Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 16 de desembre de 2011

EL VALLVERDÚ VIATGER















Coneixem a Josep Vallverdú bàsicament per la seva producció en literatura infantil i també com a narrador , poeta o traductor, però se´n sap molt poc de la seva vessant viatgera, d´home de carrer que ens descriu els seus contemporanis tal com els veia en aquella Catalunya de finals dels 60´s  i començaments dels 70´s.

Una aventura que es va començar a gestar el 1966 i va concloure set o vuit anys després, va donar com a resultat un obra espectacular.

 Una visio de Catalunya diferent, que mai s´havia fet fins aleshores i que es concretà amb  una sèrie de vuit volums, publicats per  Taber, en els que la màgia de la fotografia de Ton Sirera i les vives descripcions de Josep Vallverdú donen a aquesta obra un valor incalculable. Pijus













"Catalunya-Visió és, per damunt de tot, una sèrie de llibres gràfics basats en recorreguts descriptius de comarques del Principat. Però, alhora, Catalunya-Visió és la història d’una relació entre dos homes: l’autor del text, Josep Vallverdú, i el fotògraf Ton Sirera."  (Josep Maria Aloy)

















Vallverdú-Sirera, Sirera-Vallverdú: un tàndem excel.lent per a uns resultats òptims. «Unes fotografies que parlen, uns comentaris que pinten» -diu també la solapa. La càmara d’en Ton Sirera des de l’aire o amb el fotògraf genoll en terra trobava l’objectiu i l’angle precís en benefici de l’expressivitat, segons comenta Oriol Vergés. I continua: «En aquesta col.lecció no es complia el proverbi que assegura que una imatge val més que mil paraules; el comentari d’en Vallverdú penetrava on la màquina no podia arribar, entrava a les cases per descobrir els problemes reals dels habitants o endevinava el pessimisme vers la propera collita». (URC, n. 8 pàg. 13)


































Catalunya-Visió es va coure doncs en sortides quinzenals de cap de setmana, «per tant ens tocava de fer un grapat de quilòmetres escrivint jo dins l’automòbil mentre ell conduïa. Per raó d’aquesta galopant exigència no podíem aprofundir, però potser guanyàvem en color i impressionisme o anècdota. Podem calcular que per a vuit volums fets per nosaltres, el recorregut entre anades, vingudes, desviacions i visites repetides deu acostar-se als 14.000 quilòmetres».





JOSEP VALLVERDÚ I AIXELÀ


TON SIRERA I JENÉ


























En la solapa de la coberta del primer volum Vallverdú escriu que es tracta de presentar gràficament la gràcia i el drama de la terra i els homes, i afegeix: «No és un reportatge. No són uns itineraris. No són uns llibres de divulgació. Es una visió de Catalunya».


















Important debat a peu dret. El grup de cinc no acaba de posar-se d´acord, per la senzilla raó que en desacord no hi han estat mai del tot. I així va passant la vida. El cas és poder calçar un quaranta-quatre i tenir una bona paret on repenjar-se.

Dues boines i dues gorres, i el més jove, per desempatar, amb el cap descobert. No tots són pagesos: l´home del nas hebraic és segurament un botiguer, el qual no acaben de convèncer els altres. “Què vols que et digui...” “Però pensa-hi, home.” “ Mira, jo...” “Tots ho sabem, això.” “ Deixa´t de dallonses”.......L´únic que sembla, fins i tot físicament, distanciat de la terrible batalla és l´home de negre, amb el seu cigarret groguenc penjat dels llavis i les mans a les butxaques.

Aquest és dels qui escolten i deixen dir: és la forma més refinada de sibaritisme dialèctic.


Però aquestes espardenyes són obsessives: aquests pagesos, com diu Josep Pla, si us claven una trepitjada, aneu servits. Llurs peus han reduït a pols milions de terrossos. Aquests sí que toquen de peus a terra. Més d´una xicota, però, va casarse amb l´home que l´havia trepitjada ballant el ram a l´envelat: es veu que un bon trepig és quelcom decisiu: a través de la trituració dels metatarsos penetra una mena de força convincent, primer avís, com si diguessim primera amonestació.......... ( Josep Vallverdú )


































Els nostres amics  al costat de les aigües del Matarranya entre el Faió i Riba-roja.-



Detall o veiem en Ton Cirera i  Josep Vallverdú fumant en pipa.-


Amb el seu 2CV pel congost del Parrissal a Beseit.-


Introducció, feta per Vallverdú,  a "Els rius de Lleida", edicions Destino, 1973, un altre gran obra en col.laboració amb Ton Sirera:



" Ben mirat, però: quin era el tema concret ?
Un viatge al llarg dels rius ? Només passar ?
O descobrir, endevinar, recordar, evocar, imaginar i compendiar la diversa vida que, 
a la vora dels rius, hora a hora, segle a segle,
hi han fet florir els homes ?" ( part final )



WEB DE JOSEP VALLVERDÚ































Catalunya Visió a L' Arts Santa Mònica fins el 26-04-012 








dimecres, 23 de novembre de 2011

ELS PERROFLAUTAS UNA TRIBU URBANA, UNA MODA, UN ESTIL DE VIDA.


































 Fa temps tenia ganes de fer aquesta entrada, però circumstàncies personals em van desviar del meu propòsit.


Menysprear a aquest col.lectiu  de la manera que
 s´està fent a la xarxa (Friquipedia i d´altres) , a  determinats mitjants de comunicació (Intereconomia) i per part d´algun personatget de la política catalana ( Josep Anglada), em sembla sobretot  d´ideologia feixista, però, a més  racista, detestable , injust, menyspreable, curt de mires  i un atac frontal a l´esperit que impregna tot el meu bloc i  la meva generació.


La meva generació , la dels pòtols místics , aixoplugats , sobretot esteticament, sota els moviments hippies dels anys 60´s  que van tenir en aquell temps ressò mundial, com avui dia el moviment 15-M , va tenir gran oportunitat de poder canviar alguna cosa  en un temps que ,com ara, no ens agradava.

De fet, utilizar el nom de «perroflautas»; per insultar, per part de gent com els d´Intereconomia o de Josep Anglada, ja ens hauria de fer pensar una mica; només per això ja em cauen simpàtics.

Què és un «perroflauta»;?, Un marginat? Qui no n és una mica? En els temps que corren, cada vegada n´hi haurà més, serem tots «perroflautas» d´aquí a deu anys . 


Se´ls  titlla de pollosos, de bruts. I jo dic: hi ha una cosa que em pringa més que la bruticia física i és la hipocresia , la mentida i sobretot  l´egoisme i la supèrbia.

Per  mi aquets «perroflautas»;  cerquen el seu lloc per a sobreviure, la majoria pacificament. Fora del sistema? Diguem que no  el segueixen del tot   perquè  no els agrada com està muntat.

Els agradava, als hippies dels 60´s , el  sistema polític, ideológic, estètic, cultural d´aleshores ? No.


 Ho van intentar i no ho van aconseguir, però alguna cosa va canviar  en aquella societat a partir del seu exemple: les comunes, l´amor lliure,
 l´estètica desencorsetada en el vestir..., en fi, una relaxació dels costums socials i una recerca de noves formes de vida, artístiques, literàries etc.
  Tot el món cultural d´aleshores es va remoure i alguna cosa va canviar.

Potser són quelcom més que una tribu urbana. No ho sé, a mí  m´agradaria; potser és la nostàlgia del passat. Però el que és segur és que es mereixen una mica de respecte. Avui dia,  amb la crisis que hi ha i els sous de merda que hi ha qualsevol de nosaltres pot trobar-se al carrer fent-los companyía.

Aquets «perroflautas», els antisistema, els del 15-M, els meus hippies o, com a mí m´agrada anomenar-los els «pòtols místics»; cerquen el seu espai  dins un món deshumanitzat, amb un capitalisme ferotge que ja fa aigües, on sembla, aparentment , que els únics que tenen la raó són els tèxtils de la corbata i els tecnòcrates de tots els colors.- Pijus




http://www.frikipedia.es/friki/Perroflauta






























Ecopijos o perroflautas:

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.


Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.


Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat barreres i tòpics de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!


http://glamboy69.wordpress.com/2011/10/04/ecopijos-o-perroflautas/   


(link de l´autor de l´article de dalt en el que tot i fent lloança 
d´una nova esquerra a punt de néixer li molesta que el comparin amb els perroflautas  i els  exclou directament.)


























Ara un article molt bo d´una d´esquerres de veritat que les canta clares:

No llegué a la francesa, ni a la rusa. Revoluciones del pueblo, dicen.
Mayo del 68 me pilló sólo con 4 años.

Y lo de Woodstock, todos en pelotas, con menos de 10.
Si acaso, me dio tiempo a emocionarme con el “A desalambrar”, la Cantata, Jethro Tull, Labordeta, el “Libertad sin ira” o “Hair”.

Reconozco, por otra parte, que tengo querencia por los mercados medievales, taneuropeos, como si fueran un parque temático más de nuestro pasado, si bien urbanizados y con calles delimitadas sobre el asfalto pero con cierto regusto a los pilares de la tierra. Me resultan más nuestras esas movidas y especulaciones que rodeaban la construcción de  una catedral –aún se construyen- que Ikea, la Visa, H&M o Disneyland París. Con todo el tufo a incienso, pan preñao, licor café, rosquillas caseras y pachulí, e incluso aunque las brujas que venden en los puestos sean made in China.

Pero hay gente que eso de ir a comprar pulseras de plata o a ver tejedoras de rastas entre echadores de cartas, tañedores de esquila y violín, tragafuegos, tatuadores dehenna o vendedores de libros de segunda mano le parece una cutrez. Porque es que ellos son clase media. O eso les han hecho creer, aunque vivan en el cinturón obrero de una ciudad. No entiendo que con una hipoteca, un coche con tracción a las 4 ruedas, la cartera llena de tarjetas de crédito y los niños con uniforme en un colegio concertado uno se sienta ya por eso tan conservador. Y menos que no se sienta cercano o tenga cierta simpatía por esta especie de downshifters, obligados o no, de estética –y muchas veces, disposición mental- alternativa.

Los perroflautas, claro, sólo han tenido de siempre un perro y una flauta. Pero ahora, muchos tienen además un contrato basura o una beca, un título universitario, una constitución y un móvil con acceso a Internet. Lo pude ver el otro día en Sol. Y oyen a Vetusta Morla, creen en el poder de una movilización o una asamblea y saben para qué sirve una almohadilla en un tweet o lo que es el movimiento Zeitgeist. Tienen el pelo más largo que yo, que ya peino canas y soy calvo, unos saludables abdominales y –reconozco que ya no estoy por esta alternativa- cierta tendencia a mear en la calle. Básicamente, son jóvenes, aunque a algunos jóvenes les empaqueten ya de origen con el Tommy Hillfiger, la corbata o el CK underwear. Al final, creo que a mi me merece la pena haber iniciado mi vida independiente duchándome en el patio de una casa baja de la siempre resistente Vallecas antes de llegar a tener hoy mi ático duplex. Eso no me hace más conservador.

Hoy cumple 70 años Bob Dylan. Guitarrita, rizos, aguardentosismo, poesía. Seguro que algunos –esos que gritan bajo balcones azules “Esto es democracia y no lo de Sol”, como si la hubieran inventado ellos y no Pericles- sólo le consideran otro cantautor de las narices. Es que yo reconozco que aún me remuevo feliz y le encuentro cierto regusto a la letra de “I got life”, que canta el perroflauta de Berger/Treat Williams en Hair cuando exige el derecho a ser escuchado antes de ir a esa guerra que le han preparado otros. Aunque interpretando la canción se cargue la vajilla de Sevres de aquellos de las primeras filas a quienes John Lennon invitaba a “sacudir las joyas” en el Royal Albert Hall si les había gustado su canción protesta.

Algunos hablan de productividad pero no saben la productividad de ideas que puede generar un mercado medieval cuando, encima, los de los tenderetes son jóvenes, han estudiado algo sobre el sitio en el que viven y encima no les dejan hacer preguntas en las ruedas de prensa, incluso aunque hayan acabado la carrera de periodismo. Algunos otros piden, entretanto, desalojos de espacios públicos después de haber hecho campañas electorales como la de Badalona, en la que se han cosechado escaños a manta tras repartir trípticos en los que se dice directamente que “no queremos rumanos” ni “inmigrantes”…ni evidentemente esos perroflautas acampadores.  ¡Zeitgeist!. No todo es abrir una cuenta joven en un banco, aunque regalen sartenes.

Ni aunque regalaran una freidora.

http://amimeobligaron.blogspot.es/1306244503/



























Perroflautas del Canet Rock de l´any 1975. Ens vigilava l´ordre establert  
d´aleshores i el gos i la flauta ens
 l´haviem deixat a casa.-






































Més perroflautas.-











Perroflautas de Bildu.-




















Perroflauta dels anys 60´s  i aquest si que toca la flauta.-




Era Nazario Luque un perroflauta?























Hapenings Hippies , anys 60´s americans.

Els seus precursors ideológics, la generació beat dels anys cinquanta, representaren una nova manera d´entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.


Seguint una visió tolerant i no teista, un antifeixisne còsmic,  s´interessaren per les substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans dels EEUU, contra  "l´American Way of life", repudiaren implicitament els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt Whitman a "Fulles d´herba".

 Sense aquests precursors, Kerouac mor l´any 69, el moviment hippie s´anà disgregant poc a poc, convertint-se en una moda i deixant-se engolir pel capitalisme americà que al comercialitzar-ho vanalitzà allò que podia haver estat una nova forma de viure, exportable també a la resta del món.

 Recordem que aquesta generació fou la primera que apostà per acostar
l´orient i l´occident gràcies al seu gran interés pel budisme zen.- Pijus.