Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 24 d’agost de 2016

GIOVANNI PAPINI EN CATALÀ




"Jo em presento davant els vostres freds ulls amb tots els meus dolors, amb les meves esperances i els meus febleses. No sol·licito pietat, ni indulgència, ni elogis, ni consols, sinó únicament tres o quatre hores de la vostra vida. I si després d'haver-me escoltat, seguiu creient el mateix, a despit dels meus propòsits, que jo sóc de veritat un home acabat, haureu almenys de confessar que ho sóc perquè vaig voler començar massa coses, i que no sóc res perquè vaig voler ser-ho tot ."

Giovanni Papini (1881-1956)






Aquest paràgraf de la seva novel.la "Un home acabat" (1913), una de les seves primeres novel.les, ens introdueix ja de cop en una de les característiques més visibles de Giovanni Papini:  el patiment de la seva ànima. En aquest període de la seva vida  sofrí una crisi d'abatiment i melangia, creient-se realment un home acabat.
Aquesta lluita entre la raó i l'espiritualitat el portarà a convertir-se al cristianisme, anys després, quan havia estat un ateu convençut. La visió d'una ànima turmentada és constant en l' obra de Papini.








No pretenc aquí explicar la vida i miracles de Papini, però sí la originalitat i per a mi la valua d'una obra com la d'ell i en el cas que ens ocupa, la de la seva novel.la "El Diable" (1953),traduïda al català per Johanna Givanel Pasqual (1907-1989) i editada per l' editorial Mateu l' any 1964.

Segurament Papini no està de moda i com durant el franquisme, fou profusament publicat en castellà per Mario Verdaguer, ara no hi ha ni déu que se'n recordi.










La segona obra publicada en  català de Giovanni Papini és "Sant Agustí", també per l' editorial Mateu (1964) i traduïda per Marçal Trilla i Rostoll.-


Curiosament aquest dos títols de Papini, simbòlicament antagònics, no ho són. Els dos forman part de la seva evolució personal com  escriptor.

Mario Verdaguer (1885-1963)  amb la seva dona.

Mario Verdaguer va ser el gran traductor de Papini, en castellà, això si, estàvem en plena época franquista. Però no acaba aquí la seva feina, ni molt menys.








 Mario Verdaguer (Maó, 1885-Barcelona, 1963) marchó a la Ciudad Condal para estudiar un Derecho que jamás ejerció. Rápido, cambio toga por plumilla y entró redactor en El día gráfico y La Vanguardia, donde escribió hasta 1939 con el beneplácito de Miquel dels Sants Oliver, primero, y Agustí Calvet, después. 



 El sobrino de Narcís Verdaguer comenzó traductor de Extranjero, prosiguió opinando de los políticos y sus políticas internacionales y terminó criticando libros, una condición que le permitió descubrirse escritor. Y frecuentar, a pesar de su reconocida timidez, el ambiente cultural de la capital catalana




 En 1957 decidió recoger lo respirado, titulando Medio siglo de vida íntima barcelonesa. Cincuenta años después, el editor mallorquín Guillermo Canals y la UIB han rescatado y reimpreso aquel testimonio, prologado ahora por Lluís Permanyer. Tras presentarse ayer en Barcelona, Carlos Garrido hará lo propio en la Cámara de Comercio palmesana el próximo día 23, donde se leerá una semblanza escrita por Cristóbal Serra. 


Tras un cuarto de siglo de andanzas barcelonesas, y con el final de la Guerra Civil, Verdaguer tuvo que marchar de Barcelona, recalando en Mallorca, una isla donde en 1908 ya había publicado sus iniciáticos versos: En el Ángelus de la tarde. Entonces, ya reconocido por novelas como La isla de oro o Piedras y viento o por sus traducciones de grandes como Thomas Mann, colaboró con la revista Destino y con DIARIO de MALLORCA. 






En 1958 Mario Verdaguer decidió regresar a la capital catalana, donde moriría cinco años después fruto de una larga enfermedad. Durante su último lustro de vida aún tuvo tiempo para escribir Un verano en Mallorca (1959)  diariodemallorca.es » Cultura












Però el miracle està servit. Tenim aquesta boníssima traducció de la Johanna Givanel, Editorial Mateu,1964, amb la que puc llegir Papini en la meva llengua. Quina sort !

No disposo de cap fotografia de la Johanna, quina llàstima!,i en part per això he escrit aquesta entrada, com a meritori seu.

Aquí teniu la seva biografia:

Després de seguir els estudis primaris i de comerç a l’escola francesa Ferdinand de Lesseps, va treballar de secretària a la Companyia d’Aigües, fins que el 1937 va casar-se amb el periodista Joaquim Ventalló­ a Perpinyà.
 No van tornar de França, de París, fins al 1943. A partir d’aleshores va començar a traduir al català i al castellà tota mena de llibres literaris, tècnics i divulgatius, fins a més d’un centenar de títols; ocasionalment, també va traduir al francès: una obra de Pedrolo,Situació bis (1971), i, sobretot, nombrosos informes i estudis econòmics d’empreses diverses. 

Com a llengües de partida, predomina molt el francès; després, l’anglès, après amb l’ajut d’alguns cursos en escoles d’idiomes, i l’italià, amb què ja de gran, als anys cinquanta, va obtenir la llicenciatura de filologia. Al castellà, va traduir per a editors catalans com Josep Janés­, Aymà, Jaimes, Grijalbo o Taber textos molt diversos: des del Diario íntimo de Lord Byron (1944) fins a Conversacions con Hergé (1986), a més de Cesar Birotteau de Balzac (1962), Hugo el lobo d’Erkmann-Chatrian (1969), Lulú de Llorenç Villalonga (1973), La parte maldita de Georges Bataille (1974), La Barcelona tendra d’Alexandre Cirici Pellicer (1979) i còmics de Berk o Franquin (sovint traslladats al mateix temps al català i al castellà). Una heterogeneïtat semblant ateny les versions catalanes, sota l’aixopluc d’editorials com Mateu, Estela, Aymà, Jaimes, Grijalbo, Nova Terra, Aportació Catalana o Joventut. L’assaig pedagògic (Falisse, Leclerc, Evatard o Dana) es combina amb la narrativa d’èxit (West o Papini), la novel·la negra (Christie o Fleming), la literatura juvenil (Blyton o Spyri) o els còmics. 
Com a membre d’una família coercida pel franquisme, Givanel sempre va traduir per guanyar-se la vida, sovint en circumstàncies difícils. No obstant això, va afrontar aquesta activitat amb rigor i competència.


El Diable, una de les últimes, va ser objecte de grans discussions i controvèrsies. En ella explica com l'amor de Déu en ser tan gran i magnífic, en arribar el Judici Final, es compadirà de tots els patidors, tancarà l'infern i redimirà a tots els pecadors, la qual cosa és incompatible amb la doctrina de l'Església Catòlica.





Ens diu l'autor,en el prefaci dels seus apunts per una futura Diabologia:


" Sobre el Diable s'han escrit centenars de volums. Jo no hauria tingut la gosadia d'escriure'n també un si no tingués la seguretat que el meu llibre seria diferent de tots els altres. Diferent per la intenció,diferent per l'esperit,diferent,en gran part almenys,pel mètode i pel contingut."


Us deixo el punt on Papini on Papini reflexiona sobre la relació entre el Diable i la música. No té perdua.









" (..) crec poder afirmar que aquest llibre sobre el Diable és el primer que hagi estat escrit per un cristià,segons el sentit més profund del cristianisme."


"Aquest llibre no és: ni una història de les opinions i de les creences respecte al Diable,ni una incursió,més o menys erudita,o més o menys divertida, a través de les llegendes antigues i modernes sobre el Diable, (..)  és el resultat de lectures i de recerques que han durat anys. Però no és solament d'avui que el meu esperit està temptat pel problema de les relacions entre el Diable i els homes."


"Fins el 1905, jo aleshores només tenia vint-i-quatre anys,havia escrit (..) Il Demonio mi disse i Il Demonio tentato, publicades dins el volum del Il Tragico Quotidiano"


"Aquesta idea no va abandonar-me mai, fins al punt que l'any 1950 vaig escriure una breu obra dramàtica en tres temps, Il Diavolo tentato,que fou difosa, dues vegades, a través de la Ràdio italiana."

" Naturalment de 1905 a 1953, la meva concepció de Satanàs ha canviat gairebé totalment. El cristianisme ha transformat els motius d'atracció que aquest tema tenia per a mi. (..) Fins i tot el dimoni també forma part del món sobrenatural i cristià."
"Es pot entrar, també, en el regne de Déu per la negra portalada del pecat."

" Subscric i faig meves aquestes coratjoses paraules de Graham Green:  

" On Déu està més present, allà també trobem el seu enemic; i, inversament, allà on l'enemic és, absent, de vegades desesperem de trobar-hi Déu. Hom se sent temptat de creure que el Mal no és sinó l'ombra que el Bé, en la seva perfecció, porta amb si mateix, i que un dia nosaltres arribarem a comprendre fins i tot l'ombra."





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada