Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 6 d’octubre de 2010

LA MAÇONERIA: NICOLAS FLAMEL,COMTE DE SAINT GERMAIN,GIACOMO CASANOVA I CAGLIOSTRO.-

























Quina mena de força telúrica va poguer fer que personatges tan diversos  com Nicolas Flamel,el comte de Saint Germain, Cagliostro i Giacomo Casanova es sentissin atrets si més no encuriosits per la Maçoneria ?.

Potser la mateixa definició que trobem de la Maçoneria i el context històric de l´época i el paper intransigent, com sempre, de l´Esglesia ens ho pot explicar :

" La francmaçoneria o maçoneria és una institució de carácter iniciátic, filantròpic, filosòfic i progresista fonamentada en  el sentiment de fraternitat, igualtat i llibertat ( principis básics de la revolució francesa).
Té com a objectiu la recerca de la veritat i fomenta el desenvolupament intelectual i moral del ésser humà i el seu progrés social. "



Nicolas o Nicholas Flamel

 va ser un personatge històric que va néixer el 1330 a Pontoise i va morir a París el 1413, tot i que la seva vida ha estat exagerada per la llegenda que explica que va aconseguir crear la Pedra Filosofal i esdevenir immortal.



Nicolas era un home de lletres i treballava de copista, feina que havia après del seu pare. Segons la llegenda, va passar-se dècades buscant la manera d'aconseguir crear la pedra, però no se'n va sortir. Un dia va somiar en un àngel que li mostrava un llibre i poc temps després un home que anava curt de diners i li va vendre el llibre que havia vist en somnis.


Per desgràcia el llibre era en hebreu i Nicolas no en sabia, de manera que va estar buscant un traductor per França i Espanya, però no en va trobar cap degut a les persecucions que patien els jueus en aquells moments. De camí de tornada va trobar un rabí que li va traduir part del llibre i va accedir a tornar amb ell cap a casa, però va morir durant el viatge.


Amb els fragments que tenia traduïts, Nicolas va poder traduir el llibre i per fi va poder crear la Pedra i el 1382 va aconseguir per primera vegada convertir metalls com el coure i el mercuri en or. A partir d'aquest moment va esdevenir un gran filantrop i va fer grans donacions a hospitals i esglésies.


El 1407 es va fer construir una casa al 51 la rue de MontMorency que encara existeix.


Segons les fonts oficials Nicolas Flamel va morir el 1413 i està enterrat al cementiri de Saint Jacques de la Boucherie, a París, però la llegenda diu que va aconseguir, gràcies a la Pedra Filosofal, produir l'elixir de la vida que li hauria proporcionat la immortalitat a ell i a la seva dona, Perenelle, i el funeral havia estat una comèdia i, de fet, quan les seves tombes van ser obertes, les van trobar buides.














El Comte de Saint Germain (? 1696 † 1784)

 Va ser un enigmàtic personatge que ha estat descrit com cortesà, aventurer, inventor, alquimista, pianista, violinista i compositor aficionat, però és més conegut com una figura recurrent en diverses històries de temàtica ocultista. Certes fonts assenyalen que en realitat el seu sobrenom en francès prové del sobrenom en llatí que ell mateix va adoptar: Sanctus Germanus, que significa "Sant Germà" No se sap del cert quan i on va néixer, encara que alguns diuen que va néixer el 26 maig 1696 en un castell dels Carpats, fill de l'últim rei de Transsilvània, Ferenz II Rakoczy, i de la seva primera dona, Teleky; es va anunciar oficialment la seva mort el 27 de febrer del 1784 a Silèsia, Prússia, encara que es va dir que després va ser vist el 1789 a França. Va escriure en vida el llibre "La molt Santa Trinosofia" també anomenada la Santíssima Trinosofía.



El Comte Saint Germain apareix a França el 1758 procedent d'Holanda, Anglaterra i Alemanya, països que havia estat visitant en missions polítiques.


Es desconeixia l'origen de la seva fortuna, la seva nacionalitat i si tenia dona i fills. Era un home molt educat, elegant i noble. Parlava a la perfecció francès, anglès, italià, xinès, àrab i sànscrit. També tenia vasts coneixements sobre política, arts, ciències, poesia, medicina, química, música i pintura.


No romania molt de temps en un lloc i viatjava constantment per tot Europa, quan es cansava anava al Tibet, Àfrica o Turquia. El seu aspecte era de permanent i radiant joventut. A més era ambidextre. Es desenvolupava en alts mitjans socials. En arribar a França va fer amistat amb el rei Lluís XV i amb la seva amant Madame de Pompadour. Això va ocasionar l'enveja dels cortesans i d'una part de l'aristocràcia, sent perseguit per detractors com Casanova, el Duc de Choisseul i el senyor D'Affy.


Per això va ser conegut en diverses èpoques i en diferents llocs però amb el mateix aspecte com Marquès de Montserrat, Marquès de Aymar, Comte de Belmar, de Soltikov, de Wendome, de Monte Crist i de Saint Germain, Cavaller de Schoening, Monsieur sobremuntat, Zanonni i Príncep Rackoczy. Així per exemple tenim que:


• A Holanda es va donar a conèixer com el Comte ssurumont. Es va dedicar a recollir diners per construir un laboratori per elaborar pintures i colorants. A més de tractar el "ennobliment dels metalls".


• Reapareix més tard a Tournai, Bèlgica, adoptant la identitat de Marqués de Montserrat.


• El 1768 s'el situa a Imperi Rus, en una conferència al costat de Caterina la Gran. Allà va ser nomenat conseller del Comte Alexei Orlov, cap de les forces imperials russes. I més tard va ser declarat oficial de l'exèrcit rus, fent-se anomenar General Welldon.


• Anys més tard (1774) s'el situa a Nuremberg amb Carlos Alejandro i margrave de Brandenburg, també amb la intenció d'instal lar un altre laboratori. Allà es presenta com el príncep Rakoczy, i conegut també com Saint Germain, després va partir el 1776.


• Es presenta a Leipzig davant el príncep Frederic August de Brunswick com francmaçó de quart grau.


• El 1779 es presenta a la que seria una de les seves últimes residències, Eckenförde, Schleswig, Alemanya. Documents de França diuen que va morir a la residència del príncep Carles de Hessen-Kassel.


• També es diu que es va enterrar el seu cadàver i el van fer funerals civils el 1784, a Silèsia.


• El 1789 reapareix a França on coneix a la reina Maria Antonieta.


• Realitza una tasca política d'alliberament durant la Revolució Russa, en el regnat de Pere III de Rússia i Caterina II de Rússia.


Aquestes són algunes de les gestes que se li atribueixen, de manera confusa i barrejant mite amb realitat, a qui mai fora conegut com Comte de Saint Germain, al llarg de la seva eternament tergiversada biografia:


Va ser un dels principals incentivadors del moviment dels polítics. Fins i tot hi ha qui afirma que és el mateix Christian Rosenkreuz.


• S'ha arribat a assegurar que va ser el filòsof i científic anglès Francis Bacon i que va participar en les investigacions de genis com Leonardo da Vinci o Galileu Galilei.


• Va cedir els mapes secrets a Colom amb el posterior descobriment d'Amèrica.


• Inspirar Adam Weishaupt en la creació dels Il•luminats de Baviera i va seguir de prop els seus moviments a introduir-se en la Maçoneria.


• Saint Germain hauria participat en la independència de les colònies angleses d'Amèrica propiciant la fundació dels Estats Units.


• És un referent mític dins de l'escola de la "Metafísica" esotèrica i l'ocultisme.




Giacomo Casanova

(Venècia, República de Venècia 2 d'abril de 1725 - Castell de Dux (Bohèmia), 4 de juny de 1798) va ser un escriptor i aventurer venecià que va viure i viatjar per Europa. La seva autobiografia Histoire de ma vie (Història de la meva vida) és considerada com una de les fonts més autèntiques sobre costums i normes de la vida social europea al segle XVIII.



La seva vida eròticosentimental va ser tan intensa que, dos segles després de la seva mort, el seu nom encara és en molts idiomes europeus un sinònim d'excel•lència masculina en l'art de la seducció de dones. Va conèixer reis, papes i cardenals, va tractar Voltaire, Goethe i Mozart, però solament al final de la seva vida, treballant de bibliotecari del comte de Waldstein a Bohèmia, va poder escriure les seves memòries.


Va escriure en francès, i es van publicar gràcies a Carlo Angiolini, el qual s'havia traslladat al Castell de Dux per cuidar-lo quan ja tenia 73 anys, i patia la malaltia vesicular que va causar-li la mort. El 1820 la família Angiolini va vendre el manuscrit de 4.000 pàgines de Historie de ma vie a un editor de Leipzig, Brockhaus, i entre 1822 i 1828 es va publicar la primera edició en alemany, traduïda per Wilhelm von Schütz.


El 17 de novembre de 1797 Giacomo Casanova va escriure una carta de resposta a Cecilia de Roggendorf titulada Compendi de la meva vida, en la qual fa un resum de la seva vida a petició de la destinatària. Al final Casanova diu "Aquest és l'únic compendi de la meva vida que he escrit i autoritzo que se'n faci l'ús que es vulgui. No tinc vergonya de res.


El nom complet de Giacomo Casanova va ser el de Giacomo Girolamo Casanova.


Casanova fou batejat el 5 d'abril de 1725, a la parròquia de Sant Samuele. De petit tenia moltes hemorràgies nasals, i l'àvia materna Marsia Farussi, amb l'ajut d'una curandera de Murano el va guarir d'aquest mal a Pàdua.


A partir dels 8 anys i mig, recuperat de les hemorràgies, es posa a estudiar de valent al col•legi Legista de Pàdua i es va doctorar en lleis quan tot just tenia 16 anys, però no va estar gaire content perquè ell volia estudiar medicina.


Es va traslladar a Roma a treballar per al Cardenal Acquaviva, però poc després és acomiadat a causa de la filla del seu professor de francès.


Als 18 anys entra a la milícia i viatge a Constantinoble, dos anys més tard torna a Venècia després de deixar la milícia i es fa violinista.


Als 21 anys Matteo Giovanni Bragadin l'adopta com a fill i viatge per Itàlia, França, Alemanya i va a parar a Viena on coneix al Comte de Roggendorf.


Torna a Venècia on la inquisició de l'estat Venecià el tanca a la presó de l'estat anomenada "els Ploms", escapa de la presó i al cap de 15 mesos se'n va a París.


A París s'enriqueix i també empobreix, es trasllada a Holanda a buscar els seus diners però no els aconsegueix, se'n va a Stuttgart i segons diu ell mateix; " a purgar les meves desgràcies " després es trasllada a Suïssa.


Visita a Voltaire i torna a marxar, aquest cop cap a Marsella, Gènova, Florència i per últim Roma.


Es l'any 1760 i Casanova te 35 anys, A Roma el Papa Venecià Rezzonico ( ? ) el fa Cavaller del Laterà i protonotari apostòlic, després es trasllada a Nàpols on fa fortuna. Viatge a Florència on coneix a la ballarina d'òpera anomenada Maria Laura Corticelli a la que ajuda a separar-se de la seva mare.


El 1761 va al congrés d'Augsburg amb una missió del Rei de Portugal, no se celebra el congrés i es trasllada a Anglaterra.


El 1764 el van voler penjar, però es va escapar.


Es mou per Berlín i Sant Petersburg buscant la manera d'enriquir-se, però no ho troba. El 1765 a Varsòvia s'enriqueix, 9 mesos més tard la perd en un duel amb el general Branicki.


Fuig de Polònia, i se'n va a París el 1767 on una carta real (lettres de Cachet) el fa marxar cap a Espanya.


A finals del 1768 el tanquen a la torre de Sant Joan de la ciutadella de Barcelona, per ser l'amant de Nina Bergonzi què també era l'amant del Virrei, a les 6 setmanes és posat en llibertat i s'exilia d'Espanya, escapant dels sicaris de Nina Bergonzi.


A Ais de Provença,( França ) agafa una malaltia que quasi el mata.


El 1769 publica a Amsterdam 3 volums en defensa del govern Venecià, per guanyar-se als inquisidors de l'Estat perquè el tornin a deixar entrar a Venècia.


El 1770 l'ambaixador d'Anglaterra a la Cort de Torí l'envia a Livorno amb una recomanació.


Casanova vol anar a Constantinoble amb la flota russa però l'almirall Orlov no el deixa i se'n va a Roma on és pontífex el Papa Climent XIV.


Un amor el fa sortir de Roma i anar a Nàpols. Un altre amor el fa fugir de Nàpols i tornar a Roma.


Te un nou conflicte amb espasses de per mig amb el comte Medini, tot seguit disposa dels suficients diners per tornar a Florència, on el 25 de desembre l'arxiduc Leopold l'exilia dels seus Estats.


El 14 de Setembre del 1774, aconsegueix entrar altre cop a Venècia, després de 19 anys de no poder-ho fer.

El 1783 Casanova torna a marxar de Venècia, té 58 anys, però aquest cop voluntàriament, Tot i així el motiu de la seva marxa és que el 1782 pública un opucle titulat " Ne Amori, ne Donne, Ovvero la Stalla Ripulita " on se'n reia i ridiculitzava a tots els patricis Venecians i obsessivament al senador Carlo Grimani.


Va a París amb la intenció d'establir-se definitivament, Francesco Casanova el seu germà petit, viu allà però els problemes i interessos del germà l'hi fan perdre de vista els seus, llavors Giacomo separa a Francesco de la seva dona i el porta a Viena on el Princep Kaunitz li dóna feina.
Giacomo Casanova entra al servei del senyor Foscarini, ambaixador de Venècia a Viena, com escrivent dels seus despatxos, dos anys més tard Foscarini mor de gota.


Vol anar a Berlín per obtenir una plaça a l'acadèmia però a mig camí el comte de Waldstein l'atura i el condueix a Bohèmia.
El 1785 al Castell de Dux, (Bohèmia) Casanova té una feina com a bibliotecari del propietari del castell, el comte Joseph Carl Emmanuel de Waldstein i allà va morir.




El Casanova de Federico Fellini, any 1976

















DIUMENGE 6 DE JUNY DE 2010



CASANOVA-UNA HISTÓRIA BARCELONINA


Don Pedro Távara em digué fa temps que la neu, i el fred en general, ajuden a conservar les històries. Les glaça fins a solidificar-les i si hom posseeix l’escarpa de la curiositat és possible arrencar glaçons que conservin records oblidats.


Dies després de la nevada, passejant pels carrerons propers a Santa Maria del Mar vaig recuperar d’entre les aigües foses de la neu que s’escorrien acera avall de la terrassa del bar, l’antiga història barcelonina de Giacomo Casanova. En el mateix carrer dels Ases, tres-cents anys abans, existia la fonda de Santa Maria. En aquest local, el primer de Barcelona en denominar-se “fonda” perquè era una hostatgeria a la qual s’accedia baixant tres grans esglaons, l’insigne venecià va romandre-hi una temporada. Era l’any 1768 i Casanova, exiliat de Venècia per la Inquisició que l’acusava de pràctiques cabalístiques, es refugiava a Barcelona esperant que escampés la tempesta provocada per un torb afer de falsificació de lletres de canvi a París. Foren aquells anys parisencs l’etapa més gloriosa de Casanova, gaudint de les selectes vetllades culturals organitzades per Madame Pompadour, la bella amant de Lluís XV, que li va permeteren conèixer Voltaire, Rosseau i Mozart, i viatjar a les corts de Catalina de Rússia i Frederic de Prússia, com a comissionat.


Desconec en els temps barcelonins de Casanova, quin número d’amant, de les cent trenta-dues que consignà en la seva autobiografia, li pertocà a Nina Bergonzi. Era aquesta una ballarina veneciana que després d’actuar al teatre Principal, esdevingué l’amant del governador militar de la ciutat, el comte de Ricla. Nina Bergonzi, mancada de talent artístic i pudor, però sobrada de cobdícia i passió, aviat inicià un perillós i sovintejat passeig entre el Pla de Palau, la casa del governador, i la fonda de Santa Maria.


Un capvespre d’estiu, de l’esmentat 1768, mentre la brisa del mar proper s’enredava com el vol mandrós d’una gavina en la cortina de l’alcova de Casanova, aquest li mormolava a l’oïda de l’amant: “Qual è stato il giocoso diavoletto che è stato dimenticatao nella parte posteriore dell’inferno e ha dato forma umana a una piccola bambola de polcerna?” I encara la Bergonzi no fregà els llavis de Casanova, que la porta de l’estança s’obrí violentament i uns esbirros atonyinaven, amb gran professionalitat, el venecià. Després, els soldats se l’endugueren a la presó de la Ciutadella. Al llarg dels quaranta-sis dies que passà a la Torre de sant Joan, els sentinelles no van deixar de sentir el mateix clam de Casanova: “Condi, vigliacco e cornuto!”, deixant clar el seu domini sobre tots els nivells de la llengua, que tant li permetien fer una exquisida traducció a l’italià de l’Ilíada, com renegar com un autèntic gondoler.


El sol brillà amb força, i l’asfalt lluent s’empassà amb la delectança d’un mirall afamat d’imatges, el fantasma de Casanova...


Grácies en Joan d´Ara una t´en diré per aquesta magnifica recerca.-Pijus



Comte Alessandro di Cagliostro

(Palerm, Sicília, 2 de juny de 1743 † 26 d' agost de 1795) metge, alquimista, ocultista, Rosacreu i alt maçó, va recórrer les corts europees del segle XVIII.



Va néixer en el si d'una família pobra a Palerm, Sicília. La identificació de Cagliostro amb Giuseppe no és del tot segura, ja que es basa principalment en el testimoni no fidedigne de Theveneau de Morand, espia francès i xantatgista, i més tard en la seva confessió a la Inquisició, obtinguda a través de la tortura.


Cagliostro afirmava ser el fill dels Prínceps del Regne cristià d'Anatòlia Trebisonda, però va ser abandonat poc després de néixer a l'illa de Malta. També assegurava que de nen va viatjar a Medina, la Meca i El Caire, i en tornar a Malta, ser iniciat per la Sobirana Ordre Militar dels Guerrers de Malta, on va estudiar alquímia, la Kabale i màgia. Va fundar el Ritu Egipci de la Francmaçoneria a La Haia, on (igual que segueix passant a les logies maçòniques en l'actualitat) s'iniciava a homes i dones en lògies separades, i va tenir influència en la fundació del Ritu Maçònic de Misraïm


Cagliostro va ser ben conegut a Nàpols i més tard a Roma, on va conèixer i es va casar a Lorenza Feliciani. Van viatjar junts a Londres, on va ser iniciat en la francmaçoneria, possiblement pel Comte de Saint Germain. Va adoptar com a símbol secret la Ouroboros (la serp que es mossega la cua). Al cap de poc temps va fundar el Ritu Egipci de la Francomasonería a La Haia.


Va viatjar per Rússia, Alemanya i França, estenent el camp d'influència del Ritu Egipci i presentant-se com un "cu rander magnètic" de gran poder. La seva fama va créixer de tal manera que va ser fins i tot recomanat a Benjamin Franklin durant una estada a París.


Va ser un extraordinari falsificador. En la seva autobiografia, Casanova relata la trobada amb Cagliostro, que va ser capaç de falsificar una carta seva, tot i ser incapaç d' entendre-la.


L'episodi del collaret de diamants


Va ser perseguit a causa de l'Afer del collaret de la reina, que va involucrar a Lluís XVI de França i Maria Antonieta, i va ser empresonat a França acusat de frau. Va estar a La Bastilla durant nou mesos, i finalment va ser absolt quan no van poder demostrar la seva connexió amb el cas. No obstant això, se li va demanar que abandonés França, i va viatjar a Anglaterra. Un cop allà, Theveneau de Morand va acusar Cagliostro de ser Giuseppe Balsamo, el que va refutar en el seu Open letter to the English People (Carta oberta al poble anglès), obligant a Morand a disculpar-se i retractar-se de les seves paraules.


Cagliostro va deixar Anglaterra per visitar Roma, on va conèixer a dues persones que van resultar ser espies de la Inquisició. Alguns relats sostenen que la seva dona va ser la que inicialment el va lliurar a la Inquisició. El 27 de desembre de 1789, va ser detingut i empresonat al castell de Sant'Angelo. Poc després va ser condemnat a mort sota l'acusació de ser maçó. El Papa va canviar la seva sentència, però, a cadena perpètua al castell de Sant'Angelo. Després d'intentar escapar, va ser traslladat a la fortalesa de San Leo, on va morir poc després.


L'escriptor portuguès Camilo Castelo Branco acredita a Balsamo la creació del Ritu Egipci de la maçoneria i d'intensa tasca en la difusió de la Francmaçoneria, mitjançant l'obertura de refugis a tot Europa i mitjançant la introducció de l'acceptació de la dona en la comunitat.


 Uno de los episodios más interesantes de El viaje a Italia de Goethe es, como él la denomina, una “singular aventura” que tiene relación con el enigmático personaje de Cagliostro.
Por una vez, durante los días 13 y 14 de abril de 1787, Goethe abandona sus anotaciones geológicas, botánicas y agrícolas para enfrentarse a una situación narrativa en la que el autor aparece casi como un personaje de una novela.





En líneas generales El viaje a Italia de Goethe está muy lejos de las peripecias de Tristram Shandy en Italia... no puedo imaginarme al alemán lidiando con un burro para entrar en una posada... en fin, digresión, no se trata de esto.


Hay que tener en cuenta otro dato importante acontecido hasta el día en cuestión durante su viaje. Por dos veces, Goethe no ha sido reconocido por personas que supuestamente le conocían, aunque, todo hay que decirlo, no personalmente. Parece ser que descontextualizado de Weimar, Goethe pierde parte de su consistencia humana, como si su personalidad se resintiese con la distancia a su tierra natal, como si se diluyese, se confundiese. Por eso destaca en su diario su encuentro con la familia de otro escurridizo personaje, sombra de una sombra, reflejo de lo inexistente.


Siguiendo la historia de estas migraciones nos deberíamos preguntar por qué Cagliostro ha interesado tanto a los cazadores de misterios, cuando se trata de un personaje que carece de misterio. Es tan previsible que podría haber sido programado por un ordenador dotado con las siguientes informaciones: noticias sobre la psicología de un personaje típico de la cultura dieciochesca, el aventurero (de Casanova a Da Ponte) con su gusto por la aventura cosmopolita, la curiosidad por lo insólito, la pasión por la intriga; informaciones sobre el nacimiento de las sectas masónicas y sobre el papel que han desempeñado en tejer contactos entre una burguesía arribista y una aristocracia insatisfecha del ancien régime; anécdotas sobre monarcas y landgraves que financiaban investigaciones alquímicas con un ojo en la piedra filosofal y otro en la química para la industria manufacturera (incluida la historia del conde de Milly, que para encontrar el elixir de larga vida al final se equivoca y se envenena); y he aquí construido el conde de Cagliostro. Cagliostro es uno de los personajes más obvios de su propio tiempo. Quizá ha atraído la atención porque ha representado de una forma más pintoresca, en voz más alta, el arquetipo eterno del hombre sin atributos, que se deja atravesar por su propio tiempo.


Entre mentira e ironía: Migraciones de Cagliostro. Umberto Eco.


Hay que admitir que a lo largo del episodio de su encuentro con la familia de Giuseppe Balsamo, Goethe se muestra inusualmente mundano, impulsado por una morbosa curiosidad que le lleva a infiltrarse, manteniendo su anonimato, en el origen de un misterio que en aquellos tiempos conmocionaba Europa. Cagliostro había salido de la prisión en Francia y por aquel entonces estaba exiliado en Londres. Que el aventurero fuese o no Giuseppe Balsamo, a cuya familia visitaba Goethe, carece de importancia en nuestra particular historia. De lo que se trata es de que Goethe asume como cierta una posibilidad y que se enfrenta a ella a través de la ocultación y el engaño. Goethe miente y así nos lo cuenta, se presenta ante la familia no como el escritor alemán, sino tras la máscara de un oscuro visitante que dice conocer a Balsamo-Cagliostro. El seudónimo del personaje, como es obvio, no se menciona en todo el encuentro, con lo que se ejecuta un doble ritual de engaño entre la familia y el escritor: La primera asume que el visitante conoce a su pariente, Balsamo, el segundo, que realmente no conoce a Cagliostro más que por su fama, asume cierto trato con el desaparecido pariente.


Todo concluye con una carta que la familia le entregará en cuanto esté redactada. Goethe, receloso de que se descubra el engaño evita dar la dirección de su alojamiento, y en contra de toda costumbre que impone la cortesía, sobrepasando a ésta, se ofrece para acudir de nuevo al hogar de los Balsamo al día siguiente.
Así se hace. La familia contrata a un amanuense y entrega la carta al emboscado poeta, con lo que éste tiene en su poder una carta destinada a Giuseppe Bálsamo que debería entregar al exiliado Cagliostro.


Dice Goethe:
No necesito decir que el interés que había despertado en mí esta familia había hecho nacer en mi interior el deseo de serles útil, de ayudarlos. Se les había engañado una vez más, y ahora la culpa era mía, la curiosidad de la Europa nórdica iba a decepcionar por segunda vez sus esperanzas puestas en aquella inesperada ayuda.
Así, contrito y arrepentido de su acción, a la que dedica diez páginas de su diario, Goethe parte con la carta en su bolsillo y ésta desparece de la historia para siempre.

Al menos por lo que yo sé.


Por lo que a mí respecta, me quedo con la idea (simple, eso sí) del escritor a quien algunos no reconocen, llevando en su equipaje, como una pesada carga, una carta dirigida a una persona improbable, de origen desconocido y que jamás llegará a su destinatario.


Y espero que ningún escritor de best-sellers seudomisteriosos atrape la idea (de tan simple, atractiva) y la desvirtúe completamente... ¿Cagliostro supliendo a Goethe en su viaje por Italia?
Y que nadie mencione a los Illuminati de Baviera.





Cagliostro i la Maçoneria al cinema:

Black Magic (Cagliostro) 1949.-















Fragment de la pel.licula Black Magic (Cagliostro), 1949 amb Orson Welles de protagonista i en la que  jutgen a Cagliostro davant el tribunal de la Inquisició.

Fou condemnat a la foguera, però no s´executá la senténcia perqué el Papa Pius VI  la conmutá per la de cadena perpetua, sense esperança de gràcia.

Sense esperança de gràcia desfilá pels carrers de Roma entre dues fileres de monjos perqué demanés perdó per les seves culpes.
Sense esperança de gràcia fou tancat en una presó subterrania de la fortalesa de San Leo. Malgrat la crueltat dels seus botxíns, amb la seva manca de pietat, li van donar la grandesa que havia cercat tota la seva vida sense trobar-la.

Sense esperança de gràcia va morir a la presó  l´any 1795  arrivant els francesos massa tard per alliberar-lo.- Pijus.

L´ESTAT ACTUAL DE LA MAÇONERIA: RECULL DE
DIARIS .-











Giuseppe Garibaldi, un altre dels seus membres.-



Definició molt clara del que representa la maçoneria i  ser maçó extret de  la web  de  la  Fraternitat del Vallés  de Terrassa per qui vulgui informarse. La Maçoneria no és avui dia una cosa tancada com abans:


La Maçoneria és una institució essencialment filantròpica, filosòfica i progressista, que té com a objectiu la recerca de la veritat, l’estudi de l’ètica i la pràctica de la solidaritat.



La Maçoneria considera que les condicions metafísiques i religioses, són del domini exclusiu en l'apreciació de cadascú, rebutjant alhora qualsevol afirmació dogmàtica.


La Maçoneria es proposa estendre a tota la humanitat, els llaços fraternals que uneixen als maçons de tot el món. Per això recomana a tots llurs membres, propagar els seus ideals amb l’exemple, la paraula i els escrits, junt amb la necessària discreció dels afers interns. Considera el treball com un dels deures essencials de l’ésser humà. Honora tant el treball manual com l’intel•lectual.
La Maçoneria té signes i emblemes d’un fort significat simbòlic, que només poden ser revelats per la Iniciació.
Aquests signes presideixen, en les formes determinades pels Ritus, els treballs dels maçons que els permet reconèixer-se i ajudar-se arreu del món.
La Maçoneria no imposacap interpretació dogmàtica d’aquests símbols.
La sobirania en Maçoneria s’exerceix per sufragi universal.


La Maçoneria ha lluitat sempre contra tota mena d'intoleràncies. Ho ha fet doncs també contra les religions quan aquestes ho han estat i seguirà fent-ho en la mesura en què continuïn essent-ho. Només en aquest aspecte, és sosté l’enfrontament amb qualsevol religió, secta, partit, ideologia o grup que es sustenti en la intolerància o afavoreixi o estimuli la seva pràctica. Dins la maçoneria hi ha ministres de moltes religions, per tant no és anticlerical.


En Maçoneria el fet que el llibre de la Bíblia presideixi la majoria dels temples maçònics, obeeix al seu simbolisme relacionat amb la saviesa tradicional, que no pas en la religió, que respecta i accepta en totes les seves manifestacions, però que no les adopta com a pròpies. La Maçoneria invoca al Gran Arquitecte de l’Univers com a principi bàsic però sense posar-hi nom. La seva interpretació és personal com correspon a persones lliurepensadores que tenen la mateixa dignitat i respecte entre nosaltres.
La Maçoneria no guarda cap secret. Ens reunim a la recerca de la Veritat. (“La teva veritat? No, la Veritat, i vine amb mi a cecar-la. La teva, guarda-te-la.” Antonio Machado)
La Maçoneria no accepta fanàtics, integristes, racistes, xenòfobs ni intolerants de cap mena. El criteri de selecció que empra és estricte, però no es contempla ni el poder econòmic ni el prestigi de l’aspirant. Només cal acceptar i desitjar créixer en els valors humanistes que la Maçoneria defensa i sosté.
La Maçoneria és també esotèrica en el sentit que té coneixements reservats als iniciats. Esotèrica i misteriosa com pot ser una equació per a qui no sap matemàtiques, o un mapa per a qui no ha aprofundit en els sistemes geogràfics. En aquest sentit i només en aquest, la Maçoneria és esotèrica.
La Maçoneria ha tingut i té grans personatges (presidents de governs, filòsofs, científics, ideòlegs, humanistes, astronautes, inventors, artistes en tots els camps, polítics....), importants a tot el món. No han estat però, en contra del que pensa molta gent, dominadors de la societat a l’ombra de la Maçoneria. Tot al contrari; la Maçoneria col•laborà i està col•laborant en crear un àmbit per ajudar-los a desenvolupar els seus ideals.
La Maçoneria és ritualista en la mesura que és cerimonial, com ho és -per exemple- l’obertura d’uns Jocs Olímpics, el lliurament de diplomes universitaris, el jurament de bandera, un judici o una missa. Els nostres rituals són tan antics com molts d’ells i expressen unes tradicions que ens recorden un passat que ens és entranyable.
La Maçoneria practica la solidaritat, com és d'esperar d'una institució que predica la Fraternitat, encara que es detecta amb facilitat a l’individu que s’acosta a nosaltres amb finalitats lucratives i de profit material. En els nostres Tallers -o Temples- hi ha germans a l’atur i amb necessitats econòmiques en la mateixa proporció que en la resta de la Societat.
La Maçoneria prepara per a cadascun dels seus membres un camí personalitzat a fi d’aconseguir el mestratge d’un mateix. No s’admeten menors d’edat en les Lògies. La Lògia no sotmet als seus membres a cap tipus de direcció espiritual o ideològica, per tant la Maçoneria no es cap secta, tot al contrari, combat aferrissadament qualsevol tirania personal i ideològica.
La Maçoneria a sofert al llarg de la seva història, innombrables persecucions per part dels diferents totalitarismes polítics i religiosos, precisament per ésser contraris a aquests ideals. Afortunadament avui en dia a tot el món la Maçoneria és reconeguda molt positivament. Hi ha però llocs en què encara que legalment reconeguda -com a l’Estat Espanyol-, la pertinença a la maçoneria pot posar en perill la feina o el prestigi de qui declara públicament la seva condició de maçó. Som un estat amb una democràcia molt jove i fràgil, i això es nota. Per aquest motiu a cap maçó se li prohibeix dir que ho és. El que si està vedat és revelar la pertinença d’altres sense el seu consentiment. Per tant no es pot considerar la Maçoneria com a societat “secreta” sinó com a “discreta”
Dins de la Maçoneria liberal, és essencial l’aportació de la dona com a Mestra de la seva pròpia arquitectura interior, amb el mateix nivell que l’home. És conegut el paper crucial que la dona va tenir en les antigues societats iniciàtiques. Aquesta Obediència en particular, la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, reconeix a la dona com a membre de ple dret, igual que ho ha fet la Maçoneria liberal des de finals del segle XIX.













Nascut a Bombai l’any 1865, Rudyard Kipling (Premi Nobel de Literatura el1907) va ser un actiu francmaçó, iniciat a la lògia Hope & Perseverance de Lahore, quan l’escriptor comptava 21 anys. Les referències a la Francmaçoneria en l’obra de Kipling són nombroses, tant en poesia com en prosa. N’és una excel·lent mostra el poema The mother lodge (“La lògia mare”).




"Barcelona es la ciudad de España donde hay más masones"




Jesús Sancho
22/01/2009
Actualizada a las 01:16h
Ciudadanos

 Paseos por la Barcelona masónica es la guía que ha editado recientemente el Ayuntamiento barcelonés. En esta obra se incluyen algunos símbolos masónicos de la ciudad y una relación de personajes, calles, plazas y elementos arquitectónicos relacionados con estas sociedades secretas. Su autor es el periodista Xavier Casinos, especializado en materia masónica.
-¿Por qué una guía masónica de Barcelona?
-Fue un encargo que me hizo el Ayuntamiento de Barcelona. Guías masónicas de ciudades también se pueden encontrar en Londres, París o Bruselas.


-La guía está escrita en catalán, castellano e inglés. ¿También se puede considerar una herramienta de promoción turística de la ciudad?


-Estoy muy sorprendido por el interés que está teniendo el libro. El otro día me llamó gente del Parlamento Europeo porque estaba interesada en obtener la guía.


-¿Cuántos masones hay en Barcelona?

-Unos 1.500 pero hay que diferenciar entre los masones en activo y los que se dominan durmientes, que son personas que se han iniciado pero por razones profesionales o personales se han dado de baja y pueden volver cuando quieran. Barcelona es la ciudad de España donde hay más masones.


-En la guía también dedica una parte a las calles y espacios públicos de Barcelona con nombres de masones. ¿Qué personajes ha descubierto que son masones?
-Seguramente habrá más pero los que yo conozco son los que aparecen en la guía. Por ejemplo: el poeta Antonio Machado, el Doctor Aiguader, que ocupó la alcaldía de Barcelona entre 1931 y 1934, el Doctor Fleming, inventor de la penicilina, el compositor Mozart, el general Joan Prim, George Washigton, el primer presidente de Estados Unidos o Clotilde Cerdà , la hija d"Ildefons Cerdà, entre otros.

-También encontramos al ex ministro de Sanidad Ernest Lluch, ¿no?

-Cuando fue asesinado por ETA los masones le enviaron un triángulo de flores rojas. Al parecer ejercía la masonería en Francia. Como la masonería es joven y ha pasado lo que ha pasado en España pues hay mucha gente en nuestro país que prefiere practicarla fuera y hay personas que están en Francia, Inglaterra, Suiza o Portugal.


-¿La masonería está más normalizada en otros países?


-En nuestro país hay muchos políticos y personajes públicos que no se atreven a decir que son masones e incluso prefieren iniciarse fuera. La masonería inglesa y francesa está muy normalizada e incluso da prestigio. Por ejemplo, el ministro de Trabajo de Sarkozy es masón o el actual alcalde de París. ¡En Estados Unidos incluso algunos masones lo ponen en el currículum!


-¿Qué huella han dejado los masones en Barcelona?


-La fachada de la biblioteca en la antigua sede de la cooperativa La Fraternidad, en la Barceloneta, símbolos en la antigua caja de reclutas en el Convento de Sant Agustí, en la calle Comerç, el conjunto escultórico que preside la fachada de los Porxos d"en Xifré, en Pla de Palau, o la fachada del número 11 de Portaferrisa son algunos ejemplos.


-¿Destacaría algún escenario más?


-La Biblioteca Pública Arús, en el número 26 del Passeig de Sant Joan. Es una biblioteca especializada en masonería y sobre todo en movimiento obrero. También tiene unas colecciones muy importantes de masonería fruto de una donación de Rossend Arús, el principal impulsor de la masonería moderna en Catalunya a mediados del siglo XIX. Es un milagro que esta biblioteca se haya conservado de tal manera porque sabido de su pasado masónico inmediatamente después de la Guerra Civil se dictó una orden de incautación para que fuera trasladada a Salamanca pero se salvó. Sencillamente se cerró la biblioteca y permaneció toda la documentación que hoy en día está disponible.


-En esta biblioteca también se encuentra un cuadro masónico muy especial, ¿no?


-Hay mucha gente que sostiene que los colores del Barça tienen un origen masónico porque coincide con los colores azulgrana de un grado que existe en la masonería anglosajona que se llama Royal Arch. Hay gente que dice que Joan Gamper era masón. Pero hay que poner un poco de sentido común a las cosas ya que vino a Barcelona muy joven aunque tampoco es de extrañar que se hubiera podido iniciar en Suiza, uno de los lugares masónicos más importantes. Hay que decir también que cuando Gamper llega a Barcelona le acoge un pariente que sí era masón. En todo caso, el posible origen masónico de los colores hay que tomarlo con cautela pero es una curiosidad divertida.


-Usted también es coautor del libroFranco contra los masones(Martínez Roca).Durante el franquismo incluso se creó un tribunal de represión de la masonería. ¿Cómo vivió la masonería este episodio de la historia?


-Franco estaba obsesionado con la masonería. Cuenta la leyenda que a él no lo dejaron entrar por dos veces. Una vez en África y otra en Madrid. En cualquier caso sí que su hermano Ramón Franco era masón. Incluso se inició en una logia llamada Plus Ultra que curiosamente es el mismo nombre del avión con el que hizo la histórica travesía del Atlántico.


-¿Qué medidas adoptó Franco contra la masonería?


-Franco se educó en un momento en el que se culpaba a la masonería de todos los males de España. Además durante la Guerra Civil mayoritariamente la gente de izquierdas y de la causa republicana estaba en logias masónicas como Manuel Azaña o Lluís Companys aunque hay que decir que también había masones en el bando contrario. Inmediatamente después del alzamiento en las plazas que se iban tomando se persiguió a los masones y de entrada se fusilaban. Con el triunfo de la Guerra Civil prosiguieron los fusilamientos y entonces hubo una persecución más policial. También se creó el Tribunal Especial para la represión de la Masonería y el Comunismo y se abrieron expedientes de masones hasta diez veces más de los que había realmente en España. Esto se conversaba en Salamanca e incluso se encuentran curiosidades como expedientes abiertos a Franklin D. Roosevelt, Harry S. Truman o Winston Churchill por ser masones.


-¿Y en Barcelona qué pasó?


-En los cementerios de Montjuïc y Poblenou se retiraron de algunas lápidas el compás y la escuadra que son símbolos masónicos. También se taparon símbolos en las fachadas de la Fraternidad y en el Convento de Sant Agustí.


-¿Con esta guía la masonería deja de ser un poco más secreta?


-Hoy en día se ha abierto mucho e incluso en internet se puede encontrar fácilmente sus templos. También hay que romper tabúes. Parece que a raíz de la publicación de novelas como El Código Da Vinci o algunas películas la gente va a encontrar el tesoro de los templarios o la tumba de la Magdalena. Esto no es verdad.


-¿Y de qué sirve ser masón?


-Es como una red de solidaridad en todo el mundo en la que hay unos seis millones. Yo he conocido tres clases de masones. Los que realmente creen que la masonería es una especie de escuela de ética y les ayuda a ser más tolerantes, dialogantes y más sensibles en determinadas cuestiones sociales. La mayoría que conozco reúne este perfil. También he conocido a los que quieren encontrar ese tesoro de los templarios y aquellos que piensan que entrando en la masonería se van hacer ricos.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada