Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 25 de setembre de 2016

Els Esquirols: Feu-nos lliures Serrallonga !


Aquest és,potser, el disc més popular dels Esquirols. Per això l' he posat com a portada de la meva entrada.


Els Esquirols fou un grup de música folk català nascut al poble del'Esquirol, al cor del Collsacabra (Osona), a partir dels anys 1968-1969, i desaparegut l'any 1986, un moment de canvis històrics en què cantar en català era tot una juguesca.




En aquest context, Esquirols es va caracteritzar per fer cançons compromeses amb el seu temps, tant per les lletres -a voltes satíriques, a voltes emotives i contundents- com per la seva voluntat d'arribar a un públic majoritari. Les influències inicials de la cançó de muntanya i el folk nord-americà van deixar pas, de mica en mica, a un estil propi i elaborat, i a una sonoritat plena de matisos instrumentals i vocals.


El grup va estar format, entre altres, per l'actor Joan Crosas, Joan Vilamala i Terricabras, Dolors Roca, Josep Casadesús i Ramon Estrada.










Les cançons d'Esquirols van formar part de la banda sonora d'una generació. 




Molts joves d'aquells anys les van adoptar per cantar-les, a cop de guitarra, en trobades, excursions, festivals i actes reivindicatius. Algunes d'aquelles cançons, adaptades, popularitzades i convertides gairebé en himnes han anat passant a les generacions més joves, i han format part dels cançoners bàsics d'escoles, grups excursionistes, agrupaments escoltes i esplais, alhora que han estat reinterpretades per altres cantants o conjunts musicals com ara: Xesco Boix, Picarols, Mecatxis, Mesclat, Bitayna, David Rossell i Titot, Sciurus-Esquirols XXI, Pinyols Bertran, Mitjanit, Kumbes del Mambo, Pastorets Rock, Ebri Knight.... 





Joan Crosas (L'Esquirol, Osona, 1947) ha treballat en cinema, televisió, doblatge, teatre . Durant l'entrevista, en taral·leja alguna de les cançons. La seva veu és càlida i afectuosa. El posat, senzill i amable, amb el deix de timidesa d'aquell a qui estan entrevistant.





Cants al vent (1973)

Érem un grup sorgit de la realitat comarcal, lluny dels referents de molts cantants d’aquest moviment i de molts crítics musicals més relacionats diguem-ne amb la metròpoli.
Moltes vegades vàrem ser menystinguts per alguns, diguem-ne especialistes musicals, que jo anomeno “barcinonensis vulgaris”, que ens descrivien pejorativament com de comarques, de pagès, tot i la nostra significativa producció discogràfica (6 discos de llarga durada en quinze anys). (Joan Vilamala)







Fent camí (1975)



























Colze amb colze (1976)
























Licor d'herbes bones (1978)































Torna,torna Serrallonga (1980)


Joan Crosas: «Fa ràbia que encara demanem el mateix que els Esquirols»

L'actor reivindica que el pacifisme del procés català provoca que "Madrid no sàpiga com reaccionar"
















Com un anhel (1982)




























“Vam ocupar un espai molt propi, únic. Gairebé ningú feia el mateix que nosaltres. Es feien mil coses tan o més interessants, però com la proposta d’Esquirols no n’hi havia cap. A més, a aquella època no es cantava en grup en català, érem Al Tall, Coses i nosaltres” .



“Tocàvem la guitarra anant a la muntanya com a monitors d’escoltes i de colònies d’estiu i, de cara a final de curs quan els nois sortien a fer teatre pels pares, els monitors vam decidir que cantaríem. Així és com va néixer Esquirols”





Però no tot va ser fàcil. “Als diaris s’ignorava tot el que era català” denuncia. “No hi havia gens de màrqueting. L’única propaganda era el boca a boca i els pòsters als carrers”. Encara ara recorda episodis que demostren aquest oblit cap a la música en català: 

“L’Albert Mallofré, un bon crític del món de la cançó catalana que segur que ha fet molt pel sector, quan Esquirols va treure el quart disc, Licor d’herbes bones, va posar, amb totes les lletres, ‘Esquirols ha sacado su primer disco’. Això un crític dels millors que hi havia a l’època!

 I encara els havíem d’estar agraïts per mencionar-nos”. Però ara encara nota un oblit cap a Esquirols i no passa per alt episodis més recents: “No puc entendre com un programa com el No me la puc treure del cap no hagi comentat cap cançó d’Esquirols. Aquí hi ha algú que no valora Esquirols com mereix ser valorat”.

L’altre problema que es van trobar davant va ser la censura: “Quan vam gravar el Fent camí ja teníem fet “El joc d’obrir gàbies” i una cançó que parla del rei, però no van passar la censura, les vam haver de gravar més endavant”. Tot i que assegura que “problemes directament amb la autoritat no n’havíem tingut mai cap”, reconeix que alguna vegada havien rebut amenaces o bé ells o bé els centres organitzadors dels concerts: ” Recordo, per exemple, una vegada a Moià que vam tocar en uns locals parroquials i el mossèn ens va comentar que havien trucat de Fuerza Nueva i els havien amenaçar que si feien festivals com aquells calarien foc al local”.   
















L’aventura d’Esquirols es va acabar l’any 85 i ho va fer de forma precipitada, “va ser un comiat a la francesa que en diuen” 

relata. “En Joan Crosas va veure clar que ell volia plegar perquè havia començat a treballar al món del doblatge i del teatre i haver de combinar-ho amb Esquirols era difícil. Així doncs, va dir de no agafar contractes fins al cap d’un any, és a dir fins al 86.
 Però quan va arribar l’hora de tornar a arrencar ens vam reunir i ens va dir que no se’n sentia capaç. La Dolors Roca també ens va dir llavors que n’estava cansada”. Així doncs, s’obrien dues opcions pels tres membres restants: seguir sense ells o plegar veles. “Les dues veus més brillants que teníem havien plegat, hauria costat molt trobar-ne uns substituts dignes. Ens ho vam pensar, però crec que vam fer molt ben fet de no voler tirar endavant sense ells”.Pau Planas | ago 12, 2013/Totmusica.cat







Feu-nos lliures Serrallonga és una entrada reinvindicativa dels moments històrics que estem vivint, amb il.lusió i esperança, sobretot perquè  no ens adormim, però també és un homenatge als Esquirols  que ja en aquells temps es van comprometre  en una lluita que ens ha portat fins avui dia  i a la dona que me'ls va donar a conèixer, la Pilar.- (Pijus)












2 comentaris:

  1. "Torna, torna Serrallonga..." . Un himne de reivindicació d'un país.Gràcies per l'entrada Albert, he conegut la raó dels seus autors.

    ResponElimina
  2. La meva dona era professora de música i enamorada dels Esquirols. Se'm va ocórrer fer aquest petit homenatge per ambdues parts i donar un empenta més al que ja fa massa temps que dura.-

    ResponElimina