Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 24 de novembre de 2015

Jean Cèzard i Artur el Fantasma Justicier

Jean Cézard , nom real, va nèixer el 23 març de 1924 a Membrey a Haute-Saone  i va morir el 8 abril 1977. 





















Artur en el meu favorit " Doblones en reserva" (1964)




La seva passió va ser el dibuix,  presentà, sense publicar, una versió còmica del Zorro.
 Aquest famós heroi arribà l'hora de ser portat a la gran pantalla en una "sèrie". Entre 1944 i 1946, Cézard aconsegueixen posar algunes caricatures a la premsa dominant. Llavors prova sort en la publicitat, però sense cap  resultat. 












Els inicis "còmics" (1946-1948):

En 1946, Cézard contacta amb tres editors de revistes infantils i entra en el món del còmic:

- Al setmanari MON JOURNAL, dirigit per la Sra Ratier, dibuixa “Les Mirobolantes”, Les Aventures del Professor Pipe, llarga historia de ciència- ficció, paròdia protagonitzada per un acadèmic brillant però atordit, òbviament inspirat en el món d' Erik Satie.




 El Professor Pipe prefigura el que seria desprès el Professor Mathanstock, personatge recurrent en la saga d' Artur El Fantasma. 
















 Per el bimensual FRANCS-JEUX , publicat per la comunitat educativa, dibuixa alguns contes i històries curtes abans d'emprendre el Sr. Toudou, heroi gentil, en que narra les vicissituds de la vida quotidiana i que s'annexarà un company, Toulour, mico una mica maldestre. 


- A l'SAETL, editorial amb moltes publicacions (que fa fallida sense haver de pagar als autors), crea diverses històries completes i un petit western humorístic, l’ As del Texas, que es publicarà al setmanari PIC I NIC . 


El período "realista" (1948-1953) : 

Cézard es presenta per primera vegada a Vaillant, en un moment en que en el diari només cerca artistes realistes. Degut a les circumstàncies, s'adaptà al mercat editorial i experimentarà amb aquest tipus d’ humor gràfic en el qual es mostrarà força brillant. Comença modestament per les històries romàntiques, en MODES DE PARIS, revista femenina publicada per SAETL i recomprada per Cino Del Duca. 

Quan el setmanari MON JOURNAL cesa d’ aparèixer, Bernadette Ratier publica a la vegada quatre col·leccions anomenades "històries completes" i utilitza Cézard per il·lustrar dos d'ells:













Artur en "Los fantasmas huyen" (1966)



 Brik, un corsari de impressionant musculatura i Yak, un caçador de feres submergit en un món perdut i confrontat amb estranyes civilitzacions. El disseny i els escenaris d'aquestes dues historietes són a càrrec de J.-K. Melwyn-Nash, pseudònim de Marcel Navarro, creador del cèlebre Fantax i després editor d'edicions LUG. 



Cézard va demostrar una veritable mestratge en aquestes làmines dignes d'Hogarth.
El retorn a Vaillant s´aconsegueix, aquesta vegada si, per col.laborar de manera continuada en : Els Companys de la Secció Negre, El Cavaller de Lagardère, Terra d’ Herois i moltes històries completes en CAMBRA 34, un suplement de VAILLANT en edició de butxaca. 






Artur en "Piratas de la mar salada"



El retorn al "còmic": 1954-1960 : 

Al gener de 1954, Cézard crea Artur el Fantasma Justicier per a Vaillant, sobre una idea del redactor en cap del moment, Roger Lecureux.














 Nascut en un castell en l'Edat Mitjana, aquest petit fantasma ens porta enrere en el temps perseguint els criminals sempre de bon humor. Artur és una figura clau en l'obra de Cézard, no només per la seva longevitat, sinó també perquè conté tots els temes estimats per l'autor: Edat Mitjana, Far West, la prehistòria, bucaners, l’univers dels sàvis i els seus divertits invents com la pilota que ens fa anar enrere en el temps. 




 L’ estil realista de Cèzard sembla haver evolucionat. Ara compta amb un segell molt personal: les seves làmines van plenes de mil detalls, les vinyetes fornides de guarniments i els diàlegs, de vegades en vers, no menys exuberants. 


Un any després d'Artur, Cézard, que es va mantenir en contacte amb les edicions d’ Aventures i Viatges, edita una nova versió del professor Pipe. Va aparèixer en episodis mensuals a DAKOTA i va ser objecte el 1977 d'una nova edició, interrompuda, en la col·lecció "butxaca BD" de Glénat. Cézard el reemplaçà per un western: Les Gestes de Jim Minimum. 




Meloncio del Melonar.-





Pepino el Loco i els seus lladregots.-


















Edicions LUG, sota la dirección de Marcel Navarro, venia d'una escisió d’ Aventures i Viatges i Cézard i havia treballat en els seus començaments, il.lustrant les seves cobertes. Llavors quan, el 1955, Navarro, crea la nova revista mensual, KIWI, demana, naturalment, a Cézard que inventi un heroi amb aquest nom. Així Kiwi pareix un còmic ocell que simbolitza la mala sort, les seves peripècies acaben sempre a la presó o en un llit d'hospital. Recordeu que Cézard també va dur a terme per LUG prop de cent làmines dels famosos pocavergonyes Pim Pam Poum, així com les cobertes de les seves publicacions corresponents.







La segona etapa ( 1961-1968)

Si bé ofereix quatre fronts de sèries (Artur, Canonada, Kiwi, Toudou) per quatre editors diferents, el diari VAILLANT, canvia de fórmula i li requereix de dos a quatre làmines per setmana. Cézard no pot seguir el ritme i deixa Franc-JOCS i Voyages i aventures. 



Durant vuit anys es consagra a Artur i a Kiwi. El tret evoluciona, es purifica i guanya en rodonesa. Les històries d'Artur el Fantasma guanyan en equilibri a una seixantena de làmines i s’ enriqueixen amb un segon heroi: El Pare Passe-Passe, mag diplomat, que acompanya al nostre fantasma i l'ajuda en la seva lluita contra els dolents. Pel que fa a Kiwi, LUG el reedita en gran format i en color en una revista trimestral amb boniques cobertes.

Aquesta va ser ,sens dubte, una bona època per Cézard al que van donar el primer premi dels humoristes en el Saló de Brussel·les el 1968.








Pif-Gadget: 1969-1977

La transformació de VAILLANT en PIF-GADGET, el 1969, no va beneficiar en res a Cézard. Excel·lent en les històries llargues, plenes de girs, sobretot en l'art del caigut setmanari, ha de limitar-se a les històries completes de sis o set vinyetes, no poden expressar adequadament les seves qualitats de narrador de contes. Aturant Kiwi, treballa en exclusiva per al PIF que lliura una segona sèrie: El Rigolus i Tristus (PIF No. 13), habitants d'un planeta en el qual tot és en dos tons, fins i tot els sentiments.
Després d'alguns anys d’ una certa rutina, Cézard es renova. El 1973 les edicions de Viatges i Aventures i li oferirà l'oportunitat de llançar un àlbum, crea Billy Bonbon, l’ heròi més jove de l'oest ( tan que és un nadó!). D’ aquestes històries de western, pels nens, en sortiren tres àlbums (el quart, van romandre inèdit a França, va ser editat només a Holanda).


El 1973,Cèzard substitueix els Rigolus i elsTristus per una història de bucaners i corsaris: Surplouf (PIF No. 240), un grup de nois que juguen a pirates i corsaris i ridiculitzen al pirata Carnass amb bromes hilarants. 




Encara que Artur i Surplouf anaven força bé, Cézard no s'atura aquí: Tonton Cristóbal, escrit per Pierre Perret, l’ entusiasma, però no li durarà més que una sola làmina.

Desgastat per trenta anys de dur treball sense interrupcions i per problemes professionals , Cézard mor prematurament als 53 anys.
Cézard no freqüentava gens les exposicions dels dibuixants de còmics, es va dedicar per complet al seu treball, dibuixant cada nit fins a la mitjanit, no es concedia mai vacances. S’ adreçava a un públic ampli i jove, va ser llargament descuidat per la crítica especialitzada. Però el seu talent esta començant a ser reconegut. I un dia, potser, es convertirá en un artista de culte.

Gérard Thomassian








“Jean Cézard es un historietista de culto, con pocos cultores, más allá de Francia y Bélgica. Es curioso que habiéndose publicado El Fantasma Justiciero durante casi una década en Billiken, yo no haya conocido a ningún seguidor argentino. Aún así, insisto con él, porque los méritos de dicha serie me parecen equiparables a los de Astérix,Lucky Luke, Tintin o Spirou.” 

 diu  Miguel Dao en la seva entrada del seu bloc:   El blog del loco Dao  

A mí també em sembla que Artur el Fantasma Justicier està a l'alçada dels altres grans personatges del còmic  europeu i mundial.-



No, no estic fent cap al.legat antisobiranista, tractant en Artur Mas de fantasma, a més de justicier del procès, no. 
Les aventures d' Artur el Fantasma Justicier  de Cèzard, van ser, de les primeres que van arribar a casa nostra, allà  pels seixanta (64-66), i que  jo amb  nou o deu anys vaig tenir la sort de poder-les llegir. 

La importància de llegir còmics a edats primerenques per agafar interès en la lectura és molt gran. Així vaig començar jo.

 La il.lusió que em va fer el petit fantasma Artur, en el seu entorn medieval, amb pare i mare, i amb tots els detalls amb que Cèzard ens obsequiava en els seus dibuixos, va ser espectacular. 





El despertar de la imaginació en la ment infantil és bàsic i Cèzard ho va aconseguir amb el seu petit fantasma, desprès d' això van venir altres còmics més complexos com els de la Vertice i  algún clàssic de la Bruguera. (Pijus)



















dimarts, 10 de novembre de 2015

Les llàgrimes negres de l'ànima




El fado, el particular blues de Lisboa, viu, ja fa temps, un dels millors moments de la seva història gràcies a la nova generacío de joves cantants que han renovat aquesta música tradicional. Per descobrir l'ànima lisboeta i  la saudade, aquella malenconia atlàntica que impregna el caràcter portugués, s'ha d' escoltar  el plor dolorós del fado, que es canta sota una minsa llum i amb el ulls clucs.



És meu i teu aquest fado,
destí  el qual ens uneix,
encara que pot ser negat,
les cordes d’una guitarra,
sempre que s’escolta el gemec
d’una guitarra al cantar
estic com a perduda
amb ganes de plorar.
Oh gent de la terra meva
és ara que me n'adono
que aquesta tristesa que porto
de vosaltres rebí,
i semblaria tendresa
si per ella em deixès embolcallar
seria major l’ amargor
i menys trist el meu cantar
Oh gent de la terra meva
és ara que me n'adono
que aquesta tristesa que porto
de vosaltres rebí.-



" Si a un cantant basc se li pogués dir "La veu", aquest seria Erramun Martikorena, que tot i no ser professional de la música, ha gravat diversos discos amb cançons, majoritariament, de cantautors bascos.
Ell, en realitat és pastor d'ovelles, i no es va animar a gravar fins que un dia va guanyar un concurs i suposo que  amb això va trencar el gel i li va obrir les portes de la fama.
Home senzill com el sol, comparteix la seva vida amb un ramat a Baigorri, un poble de la Baixa Navarra, per aquest motiu alguns afectuosament li diuen
Baigorriko Txoria = L'Ocell de Baigorri."





Xalbadorren heriotzean
(lletres de Xabier Lete dedicades al gran bertsolari basc Xalbador)


Era un amic
moltes vegades de bon cor
les ales de la poesia
versos de sentiments
el canviaren.

cantador en les places
ple de solitud.

On estás, de quin prat
pastor de Urepel
pujant pels vessants de les muntanyes
t' escapares.

trencada la tanca
alliberar la cançó
de tots els lligams
de les fronteres dels cossos
intentant ser lliure

el teu últim alè va ser
el vers més profund,
mai es poden dir
veritats tapades
el crit més fort ...
fort.....

On estás, de quin prat
pastor de Urepel
pujant pels vessants de les muntanyes
t'escapares.















Del cor de l’església a les tavernes més pecaminoses,del cel a l' infern, o al inrevés. Aquest va ser el recorregut de molts músics de blues que es van lliurar en cos i ànima a l’anomenada música del diable. El veritable esperit del blues és per tan doble, té dues ànimes. dos esperits, dues cares, com dues cares té l’home mateix, és per això que es fa tan atractiu, tan reconsagradament humà.










Estimada esposa, amant estimada, on ets?
Ah! Retornen els meus plors.
Estimada esposa, amant estimada, on ets?
Retornen, retornen els meus plors.
Estimada esposa, Ah! Retornen.
Ah! retornen els meus plors.

Estimada esposa, esposa estimada, on ets?
Ah! Retorna, on ets?
Ah! retornen els meus plors.
Retornen els meus plors.

Ah! Retornen els meus plors

Del vostre Erebo sóc ara
Copsa a la cara la meva indignació
Jo us desafio o esperits maleïts!.







A Tots els matins del món, amb la peça "Els plors" de M. de Sainte-Colombe (1630-1700)





Sigui la nostàlgia d'una país i de la seva gent, la perdua d'un amic, símbol de la llibertat, el dol per la mort de l'esposa o el gemec d' una harmònica de blues, les llàgrimes negres de l'ànima no paren de caure sobre nosaltres en forma d' aquestes impressionants cançons d' estils tan diferents.-  (Pijus)












diumenge, 8 de novembre de 2015

Tres dones i una passió: Sarah Bernhardt , Eleonora Duse i Margarida Xirgu

 SARAH BERNHARDT VISTA PER LUCKY LUKE:







El seu renom de tràgica més gran de la seva època s' ha fet legendari, si bé ja el seu estil d'actuar emfàtic i  ampulós pertany al passat.

Sarah Bernhardt va néixer  el 1844 a París, filla de d' una professora de música holandesa i d' un funcionari francès. La data del seu naixement no ha estat mai coneguda amb certesa.



Va ser educada a un convent. Als setze anys entrà al Conservatori de París. Dos anys més tard els seus èxits d' actriu començaren. Va fer els seus debuts a la Comédie Française en el paper titular d' "Iphigénie en Aulide de Racine. De seguida es va veure que era quelcom més que un jove talent. Els crítics quedaren bocabadats.



Després dels éxits de l' Odeón, va tornar a la Comédie-Française. i des d' allí el seu renom travessà aviat les fronteres.

El 1879 hi va haver tumults, quan va aparèixer a l' escena del "Gaiety Theater" de Londres. Va fer després una sèrie de tournées mundials amb la troupe que havia creat.
El públic dels Estats Units, de Canadà, d' Austràlia i de Rússia la va aclamar amb un entusiasme sense reserves. El seu esguard ardent, els seus gestos apassionats, les seves entonacions fogoses van fer d'ella una llegenda viva, una patum, adorada, i portada als núvols com cap  vedette de Hollywood no ha estat mai.



El 1905 un accident la ferí al genoll dret. Deu anys més tard li van amputar una cama, però ni tans sols això la va fer retirar-se de l' escena, treballà asseguda.



El 1917 va fer la seva novena tournée a través d' Amèrica. Es diu que per calmar aquest públic massa sorollós que confonia la ficció amb la realitat, ella va dir: " Si no calleu, em moro al segon acte."

Aquest mateix any, va publicar les seves memòries: " La meva doble vida". Va morir l' any 1923.













ELEONORA DUSE LA GRAN MUSA DE "JOVENTUT"

( Suplement del 1 de novembre del 1900)


































"(..) Y heus aquí que, durant el mes de febrer, apareix de prompte per les cantonadas un cartell ab grossas lletras vermellas que deyan "DUSE". Res més que aquesta paraula.- "










"(..) Tothóm va sortir del teatre tan fret com hi havia entrat, tothóm menos uns quants joves, entre'ls que'ns hi contém nosaltres, que'ns quedarem com veyent visions, y plens d' admiració per la Duse. Era qu' haviam sapigut compendrela millor que'ls demés ? No. Era senzillament que l' encís natural d' aquella actriu portentosa havia influhiy ja en el primer moment sobre nosaltres, de la mateixa manera que influhi desde la segúent funció sobre'l publich en massa y fins sobre l' adotzenada critica (..)  Y l' encís de qu'hem parlat, y que sols posseheixen els artistas grans, ja va ésser desd'aleshoras indiscutible, y estém per dir que'le inteligents s' oblidaren d' analisar, y'ls crítichs deixaren un xich de banda sa misió professional, pera fruhir com la generalitat dels espectadors, (..)




"(..) La impresió causada per l' actriu en nosaltres joves, va ésser tan fonda, que no la podém pas comparar ab las que posteriorment hem experimentat (..) 
Lo que va succehirnos va ésser un fenómeno ben extrany. Y altras personas hi havia que'ls passava lo mateix, (..) no, ja, jovenets de la primera volada (artísticament parlant), sinó homes fets, fins vells, experimentaren per la gran artista una mena d' adoració que tenia quelcóm d' enamorament platónich."






"(..) La Duse era per nosaltres quelcóm més que una gran actriu, que la comedianta mimada, que l' artista predilecta: era la fada amorosa de nostres somnis rosats, la musa tan esperada, la nostra mare artística."

" (..) al despedirse ella de Barcelona, corríam com uns afollats darrera'l seu cotxe, fins á la porta del hotel, y allí l' aclamavam y la  victorejavam, empenyentnos mutuament pera poder encaixar ab ella."











"(..) Recordém com si ara fos la nit de despedida. Acabada la funció, els espectadors no's resignavan á deixar el teatre, y a crits demanavan a l' actriu que'ls prometés tornar, fins que van arrencarli aquesta promesa; però molts no van tenir prou encara, y ab verdader esborrajament invadiren el lloch de la orquesta, pujaren sobre las cadiras dels músichs, y extengueren sas mans a l' artista, que, conmoguda també, no va poder menys de dárloshi la seva."



"(..) Desde llavors, la fama de la Duse ha anat creixent de dia en dia.Per tot allá hont l' han vista, la consideran com la primera actriu de quantas trepitjan la escena, y això que's tracta de paíssos hont hi ha celebritats com la Sarah, en Coquelin, en Mounet-Sully, la Laparcerie, la Réjane, l' Irving, la Sorma..."






"(..) No'ns sembla falsa, ni afectada, ni afeminada, com en ocasions ens ho han semblat altres grans artistas que fan escola, per exemple algunas celebritats francesas vingudas aquí recentment, de las que som, no obstant, sincers admiradors. La Duse'ns captiva perque son idealisme es més sá, son realisme més gran; y per aixó l' encís de sa personalitat artística té també major grandiositat y noblesa."







"(..)  la Duse té un públich sol, la humanitat sencera. Perque l' art de la Duse, com diu en Zacconi, es art fet de geni y de pensament, és tan profond com humá,(..) "





"(..) d' Eleonora quan aquesta no té més que catorze anys, la seva infantesa va transcorrent entre la miseria característica de la veritable vida de bohemis propia de las companyias italianas de segón y tercer ordre, diu un critich distingit: " quelcóm extrany se nota en aquesta joveneta apenas formada, sa mirada's pert en l' espay, y'ls que l'han coneguda en aquella época, afirman que son ayre era més de sonámbula que de ser vivent. El foch covava sota la cendra." (..) "



"(..)  JOVENTUT, sempre entussiasta del art en totas sas manifestacions, se vesteix avuy de festa y dedica aquest número extraordinari a l' artista incomparable, al apóstol sublim del Art, de la veritat y la Bellesa, á la dona de cor gran y sensibilitat exquisida qu'ha fet vibrar l' ánima dels pobles q'han tingut la sort de véurela y escoltarla."










En homenatge per la mort de Eleonora Duse, la revista Bella Terra, en el seu número del mes d' abril  de 1924, li dedica un article completíssim, signat per Carles Capdevila.

"(..) La gran tràgica morí  el 21 del mes actual a Pittsburg (Estats Units) durant el curs d' una tournée,l' última segurament de la seva carrera triomfal, empresa a desgrat seu, per raons econòmiques. Amb la Duse desapareix de l' escenari del món la figura més emocionant de l' escena de quaranta anys ençà."


"(..) Ningú ha expressat amb un patètic tan penetrant com ella els estralls de l' amor.
Era l' imatge viva del dolor d' amor. I és que durant tota la seva vida, tant a l' escena com en la realitat, fou victima constant de l' amor."


"(..) Per aquell temps la Sarah Bernhardt feina una tournée per Itàlia. Les dues actrius coincidiren a Torí, la italiana va veure la francesa i en restà entusiasmada, però no s' acobardí, i al cap de pocs dies, en el mateix teatre Carignano, es presentà amb" La princesa de Bagdad"  de Dumas."





"(..) El famós crític, Jules Lemaitre, deia el que segueix: 

" Però el que hi ha de més incontestable en la Duse és, em sembla a mí, un singular poder de gràcia, de dolcesa, de tendresa. Per això la seva pruija de veritat, l' atenció amb que procura d' evitar fins l' apariència d' artifici, el seu realisme tan cenyit i tan sincer, es transformen en poesia. Es un encís ùnic de dona feta, molt apassionada, turmentada, malaltissa, neurastènica, en la qual, malgrat tot, sobreviu una gràcia jovenil i ingènua, gairebé de criatura, d' una estranya criatura."




"(..) La Duse, nascuda en l' esclat opulent de la llum de la llum i els colors de les terres venecianes, ha mort a Pittsburg; (..) s' ha extingit a la ciutat més infernal del món, entre les fumeres espesses de les fàbriques, els xiulets estridents de les sirenes, la pols del carbó i les alenades roentes i monstruoses de les fargues; (..)"

" (..) Les seves despulles, transportades de Pittsburg a Nàpols a hores d' ara, després de pujar Itàlia amunt entre els honors i la dolor de les ciutats i pobles, ja reposen al cementiri d' Asolo. Durant el trajecte, polítics, artistes, literats, tothom, li han rendit una flor, un record, o una oració; l' últim tribut, però, el que serà etern, ara ja li tributa el seu mar estimat enviant-li la carícia lluminosa del seu oreig. "









LA MARGARIDA XIRGU DELS CATALANS D' AMÈRICA:
(per Joan Rocamora)




































Margarida Xirgu (segona per l' esquerra) i unes amigues, 1955





Margarida Xirgu amb el seu marit.-






" (..)Margarida, Teresa i Maria Xirgu i Subirà havia nascut a Molins de Rei (Baix Llobregat) el 22 de juliol del 1888. Feia tres anys que s'havia fundat el centre Català a Buenos Aires. Filla d' un obrer modest i una pagesa, va fer el seu debut teatral a la seva escola de Badalona."




"(..) Un altre record que Margarida Xirgu ens explicava, en converses a Punta Ballena, era l' anècdota crispada del retorn d' un company del seu pare. Obrer com ell, havia estat detingut en l'època de repressió social del governador de barcelona Martinez Anido i el cap de policia Arlegui."

" Margarida seia a la falda del pare. Impressionada per la cara de sofriment del nouvingut, la mare de Margarida li preguntà: Què t' han fet ?. per tota resposta l' home va treure ràpidament les mans de les butxaques. Tot estenent-les va mostrar-los els dits sangonosos, sense ungles. "



" (..) Margarida amb el seu nou marit, Miquel Orín (el fidel administrador i actor de la companyia amb qui s' havia casat després de la guerra), es van fer  una casa a l' Uruguai. Era un xalet a Punta Ballena, uns quilòmetres al sud-oest de Punta del Este, al costat del terreny on tenia la seva el seu metge, el professor Joan Cuatrecasas."

"(..) Ells foren el nucli inicial d' una corrua de gent que hi va anar acudint tot l' any, sobretot a l' estiu. Innombrables visites anaven a casa de la Margarida a Punta Ballena, amb el desig de saludar-la. Ella hi rebia tothom, curiosos desconeguts o amics entranyables i admiradors de tot arreu. Allí va anar creixent un grup de catalans que anaven fent una ocupació pacífica d' aquell lloc paradisiac. Es va convertir en una mena de república catalana en miniatura. (..)"


"(..) Tot i la seva instalació a Montevideo i Punta Ballena, on finalment es retirà, Margarida encara va tornar a actuar a l' Argentina. Invitada per l' ambaixador argentí a l' Uruguai, Alfredo Palacios, va anar a fer una temporada al Teatre Nacional Cervantes, de Buenos Aires. "


"(..)  L' acompanyava un dels actors argentins exiliats l'època peronista, Orestes caviglia, que treballava a l' escola teatral que Margarida dirigia a Montevideo"


" Van inaugurar aquesta temporada amb La Celestina, que va resultar un autèntic èxit. Una gran gentada omplia el teatre de gom a gom. la sala no havia estat suficient per a encabir la multitud que hi havia acudit amb l' esperança de veure l' obra. margarida Xirgu, assabentada del que passava, va ordenar que obrissin de bat a bat les portes del carrer, i així els passadissos, racons i escales es van omplir totalment. "


"(..) El Casal de Catalunya, de Buenos Aires, honorà l' exímia actriu Margarida Xirgu amb un homenatge;  es va fer el 2 de  maig del 1956 al teatre de l' entitat.
L' acte era amb motiu de la seva estada a la capital argentina com a directora de la Comedia Nacional Uruguaya."

" L' homenatge fou un banquet on sobresortí l' emoció i l' estimació d' una gran gernació de catalans per Margarida Xirgu. Hi eren atrets per la màgia i l' art de l' actriu, que es tornaven cada dia més gegantins. Amb la seva rebel actitud democràtica enfront del règim franquista, en aquells moments de revolució a l' Argentina, tenia un sentit didàctic de conducta ètica."








"(..) El Casal de Catalunya encara va oferir un altre homenatge pòstum a Margarida Xirgu. Va ser el 30 de juny del 1969, pocs dies després de la seva mort. Tot i que coincidia amb uns dies de commoció politica a Buenos Aires, aquest homenatge va aplegar al Casal una gernació. Omplia totalment la platea i les llotges, que tenen una capacitat per a cinc-cents espectadors. Els passadissos i accessos també eren plens de gent."





"(..)  Finalment, hom va projectar al fons de l' escenari una gran fotografia de Margarida Xirgu. En la foscor de la sala, on ressaltava aquella enorme figura de Margarida, es va escoltar la veu incomparable que ens havia deixat per sempre. Era la recitació en català del magistral cant a la vida de Maragall. Alhora se sentia el màgic violoncel de Pau Casals interpretant El cant dels ocells. Va ser un  moment que va corpendre d'emoció tots els presents."


"(..) Quan es va acabar aquest homenatge pòstun, molts dels assistents deien que poques vegades s' havia fet en aquell teatre, que duu el nom de Margarida Xirgu, un acte tan emocionant, "






















Sarah Bernhardt  i la seva llegenda va aconseguir ser dibuixada per Morris en una història de Lucky Luke, Eleonora Duse va captivar els nostres besavis modernistes i la nostra Margarida Xirgu es va convertir en un símbol de la Catalunya antifranquista.

Aquestes tres grans actrius, contemporànies en diferents anys, gaudiren del teatre i el convertiren en la seva vida.

 La paraula encís és la més utilitzada pels crítics de les tres grans dames, quan es refereixen a la seva influència sobre els seus respectius públics. D' un encís natural que desprenen, un magnetisme especial  a la seves mirades i en els seus moviments i gestualitzacions.

 Parlen de quelcom més que unes habilitats dramàtiques, d' una tècnica en escena, parlen d' enamorament platònic, d' adoració general per part del seu públic cap a elles, sense limitacions d' edat ni de classes socials.

 Això no passa gaires vegades i en aquella època històrica, tres dones molt diferents, de països i llengües diferents, ho van aconseguir i realment va ser una sort per a tots aquells que les van veure i escoltar. (Pijus)