Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 15 d’abril de 2012

Quan Barcelona portava barret

" Estimo impossible donar idea a les noves generacions del despropòsit que suposava no cobrir-se el cap. Amb barret o bé amb gorra, tant li feia. En comparar l' ahir amb l' avui, en glossar l' evolució del vestit a través dels anys, tots tendim a referir-nos al capell i a silenciar la gorra. El barret resulta més airós i més representatiu.
Així i tot, ben bé tres quartes parts del cens masculí local no l' usava, puix es protegia la clepsa amb la proletària gorra, que era el casquet popular, en oposició al capell, usat per la mesocràcia i el senyoriu. La divisòria era tan evident, que nosaltres, de menuts, posats a referir-nos a un individu amb el qual ens havíem topat (..), dèiem "un senyor" si portava barret, o bé " un home" en cas de cofar-se amb una gorra. (..) Barret o gorra, semblava una indecència prescindir-ne."
" Al Passeig de Gràcia, on la gent presumida rondava amunt i avall, a la manera dels carrers majors pobletans, els passejants s' encreuaven una infinitat de vegades i les barretades anaven en doina. A l' estiu, la dansa dels canotiers no cessava, en homenatge sobretot a les dames, i si aquestes acomboiaven noies casadores, la salutació s' eixamplava, el capell volava més amunt. (..)
La barretada era una molt expressiva mostra de respecte, malauradament passada a la història, substituïda per un adust cop de cap i un bullegueig de llavis que es presten a tota mena d' interpretacions. Tant poden significar " vostè ho passi bé " com " mal llamp te mati". Quan algú em demana les raons per les quals, a l' hivern, em cobreixo el cap, responc que per a poder descobrir-me'l quan trobo una persona mereixedora 

d' admiració o afecte." 



Sempronio "Quan Barcelona portava barret" Selecta 510  pàgs 7,8 i 11 .-


En aquesta  entrada, amb un  títol tret d'aquest llibre  de Sempronio , em serveix  d' excusa per retratar  i posar a l' abast de tothom, uns personatges, uns textos, unes actituds d' aquella Barcelona culta i  bohèmia d' abans de la Setmana Tràgica en que les tertulies a l' Ateneu Barcelonés  i les colles d' amics, com les del grup de " Joventut", omplien la vida literària i artística  de la Barcelona del 1900.


 D' aquest  període històric , del que sembla que
 n' estic enamorat, intento treure'n els moments bons: 
 Unes sensacions, que com a bon romàntic que sóc, imagino , el caliu i la tranquil.litat  de les tertúlies, d' uns joves i no tan joves,  per transmetre unes idees, uns pensaments. 

M' interesa aquest glamour, encara que sóc conscient que només a l' abast d' una minoria, però s´ha de dir que no tots ells  es podien comparar en rendes.
El que si que tinc clar és que hi havia, al menys en aquell moment, una efervescent il.lusió per compartir-ho.-   Pijus.-


El primer gran mestre d' aquesta generació és sens dubte:













Pompeu Gener i Babot

Barcelona, 1848 — Barcelona, 1920

Fill d'un farmacèutic barceloní, tingué una formació científica sembla que es doctorà en ciències naturals (1875), cosmopolita viatjà sovint per diversos països d'Europa, una vegada amb Apel·les Mestres (1874) i progressista es vinculà al republicanisme federal durant la revolució del 1868 i participà, encara el 1880, en el Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall. Residí llargues temporades a París, on publicà el seu llibre més famós, La Mort et le Diable (1880), amb pròleg d'Émile Littré. 

Fou també a París on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns molt sovint a través d'Ernest Renan, dels quals fou en part capdavanter dins la cultura catalana: difongué sobretot un evolucionisme d'arrel positivista, radical i optimista, i un vitalisme, d'arrel nietzscheana (autor de la versió castellana El Anticristo y la moral ascética, 1903), que es definia en oposició a la moral cristiana i que il·lustrava amb teories sobre les races i les cultures, no sempre coherents i rigoroses.
 Col·laborà en nombroses publicacions (entre altres, L'Avenç,Revista ContemporáneaL'Esquella de la Torratxa i, sobretot, Joventut) i publicà uns trenta-cinc títols de molt divers gènere i qualitat, entre els quals es destaquen obres doctrinals, comHerejías (1887), Literaturas malsanas (1894), que suscità una polèmica amb Clarín, Amigos y maestros (1898), Inducciones (1901) iCosas de España (1903), obres burlesques, com Los cent consells del Consell de Cent (1891), una de les més populars, obres de teatre, com Senyors de paper! (1901-02) i L'agència d'informes comercials (1905), i narracions de tema històric, no exemptes de tesi, com Dones de cor (1907) i Pasión y muerte de Miguel Servet (1909).





Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, 1891.
Obra de Pompeu Gener amb el pseudònim de J.M. Buscaengrunas.-








Literaturas Malsanas, 1894 de Pompeu Gener.-



 Hàbil periodista, subratllà amb més voluntat d'audiència que responsabilitat cultural els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar amb èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes. Aquesta actitud li restà credibilitat en el món de la cultura, que el respectà inicialment pel seu caràcter renovador i li proporcionà una gran popularitat; amb el temps l'anà reduint, però, a la figura simpàtica i innòcua de la bohèmia barcelonina que tothom reconegué amb l'hipocorístic de Peius (GEC)




Francesc Pujols i Morgades (1882-1962).-

" Stetson, com tots sabem, és el cèlebre barret que fa més de trenta anys que manté l' hegemonia de la moda sense que cap altra forma l' hagi pogut derrotar. És el més perdurable gràcies precisament a la forma, i de vegades és el més difícil de trobar. A Barcelona es passen temporades que no se'n troba ni un, fins que en tornen a venir.
Durant una d' aquestes temporades, Francesc Pujols va voler renovar el que duia, que ja era vell. A cap barretaire no en trobava. Finalment va anar a can Tusell, considerat un dels millors barretaires de Barcelona. En Tusell li va dir que el podia servir, i li presentà un barret completament diferent de forma.
-Això no és això- va dir en Pujols.
-Sí- va respondre el barretaire-; és això, però de forma diferent.

" Anecdotologi de Francesc Pujols" a cura de Isidre Clopas, pàg. 35 , Duxelm.-


Francesc Pujols i Morgades recorda gran quantitat d' anècdotes sobre en Peius totes recollides en el llibre  "Per ell mateix" escrit per Artur Bladé Desumvila. Les penjo totes, per la claredat de les paraules del gran filòsof català i per el retrat que ens fa d' aquesta Barcelona  que portava barret:

Pàg 217-218-219-220-221

“ (..) crec que li haig de parlar d’ una de les personalitats més rellevants en aquest sentit, i en molts d’ altres, que ha produït la nostra terra, o sigui de Pompeu Gener, homes de gran cultura ( tenia dues o tres carreres), notable escriptor i humorista, filòsof de l’ escola positivista i català universal.


 Jo el vaig conèixer, no pas a l’ Ateneu, que ell no freqüentava gaire, sinó al Lyon d’ Or, on jo anava sovint a pendre cafè, després de dinar. Aquest establiment, per la seva decoració espectacular de sala-menjador de castell, mig feudal, mig renaixentista, mig figa, mig raïm, com si diguéssim,amb la seva llar monumental, els tions, els plats antics,les panòplies, el gran faristol, etc, venia a ser el tipus del cafè literari de principis de segle, ja que, amb el mateix nom i amb una decoració per l’ estil  n’ hi havia a París, a Madrid, a Bilbao i en altres ciutats d’ Europa.”

“ Pompeu Gener, en Pèius com li deien familiarment, venia algun cop a la nostra taula, amb els ulls encara inflats perquè acabava de deixar el llit, i dinava amb qualsevol  cosa. Ell era molt més gran que nosaltres i ja devia sobrepassar la cinquantena, però a causa de la barba i del bigoti que es feia tallar estil Henri IV, un rei que ell admirava i anomenava  “ el nostre Enric”, semblava una figura del Renaixement i un home sense edat.

De jove, havia tingut la mania d’ assemblar-se al famós marquès de Pescara i per arrodonir la semblança, s’ exhibí en un dels pomposos balls de disfresses que tenien lloc al Liceu, a finals del segle passat, vestit com el noble italià, amb casaca i armament autèntics.
 Sempre, però, àdhuc quan anava pel carrer amb roba normal tenia l’ aire d’ un personatge del segle XVI, perquè encara que es cofés amb un capell de forma anglesa, aquest capell, en el seu cap, semblava d’ aquella època, i amb l’ abric li passava una cosa per l’ estil, ja que se’l posava sobre els muscles, de gairell, a tall de capa, que eixamplava amb els braços, i com que duia bastó, li’ n sortia la punta per sota com si fos l’ espasa. El tipus també l’ acompanyava perquè era de bona talla, una mica ple i camaprim, (..)"

“ (..) Esperit brillant, des de molt jove, i de pensament sistemàtic com el meu, encara que per altres viaranys, s’ afilià molt  aviat a l’ escola positivista, per bé que el seu  mestre, més que no pas Auguste Comte, el fundador de la doctrina, fou  Littré, el sant Pau del positivisme.”
“ Per això, en tant que pensador, l’ obra capital del català és La mort i el diable, publicada primerament en francès amb una lletra-pròleg del propi Littré, encara que, segons l’ opinió autoritzada de l’ amic Moragas, es tracta d’ un pastitx escrit pel mateix Pèius.”

“ A desgrat del contingut modern i fins, si es vol, científic, de la seva formació i dels seus llibres, Pompeu Gener sabia exposar els seus pensaments amb estil clàssic, de manera que també en això semblava un humanista rediviu, com si aspirés a resumir, en la seva cultura, tota la història de la civilització; i per bé que estimava la nostra terra amb un veritable amor, va escriure molt més en castellà que en català, amb la particularitat que, de vegades, parlava de la nostra llengua i de Catalunya en to humorístic per a burlar-se dels  intel.lectuals arcaistes que aspiraven a ressucitar el català medieval que ell coneixia tan bé com aquests, tal com va demostrar escrivint la seva coneguda paròdia Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, imprès en lletra gòtica i en paper d’ estrassa, d’ acord amb la tònica de l’ obra, on figura aquest dístic que, com tants d’ altres, va ser popular:

Diners fan tort, diners fan dret,
e  fan furgar c.. ben estret

Després de la c hi ha un asterisc, i la nota corresponent, al peu de la pàgina, explica: “ Aquí hi ha un forat “. Aquesta mena de llicències eren pròpies d’ una època  en què regnava, amb certes limitacions,la llibertat d’ impremta, i Pompeu Gener, una vegada, arribà a extremar tant  la nota ( amb un article) que li valgué un procés. “

 “ (..)  Pompeu Gener va ser el capitost de la colla  que publicava la revista Joventut que, com l’ Avenç, contribuí a l’ europeïtzació de la nostra cultura. Els seus elements més actius, Vilaregut, Emili Tintorer, Lluis Via, traduïen obres franceses d’ alta volada que contrastaven amb el casolanisme de les vernacles, o de gran contingut poètic com Cyrano de Bergerac, la millor, potser, de totes, almenys des del punt de vista de la traducció , en la que figuren aquests  versos;

“ Son los cadetes de la Gascuña
que a Carbón tiene por capitán. “

que aviat es convertiren en aquells altres:

“Son los cadetes de Cataluña
que  a Peius tienen por capitán. “

“ (..) Però això era de mal gust segons els intel.lectuals i catedràtics catalanistes reaccionaris que, en el fons, no li perdonaven les seves idees, ni els seus bons mots, ni les seves paròdies, ni tan sols la seva figura, ja  una mica tronada en els seus darrers temps. Val a dir que ell tenia tendència a exagerar la seva originalitat natural, com exagerava els viatges que havia fet, el nombre de les llengües que coneixia, la importància de la seva cultura i dels llibres havia llegit, fins al punt que en les seves targetes, sota el nom, hi feia constar: 

Sabio catalán.

 Així barrejava la realitat i la fantasia i en treia emulsions, potser perquè químic o farmacèutic, en què ja no era possible de separar la veritat de la mentida, sobretot quan parlava, però sempre tenia gràcia i només del que va dir, si hagués estat recollit, n’ haurien sortit una colla de llibres curiosíssims. 

Jo he oblidat, com és natural, moltes de les coses que em va explicar, però recordo, ara per donar-li una mostra de la seva conversa, que afirmava seriosament que era íntim amic dels personatges més importants d’ Europa i , entre ells, del princep de Gal.les i del rei de Bèlgica, amistat que va proporcionar-li l’ honor de ser invitat a una recepció, donada a París, per homenatjar el monarca belga i  a la qual van assistir altres princeps i reis:

“ En ser al vestibul del palau de l’ Elysée  on va tenir lloc la festa, deia Peius, em vaig emocionar en veure els mantells i les corones que hi havia al penja-robes “

Contava també que havia estat  amant de la cèlebre actriu Sara Bernhardt i es gloriejava dels viatges que havia fet, acompanyant-la un any arreu del món.

“ No cal dir, afegia,  que vaig patir molta calor i molt de fred, però de fred mai no n’ he sentit tant com a Noruega. Mireu com devia anar que  ens haviem de beure l’ aiguardent a llesques “. Deia, en fi, que havia participat en diverses revolucions al costat, naturalment, dels lliberals, com la que ell anomenava “ Jornada de les Barricades de Gràcia” , descrita amb tant d’ art i tant de realisme que, una vegada, en el curs d’ una conferència que va donar en un centre polític, un home del públic s’ aixec’a de la cadira i crid’a entusiasmat:
“ Si que és veritat; jo hi era ! “

Pompeu Gener, sense inmutar-se, davant l’ expectació general, baix’a de l’ escenari, va mirar de prop la cara d’ aquell home i, com si l’ hagués reconegut, va dir:  “ Si que hi éreu”
I es van abraçar, com si encara es trobessin al peu de la barricada, enmig de l’ ovació del públic.-

“(..) Pompeu Gener va tenir molts més admiradors a l’ Amèrica que a Catalunya, particularment a les repúbliques del centre i del sud del Nou Continent influïdes pel positivisme. No en va treure cap fortuna, però sí un renom que no va tenir mai a la nostra terra.

Durant la meva estada a Madrid, vaig conèixer un intel.lectual peruà que es deia Fabián Vacachavez el qual, en saber que jo era amic del savi, va quedar admirat i no parava de demanar-me detalls de la seva vida. Jo li vaig  explicar, entre altres coses, que ens trobàvem cada dia al cafè. L’ americà, estupefacte, va preguntar com si es tractés d’ una cosa extraordinaria: “ Pero, ¿cómo? ¿ Pompeyo Gener va al café?. En realitat, pot dir-se que no se’n movia, perquè, com que no tenia familia ni va viure mai d’ una manera regular ( dormia en cambres de mala mort), feia vida de cafè i, sobretot de nit. 
Allí escrivia i allí menjava, especialment si l’ invitaven, ja que les seves possibilitats econòmiques eren escasses i, si havia de pagar ell, demanava minestres humils que assaboria lentament i amb una gran dignitat, perquè ,de menjar, en sabia, com quan compartia, segons ell, la taula dels princeps. Jo l’ he vist ressopar, amb forquilla i ganivet, d’ una arengada crua i mitja presa de xocolata. “

“ Ultra  La mort i el diable  ( un titol imposat per l’ editor i la seva obra més llegida), Pompeu Gener va escriure alguns llibres d ‘ assaigs ( El pensamiento helénico, Herejias), milers d’ articles periodístics i diverses obres teatrals. Entre aquestes, figura L’ agència d’ informes comercials, sainet satíric representat infinitat de vegades a la nostra terra. Una altre de les seves comèdies, però aquesta en castellà, El señor ministro, va escrure-la en col.laboració amb un militar que es deia Homedes, del qual Pèius solia dir que “ estudiava per afusellat”. Un personatge d’ aquesta comèdia és una senyora que visita el ministre per demanar-li un favor i, per tal d’ obtenir-lo utilitza totes les seves seduccions. De primer, el ministre, que és un animal, no s’ adona de les insinuacions, però quan la cosa ja no pot ser més evident, vol fer el viu i adreçant-se al públic, des del prosceni, amb la mà al costat de la boca,perquè ella no el senti i com si es tractés d’ un secret, proclama :

 “ Señores, ¡ esto es pan comido ! i el públic, invariablement, es cargola.”

“ (..)  Al final de la seva vida ja en plena decadència i quan riscava de caure, encara més, en la inòpia, alguns dels amics que tenia a l’ Ajuntament de Barcelona li van donar una  “escombra”, com es deia en l’ argot lerrouxista de l’època, o sigui un càrrec al departamentde Cultura, un càrrec tan petit que ni tan sols tenia nom, però ell de seguida n’ hi va trobar un: auxiliar poliglota, magnificat  després en aquest altre: intérprete de lenguas muertas.
Com que no tenia despatx ni tan sols cadira, només anava a l’ Ajuntament a cobrar i una vegada, parlant amb el regidor a qui devia el càrrec ( crec que era l’ amic Pinilla), va demanar que li enviessin el sou a casa.”

“ (..)   No es pot negar que l’ Ajuntament de Barcelona es va portar bé amb aquest empleat, sens dubte un dels més originals que ha tingut, perquè quan va caure malalt de mort, l’ any 1919, en Ribé, aleshores cap del Cerimonial, va fer-lo portar a l’ Aliança on no va mancar de res. El malalt va quedar profundament agraït i ho va demostrar d’ una manera digna d’ ell , del gran senyor que era. Un dia d’ aquells, el rei d’ Espanya anà a Barcelona i durant una visita a l’ Aliança, acompanyat del cap del Cerimonial i altres personatges, en passar per devant del llit de l’ escriptor ( algú li’n devia parlar), s’ atura un moment a saludar-lo:  

“ ¿ Puedo hacer algo por usted?, pregunta Alfons XIII. “ Si, Majestad, haga conde a Ribé”, contestà el moribund. Aquesta és, possiblement, la millor de les seves bones dites, perquè va posar-hi no solament el cap sinó el cor.-“

Per descriure la gran figura de Francesc Pujols res millor que aquests fragments de Francesc Canosa i Ferran a "Francesc Pujols: un segle 
d' influència " :



La tertulia de l' Ateneu.-






Josep Mª de Segarra (1894-1961), un altre dels grans barretaires.-





            
" (..) afirmarà en Segarra, tot recordant la seva petjada en ell i en tota una generació:

   - Aquest home autènticament descomunal, que tant havia d' influir-me, a mi i a tots els de la meva generació, que havia d' ésser tan gran amic meu, i amb el qual havíem de consumir tants vespres i tantes matinades, jo divertint-me com un lladre amb el pantagruèlic entaulat de la seva conversa
i ell deixant passar les hores per agafar el tren de Martorell; aquest Francesc Pujols-únic en el temps i en l' espai-, quan jo el vaig conèixer a la nostra penya, era un xicot de trenta anys que semblava que n' havia conegut un milenar."


" (..) La fascinació i influx de Pujols sobre Pla, però, ja venien des de la seva joventut, des del primer dia que el va veure: 
" Pujols m'interessà perquè el vaig trobar un home desproveït de la màxima quantitat de convencions possibles " El rodamón i veterà Eugeni Xammar, cada cop que tornava a Barcelona, tampoc podia prescindir del caliu de Pujols: " Cap lloc del món no em semblava tan acollidor, tan ple d' escalf com la penya reunida cada tarda i cada vespre a l' Ateneu Barcelonès al voltant de Francesc Pujols."




Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931)
barretaire il.lustre.-





















Joventut

Setmanari —subtitulat periòdich catalanista— publicat a Barcelona del 15 de febrer de 1900 al 31 de desembre de 1906, sota la direcció literària de Lluís Via i l'artística d'Alexandre de Riquer.
Fundat cooperativament pels redactors de "Setmana Catalanista" —Oriol Martí, Joaquim Pena, Emili Tintorer, Lluís Via i Salvador Vilaregut—, als quals s'uniren A.de Riquer i Pompeu Gener, i adherit a Unió Catalanista, sostingué una política nacionalista, base del seu activisme cultural, que la féu la revista més completa i més significativa del Modernisme. Fou una rellevant tribuna polèmica dels moderns corrents estètics europeus —decadentisme, simbolisme, vitalisme, prerafaelitisme, wagnerisme— valorats per la seva capacitat renovadora del panorama cultural català. 


Hi col·laboraren, també, Antoni Busquets i Punset, Joan Brull, Víctor Català, Adrià Gual, Apel·les Mestres, Miquel i Planas, Pujolà i Vallès, Picasso, Jeroni Zanné, Joaquim Pena, Sebastià Junyent, etc.

 Amb una tipografia molt renovada, publicà diversos suplements artístics de tema monogràfic —des d'Eleonora Duse fins a L'Atlàntida— o commemoratius de cap d'any. Desaparegué quan iniciava la seva rendibilitat però en decreixia el caràcter d'avançada. Fou editada una important "Biblioteca Joventut" (1901-14), de 46 volums, amb col·leccions d'obres originals, traduccions, teatre català i estranger, secció d'esperanto i clàssics catalans.




" (..) Les relacions de Verdaguer amb el grup de " Joventut", format inicialment per Lluis Via (director literari), Alexandre de Riquer (director artístic), Pompeu Gener, Salvador Vilaregut, Oriol Martí, Joaquim Pena, Emili Tintorer, Trinitat Monegal i Lluis Marsans, es remunten ben bé al principi de gener de 1900, quan aquests intentaven de donar sortida al precedent immediat de la revista, Setmana Catalanista," 


" (..) Aquest article acaba amb l' enumeració dels col.laboradors amb que compta el suplement, entre els quals s' inclou el de Jacint Verdaguer, tot i que no hi publicarà cap text fins que " Setmana Catalanista" es transformi, un mes i mig més tard, en "Joventut"." 
"Verdaguer i Joventut": història d' una instrumentalització. de Imma Farré i Vilalta.-





Lluis Via i Pagès (1870-1940)
Director i redactor de la revista "Joventut",1900-1906.-



Xavier Viura i Rius (1882-1947)
Fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions.-

Alexandre Font i Pla (1876-1949):

Als 24 anys, el gener de 1900, es casà amb Dolors Mateu, filla de Gelida, i des de llavors, va compaginar la seva vida entre aquesta població i Barcelona. Entre el 1900 i el 1902 va publicar articles a la revista “Torrent” i, a partir de 1902, va col·laborar, des dels seus inicis al setmanari satíric barceloní “Cu-cut!” de manera continuada fins que deixà de publicar-se, l'any 1912.
Des de juliol de 1905 fins al darrer número, el 31 de desembre de 1906, va publicar la secció costumista Pàgines festives al setmanari "Joventut".
El 1910, publicà la novel·la L'Oncle Magí i, el 1912, l'any que s'estrenà com a soci de l'Ateneu Barcelonès, aparegué De la última cullita, un recull de narracions curtes de caire costumista, amb pròleg de Lluis Via. Aquell mateix any publicà Prosa lleugera. Aplech d'articles festius, que recollia una col·lecció dels seus articles.
 



Les relacions entre ells devien ser cordials com podem comprovar amb les dedicatòries  que es dedicaven.- 















" Vosté que ha acomiadat tants cafès, ¿ per què no registra avui la mort de dos altres cafès de la Rambla, el Lion d' Or i El Gato Negro ?, va escriure'm un lector en començar l' any 1954.
Tenia raó. Però el viure actual, els costums nous, engeguen cada dia al botavant tants i tants cafès, que el cronista hauria de mullar quotidianament la ploma en el més àcid dels records. Pel que a mi fa, reservo els gorigots per al dia que comencin a tancar sucursals bancàries. El tema tindrà. almenys, novetat.... "


Sempronio " Barcelona bitllo-bitllo" pàg 252.-




Els cafès , els escriptors, els artistes. Tot ha canviat d' aquella Barcelona del 1900 però val a dir que aquest Sempronio era un endeví.- Pijus.-


Visca Sempronio !! 












2 comentaris:

  1. Grans personatges però per Rusiñol tinc una passió retrospectiva irreductible, un personatge sobre el qual encara hi ha molt a dir i escriure.

    ResponElimina
  2. Si, Júlia, realment Rusiñol és un personatge diferent. Tinc les seves obres completes de la Selecta i cada vegada que l' obro noto quelcom que m' atrau molt sobretot el món que retrata a les seves pintures, però he de buscar temps per dedicarl'hi. Vull fer una entrada no gaire carregosa sobre aquell temps de la Barcelona del 1900 aprox. en que aquests personatges semblaven fora de lloc dins la tónica general. El dolç encant de la burguesia. A mi, ara, mig prejubiltat com estic i amb un barret Stetson que em vaig comprar intento fugir amb els pocs diners de les pensions d' aquest món que s' enfonsa dins la pell d' aquets personatges atemporals, individualistes, amb el seu art que els ha fet eterns per sempre.-

    ResponElimina