Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 30 d’octubre del 2012

L' Amor Líquid i els vuitanta : Alphaville

Alphaville és una pel·lícula francesa de ciència-ficció rodada en blanc i negre i estrenada en 1965.
El seu títol original en francès és Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution, va ser dirigida per Jean-Luc Godard i protagonitzada per Anna Karina, Eddie Constantine i Akim Tamiroff.
La pel·lícula va guanyar l'Ós d'Or a la millor pel·lícula en el Festival de Berlín.


L'argument del film posseeix moltes similituds amb novel·les de ciència ficció distópicas com Un món feliç d'Aldous Huxley, 1984 de George Orwell i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, aquesta última portada al cinema dos anys després per un altre membre de la Nouvelle vague, François Truffaut.
Com en totes aquestes obres, en Alphaville es mostra una societat futura de característiques totalitàries, on és obligatori sacrificar la llibertat i els sentiments per a aconseguir la felicitat i el ben comú
.













 

Síntesi argumental:

El detectiu privat Lemmy Caution arriba en missió secreta a la futurista ciutat d'Alphaville, fent-se passar per un periodista anomenat Ivan Johnson però a la búsqueda en realitat de l'agent Henry Dickson com a objectiu principal de la seva missió. Capturar o matar al professor von Braun -creador d'Alphaville- i destruir el sistema informàtic que la controla -Alpha 60- forma també part les seves intencions. 

El totalitari ordenador Alpha 60 construït pel professor von Braun prohibeix la llibertat de pensament dels habitants d'Alphaville i els nega tota expressió de conceptes individualistes com l'amor, la poesia o les emocions en general. Una de les premises d'Alpha 60 és que "la gent no ha de qüestionar-se el 'per què', sinó respondre 'perquè'". El director Godard ens presenta a l'ordinador amb una ronca veu en off que es manifesta omnipresent a tota la ciutat i que al llarg de la pel·lícula conversa en diverses ocasions amb Caution. En moltes escenes la rovellada veu és fins i tot utilitzada per fer de narradora del film.

A Alphaville, els habitants que mostren signes d'expressió d'emocions són immediatament acusats d'actuar il·lògicament, fet que implica la subsegüent detenció, interrogació i, finalment, execució. En una reminiscència del concepte orwellià de Novaparla, a cada habitació d'hotel s'hi troba una Bíblia, que de fet no és altra cosa que un diccionari permanentment actualitzat quan alguna paraula susceptible d'evocar alguna emoció és censurada i substituïda.

A resultes de la seva estricte llei, Alphaville és una ciutat inhumana habitada per una societat alienada i completament acrítica. Les víctimes del rentat de cervell d'Alphaville són una clara referència a règims totalitaris com el nazisme o el comunisme real.

Al llarg de la seva descoberta per Alphaville, l'antiheroi Caution –proveït d'una pintoresca gavardina, barret i revòlver al més pur estil detectivesc i en clara referència al clàssic cinema negre americà- descobreix dades curioses dels programes d'Alpha 60. Per exemple, que els homes són liquidats en una proporció de 50 homes per cada dona executada; o bé que suecs, alemanys i americans són els ciutadans que millor assimilen els dictats d'Alpha 60. Caution a més l'oportunitat de visitar l'anomenat Grand Omega Minus, el lloc on es porten a terme els rentats de cervell a ciutadans que tot seguit són enviats a altres galàxies amb l'objectiu de fomentar vagues, crear disturbis i propagar revoltes.

Un símbol ben incrustat i integrat al paisatge urbà de la totalitària ciutat és la fórmula científica E=mc², la qual va apareixen al llarg de tot el film i que pretén reflectir la lògica científica amb la qual Alphaville és governada.

En la seva lluita contra Alpha 60, el detectiu Caution es serveix de Natacha von Braun (Anna Karina), una programadora d'Alpha 60 que resulta ser alhora la filla del professor von Braun (malgrat que ella nega haver-lo vist mai). Com a ciutadana estàndard d'Alpahville, Natacha desconeix el significat de conceptes com "amor" o "consciència". Però aquesta situació cambia aviat quan tots dos s'enamoren i provoquen així l'aparició d'uns sentiments que introdueixen per primer cop incertesa a la perfecte ciutat creada a la imatge del racional ordenador.

En l'inevitable encontre amb el professor von Braun, Caution és invitat a quedar-se a la ciutat i, per tal de seduir-lo amb la seva proposta el professor li ofereix fins i tot una part de la seva pròpia galàxia. Caution, però, fidel als seus ideals de llibertat, es manté ferm amb la seva idea d'abandonar Alphaville ara que ha vist com funciona. Dispara aleshores al professor, tot matant-lo.

Caution incapacita seguidament a l'ordinador tot reptant-lo amb un enigma la sol·lució del qual resideix en la poesia. La clau de l'enigma que Alpha 60 es mostra incapaç de resoldre es basa en la desaparició del concepte de ciutadà individual a Alphaville, que ha sigut substituït pel ciutadà col·lectivitzat. L'enigma poètic està en gran mesura inspirat en el poeta argentí Jorge Luis Borges, igual que la introducció del film i d'altres escenes, que són extractes d'assajos de Borges.

Al final, Natacha s'adona que ella és una persona individual amb consiència i voluntat pròpia, i destrueix a Alpha 60 per haver-li negat l'existència d'aquesta faceta seva. La pel·lícula acaba amb la seva declaració de "je vous aime".





 Zygmunt Bauman 

( Poznan, Polonia 1925 ), sociòleg, filòsof i assagista polonès  a “ Modernitat líquida i Fragilitat Humana” (2003)  interpreta sociològicament el terme “ amor líquid”:

“ La modernitat líquida, com a categoria sociològica, és una figura del canvi i de la transitorietat, de la desregularització i liberalització dels mercats económics.La metàfora de la liquidesa, proposada per Bauman, intenta també expressar la precarietat dels vincles afectius humans en una societat individualista i privatitzada , marcada, cada vegada més, per el caràcter transitori i volàtil de les seves relacions.
L’ amor està en suspensió, sense cap responsabilitat envers l’ altre, es redueix al vincle sense rostre de la imatge d’ un perfil de web.
Naveguem en les ones de una societat líquida , que canvia constantment, i per tan incerta i cada cop més imprevisible, és la decadència del Estat del benestar.
La modernitat líquida és un temps incert, on els homes que lluitaren durant la  il.lustració per poder obtenir llibertats civils i desfer-se de la tradició, es troban  ara amb l’ obligació de ser lliures, acceptant les pors i les angoixes existencials que aquesta llibertat comporta ; la cultura laboral de la flexibilitat arruïna la previsió de futur. “




Ara us preguntareu quina relació hi ha entre l' amor líquid, els vuitanta, Alphaville i jo, oi ? , una mica de paciència..........................





A començaments  dels vuitanta, després de la dècada, per a mi meravellosa, dels setanta,les coses es començaven a veure d’ una altre manera. 

 De la època del post-hipisme, aquí les coses sempre arriben tard, vam passar a uns anys en que les dones es vestien de negre imitant els escarabats, el fenomen punk arrasava per damunt la melosa veu de James Taylor  i l’ individualisme i l’ autosuficiència de les persones es valoraven  més  que els “ tòpics” dels seixanta i setanta basats en l’ empatia , la solidaritat, el compartir  amb  els altres etc. 


La calidesa de la fusta dels pubs es va canviar per la fredor de l’ acer inoxidable, el ciment i el metacrilat  i la gent també es va refredar. Semblava que la parla ja no era necessària i la gent s’ aïllava més en el seu món interior com si amb això ja ni hagués prou.


Jo, per aquells anys em recorria Gràcia de dalt a baix , de vegades  amb la colla i de vegades sol, i quan ho feia sol ho feia amb els ulls ben oberts i les orelles ben atentes per observar tots els moviments socials que el barri m’ oferia. 
De vegades anava al  Casablanca  sol a veure  una peli  d’ aquelles d’art i assaig que tan m’ agradaven. Una d’ aquelles va ser Alphaville de Jean-Luc Godard, en blanc i negre ( como no), d’ acord amb els temps.

 Era del 1965 però li anava que ni pintada  als moments que vivíem, desprès de sopar  quelcom en qualsevol  bareto de la zona ,  m’ anava  al Falstaff, al carrer  Venus nº3  i allí la música omnipotent competia amb la paraula, quasi bé inexistent, el hombre lobo en París, l’ ambient totalment asèptic del local convidava a beure i a marxar ràpid, moltes vegades la gran quantitat de gent feia que dret i amb el beure a la mà no poguessis fer res més que escoltar només la conversa escadussera del que tenies més a prop.


  Les escarabatones dels vuitanta de mirada enigmàtica, com éssers per sobre del bé i del mal, sense ni tan sols mirar-te, anaven fent la seva.  Recordo que en aquells dies un home de poble com jo, acostumat   al  “ Hola, bon dia”, s’ entristia una mica molt en aquell món nocturn de  impersonalitat  asexuada. 


El concepte d’ amor líquid de Bauman , recordem del 2003, em lliga molt bé amb aquells dies passats dels vuitanta en que  jo mateix, utilitzant el terme líquid, vaig escriure alguns poemes  en els que reflectia aquells moments.  He de trobar el prospecte de la crítica de la pel.lícula  perquè  crec recordar que ho vaig treure d’ aquí. Pijus

Angoixa Lìquida

La pluja cau
i res no canvia
estèrils amors
d’ absència infinita.
Lletres i nombres, abstractes significats
sons de violència carregada
la gran angoixa és ocultada
amb subtils i mediocres procediments.
Voldria estimar-te lentament
amb naturalitat i sense presses
fruir en tot moment del encanteri
i caminar amb ell a cada instant.
La pluja cau
i tot ho canvia
mol.lècules humides
sense falsia.

Any 82.-


Cercles tancats
la gran Era,
en el no res
s’ ha esfondrat.
Individu, modernitat, autosuficiència
un altre temps ha començat.
La parla viatgera ha perdut ja tot valor
un altre temps ha començat
ple de tancats significats.

Buidor, empren el teu regnat !
Cercles tancats, buits, vacil.lants...
                         Autosuficiència ?

Oct-82



Seguint a Bauman insereixo un text d' ell que mereix la meva atenció :




" La nostra vida, tant si ho sabem com si no, i tant si ens agrada aquesta notícia com si la lamentem, és una obra d'art. Per viure la nostra vida com ho requereix l'art, com els artistes de qualsevol art, ens hem de plantejar reptes que siguin (almenys en el moment d'establir-) difícils d'aconseguir a boca de canó, hem d'escollir objectes que estiguin (almenys en el moment de la seva elecció) molt més enllà del nostre abast i uns nivells d'excel · lència que semblin estar tossuda i insultantment per sobre de la nostra capacitat (almenys de la que ja posseïm) en tot el que fem o podem fer. Hem d'intentar l'impossible. I només podem esperar, sense el suport d'un pronòstic fiable i favorable (ja no diguem de certesa), que mitjançant un esforç llarg i esgotador podem algun dia arribar a assolir aquests nivells i aconseguir aquelles metes per, d'aquesta manera, posar-nos a la alçada del repte plantejat.
La incertesa és l'hàbitat natural de la vida humana, si bé l'esperança d'escapar d'aquesta incertesa és el motor de la nostra recerca vital. Escapar de la incertesa és un ingredient essencial, si més no tàcit o supòsit, de totes i cadascuna de les imatges combinades de la felicitat. Això explica per què la felicitat << genuïna, veritable i completa >> sempre sembla trobar-se a certa distància: com un horitzó que sabem que s'allunya cada vegada que intentem apropar-nos a ell. "










dimecres, 24 d’octubre del 2012

JOVENTUT: Enterro de Mossèn Cinto Verdaguer nº 123 ( 19-06-1902 )












"Ja feia dies que mossèn Cinto estava greu, i tot Catalunya ho sabia. L'havien portat, amb l'excusa que es refés, però en realitat perquè hi morís, a Vila Joana, el casal dels Miralles de Sarrià, situat a l'altre vessant de Vallvidrera, en un indret obac i solitari que llavors era cobert d’una espessa pineda. Ho sabien els catalans en massa, i anaven seguint amb una emoció extraordinària, com jo no en recordo cap altra de semblant, el curs de la malaltia, per les noves que en publicaven els diaris, i també per rumors més o menys fantàstics que corrien de boca en boca, i que la gent s'anava comunicant arreu, a cau d'orella. 

La figura del poeta, tan combatuda pels uns i defensada pels altres, amb una passió com el nostre poble no l'havia sentida encara mai per un senzill home de lletres, ja era una figura mitològica. El seu caire sacerdotal i la lluita dramàtica que havia sostingut contra els poderosos de la terra, amb els quals, després de servir-los, havia romput públicament, en campanyes que anaven més enllà de tot el que era acostumat a casa nostra, el convertien, ben segur sense voler-ho ell, en bandera de dretes i esquerres. Un altre menys fort n'hauria sortit esclafat. Però, passada la tempesta, esmorteïts els orgulls i retornat aquell pobre capellanet fabulós a la penombra de l'altar, com un modest beneficiat de Betlem, que vivia modestament en un tercer pis del carrer d'Aragó (avui ja no existeix la casa), entre la Rambla de Catalunya i el carrer de Balmes, de tot l'esdevingut en quedava tan sols, avivada pels anys i les xacres, la resplendor misteriosa del geni.

 Per això, quan va córrer la veu que mossèn Cinto estava greument malalt, que mossèn Cinto es moria, tot Catalunya tornà a girar els ulls vers ell. I ensems tot Catalunya, en saber que l'havien dut a morir en un lloc amagat, darrera la cresta de Vallvidrera, es tornà a emplenar de rumors i a dividir en dos bàndols.

 Els uns deien que els seus vells enemics volien arrencar-li, en la feblesa de la llarga agonia, no sé quines retractacions; i els altres cridaven que calia tocar a sometent, per privar que se li fes la menor violència. Finalment, vingué la mort del poeta. I com si el fet, enlairant per damunt del nostre món petit l'enorme figura –tel qu'en lui même enfin l'eternité le change–, els fes emmudir a tots, posant-los un sanglot a la gola, les passions encontrades caigueren altre cop, i Barcelona, Catalunya en pes, sols tingué esma per a fer-li un enterrament a la mida de tot el nostre poble. 

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys cinc-cents versos de memòria. Al col·legi dels Jesuïtes, on acabava  el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura catalana, antiga o moderna, no ens l'ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d'una edició de L'Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, delCanigó (totes dues amb el text en català encarat a la traducció en prosa), fins a lesFlors del calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzilla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vegades i encara avui m’encisa profundament, com el pa arcaic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa." 

("L'enterrament de mossèn Cinto, 13 de juny de 1902", del llibre Tots els camins duen a Roma de Gaziel )









 " Quan més s' esborra
 l' Home,més s' aclareix la Idea "































GARBA ( 1905-1906) : Esquivant la censura


Garba. Núm. 02 (25 nov. 1905) 

Després de l’assalt dels militars a la redacció
del Cu-cut!, el Govern va suspendre’n la publicació
i el número 205 va haver d’esperar
fins al 28 d’abril de l’any següent per tornar
al quiosc. Durant aquest temps, l’editor va
pretendre un subterfugi consistent a intentar
continuar traient la mateixa revista amb un
nom diferent, una pràctica, d’altra banda,
ben habitual de la premsa de l’època.
Baguñà havia començat a editar la revista
Garba, una publicació d’art i literatura en
què col·laboraven Maragall, Víctor Català,
Josep Pijoan, Joan M. Guasch i altres
plomes il·lustres, però que no devia tenir
en el quiosc el mateix èxit del Cu-cut!. Així,
en el número 11, Garba canvia de format i
contingut, amb la capçalera redibuixada per
Cornet i l’estructura i les seccions pràcticament
calcades del Cu-cut!. El governador
civil de Barcelona va suspendre immediatament
la revista i el Cu-cut! va haver de
complir la seva penitència de silenci. Com
escriuen Torrent i Tasis a la seva Història de
la premsa catalana, el delicte de Garba fou
«assemblar-se massa al Cu-cut!». ( Jaume Capdevila)



Garba. Núm. 03 (2 des. 1905) 






Garba. Núm. 04 (16 des. 1905) 

Que l’època de les revistes literàries no havia pas passat a Catalunya ho provaria sobradament el nombre i la qualitat de les que havien de succeir Catalunya. I, en primer lloc, de Garba, “revista setmanal d’Art, Literatura y Actualitats”, el primer número de la qual va aparèixer, després de diverses suspensions en l’anunciada publicació, el 18 de novembre de 1905. Un magnífic cartell de Joan Llimona, reproduït després en una copiosa tirada de prospectes, l’havia anunciada. Garba ha estat empresa per Josep Bagunyà, l’editor del Cu-cut!, potser com a conseqüència del fi de Catalunya (recordem que l’administració d’aquest periòdic estava situada al mateix local, redacció dels setmanaris de Bagunyà i llibreria, del carrer del Cardenal Cassañes, 4, destinat a ésser assaltat una setmana després de l’aparició del primer número de Garba). El nou setmanari tenia 24 pàgines, del format 235 x 240 mm (setze de les quals, en paper couché) i fou imprès en primer lloc a can Giró, a partir del número 3 a “La Acadèmica” i després del número 7 a can Galve (impressor també delCu-cut!).

Obre el primer número de Garba l’article “Començament”, signat per Joan Maragall. Hi llegim: “Aquesta publicació és obra de general cultura, y és ningú menys que la pàtria catalana qui al cap de vall ha de gaudir-se’n” La presentació tipogràfica és acurada i les il·lustracions, algunes a diferents colors, molt selectes. La col·laboració literària està formada per les millors signatures de l’època: Víctor Català, Ramon Surinyac Senties, Enric de Fuentes, Pompeu Crehuet, Josep Morató, Joan M. Guasch, Joaquim Ruyra, Josep Pijoan, Josep M. Floch i Torres, etc. Les il·lustracions van signades per Joan Llaverias, Dionís Baixeras, Joan Llimona, Adrià Gual, Lluís Graner, Ricard Opisso, Apa i d’altres. El director era Josep Bagunyà. Givanel ens diu: “hem d’advertir que tota la presentació acurada i la col·laboració remarcable, va anar deixant pas (amb caricatures de Junceda i Opisso) a la publicació de “ninots de gresca y actualitats””




La transformació es féu, d’una manera declarada, amb el número 11. Cal recordar que després dels fets del 25 de novembre de 1905, la publicació del Cu-cut! estava suspesa indefinidament, i els redactors i il·lustradors, la majoria dels quals redactaven i il·lustraven també Garba, devien creure que la fòrmula del setmanari humorístic seria més popular i de més venda que la d’una revista selecta d’art i lletres. Aquell número 11, doncs, de data 10 de febrer de 1906, constava de setze pàgines a dues columnes, de format 272 x 193 mm (mateix format i presentació del semanari Cu-cut) i estava profusament il·lustrat amb caricatures de Cornet, Junceda, Apa, Opisso i Lleverias. Així com els números anteriors de Garba costaven vint-i-cinc cèntims, aquest de nou format i presentació només en costava deu, com el suspès setmanari “de gresca”.

L’aventura era arriscada i sortí malament, puix que aquell número 11 fou el darrer de Garba. El duc de Bivona, governador de Barcelona en aquells inicis de 1906, va suspendre el periòdic pel delicte d’assemblar-se massa a Cu-cut! Ja hem assenyalat, en nombroses ocasions, com aquest subterfugi de canviar el títol d’un periòdic suspès era utilitzat molt sovint, de vegades amb resultat, pels setmanaris satírics i els diaris polítics. Més endavant trobarem que, malgrat haver sortit tan malament per a Garba, fou utilitzat encara en d’altres ocasions, dintre la història de la prensa catalana
.

Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 387-388




"A una dama", preciós poema de 
 Xavier Viura

















Garba. Núm. 05 (23 des. 1905)




Garba. Núm. 06 (30 des.1905)



Notícies de societat.






Un poema de Pompeu Crehuet




Val la pena llegir-ho.
















Garba. Núm. 07 (5 gen. 1906)










Garba. Núm. 08 (13 gen. 1906)


Article d' actualitat de caire tècnic en el que la revista adquiria un aire modern i per un públic més ampli.





Garba. Núm. 09 (20 gen. 1906) 



" Empòrium "  Òpera del mestre Morera que es va estrenar al Liceu el 1906.-




Els seus detractors.-
El crític musical Miranius.-



Garba. Núm. 10 (27 gen. 1906)



" Tarraco " de Jeroni Zanné.