Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 28 de febrer de 2014

JOAN SERRA I CONSTANSÓ ( Igualada 1864-Barcelona 1924)



Va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864.
 A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Col·laborà a les publicacions Lo Frare Mostén (1899), Quatre Gats (1899), L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús.
 L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.



Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864-1924).




























MIG SEGLE DE VIDA IGUALADINA 

 ( Joan Serra i Constansó  1864-1924)




El pròleg del llibre de Joan Serra i Constansó " Mig segle de vida Igualadina" el transcric integre perquè crec que val molt la pena,sobretot per l'alçada de mires i fina ironia del seu autor, per el seu valor humà, la calidesa del seu llenguatge, tan proper, i com a tastet per encuriosir-vos del que serà tot el llibre de Jep de Jespus.- Pijus.-







" Per més que les planes d'aquest volum les omplen records meus de fets històrics, el llibre no és cap Història ni cap Autobiografia.

No és una Història. Ni sóc col.leccionista d'engrunes,detalls,noms i dates, ni tinc aficions de fura ensumant la pols dels arxius i furgant en llibres vells.
Si fes la Història d' Igualada i en ella digués que un fet truculent va succeir a un quart d'una de la tarda, m'exposaria que sortís una rata sàvia demostrant amb documents i amb el testimoni d'un rellotge que va quedar parat de l'esglai, que aquell fet truculent tingué lloc a tres quarts de dotze del matí. No estic,doncs, per històries.

No és una Autobiografia. Jo no sóc ni em crec home il.lustre, i l' hora del meu naixement, l'edat de la primera afaitada i l' any que vaig tenir el tifus, no interessen a ningú.

Però el llibre és de coses viscudes i he de parlar forçosament de mi. Les impressions escrites tenen relació amb la vida col.lectiva dels igualadins i constitueixen naturalment fets històrics. En escriure aquesta obra,descarrego la meva memòria d'una pila de records que hi guardava,ajudant que no quedin oblidats alguns caires de la vida igualadina i alguns episodis que són diges de recordar-se.

Els homes vivim tres vides: la real, la de fantasia quan som joves i la dels records quan anem a vells.
La vida real és prosaica des del bressol a la caixa. El treball ens reté esclaus.Les necessitats del viure ens tallen les ales. Fruïm més o menys honestament,ens casem, som d'alguna junta i arribem als seixante sense altre canvi que l'haver substituït els avis i els pares per uns fills i uns néts.

Com a una formosa compensació tenim durant la joventut la vida de la fantasia empedrada d'ilusions. Mentre la vivim som els protagonistes d' interessants aventures amoroses, els herois d'ardits alçaments patriòtics, els capdavanters de generoses revoltes.

Esmercem milers de millons en obres i fundacions altruistes amb un despreniment filantròpic que no té mesura. Som escriptors eminents, artistes inspirats, compositors famosos. Fem discursos que deixan blaus als dels escons rojos i fan tornar vermells als del banc blau. La nostra fantasia ens fa sempre i en tot triomfadors.

En casar-nos enterrem el somniador que vivia dins nosaltres i fem la vida normal, grisa, monòtona, del nostre destí, fins que ens adonem, que els cabells se'ns han tornat blancs. Llevors renunciem a mirar endevant i girem els ulls al passat.

Entrem a la vida dels records,Sortosament la nostra imaginació sap pintar amb colors agradables tot allò que fou, lo pretèrit, lo que ja no pot tornar.
Com més s'allunya del nostre avui,més bonic veiem el nostre ahir i aquest estiuet de Sant Martí de la nostra fantasia, donant un nimbe de colors i llum als records de la nostra infantesa i de la nostar joventut, ens fa fruir les dolçors d'una vida agradosa que ens distreu de la vida de tos i reuma que patim i no ens dseixa fer esment de les fredors que a la nostra ànima porta la neu que ens cobreix la testa.

Per això l'escriure aquest llibre ha constituït per a mi un goig inmens. En covarlo i en produir-lo, he tornat a fer pedrades, he vagat per la riera, he rebut palmetades del senyor Llorenç i concells del senyor Manel, he sentit la campana de la sang tocant a sometent, i tota la meva vida d'infant, des dels quatre anys als quinze, ha passat per davant la meva fantasia amb unes proporcions, uns matissos i uns atractius que no tingué certament quan realment la vaig viure.

En l' Apèndix del meu llibre " Quan jo tenia vint anys" indicava el meu desig d' escriure la present obra. Aquest volum constitueix la primera part i he fruït tant concebint-lo, escribint-lo i corregint les quartilles, que ja em considero ben indemnitzat de l' esforç que em costa. Si amb ell dono una hora de goig als llegidors, serà una satisfacció que em vindrà de
propina.-"

Joan Serra i Constansó ( 1864-1924)

Malauradament no va tenir temps d'escriure la segona part.-


INTROIT

" Jo vaig venir al món a les darreries de l' any 1864. Ni de l' any que vaig viure a dispesa al pit de la meva bona mare,ni de l' altra anyada de sopes i patates a la trona, ni d'un any de costura de caca a cala Canela. me'n recordo gens ni mica. Les primeres coses arxivades als calaixets de la meva memòria, daten dels meus primers dies d'anar a estudi a cal senyor Segura de la plaça de la Creu.

Vida igualadina la vaig fer, naturalment, des que vaig néixer,però com que en aquest món jo hi era i no hi era, perquè, si bé mamava amb delit, no em fixava gran cosa en lo que em voltava, no puc donar una impressió directa de l' estat moral i material en què es trobava Igualada l' any de la meva naixença.

Però. ja home, les diferents converses sostingudes en distintes ocasions,amb igualadins que a mitjan segle XIX tenien ja ús de raó,m'han permès de mica en mica fer-me un càrrec bastant exacte de l' estat d' Igualada en aquells temps i, en recordar-ho tot avui, treure'n la impressió deplorable que la nostra vila, als anys 1865 al 1867, estava en plena decadència.

Cal donar un repàs a les causes originàries d' aquell estat d' aplanament.
Els igualadins han tingut sempre un fort esperit industrial. A mitjan segle passat aquesta qualitat racial va mostrar-se en plena activitat, i l'any 1841 s' inaugurava La Igualadina, fàbrica a vapor destinada a filats de cotó. Cada dia s'obrien noves fàbriques i la indústria de curtits creixia d'una manera extraordinària. Tot feia preveure un bell futur de prosperitat i de grandesa.

Una sèrie de dissortats esdeveniments va esvair aquelles falagueres esperances. Farem memòria dels de més relleu.

En projectar-se el ferrocarril de Barcelona a Saragossa, va estudiar-se el plànol fent-lo passar per Igualada. Hi havia en aquells temps un altre projecte de ferrocarril que anava de Barcelona a França per Manresa, continuant-lo per Calaf i Sant Guim a Cervera a trobar el primer plan i deixant Igualada sense ferrocarril.

Els aventatges del primer projecte eren evidents. De Barcelona a Cervera passant per Igualada el trajecte era de 38 quilòmetres més curt que passant per Manresa i s'evitaven les pronunciades pendents de Sant Guim, que constituïen un perill i un perjudici per a l' explotació. La cobejança de la casa constructora que cobrava una subvenció del govern per cada quilòmetre de via, l' interès dels industrials de Manresa i la deixadesa o mala voluntat dels prohoms igualadins, condemnaren a Igualada a un isolament complet de la resta de Catalunya.

A l' any 1848 havia de d' inaugurar-se la important fàbrica de teixits i filats que havia creat la raó social Subirats, Vila i Cía. Posseïa una màquina de vapor de 160 HP, 500 telers i 20.000 fusos. Un miler d' obrers, estaven a punt de començar les seves tasques. Durant la nit del dia 22 de març un incendi va destruir-ho tot. El sinistre no fou casual. Sobre una de les poques parets que restaren en peu, aparegué un paper escrit amb llapis, que deia: " Soc mussol i vaig tot sol, si no ho dic ningú ho sabrà, si'l torneu a fé el tornaré a cremà ".

Igualada no oferia terreny apropiat perquè arrelés l' esperit industrial desl igualadins. Un dels germans Vila se n' anava a Reus a organitzar La Fabril Algodonera, els germans Muntadas creaven a Sants La España Industrial, a Barcelona fundava En Tous La Maquinista Terrestre i Marítima i En Malvehí la seva famosa fàbrica de tapisseries. El geni dels igualadins creava riquesa a tots els indrets de Catalunya mentre Igualada anava enfontsant-se en una misèria moral i material aclaparadora.

Encara l' any 1856 donava una prova de vitalitat, inaugurant el mes de juny la fàbrica del Gas, una de les primeres construides a Espanya; però la emigració dels seus homes seguia i la formosa vila de l' Anoia s'escolava dolorosament. Un atemptat de què fou víctima el fabricant Cardona i al qual seguiren més tard les agressions contra Ramon Godó i altres industrials, acabà de fer perdre les ganes de romandre a Igualada als bons fills que volien dedicar-li llurs activitats.

A l'any 1863 brillà una guspira d' esperança. Ja que el Nord se'ns havia escapat de les mans, el França ens comunicaria amb la capital de Catalunya. El dia primer de novembre era posada solemnialment la primera pedra del ferrocarril d' Igualada a Sant Sadurní de Noia. Va fer-se gruar la seva construcció, però, al capdavall, vençuts una pila d' obstacles, el dia 13 de maig de 1865 s' inauguraven les obres amb la celebració d'unes festes esplèndides. Al cap de tres mesos, no cal saber per quina mena d' entrebancs, les obres eren suspeses i, al cap d'un any, del ferrocarril d' Igualada a Sant Sadurní de Noia no se'n cantava gall ni gallina.

Aquell fou el cop de maça definitiu que deixava sens esma al poble igualadí. Fugiren de la vila els pocs elements vigorosos que encara hi restaven i, en plena decadència, anà decandint-se com un llum sens oli.

L'únic element que quedava sa i ple de generosos entusiasmes era l' obrer. De la quadra de ca l' Olegué, inspirada per l' esperit progressiu i altruista del Pare Mariano, naixia l' Ateneu Igualadí de la classe obrera. De les fàbriques de cal Dianta, de cal Mostatxet i altres sortien les societats chorals euterpenses Apolo i Orfeo. Però la classe treballadora no tenia prou força per aixecar a una vila decaiguda, víctima d' una constant mala sort i d' unes classes directores abúliques i retardatàries.

Si la vila d' Igualada hagués tingut fills verament patriotes, avui fora la segona ciutat catalana. Que esperit industrial hi era, viu i potent, ho proven els Muntades, els Vila, els Tous, els Malvehí, els Puiggrós, els Garcia, els Font, els Vives, els Godó, els Valls, els Coma, els Ratés, els Clarassó, els Orpí, els Castells i altres i altres industrials igualadins que han creat industries i aixecat fàbriques i han dut la prosperitat i el progrés a tot arreu de Catalunya.

Però els fets són els fets. I la trista realitat era que, mentre els fills de més empenta fugien, Igualada, a l'època en què jo cantava les beceroles, anava decandint-se en tots sentits i no quedaven més elements vius que els obrers de bona voluntat que sostenien l' Ateneu i el nucli d' intelectiuals que publicaven El Eco de Igualada, entre els quals s' hi contaven el Pare Mariano, en Bosch i Soldevila, en Bonaventura Martí i altres també de clara intel.ligència i enlairades intencions.

L' ànima del poble igualadí era progressiva, inquieta, desitjosa de viure; però estava divorciada per complet dels elements que dirigien la vida d' Igualada i que, amb ben escasses excepcions, eren ignorants, rutinaris, orgullosos i més amics de l' estàtica que de la dinàmica

Aquest era l' aspecte que oferia la perla de l' Anoia, quan els meus curiosos ulls d' infant varen fixar-se per primera vegada en els caires variats de la vida igualadina."

( Primer capitol de " Mig segle de vida igualadina" de Joan Serra i Constansó, escrit l' any 1924)






















DE IGUALADA A BARCELONA 

A principis de sigle

No 's parla de res mes en tot el barri.
La nova de que marxa a Barcelona
l' hereu Pagès, ha deslligat las llenguas
a tothom del vehinat, y á ca’l Ton Forgas
sembla talment que hi haja jubileu
entranthi en professó gent a tot’hora.

¿ Donchs, qu’ es vritat, Anton? ellas preguntan.
¿Tant mateix?..... diuhen ells badant la boca.
Y com si fos algún estrany objecte
la quitxalla ab el dit el gech li toca.
-Si, noys ; es veritat, dantse importancia
respón el Ton; me’n vaig a Barcelona
ja que ab tanta insistencia vol que hi baixi
mon germà Jeph que fa vint anys qu’es fora.
Demà al matí ab el carro d’ en Rovira
cap allà aném, si voleu res…….

-Escolta,
si veus al Blasi digali qu’ escrigui.

-Anton, al Roch Batet déuli memorias;
s’ está al carrer del Cuch, número tretze.
-Portéume un coco, hereu.
Y tots mil coses
encarregan al Ton, que diu per tréurels:

Noys, es molt tart; jo m’ haig d’ aixecar d’ hora
y avuy per confessá y pendre Nostramo
ja m’ hi llevat dejorn. Conservéus forsa
y fins a la tornada.
-Bon viatjo.
-No tinguéu novedat.
-Avant.
-Recórda’t
d’ alló del Blasi.
-Adeu!

Y al cap y á l’ últim

pot el Pagés tancá y barrá la porta.
El carro ja está a punt. A mitjas branas
arriba el cargament de papé y sola;
a la saga y polseras porta fardos
de mantas y teixits. Segons en Brosta,
qu’ es qui mena el carro,
els assientos’ nirán que ni en carrossa,
puig sols falta que sobre de la carga
hi posin una alfombra
per semblar la plateya del trayatu
la nit que fan el ball de Carnestoltas.

Y, donchs, Ton, que veniu?
Si, ¿ que som gayres?
-Per ara vos, el Xich de ca la Xónias,
la noya de la Tresa
que ab uns senyors se’ n va a fer de minyona
y la Paula del Xesch. Tots son al carro.

¿ Que marxém aviat?
Dintre un quart d’ hora.
El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre
y emboliquéus ben bé. Ja hi ha un bon sostre
de palla y boll pels peus. Comadó y vela
son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.

¿ Que serém aviat a Esparraguera?
-Si no hi ha contratemps per’ llá a les dotze.
Portant com porto a varas la Gallarda,
a ganxos la Garbosa,
de arriatas la Baya y la Liguera
y al davant la Pastora
farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el Casulleras y la seva colla
per ‘llá al Hostal del Porch a fénsels treure.
¡Deu no ho vulga! ¡Mal llamp els fassi corre¡
Tot arreglat, a un pet de xurriaca,
la blanca vela, iluminada ab forsa
pel farol del hostal, se trontolleja
y s’ endinza en la sombra
a una ferma pitrada de cinch mulas
de las que’ls erts tirants diuhen la forsa.

Acomodats els viatjers, entaulan
animada conversa de mil cosas;
guiant al escaler pel morro, pasan
els Pabellons, la Soletat embocan
y quan just el rellotje de la vila
senyala las tres horas
surt el carro d’ en Brosta d’ Igualada
enfonzantse en la fosca.
Passa Castellolí que dorm encara;
puja els Revolts entre una espessa boyra
y al ser dalt la Casilla
del Montserrat altívol surt l’ aurora.
Travessan els tres Bruchs quan els pagesos
se’n van a fer deu horas
y baixan els viatjers a fer pá y trago
per matá el cuch y caminá una estona.

Arriban a a las dotze a Esparraguera,
hora de las garrofas:
se fican al hostal de cal Pitango
y com llavors la panxa ja vol corda,
prenent un seti al vol de la gran taula
hont ja llueix la fumejant cassola,
mentre’ l seu pinso van menjant las bestias
un bon diná s’ endrapan las personas.

Després enllá altre cop. Abrera crusan;
quan el sol va a la posta
travessan Martorell; Sant Andreu pasan;
al sé a Roca de Dró la pó’ ls arronsa
Puig es un punt dels lladres predilecte
y els Estapés de Sant Andreu hi rodan.

No’ ls passa res de nou, fineix el dia
y al deixá enrera Pallejá es nit fosca;
pro ja a Molins de Rey al momento entran,
desenganxan y sopan
y al hostal de ca’ l Boix a las vuyt justas
a la palla o al llit ja tothom ronca.
Per’ llá a las quatre, qu’ es ben nit encare,
a enganxar altra volta
y avall. Deixant a Sant Feliu y Esplugas
travessan Sans, els glácis y quan tocan
las vuyt al campaná, un portal oviran,
el de Santa Madrona,
per hont a Barcelona fa sa entrada
el carre d’ en Rovira ab l’ Anton Forgas,
qui se’ n va a missa a doná a Deu las gracias
d’ haver portat a cap sens cap encontra
la perillosa empresa
d’ anar desde Igualada a Barcelona.-

Jeph de Jespus

La Esquella de la Torratxa, Any 23, nº1147 del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)

Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864-1924).

































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada