Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 15 de juny de 2016

RETRATS DE RAMON CASAS

Ramon Casas i Gatell, nascut el 1866 a Barcelona, era fill d’una família benestant. El seu pare, resident a Barcelona, però nascut a Torredembarra, era un indià, un “americano” que havia fet fortuna a Cuba.La seva mare procedia d’una família d’industrials de Barcelona. Casas va començar el seu aprenentatge artístic als onze anys quan deixà l’escola per estudiar art a l’estudi del pintor decoratiu i retratista Juan Vicens Cots.Amb quinze anys va ser cofundador de la revista L’Avens (1881-1893), des de 1891 L’Avenç.Aquest mateix any va viatjar per primer cop a París amb el seu cosí Miquel Carbó, estudiant de medecina.Allà va seguir estudis artístics amb Carolus-Duran i després amb Henri Gerveux. El 1897 va promoure la taberna Els Quatre Gats, situada als baixos de la Casa Martí del carrer Montsió de Barcelona, un edifici modernista de Puig i Cadafalch que es troba al bell mig del barri gòtic.Fet a l’estil de Le Chat Noir de París, s’hi aplegaven artistes joves i on va néixer la revista literària Quatre Gats, en què hi va tenir una activa participació.Allí va coincidir amb Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, amb qui anys més tard va compartir les seves estades al castell de Tamarit.  Ramon Casas fou un artista en el que la seva obra de dibuixant és tant considerable com la pictòrica. És conegut sobretot pels seus retrats, caricatu- 88 res i pintures de la classe burgesa, l’elit intel·lectual, els prohoms de l’economia i els notables de la política de Barcelona, Madrid i París. I com a dissenyador gràfic, amb els seus cartells publicitaris i postals que van ajudar a perfilar el modernisme català des dels conceptes de l’art noveau. La trajectòria vital d’en Casas, mort l’any 1932, és la d’un noi de casa bona, gaudint d’una gran activitat viatgera per tot Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica del Nord. El Museu d’Art Nacional de Catalunya, a Barcelona, el de Montserrat, el Cau Ferrat de Sitges i nombroses col·leccions particulars disposen del gruix de la seva obra.






































Lluís Bagaria




Si hi ha algun gènere artístic amb el qual s’ha acabat identicant Ramon Casas, aquest ha estat sens dubte el del retrat. El retrat apareix en multitud d’obres seves, com a dibuixant i com a pintor, en retrats pròpiament dits, però també en caricatures, en cartells, en les seves cartes, etc. Fins i tot les gures femenines de les seves obres de gènere, des de la Madeleine de l’època parisenca fins a les seves chulas de després del 1900, com Angustias o Amparo, apareixen en ocasions amb noms concrets, encara que les seves models no es diguessin així, com si tingués la necessitate de singularitzar-les. Com a conseqü.ncia, un bon nombre d’obres mestres que van sorgir de les seves mans s’han d’adscriure a aquest gènere.













Eduardo Chicharro.


A través dels retrats que va pintar al llarg de la seva vida podem apreciar l’evolució del seu estil. Les primeres creacions lligades a aquest gènere són, com sol ser habitual, autoretrats i retrats de familiars o d’amics íntims, és a dir, de la gent que tenia més a mà i a la qual podia estudiar amb més facilitat (inclòs ell mateix). L’autoretrat va ser, de fet, un tema constant al llarg de la seva vida, al qual va dedicar un bon nombre d’obres.








Alexandre de Riquer.












Javier Vidal
Quadras.










Casas va pretendre fer una galeria d’homes il·lustres, és a dir, va voler retratar les principals personalities de l’àmbit cultural del seu temps, no només de Catalunya (com el seu amic Miquel Utrillo), sinó ns i tot d’Espanya o Europa (Anders Zorn, William Degouve de Nuncques), valent-se de la seva facilitat amb el dibuix, executant els retrats ràpidament al carbonate amb tocs de pastel o guaix. De mica en mica, Casas es va anar convertint, gairebé sense adonar-se’n, en el principal retratista del seu temps, sol·licitat també per la burgesir. Dins el nodrit grup de retrats que va realitzar en vida, els dedicats a la gura femenina ocupen un bloc especial, moltes vegades convertits en la perfecta excusa per recrear-se en la seva bellesa. A partir del 1900, va ser freqüent que Casas presentés les seves models abillades segons la moda espanyola —barrets, peineta, mantons—, però també vestides segons les últimes tendències, a partir d’un concepte d’elegància molt sovint ja convencional. (…)*


Jordi Sánchez
Juan C. Bejarano

 a "Ramon Casas. La vida moderna"
















Charles Deering

La trobada amb Charles Deering, el promotor de la restauració del castell de Tamarit, va tenir lloc l’any 1903 en una visita que aquest va fer-li al seu estudi del Passeig de Gràcia de Barcelona per comprar-li uns quadres. Deering, un nord-americà nascut a Maine, financer i col·leccionista d’art i antiguitats, amb una gran fortuna i bones rendes provinent de les fàbriques de maquinària agrícola que havia fundat el seu pare, va realitzar en anys posteriors diversos viatges per tot Catalunya acompanyat per en Casas.




















Eugeni d'Ors





Interior a l' aire lliure. Aquest m' agrada tant que l' he possat.





Josep Pijoan





Pere Romeu.



















Le Moulin de la Galette.







Miquel dels Sants Oliver










Pau Casals a llapis.








Angel Guimerà





Raimon Casellas


La Sargantain és una pintura a l'oli realitzada per Ramon Casasel 1907 a Barcelona i que pertany des d'aquell mateix any a la col·lecció del Cercle del Liceu de Barcelona.

Cap al 1905, Casas va conèixer una jove de 18 anys, de procedència modesta, amb la qual va establir l'única relació sentimental estable que se li coneix i amb la qual acabaria casant-se el 28 de setembre de 1922. L'atracció que en els inicis de la relació va haver de sentir el pintor per aquesta jove, anomenada Júlia Peraire i Ricarte, queda superbament reflectida en l'obra que comentem, sens dubte la pintura més sensual de tota la seva trajectòria artística.












Dama en interior








Retrat de senyoreta











Enric Morera






Manolo Hugué









Emili Sala








Enric Galwey








Francesc Cambó























Gonzalo Bilbao



Jacint Verdaguer









Joaquim Casas i Carbó, cosí germà del pintor.









Lluís Bagaria










Manuel Feliu de Lemus









Miquel Utrillo

Ramon Casas i

Leandre Galceran







Xavier Gosé



























Ramon Casas i Pere Romeu en cotxe.-











Arcadi Mas i Fondevila








Mercedes Llorach
















Santiago Rusiñol















Les senyoretes















Marguerite Laborde








Sempronio





















Isidre Nonell











Júlia Peraire: venedora de loteria, musa, amant i esposa de Ramon Casas
Quan Ramon Casas va conèixer Júlia Peraire, ell era un artista consagrat que passava de la quarantena i ella una noia de divuit anys que es guanyava la vida venent loteria dels cafès. L’atracció va ser immediata i ràpidament la jove es va convertir en la musa i l’amant de l’artista.

Però, més enllà del primer moment, Júlia Peraire va continuar inspirant Casas i la seva figura és recurrent durant la seva obra: trobem el seu cos nu en estudis, vestida de torera, en escenes de la vida quotidiana a Sitges, llegint al claustre de Sant Benet de Bages, on estiuejaven… Perquè, malgrat els recels familiars i socials que en un primer moment van deixar Júlia relegada en un segon pla, la parella es va acabar casant i van continuar treballant junts fins a la mort de Casas, el 1932.









Montserrat Carbó








Pablo Ruiz Picasso











Santiago Rusiñol.



Casas va casar-se l’any 1922, vorejant ja la seixantena, amb Júlia Peraire i Ricarte. Venedora de loteria, en un punt de la plaça de Catalunya situat entre el Cafè Continental i la Maisón Dorée, era vint i dos anys més jove.La va conèixer el 1906 quan només tenia divuit anys i va convertir-la en la seva model preferida i amant.La família del pintor no acceptà aquesta relació i no va ser fins el 1913, després de la mort de la seva mare, quan van anar a viure junts a una casa del barri barceloní de Sant Gervasi.







Joaquim Malats

































Sardanes a la font de Sant Roc (Olot)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada