Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 14 de novembre de 2012

Lorelei : Una llegenda germànica particular


A la riba del Rhin, damunt d'una gran roca, es troba l'escultura de Lorelei la misteriosa sirena que atreia amb la seva misteriosa veu als navegants, fent que s'estavellessin contra les roques.

A l'edat mitjana els navilis mercants que navegaven per les aigues del Rhin sovint col·lisionaven en aquest indret enfonsant-se i morint els seus tripulants.
Amb el pas del temps els accidents van ser tan nombrosos que va nàixer una llegenda:


La llegenda de Lorelei.


La llegenda explica que en aquell indret hi havia una sirena de gran bellesa i amb una veu encisadora que captivava als navegants amb les seves cançons, que atrets per la meravellosa veu s'atansaven fatalment al penyal. 







El poeta català Marius Torres va compondre al 1938 un poema dedicat a aquest ésser misteriós i encisador:


Lorelei

"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara, 
que tu sola tenies una límits en l'impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 
de sarments oloroses, fumejant com una ara 

dins meu! 

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau? 
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita, 
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita. 
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.– 

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta, 
més profund en la joia sonora del combat? 
Inquiet en la fosca, vivament agitat 
igual que un llit d'amor…

–Negre mar, Nit més alta,                                                                  
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç! 
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes 

si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes 
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís? 
Com una lira ronca, per la pluja de plata 
feien càlids arpegis les llargues mans del vent. 
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament, 
les branques s'agitaven, dolorosa sonata 

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor. 
La nit era tot música. Les finestres obertes 
ens diuen, de les vastes avingudes desertes, 
aquella olor de terra del vent de la tardor, 

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa, 
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa… 
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant, 
una ombra que tenia la forma del teu cant. 

Juny del 1937 / Octubre del 1938

Marius Torres   


 Lorelei era una nimfa aquàtica immortal, filla de Rin (Rhein). Durant el dia vivia a les fresques profunditats del fons del riu, però de nit s'apareixia a la llum de la Lluna, asseguda a la part alta d'un pinacle rocós, contemplant tot el que travessava el corrent. De vegades, la brisa nocturna transportava algunes de les notes de la seva cançó fins les orelles del remers, després del que, oblidant-se del temps i del lloc escoltant aquestes melodies encantades, es deixaven arrossegar fins les afilades i retallades roques, on morien invariablement.

Es diu que només una persona va veure Lorelei de prop. Es tractava d'un jove pescador de Oberwesel, que es reunia amb ella cada nit a la vora del riu i passava unes hores encantadores amb ella, embriagant de la seva bellesa i escoltant la seva seductora cançó. La tradició diu que, abans que se separessin, Lorelei li indicava els llocs on el jove hauria de donar les seves xarxes al matí, instruccions que sempre obeïa i que d'aquesta manera li proporcionaven bons resultats.
Una nit, el jove pescador va ser vist dirigint cap al riu, però com no tornava es va emprendre la seva recerca. Sense trobar cap rastre pels voltants, els crèduls teutons van afirmar que Lorelei li havia arrossegat fins a les seves coves de corall per poder gaudir de la seva companyia per sempre.





Segons una altra versió, Lorelei va seduir tants pescadors fins a la seva tomba en les profunditats del Rin (Rhein) amb els seus fascinants acords des de les escarpades roques, que en una ocasió es va enviar a un exèrcit armat a boca de nit per envoltar i atrapar-la. Però la nimfa aquàtica va llançar un encanteri tan poderós sobre el capità i els seus homes, que no van poder moure ni les mans ni els peus. Mentre es trobaven immòbils al voltant d'ella, Lorelei es va despullar dels seus ornaments i els va llançar a les ones. 




Llavors, entonant un encanteri, va atreure les aigües fins al penyal on es trobava i, per sorpresa dels soldats, les onades van arrossegar amb si un carro marí verd tirat per cavalls de crineres blanques i la nimfa es va introduir a l'instant. Uns moments més tard, el Rin va baixar fins als seus nivells habituals, l'encanteri es va trencar i els homes van recuperar el moviment, retirant-se per narrar com els seus esforços havien estat frustrats. Des de llavors no es va tornar a veure a Lorelei, i els camperols afirmen que ella segueix encara ressentida per l'afront de la qual va ser objecte, i que mai abandonarà les seves coves de corall.




 El cingle Lorelei (originalment escrit Loreley o Lore-Llei) es localitza a Alemanya a la vora del riu Rin prop de St Goarshausen (entre Bingen i Coblença), s'eleva accidentadamente i sobre una forta pendent a una altitud de 120 metres des de la franja del Rin, al qual se li denomina "Romantischer Rhein".

En les rodalies del cingle existeixen seccions del riu cobertes de pedres, amb sortints, i sectors d'aigües poc profundes combinats amb un corrent fan d'aquest un lloc perillós. El Rin és un important flux d'aigua, i en passar dels segles nombrosos mariners, especialment els desprevinguts, han perdut les seves vides aquí. A les ribes del Rhin, al costat de la gran roca de Lorelei, es troba l'escultura de la bella i misteriosa sirena. El lloc és parada obligatòria per als turistes que visiten la zona dels castells del Rhin a Alemanya i tots queden meravellats per la bellesa de l'escultura 

Em restava dir-vos que aquesta entrada no és casual, és motivada per una dona especial que vaig conèixer un dia, anomenada així, Loreley.
Liz, Eli, Elizabeth, Loreley, per tú.-
























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada