Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 5 d’agost de 2009

ELS POETES QUE VAN VENIR DEL FRED



Aleksandr Serguéievitx Puixkin (1799-1837)

El gran mestre rus, és un referent important en la història de la literatura romàntica europea. Autors tan aplaudits com Lev Tolstoi i Fiódor Dostoievski coincideixen a qualificar-lo de mestre.Paral.lelament a la seva obra, la vida de Puixkin va estar farcida de circumstàncies novel.lesques, d´acord amb els ideals romàntics que l´inspiraven.La prematura mort en un duel a pistola va fer néixer la llegenda, el mite.


Es dispersen els núvols errabunds.
Oh, trist estel, estel crepuscular!
Argentat brilles a la plana erma,
al golf que dorm, damunt les negres roques.
M´agrada al cel la teva feble llum;
allò que duc a dins, somort, despertés:
recordo com apareixies, astre,
sobre el tranquil país on grat m´és tot,
on es dreça a les valls l´airós pollanc,
on dorm la fina murtra i el xiprer
i fressa suau fa l´aigua de migdia.
Ple d´ultims pensaments, temps ha, a muntanya,
vers la mar duia un somieig mandrós,
quan a la borda, havent caigut la nit,
una jove et buscava entre tenebres
i a les amigues el teu nom digué.- (1820)

A KAVERIN

Oblida, benvolgut Kaverin,
els versos indiscrets d´un petulant instant;
M´estimo més, ja hi pots comptar,
els teus pecats afortunats.
Ve cada cosa al seu determinat moment,
perquè hi ha un temps per a cada cosa;
ridícul és un vell festós,
com ho és un jove seriós.
Mentre se´ns doni vida, viu,
pensant en mi, tu vagareja;
i prega a Bacus i a l´amor.
Menysprea el fosc murmuri dels gelosos:
no saben que és possible viure amicalment
amb Citera i el Pòrtic, un llibre i un vas,
que alts esperits ocultar poden,
dessota un vel lleuger, folles extravagàncies. (1817)


EL RAÏM

No penso plànyer pas les roses
marcides a la primavera.
Jo vull les parres amb raïm,
ramells madurs allà al pendent,
joia de la tardor daurada,
grans allargats, transparents grans,
iguals que dits de criatura. (1824)

SI LA VIDA MAI T´ENGANYA

Si la vida mai t´enganya,
no te´n dolguis, no t´aïris!
Als mals dies, bona cara,
ja en vindran de més feliços.

El cor viu en el futur,
el pressent és desolat:
és fugaç tot, i tot passa;
i el que passa, serà grat. (1825)

EL JOVE I LA NOIA

Amb uns sanglots amargs, la noia,
retrets, gelosa, a un jove feia.
Sobre sa espatlla reclinat,
tot d´una el jove s´adormí.

La noia tot seguit, callà,
li bressolava el son lleuger,
i somrient-li encara, a més,
deixava anar llàgrimes mudes. (1835)





Gràcies a una gran amistat vaig poder disfrutar d´una poesia, desconeguda per mi fins aleshores, provinent de Praga i amb el rerefons de la gran mare Rússia, que em portaria a olorar els racons més profunds d´unes sensibilitats que van viure les dues grans guerres, la Txecoslovàquia comunista i la guerra freda que va omplir tot Europa després del 1945.-






















Jaroslav Seifert (Praga, 1901-1986)



Premi Nobel de Literatura del 1984, és un dels máxims exponents de la poesia txeca. La seva obra poètica, sòlida, intensa i reflexiva, té l´afegit d´una actitud compromesa, des de la crítica del comunisme estalinista que el dugué a condemnar la invasió soviètica de Txecoslovàquia el 1968, fins a firmar el Manifest de les 2000 paraules en favor de la democratitzacíó del país o a subscriure la famosa Carta 77, la qual cosa li valgué el silenci forçat dins del seu mateix país, on no podia publicar. La importància de la poesia de Seifert radica en una permanent disposició a viure a peu pla del carrer, de manera que arriba al lector d´una forma clara i directa.


Cançó

Blanc mocador agita
qui s´acomiada,
cada dia alguna cosa acaba,
alguna cosa preciosa acaba.

El colom missatger batent l´aire amb les ales
torna a casa,
amb esperança i sense esperança i tot
sempre tornem a casa.

Eixuga´t les llàgrimes
i somriu amb ulls plorosos,
cada dia alguna cosa comença,
alguna cosa preciosa comença.


JARDI DE CANAL (I)

He hagut d´arribar a vell
per estimar el silenci.
A vegades commou més que la música.
En el silenci apareixen senyals vibrants
i als enforcalls de la memòria
hi perceps els noms
que el temps intentava ofegar.

De nit, a les capçades dels arbres sento
fins i tot el batec del cor dels ocells.
I un vespre, al cementiri,
m´arribà des del fons d´una tomba
el cruixit d´un taüt.



NI LA TORRE DE MARBRE DE PISA...


Ni la torre de marbre de Pisa,
ni les cascades del Niàgara,
ni la lluna en el negre llenç de la nit,
ni la nua espasa de daurada empunyadura,
ni la fràgil columna d´alabastre
no són tan belles com les cames d´una dona.


Però és que ni el cant,
el Cant dels Cants, la més bella mostra
de tots els cants del rei Salomó
no és tan bonic,
encara que el taral.legi un cantant,
tot puntejant un gotim de raïm.




QUAN FLOREIX LA SERVERA.


Quan floreix la servera
a estones m´arriba a la  finestra
el seu perfum.
Sobretot al capvespre i després de ploure.


Els arbres són a pocs minuts,
al carrer, en tombar la cantonada.
Enguany, abans de poder-m´hi arrossegar,
les esvalotadores merles  ja han bequetejat
les roges baies.


Però si sota mateix dels arbres
n´aspiro el generós perfum,
la vida al meu voltant
s´arqueja de plaer,
com si l´acaronessin tendrament
unes mans femenines.




 






















Vladimir Holan (Praga,1905-1980)



Fins ara inèdit en català, a cent anys del seu naixement, continua essent el més celebrat poeta txec al costat de Seifert, malgrat la seva manera àcida i contundent de veure la vida, després d´haver patit guerres, ocupació nazi, d´haver-se vist prohibit, rehabilitat i finalment premiat. Molts lectors podran descobrir la sensibilitat i la vivesa de la seva poesia, una poesia agosarada i punyent, sempre oberta a dir més, dient el just, i concretada en els poliedres de l´existència: la constància del dolor, física i metafísica donant-se la mà, la mort com a símptoma de barbàrie i alhora com a temps d´espera per a la saviesa, i el paper de la mare-familia i de la infantesa com a consol.-


CONEIXEMENT

Si navega la vida seguint el curs del riu
i va la mort amunt contracorrent-
ignorarem on és la desembocadura.

Si va la vida amunt,contracorrent,
i navega la mort seguint el curs del riu-
llavors ignorarem on és l´origen.


A LA VORERA

Hi ha una vella venedora de periòdics
que cada dia ve fins aquí coixejant....
Quan,fatigada i sense forces ja, deixa caure
el seu paquet d´ edicions especials,
s´hi asseu al damunt i s´adorm.....

Els que li passen a la vora
hi estan tan acostumats que ni la veuen-
i ella, misteriosa i muda com una pitonissa,
oculta allò que hauria d´oferir.

Es posa a ploure....


MALGRAT

Malgrat que, amor, de mi t´escapes constantment,
ets el meu present permanent, ben cert que si !
Igual que la cascada;
malgrat que l´aigua l´abandona constantment,
sempre roman al mateix lloc.....

DESPRÉS DE LA TEMPESTA

Tant intentà la xardor seduir la tempesta
que li va engendrar un fill,
el qual tenia en el llamp el pols del seu cor,
en el tro, la gola i en el xàfec, la veu.......

Després tot callà, sols les penombres ballen pel silenci
i només aquest silenci, bruscament, fa una olor
com el càlam que el dia de Corpus
vam llançar sota els peus del sacerdot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada