Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dijous, 12 de gener de 2012

ERRAMUN MARTIKORENA I EL BERTSOLARISME












Nascut a Baigorri el 1943. Va donar els seus primers passos en la música l'any 1969, quan va participar en el concurs de cant de Larzabal i va aconseguir el primer premi.
 Allà va començar la seva carrera musical però no va ser fins l'any 1978 quan va publicar el seu primer disc Baigorriko Artzain laboraria.
 El van seguir, Otsobi el 1981, Primaderari el 1986, Aire xaharretan el 1991, Olerkiaren oihartzun el 1993, Herria el 1997, Elorrieta loreak el 1999 i l'últim Kantuz Sortu naiz eta publicat l'any 2001.

 Martikorena recull en les seves cançons lletres sobre la naturalesa i la vida del poble. Durant l'any, el cantautor de Baigorri ofereix uns 40 concerts.
 En 09/2004 decidir arribat el moment de posar fi a la seva trajectòria musical.Biografia


Només amb nomenar Erramun Martikorena ve a la nostra ment la figura d'un pastor cantant a la muntanya. Va néixer a Baigorri el 1943, i des de nen va apuntar una gran afició per la cançó, però mai va tenir oportunitat de desenvolupar-la. Erramun és totalment autodidacta. La seva veu és transparent, dolça, neta i brillant.

 Va cantar per primera vegada en públic el 1974  en el poble de la Baixa Navarra de Lartzabale, en un concurs, però va ser el 1978 quan va començar a oferir recitals.

Al principi cantava a capella, sense acompanyament musical. Aquest mateix any va publicar el seu primer disc, amb el títol 'Baigorriko Artzain laboraria'.

Martikorena mai ha estat cantant professional. Ha compaginat la cançó amb la dura tasca de pastor i pagès. No ha compost amb prou feines cançons, tot i que potser la més coneguda sigui 'Maitiak galdegin zautan', la qual va popularitzar Imanol.

El principal treball de Martikorena ha estat el d'interpretar cançons populars, sobretot les d'Iparralde, per exemple 'Xori erresiñula' o 'Orik xoria', juntament amb diverses cançons del bertsolari i compositor de pastorals de Zuberoa  Etxahun Iruri.


Ha cantat també cançons de Salvador, Xabier Lete i Mikel Laboa.

La seva entranyable veu ha arribat als quatre punts cardinals d'Euskal Herria, i la seva personalitat tranquil · la i assossegada ha fet que sigui volgut a tot arreu.
 Fa poc que s'ha retirat dels concerts. El seu últim disc, 'Elorrieta loreak', es va publicar el 2002.












" Si a un cantant basc se li pogués dir "La veu", aquest seria Erramun, que tot i no ser professional de la música, ha gravat diversos discos amb cançons de cantautors bascos, en la seva majoria.
Ell, en realitat és pastor d'ovelles, com podeu veure a la primera imatge, i no es va animar a gravar fins que un dia va guanyar un concurs i suposo que això va trencar el gel i li va obrir les portes de la fama. 
Home senzill com el sol, comparteix la sevavida amb un ramat en Baigorri, un poble de la Baixa Navarra, per aquest motiu alguns afectuosament li diuen
Baigorriko Txoria = L'Ocell de Baigorri.


Com anècdota us puc explicar ja que el conec personalment que un dia el van cridar des d'un grup de danses d'un poble proper al meu (Galdakao) perquè els acompanyés en una gira per Europa durant 15 dies i la contesta va ser: Ja us contestaré quan tingui amb qui deixar les ovelles. Bé doncs això ho va arreglar i va aparèixer a Galdakao amb una bossa, en la qual portava un recanvi de roba interior i un formatge, d'aquí el que deia abans d'home senzil
l."  (Euskaldunak)












Erramun Martikorena  a Baigorri, 2005



Erramun Martikorena a l´esglèsia de Baigorri el 2005.-











Xalbadorren heriotzean  
(lletres de Xabier Lete dedicades  al gran bertsolari basc Xalbador)


Era un amic
moltes vegades de bon cor
les ales de la poesia
versos de sentiments
el canviaren.

cantador en les places
ple de solitud.

On estás, de quin prat
pastor de Urepel
pujant pels vessants de les muntanyes
t' escapares.

trencada la tanca
alliberar la cançó
de tots els lligams
de les fronteres dels cossos
intentant ser lliure

el teu últim alè va ser
el vers més profund,
mai es poden dir
veritats tapades
el crit més fort ...
fort.....

On estás, de quin prat
pastor de Urepel
pujant pels vessants de les muntanyes
t'escapares.







Erramun Martikorena cantant Xalbadorren  Heriotzean a l´esglèsia de Baigorri el 2005. (lletra i música de Xabier Lete)


El fenòmen del bertsolarisme és únic del País Basc, perquè tan a les Illes com al País Valencià  hi han glossadors,creadors de versos, més o menys de manera improvitzada, però de cap manera amb el ressó social que han arribat els bertsolaris a Euskadi.
Els romanços, els glosats , les corrandes,catalanes d´origen popular,rural , de tradició oral, van evolucionar cap a una forma literària pròpia, però seguint un camí  diferent al del seu veí basc. En el nostre cas, segons el que jo entenc,la musicalitat dels versos van evolucionar en cançons i es van profesionalitzar, mentre que al País Basc, el vers rimat, amb ritme, resta en el seu estat primitiu amb els bertsolaris i arriban molt més  al poble per l´improvisació, la frescor,  dels temes versats que  són entenedors i molt propers a la gent. En el nostre país els esforços de gent com Jaume Arnella fan que encara no estigui tot perdut:   Romanço d´Internet
El mecanisme del bertsolarisme, sembla, salvant les distàncies, al dels rapers americans d´avui dia.
Escoltant la veu d´Erramun Martikorena, enganxosa per lo melangiosa que és, vaig interesarme per saber més coses sobre ell, sobre la música basca i sobre el bertsolarisme. Encara que Erramun no és un bertsolari, beu de les  seves fonts i  del seu esperit.


A casa nostra, Sebastià Bardolet, de la Camerata de Música Tradicional, ja desapareguda, actualment formant part de la Nova Euterpe, és per mi, amb la seva veu de tenor, el nostre Erramun català. Pijus.






Bertsolarisme avui, alguns retalls:












espiadimonis

diari de camp d'una catalana al país dels bascos

diumenge 6 de febrer de 2011

La gran cita. Apunts sobre el bertsolarisme.

Molts pobles han tingut i tenen literatura oral. Entre la comunitat euskaldun aquest tipus de literatura ha aconseguit una gran popularitat.
Una de les seves principals característiques és que es fa de manera improvisada.  Són els anomenatsbertsoak...possiblement van començar com a jocs d'enginy de caràcter popular i mica en mica van anar professionalitzar-se. En aquestes terres són la gran senya d'identitat de la comunitat. Es fan concursos a totes les festes populars i cada quatre anys, com si fos una olimpíada, hi ha una gran cita al recinte d'exposicions de Bilbao. S'omple sempre...són 12.000 persones esperant veure per on va la improvisació. 
Aquest any hi he pogut assistir, gràcies als meus contactes personals. Va ser difícil passar desapercebuda, però ho vaig aconseguir. Quina gran oportunitat per veure a aquesta tribu en el seu medi. Poques vagades es senten tan segurs com en aquest entorn. Aquí segur que tothom sabrà la llengua, no hi ha dubtes. Els euskalduns es relaxen i són feliços, envoltats dels seus. 
Petita descripció de l'esdeveniment: 
Una gran cua a l'entrada. La gent somriu. No hi ha número de seient, conforme vas entrant has de triar el millor lloc per seure. Poc a poc es va omplin. Estarem junts unes 8 hores. Després d'unes hores, amb ja tothom a lloc, comença l'espectacle. Hi ha 8 participants, que han guanyat els corresponents concursos regionals. Són gent coneguda, alguns fa forces convocatòries que es presenten. Andoni Egaña, per exemple, ha estat el guanyador els darrers 4 concursos. Un altre, Amets Arzallus d'Iparralde, és un noi espigat que ha arribat a finalista i probablement guanyarà en alguna ocasió. N'hi ha més. Ara no recordo els noms, però tothom els coneix. Formen part de la vida quotidiana d'aquest poble. Escriuen als diaris, surten al canal de televisió i estan a les places majors en dies de festa.
La presentadora proposa els exercissis: s'ha de parlar sobre un tema, en la melodia proposada, les rimes també poden estar fixades d'avant mà. A vegades s'ha d'imporvisar una conversa amb un altre concursant.Hi ha opcions molt variades.
L'exercici estrella és l'anomenat "de la presó". Es presenta un mateix tema tots els concursants. Uns estan "a la presó" i no poden sentir els exercissis de la resta.  És una bona manera per comparar habilitats.
Els poemes tenen, en moltes ocasions, contingut polític. Aquest entorn és un dels pocs on encara hi ha llibertat d'expressió. Pocs tabús no es trenquen.
El més emocionant són els segons posteriors de que la presentadora proposi el tema...els segons abans que el concursant comenci a rimar. El silenci i el respecte a la sala és molt bonic.
M'ha agradat l'experiència. Conclusió: És una homenatge a les paraules. De nou la pregunta: que es pot esperar d'un poble que s'emociona per unes paraules ben rimades?
Qualsevol cosa...

Segona conclusió: Un cop més la comunitat castellana resta al marge de tot això. No saben com funciona, no conèixen les grans figures, ni d'abans ni d'ara. Corre el rumor que és una cosa complicada...però res més.

P.D: Per primera vegada en la història dels concurs va guanyar una dona. Maialen Lujanbio. La plaça es va posar dempeus...quina gran notícia! 


























TXAPELKETA NAGUSIA: FINALAPERFIL

La hija del viento

CONSIDERADA UNA DE LAS MEJORES IMPROVISADORAS, LA HERNANIARRA ES UNA VELOCISTA DE LA PALABRA

CONCHA LAGO - Lunes, 14 de Diciembre de 2009 - Actualizado a las 07:30h
Maialen Lujanbio en su actuación en la final (EFE)


·BILBAO

con treinta y tres años ha espoleado los estereotipos, ha dado una patada a los mitos y se ha lanzado a la sima más profunda y difícil, subiendo luego a la cúspide de la montaña sin dobles saltos mortales. Definida como una de las mejores improvisadoras de la historia, esta hernaniarra cree que la mujer todavía avanza a trompicones en el mundo del bertsolarismo donde ella da ya zancadas a ritmo de oro olímpico.

Como buena hija del viento y consumada velocista, capaz de disparar palabras cómplices que lleguen directas al corazón, se declara tímida aunque luego mire a los ojos a su interlocutor. Incapaz de hacer teatro, ni de ser maga, titiritera o payasa, subirse a las tablas no le garantiza la extroversión. Por eso, cuando se expone y canta, asegura que lleva puesto el disfraz de bertsolari. No tiene nada que ver con su miedo al riesgo, ni con su deseo de apostar fuerte sino con "la legitimidad para arriesgar de las mujeres", declara. Es aquí uno de los escasos momentos en los que exhibe su discurso feminista, ése en el que a priori los hombres están legitimados para bromear, meter la pata y hacer el ridículo... pero que es un terreno vedado a una mujer que quiere entrar en un plano público y competir con los mejores, obligada a hacerlo mejor que bien porque siempre se le exige el doble.

A las hijas del viento tampoco les importa la indumentaria para saltar a la pista. Da igual llevar pearcing, txapela, tacones o minifalda, lo importante es echar buenos versos. Licenciada en Bellas Artes, su vida se sufraga picoteando de aquí y de allí, cobrando un poco por las actuaciones, realizando encargos, traducciones, versos escritos y recogiendo documentación y contrastándola. Pero ahora, con el refrendo de saberse la mejor, de saberse la única mujer que ha batido en duelo a Siete magníficos y les ha ganado, acumula ya todos los números para costearse su porvenir sin picoteos.

A metro y medio del suelo podría parecer que levita pero sólo hace su trabajo sin estar subida a ningún púlpito. Ejerce su ministerio sin miedo escénico, sin vértigo que le haga girar un pabellón con 14.000 espectadores y conquista a la parroquia sin homilías pero con mensajes llenos de contenido. Una mensajera de la palabra, capaz de disparar argumentos dialécticos en pocos minutos delante de miles de personas. Por eso la hija del viento es una deportista de elite pero es también esa funambulista de la palabra que se columpia en cada letra y hace el pino-puente en cada sílaba. A veces, asemeja una maratoniana que bate en largo recorrido sus argumentos y otras, recuerda a una sprinter alcanzando la meta en el momento dialéctico justo y preciso.


Pero llegar hasta aquí y tocar el cielo con las manos no ha sido un sprint sino una carrera de fondo. Doble campeona interescolar de Gipuzkoa (1991 y 1994) y ganadora del certamen de Gabiria Osinalde Saria en 1992, rápidamente se hizo un hueco en las actuaciones más importantes. A pasitos cortos y a zancadas ha endurecido su cerebro y ha ejercitado sus músculos mentales. Ver mundo también le ha ayudado y, pese a su juventud, es ya una empedernida viajera que ha hecho algunos de los viajes de Pangea, habiendo visitado Estados Unidos, Argentina, Jordania, Rusia o Australia.

Ayer a su ama, a Ixiar Zugasti, le pasaría como una flecha aquel día en el que Maialen participó por vez primera en el Campeonato Nacional en 1997 llegando a la final, o aquel otro en el que fue subcampeona (Txapelketa Nagusia 2001) después de jugarse el primer puesto en un mano a mano con Andoni Egaña.

Modelo de entendimiento entre generaciones, a lo largo de estos años, Maialen Lujanbio ha acreditado ser joven pero sobradamente preparada e irrumpe con energía en un mundo que revitalizó Xavier Amuriza, uno de los grandes responsables del resurgimiento de los bertsolaris en la década de los 80. Con los años y con el trasfondo del gran campeonato realizado en 2001, han aflorado también sus cualidades más sentimentales, descriptivas, en bertsos de larga métrica bien desarrollados, lo que sin perder la frescura de razonamientos inicial, la ha convertido en una bertsolari completa y en una dama que desde ayer luce, por méritos propios, la txapela.


Alguns bertsolaris:


 Un dels més grans bertsolaris de tots els temps ha estat Xalbador:




Xalbador. Bertsolari. Nació en Urepel (Baja Navarra) el día 19 de junio de 1920. Pastor en su pueblo natal debe su sobrenombre a su caserío, Xalbadorenea. Murió de un ataque al corazón el día de su homenaje en Urepel el 7 de Noviembre de 1976.


Xalbador, el más famoso pastor de Urepele (Iparralde - Pais Vasco-Francés-), sintió desde muy joven la pasión por el bertsolarismo. Tenía una facilidad increible para aprender canciones. Se animó a la improvisación en un desafío. Tras escuchar varios bertsos en la taberna, pensó que él podría ser capaz de hacer lo mismo. El primer bertso lo cantó pidiendo permiso para entrar.

Conoció al que sería su inseparable amigo y compañero de plaza, al inigualable Mattin, después de la Segunda Guerra Mundial, en el certamen que organizó el médico Hernandorena en Donibane-Lohizune. Después que aquel memorable día, y siempre que su trabajo como pastor se lo permitía, actuó infinidad de lugares, recorrió Lapurdi y Nafarroa acompañado de Mattin y Zuberoa con Etxahun-Iruri.

Xalbador no tenía rival a la hora de expresar sentimientos o contar sucesos. Así lo demostró en el Certamen de bertsolaris de Euskal Herria que se celebró en 1967 en Donostia, cuando el público comenzó a silvarle, al oir que se concedía el segundo premio.

Siempre admiró la afición al bertso que se respiraba en Hego Euskal Herria y la pasión de los oyentes por su condición de vascos. Xalbador sólo comenzó a ser reconocido en su Urepel natal cuando le llegó la hora de los homenajes, pero lo que asombró a más de uno fue la cantidad de personas que acudió desde todos los rincones de Euskal Herria a mostrar su admiración por él.

En su libro Odolaren mintzoa encontraremos bertsos que nos enseñan el verdadero y completo rostro de Xalbador, bertsos cuyo valor va más allá de un simple análisis sociolingüístico.





Un quadre on es poden veure varis bertsolaris.


Andoni Egaña


Amets Arzallus d´Iparralde

Julio Soto campió de Navarra



Maialen Lujanbio, actual campiona.-


Els set magnífics amb Maialen Lujanbio, actual campiona i única dona que ha guanyat el campionat.
Bertsolaris abans i ara





Bertsolarisme en estat pur.-


EL CARTELL:




























La tradició oral dels bertsolaris, improvisadors de versos en euskera, és tan viva que el 2009 es va omplir un pavelló amb 14.000 seguidors enfervorits (alguns dels quals van plorar d'emoció) per veure el  combat entre els millors especialistes. Un documental explora i dóna testimoni, des de diferents perspectives, d'aquesta tradició tan viva. 

Sinopsi

Una de les tradicions més antigues d'Euskal Herria són els concursos d'improvisació de versos en euskera. Els participants reben el nom de 'bertsolaris' i creen autèntiques obres d'art a partir d'idees nues. És una activitat artesanal però, a la vegada, molt popular. Ho demostra el fet que als campionats bascos arriben a reunir-se més de 14.000 persones les quals aposten per quin dels vuit 'bertsolaris' finalistes tindrà la inspiració de part seva. Encara que, a més de la inspiració, cal talent i passió per la cultura del país.

Títol original: Bertsolari

Direcció: Asier Altuna

País: Espanya

Any: 2011

Data d'estrena: 14/10/2011

Durada: 90 min.

Repartiment extès: Miren Amuriza, John Miles Foley, Maialen Lujanbio, Jon Sarasua, Joseba Zulaika

Guió: Asier Altuna

Web: www.txintxua.com

Distribuïdora: Golem Distribución

Productora: Etb (Euskal Telebista), Txintxua Films

Veure fitxa tècnica ampliada

Guió: Asier Altuna

Música: Pedro Barbadillo

Fotografia: Gaizka Bourgeaud

Muntatge: Laurent Dufreche


























Andoni Egaña



















2 comentaris: