Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 22 d’abril de 2013

Dedicat a Ada Colau i a la causa dels més febles


























EL CANT DELS QUE PLOREN

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples 

i dels palaus sumptuosos!... 
Ciutat plena de luxe i de misèria !. 
En l’ hora xafogosa del mig dia 
sembles com morta. 

Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden 
els darrers passejants ja no s’ albiren 
i els superbs carruatges ja no avancen.
 
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples.... 
Que en guardes a dins teu de records dolços 
i de records de pena ! 

Allà, en aquell racó, sota dels arbres 
del passeig solitari, hi han els nòmades, 
els pobres oblidats, que tot adormint-se 
esperen les despulles 
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen 
mentre ells s’ arrosseguen. 

                                                I per damunt 
dels palaus sense sorolls i sense vida 
el sol cau a plom com castigant-los..... 
i els que esperen menjar, davant sa porta 
suen la sang i l’ aigua. 

I d’ aquells grans carrers tan solitaris 
el plor dels que pateixen puja, puja 
com el fum de les negres xemeneies... 
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols 
que un jorn cauran sobre les testes 
d’aquells que en les taules, luxurioses 
donen lo no volgut 
als afamats que esperen a sa porta. 


Ciutat, bella ciutat dels carrers amples

i dels palaus sumptuosos..... 
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre, 
sota el pes indigne dels teus vicis... 
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen 
que són cants de venjança, 
han d’ésser cants potents , plens de joia !. 

Xavier Viura. 

 pàg 405  de “Joventut” del 9 d’ Agost del 1900



Xavier Viura va escriure aquest poema fa 113 anys, en una època  que com ara, hi havien forces injustícies  socials. Un poeta  com ell es va fer ressò d' aquella situació. La situació era molt més greu en aquell 1900, evidentment, no hi havia "estat del benestar" i els pobres eren pobres de solemnitat.
 Diguem-ne que avui dia estem més organitzats i comunicats, però s'està esdevenint un retrocés, alarmant ja, de la classe mitjana, que era qui realment aguantava l'empobriment dels de sota, i ara aquests estan pagant les conseqüències de tot això.
Els més febles, entre ells moltes dones amb càrregues familiars, no troben feina. El cas dels desnonaments és flagrant i ens convé no deixar de lluitar i de denunciar aquestes situacions injustes de la nostra societat.
Sigui un poeta, obscur, com deia Pla, o una activista social, representant d'un col.lectiu en lluita pels seus drets simplement de sobreviure, hem d'aixecar la nostra veu ben alt i ben amunt. Pijus.-








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada