Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 1 de gener de 2013

EL FOLK-ROCK FRANCÈS I LA MÚSICA CELTA


Daniel Le Bras, Alan Stivell 
(entre d'altres), en una imatge dels bells temps.










Si el folk-rock britànic és poc conegut fora del seu país, el rock simfònic i progressiu ( Yes, King Crimson, Genesis etc) es van emportar tota la fama, el folk-rock francès, veí nostra, encara ho és més, pràcticament no hi ha cap informació en català per internet i per això m' he decidit a penjar aquesta entrada testimonial.



Continuant en els meravellosos 60'S- 70'S, però a la França rural  on les tradicions populars, conservades de sègles enrere, es mantenien intactes com l' esperit celta de la Bretanya francesa. 
Alguns fills d'aquesta França rural sentiren les veus ancestrals de la seva terra i la traduïren en música. 
Per la qualitat d'aquesta música i la dels seus autors val la pena  dedicar-li 
un espai en el meu bloc. El segell discogràfic Guimbarda va treure alguna cosa en aquells anys. Pijus
El de la dreta és una pintura de Norman Rockwell del 1927 anomenada The Stay at Homes.




Curiosament tant França com Itàlia, uns veïns propers, són bàsicament uns grans desconeguts per a nosaltres , la seva cultura musical,literària, fora de quatre no existeix. La gran màquina de propaganda anglosaxona fa la seva feina. Pijus.-

" Glen River"  (1889) de Gwendal.-







Alan Stivell
Gourin, Mor-Bihan, 1944
Nom amb el qual és conegut Alan Cochevelou, cantant i músic folk bretó.
De petit aprengué de tocar l'arpa celta antiga, i a 11 anys actuà a l'Olympia de París. S'interessà per la música tradicional celta i la féu conèixer amb els instruments genuïns. Amb la seva tasca de reivindicació popular, desvetllà el sentiment d'identitat del poble bretó i s'identificà amb tota la cultura cèltica. A partir del 1970 actuà amb un conjunt instrumental en el qual combinava els instruments antics —i l'arpa celta— amb instruments propis de la música rock, fórmula que el féu molt popular entre el jovent de tot el món. Ha enregistrat diversos discs. (Enciclopèdia.cat)






La seva personalitat i el seu treball han jugat un paper de primer nivell en la popularització de la música cèltica no només a Bretanya sinó arreu del món. Aquest paper principal és en primer lloc cronològic, ja que quan ell es va iniciar tan sols havia un únic cantant bretó, Glenmor, que cantava les seves pròpies composicions. Per contra, Alan Stivell guanya la seva primera celebritat pel seu treball a partir del repertori de música tradicional, encara que la seva obra resulta ser des del principi extraordinàriament múltiple per la varietat dels seus arranjaments i les seves creacions. A això s'afegix una capacitat de comunicació i transmissió de la seva pròpia passió, gràcies a la qual cosa ha pogut suscitar la vocació (directa o indirectament) de tot el conjunt d'artistes bretones actuals (amb l'excepció de Gilles Servat, que és més aviat hereu de la tradició de Glenmor). La seva música ha passat a ser universal per la seva notorietat, però també per la seva modernitat i per les seves influències variades i eclèctiques. Des dels seus inicis no ha cessat de tenir concerts en directe per tot el món, així com de proposar una discografia original i abundant.  (Wikipedia)



Alan Stivell al Festival de Les Velles Arades 2000
























Gabriel Yacoub i Marie Yacoub van fundar Malicorne el 1974. Van prendre el nom d'una ciutat francesa homònima, famosa per la seva porcellana. Com diversos dels seus àlbums es titulen senzillament Malicorne, els aficionats solen numerar, encara que no apareix nombre algun en la portada. En el seu primer disc, la formació inclou al matrimoni Yacoub, Laurent Vercambre i Hughes de Courson .





La combinació de guitarra elèctrica, violí , dulcimer , bouzouki i una vocalista femenina recorda immediatament a Steeleye Span , el seu equivalent anglès, el que els situa en el gènere del folk-rock. Els quatre instrumentistes dominaven dotze instruments. Els seus primers quatre discos consisteixen bàsicament en cançons tradicionals franceses, més una o dues cançons de Gabriel Yacoub i un o dos instrumentals per àlbum. Com Steeleye Span, ocasionalment canten harmonies vocals a capella. En Malicorne 4 se'ls uneix Olivier Zdrzalik, que aporta baix, percussió i veus. El disseny de les portades, amb dibuixos exuberants d'elfos i dracs, les ha convertit en peces de col leccionista.


L'Extraordinaire Tour de France d'Adelard Rousseau (1978) és un disc conceptual , que pren com a referència els viatges d'un artesà a través de França, que tenen el seu correlat en una exploració interior. És potser el més atractiu dels seus discos, amb préstecs de la música gòtica i el rock progressiu . Tant aquest disc com el següent, Le Bestiaire,contenen sobretot cançons de Gabriel, amb algunes composicions de Zdrzalik i de Courson. La gamma de sons és molt àmplia, i el grup obté ressò fora del món francòfon. En l'actualitat, compten encara amb seguidors fidels, encara que els seus discos hagin romàs descatalogats durant molts anys. Algunes seccions evoquen clarament la música clàssica, però apareixen també elements de música electrònica i gaites 


La banda arriba a tenir 12 membres, incloent en un moment determinat a Brian Gulland , del grup anglès Gryphon. El seu èxit comercial els porta a flirtejar amb el pop. Balançoire A Feu (1981) suposa una decepció per a molts seguidors del grup. Els Cathédrales de l'Industrie (1986) s'obre amb un tema èpic de folk-rock. Un dels altres temes, Big Science 1-2-3, recorda a Peter Gabriel , Laurie Anderson o Gary Numan. Poc després, el grup es dissol.










Després se una reputació a França, Malicorne va realitzar una gira per la Canadà francòfona. El disc En Public (1978), gravat en viu a Mont-real, deixa clar que no eren només un grup d'estudi. Van tocar en més de 800 locals a Amèrica, Canadà i Europa, però mai a Anglaterra. Fins a 1990, Gabriel i Marie no van posar un peu en aquest país, en ocasió d'un concert poc publicitat a Londres. Totes les cançons del grup estan en francès, amb excepció d'unes poques paraules en anglès en el seu últim disc. Gabriel i Marie segueixen en actiu. Durant molts anys ha resultat difícil trobar els discos del grup. Les coŀleccions Quintessence, Legende i Vox donen idea de la riquesa de les seves gravacions. El 2005 es va publicar un recopilatori de les cançons de Malicorne cantades per Marie, Marie de Malicorne. (wikipedia)



Daniel Le Bras fundador i ànima del grup Dan Ar Braz és un artista que inspira respecte pel seu talent i sensibilitat. 
Reconeguts pels estudiosos i desconeguts per al públic en general, és sobretot, un artista discret.

"Sempre he tingut una mica de mar i una mica de terra", ens diu el músic.


Dan Ar Braz és un dels meus preferits, sobretot el seu disc "Acoustic", una meravella, per això hi posat tres en comptes de dues cançons. La seva vessant de rock progressiu barrejada amb la tradició cèltica li dona un caire totalment viu i modern.














La seva carrera va començar en la dècada de 1960, i va formar part de diverses formacions combinat amb treballs en solitari amb molt èxit en les dues dècades posteriors. 

El 1993 fundà "L'Heritage des Celtes", format per uns 75 músics, debutant en el gran Festival de Cornouaille de Quimper, en un xou on es va fusionar la música tradicional i sons moderns.

Van gravar un disc amb el qual van vendre 100,000 còpies. El 1996 representen a França al Festival de la Cançó d'Eurovisió a Oslo. Van portar el tema Diwanit bugale en bretó (cas únic en la història del festival), una gran composició de clar so celta. 

La versió per al directe d'Eurovisió va haver escurçar un sol de gaita per excedir el temps permès. El 1998 van guanyar el premi al Millor Àlbum Tradicional de l'Any en els premis Victoires de la musique per "Finisterres". El grup es va dissoldre el 2000 després del Festival Intercéltic de Lorient. Donen Ar Braz  va continuar la seva carrera en solitari.




Les properes dates del seu Tour:
 El 31 d'octubre a Trégunc , 2 de novembre a Quiberon , el 18 de gener de 2013, Hendaia , el 26 de gener a Nantes , el 15 de febrer a Equeurdreville , el 15 de març i 16 de març a  Athis-Mons, el  6 d'abril  a Caen , el 13 d'abril a Lille Guingamp  i el 16 d'agost a Saint-Loup. 
La Bamboche és un grup francès de música folk originari de  Lió, totalment amateur en els seus començaments, a l' any 1972.
El grup va ser un dels capdavanters de la música popular framcesa, al costat de Malicorne i Melusina. Interpreten  un repertori centrat en les regions del centre de França, amb un acústic tradicional fins el 1978. Desprès vingué l' electrificació del seu so, al estil Malicorne, sense renunciar a les seves balades i al seu origen folk.



Els seus components:

Jean Blanchard
Jacky Bardot
Bernard Blanc
Jacques Mayoud





























La Bamboche.-













Autentica raresa de l'escena underground folk francesa dels '70, amb Jean Christophe Graf, compositor i guitarrista al capdavant, inclòs en un dels llibres de Hans Pokora amb una raresa de quatre estrelles. Aquest primer àlbum de Dandelion es va editar el 1979 com premsatge privat amb un tiratge de 300 còpies. 
So amateur i totalment casolà que li dóna al disc una atmosfera especial. La acústica de "La Farfalla" amb veu femenina cantant en italià és una delícia, així com "Sometimes", el atmosfèric tema que obre el disc amb prominent òrgan i enganxosa tornada. Una autèntica delicatessen. Pijus.-







El grup de flok francès Dandelion     (dent de lleó) amb el disc del mateix nom, 1979.-









Gwendal va néixer el 1972 per iniciativa de Jean-Marie Renard, guitarrista i director en el seu debut, arran d'un fons musical creat per Alan Stivell. 
Renard va reunir a cinc amics músics de diferents cultures musicals (clàssica, jazz, folk, rock) al voltant d'una passió comuna, la música celta, per formar el grup. En aquest moment van sorgir a França nombrosos grups inspirats per la música tradicional bretona i irlandesa. 




Gwendal es distingeix des del principi per l'elecció del que marcarà la continuïtat del seu estil al llarg de la seva carrera: una música melòdica que barreja influències tradicionals amb arranjaments rítmics i fortament influenciats per les modernes corrents musicals de diferents les edats: el jazz , el rock ...





 La discografia de Gwendal consta dels àlbums "Irish Jig" (1974), "Joe Cant s Reel" (1975), "Rainy Day" (1976), "Les Mouettes s'Battent" (1979), "Gwendal en Concert" (1981), "locomoció" (1983), "Danse la Musique" (1985), "Glen River" (1989), "Pa ha diskan" (1995), "War-Raog" (2005).     (Manticornio)
Com es nota que  és el meu preferit, oi?.


Cinc temes, del per a mi, el seu millor album, "Glen River" (1989), guanyador d' un premi a la seva França natal.-

























 Durant les seves tres dècades d'existència, Gwendal ha sofert molts canvis de músics que acompanyen l'evolució del grup. El flautista Youenn Li Berre, actual líder, és l'únic membre natiu de la banda. 
























D'esquerra a dreta a Ortigueira: 
J. Guéguen, P. Sarton, L. Mesnil, D. Rusaouen, Y. Le Berre, J-C. Philippe.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada