Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 24 d’octubre de 2012

JOVENTUT: Enterro de Mossèn Cinto Verdaguer nº 123 ( 19-06-1902 )












"Ja feia dies que mossèn Cinto estava greu, i tot Catalunya ho sabia. L'havien portat, amb l'excusa que es refés, però en realitat perquè hi morís, a Vila Joana, el casal dels Miralles de Sarrià, situat a l'altre vessant de Vallvidrera, en un indret obac i solitari que llavors era cobert d’una espessa pineda. Ho sabien els catalans en massa, i anaven seguint amb una emoció extraordinària, com jo no en recordo cap altra de semblant, el curs de la malaltia, per les noves que en publicaven els diaris, i també per rumors més o menys fantàstics que corrien de boca en boca, i que la gent s'anava comunicant arreu, a cau d'orella. 

La figura del poeta, tan combatuda pels uns i defensada pels altres, amb una passió com el nostre poble no l'havia sentida encara mai per un senzill home de lletres, ja era una figura mitològica. El seu caire sacerdotal i la lluita dramàtica que havia sostingut contra els poderosos de la terra, amb els quals, després de servir-los, havia romput públicament, en campanyes que anaven més enllà de tot el que era acostumat a casa nostra, el convertien, ben segur sense voler-ho ell, en bandera de dretes i esquerres. Un altre menys fort n'hauria sortit esclafat. Però, passada la tempesta, esmorteïts els orgulls i retornat aquell pobre capellanet fabulós a la penombra de l'altar, com un modest beneficiat de Betlem, que vivia modestament en un tercer pis del carrer d'Aragó (avui ja no existeix la casa), entre la Rambla de Catalunya i el carrer de Balmes, de tot l'esdevingut en quedava tan sols, avivada pels anys i les xacres, la resplendor misteriosa del geni.

 Per això, quan va córrer la veu que mossèn Cinto estava greument malalt, que mossèn Cinto es moria, tot Catalunya tornà a girar els ulls vers ell. I ensems tot Catalunya, en saber que l'havien dut a morir en un lloc amagat, darrera la cresta de Vallvidrera, es tornà a emplenar de rumors i a dividir en dos bàndols.

 Els uns deien que els seus vells enemics volien arrencar-li, en la feblesa de la llarga agonia, no sé quines retractacions; i els altres cridaven que calia tocar a sometent, per privar que se li fes la menor violència. Finalment, vingué la mort del poeta. I com si el fet, enlairant per damunt del nostre món petit l'enorme figura –tel qu'en lui même enfin l'eternité le change–, els fes emmudir a tots, posant-los un sanglot a la gola, les passions encontrades caigueren altre cop, i Barcelona, Catalunya en pes, sols tingué esma per a fer-li un enterrament a la mida de tot el nostre poble. 

Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys cinc-cents versos de memòria. Al col·legi dels Jesuïtes, on acabava  el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura catalana, antiga o moderna, no ens l'ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d'una edició de L'Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, delCanigó (totes dues amb el text en català encarat a la traducció en prosa), fins a lesFlors del calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzilla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vegades i encara avui m’encisa profundament, com el pa arcaic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa." 

("L'enterrament de mossèn Cinto, 13 de juny de 1902", del llibre Tots els camins duen a Roma de Gaziel )









 " Quan més s' esborra
 l' Home,més s' aclareix la Idea "































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada