que és el Zen i especialment el que no és, no hi ha més remei que practicar-lo."

Per acabar amb aquest apartat, esmentaré precisament la part pràctica del Zen i com flueixen els seus coneixements. El gran mestre Taisen Deshimaru ens diu: "El secret del Zen consisteix a seure, senzillament, sense cap objectiu ni esperit de profit, en una postura de gran concentració. Aquesta manera desinteressada de seure s'anomena 'zazen'. 'Za' significa asseure's i 'Zen', meditació, concentració." "[...]
La pràctica del zazen és molt eficaç per a la salut del cos i de l´esperit. El Zen no pot ser tancat en un concepte, ni comprès pel pensament, requereix ser practicat. És, essencialment, una experiència."

Llevors es procedeix a un intercanvi de preguntes i respostes entre el mestre i els seus deixebles, anomenat 'mondo' ('mon': pregunta, 'do': resposta), que és a la vegada fresc i profund, lliure i greu. La resposta del Mestre a la persona que pregunta va sempre més enllà de la raó de la mateixa pregunta i agafa, a vegades, una forma enigmàtica i desconcertant a primera vista."





La Felicitat: Avui.


Charles Robert Darwin (1809-1882) ens parla ja en el segle XIX i en el seu tractat sobre "L´origen de l´home" de les emocions que ell com a naturalista detectava entre els mamífers superiors i la seva gran semblança amb les emocions humanes. Fins i tot havia vist com animals de classes inferiors demostraven aquestes emocions: "els animals inferiors, igual que l´home, senten plaer i dolor, felicitat i misèria. La felicitat no és mai tan ben expressada com quan ho fan els animals joves, cadells, gatets o xais, quan juguen plegats, com els nostres fills."

"La por actua en ells de forma idèntica a com ho fa en nosaltres, produint un tremolor muscular, una palpitació del cor, una relaxació d´esfínters i un eriçament del pèl."

Continua dient : "Moltes de les nostres emocions més complexes són comunes a molts animals superiors. Tothom sap com pot ser de gelòs un gos si el seu amo mostra afecte per una altra criatura; el mateix que jo he vist en les mones. Això mostra que l´animal no només estima, ans vol ser estimat. Els animals tenen sentit d´emulació. Els agrada ser aprovats i animats; un gos que porta el cistell del seu amo se´n sent orgullós."

Veiem com les emocions no són una exclusiva de l´home i molt abans que nosaltres els nostres avantpassats ja sentien aquestes mateixes emocions, si voleu en un estadi molt més primitiu.

Sebastià Serrano, a la primera página del seu llibre Els secrets de la felicitat, ens parla de Darwin i comenta que en el seu llibre
L´expressió de les emocions en l´home i els animals, Darwin un dia va preguntar a un nen d´uns cinc anys què era per a ell ser feliç, i la criatura li etzibà, sense pensar-s´ho dues vegades : "Parlar, riure i fer petons."Quina resposta més ben donada! I realment en Sebastià Serrano te tota la raó: intuïtivament, el nen ho ha dit tot, no es pot dir res més. Com un gran mestre zen, perquè el zen és això, quelcom que quan ho tens, ho tens i no saps com ha vingut. Amb la innocència d´un nen petit, comunicar-se amb la vessant més humana, el riure, per arribar al grau màxim, a l´estimació, que ens porta cap a la felicitat. Comunicació, compartir les emocions amb tots els mitjans que tenim i que hem après al llarg dels temps, per arribar a compartir aquesta felicitat amb els altres i així cercar la nostra pròpia felicitat.

Ens comenta Sebastià Serrano: "El gust enlluernador per les vocalitzacions, la gairebé hipnotitzadora atracció per mirar-se mútuament a la cara i el magnetisme afectiu subjacent en tocar-se, serien plaers molt grans, unes delícies que la selecció natural hauria triat amb molta cura."

Aquesta descripció tan literàriament ben feta i descriptiva a la vegada, de com l´home ha conservat al llarg del temps la seva pròpia essència, ens portaria a un altre vessant del nostre breu viatge cap a la felicitat.

On rau aquesta felicitat, aquestes emocions, aquesta essència, com li vulgueu dir?
Em trairia a mi mateix si acabés dient, com ens diu Eduard Punset en el seu "Viatge a la Felicitat", que tot rau en el cervell de l´home, entre les rugositats dels seus hemisferis, però, si més no, i encara que no he llegit el seu llibre, tant si el viatge el fem de dins cap enfora o de fora cap endins, l´important és fer el viatge. Deixem que cadascú el faci com vulgui.
No sería just si no esmentés que el terme felicisme l'he agafat prestat de n'Albert Casals, i que aquesta mateixa entrada del meu bloc la vaig començar a dissenyar després de llegir un article a El Periódico que parlava de la seva particular manera d´entendre la vida, amb la qual hi estic d´acord en algunes coses, més de les que hom pot pensar, i en d´altres no. -Pijusmagnificus-

dijous, 8 de gener de 2009

xxx Holic


Avui la Mitsu li ve de gust escriure alguna coseta aqui fará una entrada per animar una mica més aixó >w<.

Què és un manga?
Entenem per manga el còmic japonès, tot i que literalment significa "imatge involuntària".Els mangues s'editen primerament en revistes. Solen ser força gruixudes i, per norma general, la qualitat del paper és pèssima.

Només s'editen al Japó, i les sèries s'hi publiquen setmanalment o quinzenal. Posteriorment, cada sèrie és editada en tankôbons, és a dir, volums compiladors de vora dues-centes pàgines. Val a dir, però, que aquest fet depèn també de l'èxit obtingut. Fora del Japó hi han editorials que opten per diferents formats, però oficialment s'edita en tankôbons.

El manga és editat principalment en blanc i negre i, en algunes ocasions, amb algunes pàgines introductòries en color.

El sentit de lectura del manga és dreta a esquerra, tot i que les edicions de fora del Japó de vegades n'inverteixen l'ordre per tal d'occidentalitzar-ne la lectura. La pàgina es compon de vinyetes de mida i distribució irregulars: una innovació d'Osamu Tezuka ("el Déu del manga") que tots els seus successors han seguit.¿Com és el manga?

Tot i que depèn de cada dibuixant, el manga té un estil de dibuix molt definit; són dibuixos fàcils de reconèixer: els cabells sembla que siguin reals, els ulls d'allò més treballats ("ulls de sucre", que en diuen, a causa de la sovint extremada brillantor), els personatges sembla que es moguin... És pràcticament impossible de definir, ja que hi ha quantitat d'estils diferents. Grosso modo, és un dibuix força real i dinàmic.

Les onomatopeies solen donar força i vitalitat al dibuix, tot i que de vegades les editorials opten per traduir-les també, malmetent, així, part de la gràcia del dibuix. [Informació extreta d'aqui]
xxx Holic


Primer de tot, una fitxa tècnica:



Editorial: Norma editorial

Números: 13 i està oberta, ja que al japó encara està publicant-se a l seva revista.

Preu: 8 €

Autores: CLAMP

Pàgines (en general): 180
Qualitat d'impressió: Excel·lent
Idiomes disponibles: Castellà
Introducció:
El protagonista de la sèrie és Kimihiro Watanuki , un estudiant d'institut que està constantment assetjat per monstres, fantasmes i esperits que se senten atrets màgicament cap a ell. Aquests monstres són invisibles per a les persones sense poders, pel que els altres ho ratllen d'estrany o boig quan és assetjat pels esperits.
Tot canvia quan entra en una botiga en la qual venen desitjos. La botiga pertany a l'atractiva Yuko Ichihara , una poderosa bruixota del Japó actual.
Ofereix a Watanuki la possibilitat que deixi de veure els fantasmes i criatures si paga un preu d'igual valor que l'energia que ella requereix per a realitzar aquesta labor. Watanuki al viure sol, doncs els seus pares van morir en un accident molts anys enrere, no té diners, però Yuko li oferix encarregar-se de les labors domèstiques de la botiga així com de l'ocasional treball extra, fins a haver treballat prou per a concedir-li el seu desig, cosa que sembla no ocórrer mai.
Poc després, altres persones es veuen involucrades amb el treball de Watanuki, incloent al seu interès romàntic, Himawari Kunogi, i al seu (acte imposat) rival, Shizuka Dômeki.
Els tres formen una amistat, malgrat les asseveracions de Watanuki d'odiar a Dômeki i a l'actitud indiferent d'aquest. Altre tema recurrent en la trama del manga és el canvi que sobrevindrà en Watanuki a causa de les experiències que visqui després de conèixer a una persona. Si aquesta persona és Yuko o és Dômeki, encara no se sap. No obstant això, ja ha estat suggerit subtilment que aquesta vinculat a ambdós i que la seva relació amb ambdós estava predestinada.
Valoració personal: 9
Fins una altra!!!!