Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 30 de març del 2010

MESMERISME I EL REALISME MÁGIC DE JOAN PERUCHO

Hi ha molta gent experta en els dos temes que he escollit. No vull inventar res de nou, si més no el terme "inventar" ens porta al terme "imaginació", molt necessaria avui,en época de crísi. En els 70´s en deien "imaginació al poder" en un intent de canviar-ho tot, si més no de reformar-ho tot i crec que quelcom es va aconseguir.- Tant el mesmerisme com el realisme mágic tenen aquest element que sobrepasa la própia realitat de l´home, un en el camp de la ciència i l´altre en el camp de la literatura. No vull fer altre cosa que interconexionar els dos temes i donar-los a coneixer, a vegades en boca dels experts i altres en la meva própia. M´interessa fer de pont sobre aquets dos temes, prou estudiats, però amb poca presència en el món dels blocaires i sense arribar a avorrir.-


Pijus.-




FRANZ ANTON MESMER (1734-1815)

Les doctrines del magnetisme animal de Mesmer causaren furor a l´Europa del segle XIX. Mesmer estigué en el llindar del descubriment de la hipnosis quan cregué que tot era magnetisme animal. Cregué en l´influència de la Lluna i els planetes sobre el cos humà i les seves malalties. Aquesta força-energia que tots els essers vius tenien presentava fluctuacions que s´havian de controlar per tal de no caure malalt. Mesmer va utilitzar el magnetisme dels imants per fer-ho i la imposició de les mans per traspassar dita força vital als seus pacients o aixó creia.-


























"Después de pasarle y volverle a pasar las manos, cierra la sonámbula los ojos, se duerme, y ronca como si no hubiese Dios. Ésta es la ocasión; éste es el trance."
Louis Huart , Fisiologia del médico, traducida por N. N, Barcelona, Imprenta de Juan Oliveres, 1848.-















Barcelona magnetitzada



" Al llarg de les dècades de 1830 i 1840, les pràctiques mesmèriques van viure de nou un periode de popularitat a Europa, sobretot a Anglaterra i a França, i als Estats Units. És durant aquest periode que la pràctica del magnetisme animal es va popularitzar a Catalunya. Concretament, durant la tardor de 1844 i la primavera de 1845 l´activitat dels magnetitzadors catalans, la major part dels quals resten en l´anonimat, va ser considerable."

" Entre d´altres activitats que van realitzar els magnetitzadors, cal destacar sobretot les nombroses sessions de magnetisme que es van celebrar en espais privats i públics, algunes d´elles davant grans audiències, les quals van aixecar l´expectació de gran part de la societat catalana."

"En aquestes sessions els magnetitzadors mostraven els fenòmens extraordinaris que produïa el fluid magnètic. Així els catalans van poder obsevar com els individus magnetitzats escrivien poesies (algunes de les quals després es van publicar a revistes com El Genio de Victor Balaguer),llegien textos que no podien veure, veien a través de la punta dels dits de la mà (fenomen anomenat pels magnetitzadors "transposició de sentits"), transmetien pensaments a distància, i mostraven insensibilitat fisica en membres del cos."



David Nofre Mateo  cap.3 "Barcelona magnetitzada" pàg. 77 de la seva tesi Doctoral, any 2005) 




La literatura se´n feu ressó, el cas més conegut n´és potser El cas de Mr. Valdemar d´Edgar Allan Poe. Als Païssos Catalans el vigatà Martí Genis i Aguilar (1847-1932) alludeix el tema a Julita.
El fenòmen del magnetisme animal anà a influenciar a principis del XIX el romanticisme literari i en la novel.la de Martí Genís Aguilar apareix el tema del influxe dels astres vers les persones en boca dels metges de la novel.la.
 El Romanticisme concep l´univers com un macrocosmos i l´home com un reflex d´aquest dins el seu petit microcosmos, a principis del XIX, però, s´havia trencat aquesta analogia i només era possible arrivar a la seva conjunció mitjançant un moment d´èxtasi: per coneixer l ´univers es té que anar cap a l´interior d´un mateix. Com arribaria l´influència del mesmerisme a Martí Genis ? doncs segurament per la via de Poe ja que Martí Genis tenia Poe a la seva biblioteca. 
A l´escena del piano cap. VIII, Julita arriba a l´èxtasi tocant al piano una melodia que el dia anterior l´havia tocat el seu estimat. En aquesta escena es conjuguen l´estat d´ánim del personatge i el locus amoenus típic del romanticisme (temps nebulós, plujós etc).



En el camp cientific Marià Cubí i Soler (1801-1875) tradueix una obra d´un deixeble de Mesmer incorporant el mesmerisme a la frenologia que practicava. Cal aclarir que la frenologia va ser una pseudo-ciència del moment que estem recreant que estudiava la forma del crani de les persones com a manera de saber les inclinacions o tendéncies d´aquestes segons el desenvolupament de segons quines regions cranials. 
Cubí es barallà amb Jaume Balmes al qui coneixia del cercle de Vic de quan era estudiant de Farmàcia, a Balmes li preocupava les conseqüències que es podien derivar per el ordre social dels principis i de la pràctica de la frenologia. Pijus.-


PD: La Tesi Doctoral de David Nofre Mateo sobre la Frenologia i el magnetisme animal a Catalunya 1842-1854, any 2005 que es troba penjada a la UAB és al.lucinant i mereixedora d´un llibre d´assaig ja, quin treball més espectacular a base de constància i curiositat, en el que combina d´una manera tan ben feta la Medicina, Psicologia, la História, Periodisme etc.


EL REALISME MÁGIC DE JOAN PERUCHO 1920-2003:



















En una entrevista que li va fer la Montserrat Roig a Serra d´Or ens diu moltes coses per poguer entendre la seva literatura, per a mi molt significatives:

" No sé com serà l´home del futur. M´agraden els documents estranys i antics, i no obstant això, he estat un dels primers a parlar d´en Tàpies".

Per aquesta recreació literària del passat i per aquesta tria d´elements fantàstics, en Joan Perucho ha estat acusat, alguna vegada, d´excessiu refinament i d´una perillosa utilització dels temes esotèrics i sàdics.
En això estic completament d´acord amb Lluis Bosch quan ens diu:


“Afirmar que Joan Perucho se situa contra la realitat és, necessàriament, una fal•làcia que serveix per a parlar de literatura fantàstica. L'estètica del fantàstic porta a una ètica anti-realista que passa per alt una obvietat: l'escriptor és una persona que sofreix, gaudeix, menja, dorm bé o malament i finalment s'encara al seu destí.”
“Em temo que Perucho és una porta real i tangible que connecta el món mediterrani al món sencer, a través dels llenguatges més diversos: de la cita al surrealisme, de la màgia a les fantasies científiques de l'era ingènua de la ciència, també anomenada Il•lustració.”



 Lluis Bosch de Riell Boulevard.-



" Em diu, amb la natural ponderació que el caracteritza, que en la literatura tot és vàlid: des d´una novel.la de policies fins a una autobiografia. I fins i tot, admet els gèneres frivols però amb la condició que siguin ben escrits. Heus aquí el voraviu de la qüestió: la literatura és dir les coses ben dites. Posar-hi màgia."

"Ningú no és fill de no res, em diu. I torna a parlar del passat com a font de la seva més profunda inspiració. Com en Borges, glaçat, irònic i fantasiós. Com l´Italo Calvino, lúcid i transparent. La literatura és, per a ell, màgia perquè pressuposa el món del meravellós."


















" Tot és Cultura, amb majúscula. Com aquest delit civilitzat i tradicional per l´art de la gastronomia. La meva afecció a la gastronomia va començar com tot, llegint. A través de la literatura. En aixó, en Nèstor Lujan (a la foto de sota) i jo dissentim d´en Pla. A en Pla li agrada la cuina prehistòrica però jo crec que hi ha, dins la gastronomia, un procés d´alquimia que n´és la quinta essència."

























No hase falta desir nada más, o sí ? La relació que hi veig entre el mesmerisme i Perucho és la mateixa que hi pot haver entre l´espiritisme d´ Allan Kardec o Bram Stoker i el vampirisme i l´imaginari col.lectiu que mitjançant el cinema beu d´aquestes fonts , en el cas de Perucho a més "els documents estranys" li esperonaren aquesta capacitat tant humana que és la imaginació.- Pijus.-

Charles Pierre Baudelaire ens diu en un dels seus escrits que la veritable realitat la trobem tan sols en els somnis, on es refugia la màgia de la infantesa com a últim lloc que té per poguer resistir l´embat brutal de la realitat. Per la seva part Perucho ens parla de la capacitat per meravellar-se que tenen els nens i de la infantesa com una edat especialment poètica i com diu Baudelaire màgica:

"(..) La capacitat que té la gent per a meravellar-se amb això és enorme, i ens ve llegada de la infantessa, aquesta edat en la qual tot és poesia. Com són poesia també determinats actes que ens acosten a la fervent admiració dels nens. (..)
Julià Guillamón " Joan Perucho i la literatura fantàstica" Ed. 62 Col. llibres a l´abast, nº 242, pàg. 49.- (L´obra de Julià Guillamón pel que fa a Perucho és per a mi extraordinaria).


Els ambients de mitjans del ségle XIX, que a Perucho li agradaven tant, i en el que els magnetitzadors mesmerians de Barcelona es movien, els trobem al museu de Ciencies Naturals i en el hibernacle del Jardí Botànic del Parc de la Ciutadella, on encara els gats que volten per allí , testimonis muts d´époques passades , conserven a la memòria d´una manera instintiva, els esgarrifosos fenómens que es van produir durant aquell periode. Només cal anar-hi i tencar els ulls per un moment. Qui sap si algún d´ells........ Pijus.-















dissabte, 27 de març del 2010

IN MEMORIAM DE FRANCESC SUBIRANA











Francesc Subirana i Ollé  fent de Nicodem.






















































"Testament de Elizabet Vinyals muller den Andreu Vinyals del mas de la parroquia de la Verge maria del puig castell de Sparaguera." Any 1.554"













































Aquest és un altre document, deixat també per en Francesc Subirana, l'original segur en pergamí, de'n Salvador Vinyals, sogre de l'Elizabet Vinyals, i datat el 1564. Properament faré una entrada sobre ell.




Aquest treball és inedit pel seu contingut i per el seu origen perquè que jo sápiga aquest document no ha sortit abans a la llum pública.


No sé ni tan sols si està al arxiu municipal o resta encara amagat en algún calaix.


En primer lloc, vull dir-vos que aixó que ara publico en el meu bloc és un treball que vaig fer per l'Eulàlia Duran en un curs de carrera pels anys vuitanta sobre un testament del segle XVI, sembla mentida la de coses que es pot extreure d´un document oficial com aquest de cara a entendre quelcom de la vida dels nostres avantpassats. No hi han grans estudis sobre les petites persones, les persones del carrer que no fan, però que tenen la seva Història i que rares vegades s'escriu. I aixó vull fer jo, deixar-hi constància.


Dono les grácies al cronista local d'Esparreguera, malauradament desaparegut ja, en Francesc Subirana i Ollé, que en el seu dia em va proporcionar una fotocopia del document original sobre el que jo vaig fer el meu treball de recerca filològica i que sigui aquesta petita entrada en el meu bloc el meu homenatge a aquest gran home.


Voldria fer esment del nom del vicari-notari que apareix en el document a la part escrita en llatí com a Bernat Amat (Bernardi Amat) i que potser no li hem donat prou protagonisme. També faig palès que algú amb coneixements més profunds que els meus de la llengua llatina podria treure més suc d´aquesta mostra del dret civil català de mitjans del XVI.















































































































































































































diumenge, 14 de març del 2010

RONALD D. LAING I L´ ANTIPSIQUIATRIA/ JOSEP Mª CARANDELL I LES COMUNES: DUES ALTERNATIVES PER EL CANVI




































Aquestes tres primeres imatges és només una part d´un gran dossier el.laborat per un munt de gent i correspon a la part signada per Enrique Galan i el col.lectiu de psiquiatritzats en lluita,en aquells 70´s tothom estava en lluita, publicat a la revista OZONO nº 31 del abril de 1.978 (75 Pts.).Val la pena llegir-ho perqué us feu una idea de que en aquells anys tot els espectres del pensament es bellugaven i la psiquiatria n´era un.


Les dues imatges següents corresponen a una entrevista que José Santamarta va fer a Werner Herzog i va publicar a OZONO nº 39 de desembre de 1978 en el que ens diu Herzog: "Me intereso por el ser humano como un antropólogo, no como un psicólogo.Odio la psicologia; es impotente, como lo fué durante siglos la medicina, cuando su saber se limitaba a operar a los desangrados lo mismo para una jaqueca que para una pulmonia."

Evidentment es refereix a la psicologia tradicional. antiga en que els bojos eren, això bojos, malalts sense posibilitat de recuperació i dins els quals entraven tots aquells que no eren considerats "normals" per la societat.-

Les noves escoles de psicólegs i sobretot a partir dels nous corrents de 
l´antipsiquiatria de R. D. Laing on es va qüestionar tot un altre vegada: en qué 
s´està fallant ? i el tópic del pensament d´esquerres: "On són els bojos a dins o a fora del manicomi ?", tot plegat va fer replantejar la psiquiatria de bell nou i va canviar-la fins avui dia.- Pijus.





Em fa una mica de "yuyu" explicar el que és una comuna a les noves generacions de catalanets, perqué per començar el tema dona per molt i hauria d´escriure un munt (no vull avorrir a ningú i a més no es tractava només de compartir un sostre i unes obligacions com en un pis d´estudiants) però us avanço que és molt interessant per qui li piqui un xic la curiositat, que en el fons és la única cosa que pretenc en el meu bloc; investigar és molt fácil avui dia amb internet i els llibres que hi han a les biblioteques. Només us diré que el llibre de Josep Mª Carandell "Las comunas, alternativa a la familia" l´hi posat, primer perquè és un autor nostre i representatiu de l´època que m´interesa reflexar, nostalgicament no ho nego, segon perquè és el nº 29 de Cuadernos Infimos de la editorial Tusquets, 6ª edició ,any 1978 i el llibre de R.D. Laing n´és el nº 28 de la mateixa col.lecció i és clar.....,però la veritat, a banda de la broma, és que la moguda dels 70´s va arribar al igual que en la psiquiatria, al nucli més sagrat del franquisme: la familia. Pijus.-

































JOSEP Mª CARANDELL I ROBUSTÉ
(1934-2003)

Com veieu, Josep Mª Carandell (1934-2003) va conviure en una comuna l´any 1956 i coneixia de primera mà el món de les comunes, però a més d´escriptor era aquest esperit inquiet que pretenc retratar en el rerafons global del meu bloc, en enologia en dirien el retronasal, i per això es mereix un lloc. Fixeu-vos com el retrataren en ocasió de la seva mort la premsa del moment:

"Josep M. Carandell fue el prototipo del intelectual progre de los sesenta. Cuando la politiquería no había invadido todavía todos los espacios de la cultura (este sí fue un maniqueísmo que empozoñó la vida pública catalana a partir de los ochenta), Carandell repartió mucho juego intelectual desde las páginas del suplemento literario de Tele/eXprés durante la agonía del franquismo. Era un hombre culto y sensible, heredero directo del espíritu de la Ilustración y de una modernidad que todavía podía creer que por la educación y la cultura iría mejorando la especie.

Hombre de letras de amplio compás, con Josep Maria Carandell se marcha uno de estos esforzados de la pluma que provienen directamente de la literatura por entregas del siglo XIX. Viajero impenitente, lector apasionado, generalista sin remedio por intelectualmente curioso de todo, colaborador externo de la prensa y traductor de a tanto la página, lletraferit siempre, se dispersó seducido por las más variadas formas de la literatura y la paraliteratura. Y de la vida."

(Oriol Pi de Cabanyes. "J. M. Carandell", La Vanguardia digital (Barcelona), 18 d'agost de 2003)


* * *

"Licenciado en Filosofía, residió varios años en Alemania, Japón y Madrid, y escribió varias guías de viajes. A principios de los setenta, instalado definitivamente en Barcelona, causó un cierto revuelo con títulos como Las comunas, alternativa a la familia, La miel y la hiel: en la antesala de la prostitución y, sobre todo, Guía secreta de Barcelona, 400 paseos por las calles más recónditas de la ciudad. En calidad de cronista reconocido de una determinada Barcelona y de una determinada época, aparece en el documental La Casita Blanca, de Carles Balagué, actualmente en cartelera. El padre de Carandell, el economista y escritor Joan Carandell, premio Víctor Català, le había precedido a la hora de novelar la Barcelona más mísera, que había conocido de primera mano durante su infancia.

Cabe decir que el más conocido de los seis hermanos de Josep Maria –todos ellos vinculados a las letras o a las ciencias–, el también escritor Luis Carandell, murió en agosto del 2002, mientras que su hermana Assumpció es la viuda de José Agustín Goytisolo. Carandell, que estaba casado con la pintora alemana Christa Gottschewsky, con la que tenía cuatro hijos, poseía la medalla Goethe de la República Federal de Alemania en reconocimiento a su labor de difusión de la cultura de aquel país. Carandell escribió ensayos sobre Herman Hesse o Peter Weiss, y con sus guías acercó al lector alemán a una Costa Brava que era más que playa. También poseía la medalla al mérito artístico del Ayuntamiento de Barcelona.”

(Jordi Joan Baños. "Fallece J. M. Carandell, escritor y cronista de Barcelona", La Vanguardia digital (Barcelona), 14 d'agost de 2003)




Un tastet del llibre de Carandell:



"En 1960 los hippies podian contarse, como quien dice, con los dedos de la mano. Seis años después habia miles de ellos en California. De treinta a cincuenta mil se reunian en la localidad de Haigth-Ashbury; de diez a quince mil, en East Village. En el llamado "verano del amor" habia ya más de medio millón de ellos en los Estados Unidos. Siguiendo la consigna de sabor beatnik, "Márchate, abandona la ciudad", y en consonancia con su espiritu optimista, proselitista y bucólico, bien distinto del beat y del de los gammlers, los hippies se desterraban voluntariamente a las afueras de las grandes ciudades, donde formaban tribus entorno a las fogatas, con músicas y bailes en un ambiente que ha descrito magnificamente Furio Colombo en "Alternativa a la violencia" (Editorial Lumen 1968)........................... " Pero fuese en communities o en comunas estrictas, los hippies huian de aquel modo de las gigantescas organizaciones impersonales para fundar nuevas réplicas de hogar acogedor, de pocos miembros y de relación directa; sustituian la competencia por la colaboración, la centralización por la descentralización, el anonimato por el contacto, la masa por la individualidad, el conformismo de la responsabilidad y del deber
por la decisión voluntaria del "Haz lo que te guste", la estandarización por la originalidad, la autoridad por la libertad y la autodecisión. El acento puesto por los hippies en la subjetividad y la espontaneidad, que con las otras caracteristicas indicadas, comparten con la casi totalidad de los actuales movimientos juveniles, convirtió sus comunidades y comunas en centros de investigación y profundización anímicas, en radical oposición a la distanciada y objetivadora actitud de los "cabezas cuadradas", los ciudadanos de la Gran Sociedad americana." (Pags.27-28)





























RONALD DAVID LAING (1927-1989)

Knots (Nudos)  (Es refereix a nusos psicótics)


"Un hijo ha respetar a su padreNo se le tiene que enseñar a que respete a su padre,Es algo natural,Así es como yo he educado a mi hijo en todo caso.Claro que un padre debe merecerse el respeto,Puede perder el derecho al respeto de su hijo,Pero yo espero al menos que mi hijo me respetará,aunque sólo sea por dejarle libre de respetarme o no".

R. D. Laing.


Si no sé que no sé
Creo que sé
Si no sé que sé
Creo que no sé.


R. D. Laing.



" Desde el punto de vista de un hombre alienado de su origen, la creación nace de la desesperación y termina en el fracaso. Pero este hombre no ha recorrido la senda que conduce al fin del tiempo, al fin del espacio, al fin de la oscuridad, y al fin de la luz. No sabe que allí donde todo termina es donde todo comienza."



R. D. Laing: The Politics of Experience


"Uno cree que, en el fondo no hay verdaderas casualidades, Leo con pesar que mientras la progresía anda con la celebración el 40 aniversario de Mayo del 68, es hallado sin vida en su tienda des Cap de Barbaria el cuerpo de Adam, un hijo de R. D. Laing... De las Pitiusas en Formentera; en Formentera, en es Cap de Barbaria, donde pareciera terminar todo...(El cel aquí es molt gran, i s'hi allarga el crepuscle interminablement (...)E.P.D. Laing. Nadie escoge a sus padres:


Las ciencias estrictas suelen estar al margen del vaiven de las modas intelectuales . La moda Laing (mad about r.d laing) desaparecio a mediados de los setenta arruinado por las drogas.. y el alcohol. Lo cierto es que a pesar de su hostilidad de principio por la terapia con farmacos, pero con cierta oscura coherencia con su concepción de la psicosis, mostro un aprecio particular por la modificacion química del estado mental con fines recreativos. En el 83 aparecio borracho y con un colocon en el Oxford Psychoanalitic Forum. Entro entre aplausos , se paseo en silencio varios minutos entre espectadores expectantes, empezó a hablar, se interrumpió para hurgarse un diente que le molestaba.. Pugnó largamente antes de dar por terminada la conferencia y cambiarse al bar mas cercano.

Duraria seis años mas En el caso de R. D. Laing se dijo que el hombre sobrevivió al nombre...Lamentar que Adam (como muchos otros) no pudiera hacer lo mismo. Cabe hacer votos por una mejor suerte para otros." (voltava per internet)






martes 20 de octubre de 2009
Cordura, locura y familia. R.D. Laing y A. Esterson

"Se trata de un libro clave para entender el giro que se dio en los 1960, fruto de la denuncia de la época, la contracultura y en salud mental el intento de desatar finalmente a los pacientes de diagnósticos, de choques insulínicos y otros tratamientos invasivos.

En este libro se hacen sucesivos estudios con los familiares y con la persona etiquetada como esquizofrenia.
El último trata de Agnes una enferma de esquizofrenia cuyos padres no parecieron comprender ni entender su deseo, estableciéndose en una situación confusa, esto para una persona que crece es peligroso.
El libro termina así: “Como todas las enfermas descritas en este libro, Agnes se encuentra excesivamente confusa respecto a lo que siente y a lo otras personas sienten en relación a ella. Además, en esta ocasión también esta confusión refleja la situación dudosa en la que ha vivido por muchos años.
La entrevista psiquiátrica común y corriente no es un instrumento que ponga al descubierto esta condición social. Por lo tanto, en ausencia de lesiones externas ostensibles y de los llamados factores psicogénicos internos, Agnes y las demás enfermas que hemos estudiado han sido consideradas como personas que padecen de un proceso patológico impreciso. Sin embargo, reconstruyendo la imagen de la situación actual en la que ha estado viviendo por años, comenzamos a darnos cuenta de que lucha por dar sentido a una situación absurda, de todos modos, desde su posición dentro de ella.
Considerando la situación de Agnes simultáneamente desde nuestro punto de vista y desde el de ella, comenzamos a entender lo que los psiquiatras todavía, en términos generales, consideran como absurdo.”

Este es pues una forma de manifiesto tras un estudio correspondiente a once familiar de esquizofrénicos. Se trata de entender la situación social de esa persona y como ésta ayuda al profesional a entender la situación personal de la persona enferma.
Laing y Esterson contradicen el tradicional supuesto de la esquizofrenia como una enfermedad del ámbito de la clínica médica para hacerla aparecer, en cambio, como una creación fundamentalmente social.
El libro parece de teoría de sistemas, de terapia familiar. Pero es puramente fenomenológico, como así lo indican los autores, tratando de hacer algún análisis interpretativo puntualmente y si es obvio.
Los autores nos explican que los síntomas son el producto de un significado inscrito en lo social, fundamentalmente en la familia, y que desde allí se pueden entender esos síntomas absurdos como la catatonía, la flexibilidad cérea, el trastorno del pensamiento y las alucinaciones.
Este libro puso en jaque la práctica psiquiátrica tradicional ya que daba un estatus de persona pensante y deseante al paciente, tratando de entender y ya no de diagnosticar y de medicar exclusivamente los “molestos” para terceros, síntomas esquizofrénicos.
Da un giro a la atención psicológica de estos enfermos y tratan de abrir el campo de reflexión para pensar en cómo una persona llega a ser como es, sea esquizofrénica o no.
Hoy, además de la mirada clásica son más los psiquiatras que tienen en cuenta estos aportes del contexto en el que se desarrollan los síntomas “molestos”.
Como corolario resaltar que en prácticamente todos los casos estudiados, el enfermo no era tolerado en todas o muchas de sus manifestaciones espontáneas, tachándola de “enfermo”, muchas veces antes del primer brote psicótico. Por todo ello es material a tener en cuenta y ponerlo en su lugar correspondiente.
Decir que Laing perteneció a grupos de psicoanalistas de la SPB y fue supervisado por Winnicott, existen expresiones que son de este último autor, existe cierta convergencia. Dado que Winnicott en el hospital trataba a la madre con su hijo enfermo y Laing trató a las familias y las enfermas. Fue fundamental para dar un carácter más humano a la atención clínica y a la teoría, de lectura obligada.

Rodrigo Córdoba Sanz.


S´extreu dels dos paràgrafs, fets per dues persones molt diferents, dues maneres de veure la vida i l´obra de R.D. Laing, potser complementaries. 


No puc verificar la primera que entraria en la part íntima de la seva vida i crec que no es pot jutjar a la lleugera. En darrer terme ens queda la seva obra i aquesta si que la podem jutjar, com ho fa en Rodrigo que per cert és psicóleg.


A mí el que m´interessava destacar és el caracter social i humà dels seus coneixements, que fins aleshores no existien,i el trencament que va suposar enfront la psiquiatria tradicional de l´època que tractava les malalties psicótiques farmacologicament sense analitzar gaire les causes que les produïen.-


Només em queda per deixar-vos les conclusions a que va arribar Laing en el capitol que parla de la familia i els seus contextes socials en relació a l´origen de la esquizofrenia (pág 44) com a exemple representatiu de la seva obra:



" El concepto de esquizofrenia es una especie de camisa de fuerza conceptual que restringe gravemente las posibilidades tanto de psiquiatras como de pacientes. Quitando esta camisa de fuerza podemos ver qué es lo que pasa. En el campo de la etologia ha sido sobradamente demostrado que las observaciones del comportamiento de los animales en cautividad no nos dicen nada digno de confianza sobre su comportamiento en su medio ambiente natural.

Toda nustra civilización presente puede ser una cautividad que el hombre en cierta forma se ha impuesto a si mismo.Pero las observaciones en las que se han apoyado los psiquiatras y psicólogos para construir la imagen prevalente de la esquizofrenia han sido llevadas a cabo, casi enteramente, con seres humanos en una cautividad doble incluso triple.

El hombre no siempre se vale de barrotes para construir jaulas. También las ideas pueden ser jaulas. Aquellos que no viven según las ideas de la mayoria son los que han de ser puestos en jaulas especiales. Pero tenemos que encerrarles con llave tanto conceptual como fisicamente. Las puertas de las clinicas mentales se abren en cierta forma, pero las más dificiles de abrir son las puertas de nuestras mentes.

En otras sociedades se ha concedido la más profunda veneración a las personas que se adentraron y regresaron del viaje metanoico. Nosotros lo consideramos una enfermedad. El nudo en el que puede encontrarse una persona y el intento de salirse de él por éste u otros medios los consideramos también una enfermedad. Una investigación más profunda nos muestra que este nudo fue anudado por muchas personas a lo largo de varias generaciones, incluyendo el paciente.

En la historia, atribuida en primer lugar creo que a Buda, hay seis hombres ciegos y un elefante.

Cuesta recordar que los ciegos somos nosotros. Los ciegos no sabían qué era un elefante. Desde nuestra posición no sabemos de qué es una muestra la "esquizofrenia". Puede incluso ser parte de nuestras propias sombras. Pero podemos estar seguros de que es un gran elefante.

Marx dijo: Un negro tiene la piel negra bajo todas las circunstancias pero sólo bajo ciertas condiciones socio-económicas es un esclavo. Un hombre puede atascarse bajo todas las circunstancias, descubrir que se ha perdido y tener que dar la vuelta y regresar un largo trecho para encontrarse de nuevo. Sólo bajo ciertas circunstancias socio-económicas sufrirá de esquizofrenia." 

R.D. Laing