Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 5 de setembre de 2016

Werner Herzog i Popol Vuh: un director entre l' Art i l'Ego

El grup el forma Florian Fricke en 1969 com un grup avantguardista, i prenen el seu nom del "Llibre Dels Morts" de la cultura Maya.




La seva música va ser creada amb la intenció de les influències musicals ancestrals d'aquesta cultura mil·lenària, afegint elements de l'Índia, així com una filosofia oriental i fonamentada en els Tantres, el que els va convertir en tota una escola místic còsmic musical. 


Popol Vuh produeix sons esotèrics, hipnòtics, ombrívols, amb l'ús freqüent de frases musicals en forma de mantras.-

Hubert HAAS.






















Herzog néix a Munic l' any 1942, però va passar tota la seva infantesa en un poble a les muntanyes de Baviera. Va créixer sense ràdio ni cinema, en ple contacte amb la natura, allunyat del món. Segons ell mateix afirma, no va tenir coneixement de l'existència del cinema fins als dotze anys així com tampoc havia vist un cotxe fins aquesta edat; als disset anys va fer la seva primera trucada per telèfon. Als tretze anys el van dur a Munic perquè iniciés els seus estudis secundaris. La seva família es va allotjar provisionalment en una pensió on, casualment, també s'allotjava Klaus Kinski.





Fundador del Nou Cinema Alemany, juntament amb Rainer Werner Fassbinder, ja en els seus primers curts, com Herakles oGame in the sand, Werner Herzog deixa clara la seva preferència pels anti-herois: personatges de singular personalitat enfrontats a un món hostil; la lluita per la seva supervivència o per defensar les seves idees està sempre destinada al fracàs. Els seus personatges es rebel·len davant l'absurditat de les seves vides i la seva lluita contra aquesta situació els porta a la bogeria, l'anul·lació total o la mort.



Els paisatges són fonamentals en la seva obra. Herzog afirma que més d'una de les seves pel·lícules van sorgir d'un paisatge, com per exemple Signes de vida o Fitzcarraldo. Freqüentment les trames de les pel·lícules es troben en localitzacions on la natura és hostil o d'una exuberància sense límits. Aquesta particularitat es manifesta tant en els seus documentals com als seus llargmetratges. L'esplendor de la natura sempre amaga per a Herzog un costat fosc i freqüentment maligne per als seus anti-herois. Pot dir-se que el paisatge és un personatge més de les seves històries i té un paper protagonista en el desenvolupament de la trama.



 Lope de Aguirre, (Aguirre, la còlera de Déu), el soldat espanyol que es va rebel·lar contra el rei Felip II, i que es va endinsar en la selva amazònica a la cerca de El Dorado.









També cal destacar que en els seus llargmetratges ambientats en la selva de l'Amazones o a l'Àfrica, fa participar de manera activa als indígenes, mostrant-nos les seves costums i la seva idiosincràsia.







A Aguirre va fer caminar els actors per la selva fins a l'extenuació per a reflectir el vertader esgotament que van patir els conqueridors espanyols.














Amb freqüència, Werner Herzog s'inspira en personatges que van existir realment, com Aguirre, Fitzcarraldo, Hanussen o Kaspar Hauser, entre d'altres. 



En els seus documentals aquesta premissa també és bàsica, ja que té especial interés a presentar-nos persones, grups de gent o ètnies que viuen o han viscut situacions difícils i que han lluitat contra tot tipus d'obstacles per poder sobreviure o per aconseguir els objectius que s'havien proposat.
























És una pel·lícula de 1979 produïda a la República Federal Alemanya. Està principalment ambientada a la ciutat de Wismar, Alemanya, i a la regió romanesa de Transilvania a mitjan segle XIX.

 En el repertori d'actors, trobem a Klaus Kinski en el paper de Nosferatu, Isabelle Adjani com Lucy Harker i a Bruno Ganz com a Jonathan Harker. També esmentar a l'escriptor i artista francès Roland Topor en el paper de Renfield.







La música de Popol Vuh, ens torna a envoltar. Escolteu-la. 










































Aquest treball de Popol Vuh no pertany a la pel.lícula però val la pena escoltar el  Mantra I.-



Jonathan Harker (Bruno Ganz) és un agent immobiliari a Wismar, Alemanya. El seu cap, Renfield (Roland Topor), l'informa que un noble anomenat Dràcula, desitja comprar una propietat a Wismar. Harker és triat per visitar al comte i tancar el lucratiu negoci. Deixant a la seva jove esposa Lucy (Isabelle Adjani) a Wismar, Harker emprèn un viatge de 4 setmanes al castell de Dràcula a Transilvània.




Encara que la pel·lícula es basa en la novel·la Dràcula de Bram Stoker (1897), aquesta va ser originalment concebuda com una readaptació del clàssic de l'expressionisme alemany titulat Nosferatu, eine Symphonie donis Grauens (1922), de F.W. Murnau.






















La producció d'Herzog va saber mantenir un element de terror amb diverses morts i un ambient oníric i espectral.

 Herzog també va aconseguir desenvolupar la trama d'una manera significativa en comparació amb moltes de les produccions existents sobre Dràcula. 

Especialment es va prestar una major atenció a les emocions i la tràgica solitud que patia el Comte. La figura del Comte Orlok (ara anomenat Comte Dràcula) és presentada com una figura fantasmal, però també, hi ha un èmfasi en la seva pathos: Exhaust, rebutjat i condemnat a la immortalitat.












·Nosferatu, (Nosferatu, fantasma de la nit). Revisitació de la pel·lícula de F.W. Murnau. Nosferatu, el no-mort, el qual el seu romanticisme decadent e impossible porten la malaltia i la mort al petit poble on s'instal·la.












El vestuari i maquillatge de Kinski aconsegueixen una apropiada imitació de la que presentava el llegendari Max Schreck en l'original de 1922. 
En cert nombre de preses constitueixen una còpia fidedigna de la versió original, encara que aquestes preses van ser realitzades com una homenatge i no com una imitació .






















Herzog considera el Nosferatu de Murnau la millor pel·lícula mai feta a Alemanya. Era el seu somni fer una revisió d'aquest clàssic utilitzant el versàtil Kinski en el paper de Comte. 

El 1979, els drets d'autor de la novel·la havien expirat, pel que va ser possible incloure els noms originals dels personatges. Estranyament, Herzog canvia a la dona de Harker «Lucy Harker» tot i que en la novel·la aquest personatge es diu Mina.





B. S. Fitzgerald àlies Fitzcarraldo, el melòman apassionat per l'òpera que per a muntar una representació enmig de la selva, és capaç d'aventurar-se a recol·lectar cautxú per pagar el muntatge. Per guanyar temps i vendre al més ràpidament possible el cautxú, fa creuar el seu vaixell d'un riu a un altre fent-lo pujar per una muntanya amb l'ajuda dels indis.








Herzog afirma que la música és l'art que més fàcilment arriba i commou a l'ésser humà. És possible que per la seva passió per l'òpera la seva obra al cinema ha estat titllada algún cop com a wagneriana. Sovint podem trobar partitures d'òperes o de música clàssica a les bandes sonores de les seves pel·lícules i documentals.



Encara que fuig del Cinéma Verité, Herzog sempre busca efectes visuals reals en les seves pel·lícules. És a dir, no hi ha efectes especials artificials. L'atrotinat vaixell que és hissat per una muntanya a Fitzcarraldo per a traslladar-lo d'un riu a un altre, va ser realment transportat i hissat per un nombrós grup d'indígenes, tal com es veu a la pel·lícula.




Els  personatges són megalòmans , rebels, supervivents i sovint, sense cap escrúpol, enfrontats a un món hostil que els colpeja i que no els perdona la seva originalitat. Les seves empreses o idees estan destinades al fracàs.









Herzog mateix viu aquestes experiències en els seus rodatges que normalment són duts a terme en condicions especialment difícils. Així, autor i obra es fonen totalment.

Cal assenyalar també que Werner Herzog no distingeix mai les seves pel·lícules i els seus documentals. En la seva obra, ambdues disciplines es fonen formant una de sola.


















No es pot parlar de la filmografia d'Herzog sense comentar la seva tensa i difícil relació professional amb l'actor alemany Klaus Kinski. Amb ell va rodar cinc pel·lícules, potser les més emblemàtiques en la carrera d'Herzog i també les més importants en la carrera de Kinski. Herzog va reflectir aquesta difícil relació, que algun cop va arribar a l'enfrontament físic, en el documental Mein liebstein feind (El meu enemic íntim), filmat l'any 1999.
























Aquí tenim a Klaus Kinski i a Claudia Cardinale en un fotograma de "Fitzcarraldo".-





Entrevista a Werner Herzog, feta per la revista Ozono en el seu nº 39 de desembre del 1978.-
















Herzog va iniciar una carrera singular on ha combinat la filmació de llargmetratges, documentals, direcció d'òpera, actuació i redacció de guions. Actualment, Werner Herzog segueix en actiu.  (Viquipèdia)

La curiosa relació entre Herzog i Popol Vuh, entre l' Art del cinema i la música extraordinària de Popol Vuh , aconsegueixen trobar l'encaix perfecte. Això contrasta, segurament de manera residual, amb l' ego trasbalsat de Klaus Kinski que per altre part era un actor  magnetic, amb un caràcter molt especial i que el feia únic pels personatges de Werner Herzog.  Aquestes pel.lícules formen part del meu bagatge  cinematogràfic  i ara les vull compartir amb vosaltres. (Pijus)









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada