Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 7 de desembre de 2015

Trinitat Monegal i el Gran Continental d' en Josep Ribas




Trinitat Monegal i Nogués (Barcelona, 1861 - 1933) fou un jurista i polític català.

Era germà de l'alcalde Josep Monegal i Nogués, fundador també de la colònia tèxtil de Casserres, i de Ramon Monegal i Nogués, fundador de l'empresa de perfumeria Myrurgia. Es llicencià en dret i alhora va exercir com a financer en empreses del sector del metall.




 També va impulsar diverses publicacions com Joventut i El Poble Català i fou soci de l'Ateneu Barcelonès i de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País.





Al costat de mossèn Cinto, de blanc, en una excursió al Montseny, amb els seus companys de Joventut, l' any 1901.-


una excursió amb mossèn Cinto 1901




Interessat també per la política, el 1903 fou vocal de la Unió Catalanista i milità primer al Centre Nacionalista Republicà i després a l'Esquerra Catalana. En aplicació de la Llei de Jurisdiccions, el 1908 fou jutjat en consell de guerra i empresonat per un article. 

Nogensmenys, a les eleccions municipals de 1909 fou escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona per l'Esquerra Catalana. 

Després formà part de la Unió Federal Nacionalista Republicana fins que va signar el pacte de Sant Gervasi en 1914.
A dalt, el del mig, és en Trinitat Monegal i Nogués i a la fila del mig, amb ulleres, no tinc cap dubte que és en Emili Tintorer, company seu de "Joventut.
 Fins ara no hi havia una fotografia clara de Trinitat Monegal, si però de Tintorer, que us penjo a sota mateix.
Dono les gràcies al Marc,descendent directe  de Josep Ribas, que amablement m' ha deixat publicar aquest petit testimoni  històric.
Aquesta fotografia fou dedicada per Trinitat Monegal al seu amic Josep Ribas, propietari  del Gran Continental. 
El lloc, l' esdeveniment i els altres personatges són completament desconeguts per ara.-





Oriol Martí i Lluís Via a dalt (esquerra-dreta) i Emili Tintorer assegut.-





En el revers de la fotografia hi trobem el miracle:

Al bon amic Joseph Ribas en penyora d' amistat i d' agraiment eterns.
Signat: Trinitat Monegal
Febrer, Mars, Abril  1908
" El servei del Restaurant havia d'ésser a la força ben fet i força delicat. En Rossend coneixia bé allò que el pare li havia ensenyat i el xicot posava a contribució tot el seu coneixement per a un deliciós servei."

Josep Pla a "Un senyor de Barcelona"  (pàg 177)



Hotel Restaurant Gran Continental.-

 La història del Continental, situat a la plaça Catalunya cantonada amb la Rambla de Canaletes, està lligada a la de l'empresari i cuiner Josep Ribas  i Pich ( 1858 -1922) i a la Colla dels Vuit, de la qual en formava part.


L'època a la que ens referim és  una de les que més m' apassionen, era l' època de  QUAN BARCELONA PORTAVA BARRET , l' època dels cafès-restaurants, tota una institució per una intelectualitat catalana que es reunia en ells per fer tertúlia entre amics, per escriure qualsevol cosa, per relaxar-se una estona  i els més acomodats, com els de la Colla dels Vuit, per degustar els exquisits plats que el mestre Ribas els hi proposava en els soterranis del seu Cafè Gran Continental.







La Lune (1910) als pocs mesos de la seva obertura. Sens dubte un dels cafès modernistes més bells que ha tingut Barcelona. 

(Plaça Catalunya-Rambla Catalunya.)


Breu història del Continental:

El Gran Continental obre les seves portes el 1884 de la ma de Francesc Soler. El 1891 Josep Ribas associat amb Jaume Coll i amos de la cerveseria Gambrinus (de la rambla Santa Mònica) adquireixen part del gran cafè Restaurant Continental, la part baixa  a les seves mans es converteix en un principi en una sucursal del Gambrinus, potenciant la cerveseria i la Brasserie (denominació del que era conegut com els plats sols). Més tard instaurarien en el cafè una secció de restaurant permanent. En el primer pis en Francesc Soler regentava el restaurant. El 1892 el senyor Soler adquireix els pisos superiors del immoble i crea el hotel Continental. Per a finals de 1893 el senyor Ribas i en Coll adquireixen el restaurant del senyor Soler. En mans d'en Josep Ribas aquest restaurant tindrà fama nacional i internacional, en la façana es veura en lletres i sera conegut com el Restaurant Ribas. El 1893 Josep Ribas trenca la seva associació amb Jaume Coll, i s'associa amb el seu sogre Pere Pau Giró i Blanch, cedint a ell la cerveseria Gambrinus del carrer Rivadeneyra. L'any 1919 en Ribas es retira i deixa el Continental a Miquel Regàs amb la condició que s'associi amb el seu jove fill en Rossend Ribas. El 1922 mort Josep Ribas i el 1925 tots i els intents de salvar el Continental per part de Miquel Regàs no troba l'ajuda de Rossend Ribas el qual trenca l'associació pensant en noves aventures i tanca el Continental adquirit per la Banca Arnús. 

(Marc F)




" De la tertúlia matutina (destinada a fer l'aperitiu) del Continental nasqué la Colla dels Vuit, que tingué una finalitat estrictament culinària. Aquesta colla estigué formada, i això és el que li dona el nom, per vuit amics, que foren:

Miquel dels Sants Oliver.
Pere Grau Maristany, comte de Lavern.
Bonaventura Bassegoda.
Amargós.
Lluís Ferrer Barberà.
Josep Boada.
Josep Ribas, propietari del restaurant.
i jo mateix ( Josep Pla) " (1)



" De vegades ens acompanyaren a taula Pompeu gener, Artigas, el pintor Galofre, el doctor Secanella i Trinitat Monegal." (2)




" Don Josep Ribas organitzà per a la colla expressament, un menjador en els soterranis del seu inoblidable establiment, un local recollit i deliciós. Els dinars foren setmanals i duraren molts anys: fins que morí el nostre noble i inoblidable Maristany." (3)







Setmanari Joventut (10/5/1900) pàg 207. 
Com a rebuda al jove  poeta i escriptor  català Eduard Marquina (1879-1946), recentment tornat de Madrid,les colles de Joventut i de Pel & Ploma, constituits en un grup  anomenat per ells "supernacional", organitzaren  un sopar en els soterranis del Cafè Continental , una festa gastronòmica en honor de Marquina i servida per en Josep Ribas de forma magistral com sempre. 
Las Odas d'en Marquina foren el motiu primordial del literari sopar.



Eduard Marquina i Angulo (1879-1946) en un retrat de Ramon Casas.-







" Crec que don Josep Ribas fou en el meu temps, en aquest país, el Talleyrand de la cuina. Crec, i això us ho diu un home que es troba a les acaballes de la vida, que haver-se assegut en una taula servida per Ribas ha estat un honor insigne." (4)





" De vegades apareixien en el taulell del Continental unes grans tortugues. mai sabérem exactament d'on les treia Ribas. La persona que no ha menjat mai la sopa de tortuga que don Josep presentava no podrà saber mai fins a quin punt extrem d'intensitat poden arribar, en una persona, els seus sentiments d'amor al proïsme. Era una pura, indescriptible delícia." (5)


" La colla menjà divinament i per preus irrisoris: tres plats cuinats de la més alta qualitat, vins francesos, postres i gelats, xampany francès, cafès i licors de les més indiscutibles marques europees, cigars de l' Havana.... El preu oscil.là sempre entre vint-i-sis i vint-i-vuit pessetes." (6)
"Del grup, el més gourmet fou l'arquitecte Amargós. Degustava un plat,sovint només l'olorava,  i el seu diagnòstic era infal.lible. Davant del que li agradava, Oliver menjava ronronejant, Maristany, amb un optimisme exultant i expansiu." (7)

De Josep Pla  a  "Un senyor de Barcelona" 
(1,2,3,4,5,6, i 7)



En Carreras, conegut pel                      "Butifarra", cèlebre i silenciós  cambrer del Continental,que Francesc Pujols descriu en el seu "Anecdotologi"








Cerco informació sobre aquest cafè restaurant de Montserrat. Si algú...... ?








Hotel Restaurant Gran Continental. 

(un altre fotografia del 1904)

El Cafè Restaurant Maison Dorée. 

( plaça Catalunya nº 22, cantonada Rivadeneyra)













Músics ambulants passant per davant del  Gran Continental:  
Tramvia, faldilles, presa de ciutat gran, carruatges de cavalls i cartells publicitaris en castellà.-


















El Petit Torino.-


Mezzalama, que després es faria català per adopció,va arribar a Barcelona a principis del segle XX i es va instal·lar com a gerent de Martini & Rossi per tota la Península en el local- restaurant anomenat Grill Room situat al nº 8 del carrer Escudellers-Avinyó que convertí el 1901 en el cafè Torino gràcies a la col.laboració de Ricard Campmany i freqüentat pel seu amic Antoni Gaudí.






El Gran Torino.-

Flaminio Mezzalama, un torinès afincat a Barcelona, va obrir dos cafès a la ciutat, el 1902. 
El Torino, al passeig de Gràcia, 18, desaparegut al cap de pocs anys, i el Petit Torino (1901), al carrer Escudellers nº 8, tots dos ricament decorats segons projecte de Ricard Capmany.




Esta bebida se hizo muy popular en Barcelona, tanto es así que ir a tomar un vermut al Torino se convirtió en una atracción indispensable para todo turista que visitará la ciudad y, por descontado, para la flor y nata de la burguesía catalana de la época.

(Hispania nº 76 del 15-04-1902 pàg. 162.-)

El Petit i el Gran Torino


Interior del mític Quatre Gats del carrer Montsió.-




Segur que revistes com aquestes  es pensaren, abans de publicar-se, en bars i cafès com els que estem degustant.-




"Pèl & Ploma" (1899-1903)







Setmanari  "Joventut" (1900-1906)



" (..) La fascinació i influx de Pujols sobre Pla, però, ja venien des de la seva joventut, des del primer dia que el va veure: 
" Pujols m'interessà perquè el vaig trobar un home desproveït de la màxima quantitat de convencions possibles " 
El rodamón i veterà Eugeni Xammar, cada cop que tornava a Barcelona, tampoc podia prescindir del caliu de Pujols: " Cap lloc del món no em semblava tan acollidor, tan ple d' escalf com la penya reunida cada tarda i cada vespre a l' Ateneu Barcelonès al voltant de Francesc Pujols."





Imatges del Gran Torino.-




Interior del Gran Torino.-













 Hi havia , també, una Barcelona de cafès, nocturns,més amagada. El cas de Xavier Viura explicat per Josep Pla cap a l' any 1918.
Pel que diu Pla, Viura era considerat encara aleshores poeta, però no escrivia res o, al menys, no se sabia què escrivia. Era, segons Pla, un poeta mut.  Viura baixava Rambla avall, fins al Pla de les Comèdies.
Pla continua amb les seves valoracions del tarannà de Viura, raonant que per a ser un home d'aquest estil s'ha d'assolir un modus vivendi raonable, i explica que a la Rambla seia, si feia bo, en un cafè i que aviat l'envoltaven senyoretes que es dedicaven a la captació de les passions de l'amor, generalment corpulentes, de panorames corporals dilatats, gairebé totes llenguadocianes, provençals i marselleses, pintades, platejades de cabell, vestides escandalosament...
 Xavier Viura i Rius



Els dos grans llibres de Paco Villar sobre els cafès de Barcelona, obres mestres de obligada consulta per olorar  a fons  aquesta Barcelona del cafè i puro.-
 

De petit, potser quan tenia 9 o 10 anys, anys seixanta, vaig anar a dinar amb els meus pares i amb la meva germana petita, a les 7  Portes  a la Plaça del Palau de Barcelona i recordo, sobretot, la sopa de tortuga que vam menjar tots de primer plat. Me'n recordo perquè hi havia les famoses tortugues penjades per les parets del menjador gran i em va quedar gravat. Recordo que era boníssima, potser no seria com la d'en Ribas, però  per mi va ser deliciosa.
El gust del bon menjar, assaborir-lo, retenir-lo en la teva memòria olfactiva, tot un aprenentatge. (Pijus)

















dimarts, 24 de novembre de 2015

Jean Cèzard i Artur el Fantasma Justicier

Jean Cézard , nom real, va nèixer el 23 març de 1924 a Membrey a Haute-Saone  i va morir el 8 abril 1977. 





















Artur en el meu favorit " Doblones en reserva" (1964)




La seva passió va ser el dibuix,  presentà, sense publicar, una versió còmica del Zorro.
 Aquest famós heroi arribà l'hora de ser portat a la gran pantalla en una "sèrie". Entre 1944 i 1946, Cézard aconsegueixen posar algunes caricatures a la premsa dominant. Llavors prova sort en la publicitat, però sense cap  resultat. 












Els inicis "còmics" (1946-1948):

En 1946, Cézard contacta amb tres editors de revistes infantils i entra en el món del còmic:

- Al setmanari MON JOURNAL, dirigit per la Sra Ratier, dibuixa “Les Mirobolantes”, Les Aventures del Professor Pipe, llarga historia de ciència- ficció, paròdia protagonitzada per un acadèmic brillant però atordit, òbviament inspirat en el món d' Erik Satie.




 El Professor Pipe prefigura el que seria desprès el Professor Mathanstock, personatge recurrent en la saga d' Artur El Fantasma. 
















 Per el bimensual FRANCS-JEUX , publicat per la comunitat educativa, dibuixa alguns contes i històries curtes abans d'emprendre el Sr. Toudou, heroi gentil, en que narra les vicissituds de la vida quotidiana i que s'annexarà un company, Toulour, mico una mica maldestre. 


- A l'SAETL, editorial amb moltes publicacions (que fa fallida sense haver de pagar als autors), crea diverses històries completes i un petit western humorístic, l’ As del Texas, que es publicarà al setmanari PIC I NIC . 


El período "realista" (1948-1953) : 

Cézard es presenta per primera vegada a Vaillant, en un moment en que en el diari només cerca artistes realistes. Degut a les circumstàncies, s'adaptà al mercat editorial i experimentarà amb aquest tipus d’ humor gràfic en el qual es mostrarà força brillant. Comença modestament per les històries romàntiques, en MODES DE PARIS, revista femenina publicada per SAETL i recomprada per Cino Del Duca. 

Quan el setmanari MON JOURNAL cesa d’ aparèixer, Bernadette Ratier publica a la vegada quatre col·leccions anomenades "històries completes" i utilitza Cézard per il·lustrar dos d'ells:













Artur en "Los fantasmas huyen" (1966)



 Brik, un corsari de impressionant musculatura i Yak, un caçador de feres submergit en un món perdut i confrontat amb estranyes civilitzacions. El disseny i els escenaris d'aquestes dues historietes són a càrrec de J.-K. Melwyn-Nash, pseudònim de Marcel Navarro, creador del cèlebre Fantax i després editor d'edicions LUG. 



Cézard va demostrar una veritable mestratge en aquestes làmines dignes d'Hogarth.
El retorn a Vaillant s´aconsegueix, aquesta vegada si, per col.laborar de manera continuada en : Els Companys de la Secció Negre, El Cavaller de Lagardère, Terra d’ Herois i moltes històries completes en CAMBRA 34, un suplement de VAILLANT en edició de butxaca. 






Artur en "Piratas de la mar salada"



El retorn al "còmic": 1954-1960 : 

Al gener de 1954, Cézard crea Artur el Fantasma Justicier per a Vaillant, sobre una idea del redactor en cap del moment, Roger Lecureux.














 Nascut en un castell en l'Edat Mitjana, aquest petit fantasma ens porta enrere en el temps perseguint els criminals sempre de bon humor. Artur és una figura clau en l'obra de Cézard, no només per la seva longevitat, sinó també perquè conté tots els temes estimats per l'autor: Edat Mitjana, Far West, la prehistòria, bucaners, l’univers dels sàvis i els seus divertits invents com la pilota que ens fa anar enrere en el temps. 




 L’ estil realista de Cèzard sembla haver evolucionat. Ara compta amb un segell molt personal: les seves làmines van plenes de mil detalls, les vinyetes fornides de guarniments i els diàlegs, de vegades en vers, no menys exuberants. 


Un any després d'Artur, Cézard, que es va mantenir en contacte amb les edicions d’ Aventures i Viatges, edita una nova versió del professor Pipe. Va aparèixer en episodis mensuals a DAKOTA i va ser objecte el 1977 d'una nova edició, interrompuda, en la col·lecció "butxaca BD" de Glénat. Cézard el reemplaçà per un western: Les Gestes de Jim Minimum. 




Meloncio del Melonar.-





Pepino el Loco i els seus lladregots.-


















Edicions LUG, sota la dirección de Marcel Navarro, venia d'una escisió d’ Aventures i Viatges i Cézard i havia treballat en els seus començaments, il.lustrant les seves cobertes. Llavors quan, el 1955, Navarro, crea la nova revista mensual, KIWI, demana, naturalment, a Cézard que inventi un heroi amb aquest nom. Així Kiwi pareix un còmic ocell que simbolitza la mala sort, les seves peripècies acaben sempre a la presó o en un llit d'hospital. Recordeu que Cézard també va dur a terme per LUG prop de cent làmines dels famosos pocavergonyes Pim Pam Poum, així com les cobertes de les seves publicacions corresponents.







La segona etapa ( 1961-1968)

Si bé ofereix quatre fronts de sèries (Artur, Canonada, Kiwi, Toudou) per quatre editors diferents, el diari VAILLANT, canvia de fórmula i li requereix de dos a quatre làmines per setmana. Cézard no pot seguir el ritme i deixa Franc-JOCS i Voyages i aventures. 



Durant vuit anys es consagra a Artur i a Kiwi. El tret evoluciona, es purifica i guanya en rodonesa. Les històries d'Artur el Fantasma guanyan en equilibri a una seixantena de làmines i s’ enriqueixen amb un segon heroi: El Pare Passe-Passe, mag diplomat, que acompanya al nostre fantasma i l'ajuda en la seva lluita contra els dolents. Pel que fa a Kiwi, LUG el reedita en gran format i en color en una revista trimestral amb boniques cobertes.

Aquesta va ser ,sens dubte, una bona època per Cézard al que van donar el primer premi dels humoristes en el Saló de Brussel·les el 1968.








Pif-Gadget: 1969-1977

La transformació de VAILLANT en PIF-GADGET, el 1969, no va beneficiar en res a Cézard. Excel·lent en les històries llargues, plenes de girs, sobretot en l'art del caigut setmanari, ha de limitar-se a les històries completes de sis o set vinyetes, no poden expressar adequadament les seves qualitats de narrador de contes. Aturant Kiwi, treballa en exclusiva per al PIF que lliura una segona sèrie: El Rigolus i Tristus (PIF No. 13), habitants d'un planeta en el qual tot és en dos tons, fins i tot els sentiments.
Després d'alguns anys d’ una certa rutina, Cézard es renova. El 1973 les edicions de Viatges i Aventures i li oferirà l'oportunitat de llançar un àlbum, crea Billy Bonbon, l’ heròi més jove de l'oest ( tan que és un nadó!). D’ aquestes històries de western, pels nens, en sortiren tres àlbums (el quart, van romandre inèdit a França, va ser editat només a Holanda).


El 1973,Cèzard substitueix els Rigolus i elsTristus per una història de bucaners i corsaris: Surplouf (PIF No. 240), un grup de nois que juguen a pirates i corsaris i ridiculitzen al pirata Carnass amb bromes hilarants. 




Encara que Artur i Surplouf anaven força bé, Cézard no s'atura aquí: Tonton Cristóbal, escrit per Pierre Perret, l’ entusiasma, però no li durarà més que una sola làmina.

Desgastat per trenta anys de dur treball sense interrupcions i per problemes professionals , Cézard mor prematurament als 53 anys.
Cézard no freqüentava gens les exposicions dels dibuixants de còmics, es va dedicar per complet al seu treball, dibuixant cada nit fins a la mitjanit, no es concedia mai vacances. S’ adreçava a un públic ampli i jove, va ser llargament descuidat per la crítica especialitzada. Però el seu talent esta començant a ser reconegut. I un dia, potser, es convertirá en un artista de culte.

Gérard Thomassian








“Jean Cézard es un historietista de culto, con pocos cultores, más allá de Francia y Bélgica. Es curioso que habiéndose publicado El Fantasma Justiciero durante casi una década en Billiken, yo no haya conocido a ningún seguidor argentino. Aún así, insisto con él, porque los méritos de dicha serie me parecen equiparables a los de Astérix,Lucky Luke, Tintin o Spirou.” 

 diu  Miguel Dao en la seva entrada del seu bloc:   El blog del loco Dao  

A mí també em sembla que Artur el Fantasma Justicier està a l'alçada dels altres grans personatges del còmic  europeu i mundial.-



No, no estic fent cap al.legat antisobiranista, tractant en Artur Mas de fantasma, a més de justicier del procès, no. 
Les aventures d' Artur el Fantasma Justicier  de Cèzard, van ser, de les primeres que van arribar a casa nostra, allà  pels seixanta (64-66), i que  jo amb  nou o deu anys vaig tenir la sort de poder-les llegir. 

La importància de llegir còmics a edats primerenques per agafar interès en la lectura és molt gran. Així vaig començar jo.

 La il.lusió que em va fer el petit fantasma Artur, en el seu entorn medieval, amb pare i mare, i amb tots els detalls amb que Cèzard ens obsequiava en els seus dibuixos, va ser espectacular. 





El despertar de la imaginació en la ment infantil és bàsic i Cèzard ho va aconseguir amb el seu petit fantasma, desprès d' això van venir altres còmics més complexos com els de la Vertice i  algún clàssic de la Bruguera. (Pijus)