Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 30 d’octubre del 2016

L´Illa dels Morts d' Arnold Böcklin o la Morada dels Benaurats

























Després, bo i esguardant un altre tros,
vaig veure una gentada a la ribera
d'un gran riu, i dic:   "Mestre, ¿quin repòs

cerquen aquests,que els fa neguit l'espera
per passar el riu, si no m'enganya el front
aquesta pobra llum escadussera?"

I ell em contesta: "Ja sabràs qui són
al punt que afermarem nostra petjada
pel marge desolat de l' Aqueront".


Llevors,capbaix, parpella entreclucada,
tement que la conversa li desplau,
fins ésser al riu la boca duc tancada.

I vet aquí que veig venir una nau,
i un vellardàs tot emblanquit de pèl
que crida: "Ai de vosaltres, trista allau !

Acomiadeu-vos de pensar en el Cel,
que vinc per dur-vos cap a l'altra riba,
cap a la fosca eterna, al foc i al gel !

(Versos 70-87 , Cant III  de L' Infern, La Divina Comedia de Dante Alighieri, traducció de Josep Maria de Sagarra)



L'illa dels morts —Die Toteninsel en alemany— és una sèrie de cinc quadres simbolistes del pintor suís Arnold Böcklin (1827-1901)

Böcklin va crear cinc versions del mateix quadre, en el qual es representa un remer i una figura blanca sobre una petita barca, creuant una àmplia extensió d'aigua en direcció a una illa rocosa. L'objecte que acompanya a les figures en la barca s'identifica generalment com un taüt, i la figura blanca amb Caront, el barquer que en la mitologia grecoromana conduïa a les ànimes a l'Hades.





La primera versió del quadre, que actualment es troba en el Metropolitan Museum of Art de Nova York, va ser creada a Florència en 1880 a petició de Marie Berna, el marit de la qual, el doctor Georg Berna, havia mort recentment.
Böcklin mai va explicar el significat de la seva pintura; de fet, el títol de l'obra no es deu a ell, sinó al comerciant d'art Fritz Gurlitt, qui la va batejar així en 1883.
Altres versions posteriors del quadre es troben actualment a Basilea, Berlín i Leipzig. La que existia en Rotterdam va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial.
L'obra ha atret l'atenció de molt diverses personalitats: Adolf Hitler, en particular, estava obsessionat amb el quadre, una de les versions de la qual va arribar a posseir. Freud, Lenin i Clemenceau, entre uns altres, tenien una reproducció en la seva oficina.
Felix von Weingartner (1863-1942) fou un director d'orquestra austríac i també un compositor neoromàntic, pianista i escriptor.
Encara que Weingartner hagi compost amb abundància (òperes, simfonies, lieder, i música de cambra), les seves obres són avui rarament interpretades. 
Aquesta és, potser, la raó de que el seu poema simfònic Die Gefilde der Selingen, inspirat en el quadre de Böcklin, segons ell mateix ens explica en la traducció que va fer Joventut l' any 1901 d'un article seu, no figuri en cap referència de cap tipus passada o present.


Tot això gràcies a "Joventut"  i a la traducció de no sabem quin dels seus redactors. La veritat és que tenim aquí, tota una primícia cultural de lletraferit amb aquestes dues planes perdudes en el temps. Un musicòleg podria treure'n més profit.

El poema simfònic de Sergei Rachmaninoff és del 1908, aquest com mínim del 1901. Jo personalment m' agrada més aquest de Felix von Weingartner.-








LA MORADA DELS BENHAURATS:

Explicació del Poema Simfònich (Op 21) de Felix Weingartner inspirat en el quadro de Arnold Böcklin que porta dit titul.-

Any II-Núm 98 de Joventut, 26/12/1901.-

Per mi, la importància d'aquest descobriment, està en que el músic i compositor ens explica, en primera persona, el seu pròpi procés creatiu, barrejant i explicant com la seva música es va desenvolupant en el seu cap segons ell veu l' entorn, l'escena del quadre de Böcklin, amb tota la càrrega simbólica  que representa.
El mite de la Mort,en aquest cas, es converteix en imatge i so de primera qualitat.





En aquests dies, he volgut fer una entrada no per vanalitzar-la, ans al contrari, per donar-li el just valor que es mereix la nostra Parca.-















La signatura de Felix Weingartner al final.-

















El compositor romàntic rus Sergei Rachmaninoff també va compondre un poema simfònic titulat igualment L'illa dels morts (1908), Op. 29, inspirat per aquest quadre.


I el Dant segueix:

I tu que estàs amb ells, ànima viva,
aparta-te'n i deixa'ls, que són morts!
I en veure que el seu crit de res no em priva

i no em bellugo,  diu: "Per altres ports
i no per qui has de fer la travessada;
et calen rems de més migrat esforç".

I el guia fa: " Caront, res de corada!
Així s'ha disposat allí on es pot
alló que es vol; i tu, llengua callada !"

Galtapelut, apaivagà el seu trot,
el nauta de la lívida llacuna,
que té a l' entorn dels ulls un cremallot.

Mes tota aquella gent, nua i dejuna,
va mudar de color i cruixí de dents,
en escoltar llur misera fortuna.

I maleïen Déu, i llurs parents,
la raça humana, i el país, i l'hora
dels  naixements i dels engendraments.

I tots, amuntegats, van córrer alhora
somicant vers la riba del neguit,
que espera a tot aquell que a Déu no implora.

Caront, amb ulls d'un foguejar seguit,
els va cridar, i en feia gran barcada,
i colpia amb el rem l'endarrerit.

(Versos 88-111, Cant III  de L' Infern, La Divina Comedia de Dante Alighieri, traducció de Josep Maria de Sagarra)




"Per als homes és un bé la mort, quan no ve a interrompre els anys feliços, i en els tristos acudeix a la nostra crida." 

(Boeci, De Consolatione Philosophiae)














dissabte, 15 d’octubre del 2016

EL MEU DYLAN


"Blonde on Blonde" (1966)

Aquesta entrada està escrita per donar a conèixer el meu Dylan no el de cap altre, el que jo vaig experimentar, a mitjans dels setanta, o si voleu, el Dylan que jo vaig disfrutar.

La discografia de Dylan és molt ample i encara que jo, com la majoria, hem escoltat infinitat de temes seus, els discos de vinil que us poso, corresponen al meu Dylan, el  que jo escoltava amb més 
vehemència quan era jove.


Tampoc l'ordre en el que us els poso no corresponen exactament amb l' ordre en que jo els vaig anar escoltant, però si que la influència que van suposar per mi, interiorment, en el meu imaginari particular i de cara al meu futur, va ser realment espectacular.-

Hi van haver d'altres després, com és llógic, però la petja de Dylan ens va marcar de manera especial a tots.-




És evident que he aprofitat el Premi Nobel per donar-li el meu de particular i us he de dir, que, per mi, s'ho mereix en escreix.

Que és un poeta de la cançó,?  evident, que la seva obra és universal i ja pertany a tots?, evident,
que hi han molts més poetes de la cançó com ell?, evident també. 
Està bé que sigui ell el primer. Tot l' imaginàri col.lectiu que ell despren, s'ha universalitzat  arreu. 

El mateix bloc, en el que jo escric n'és un exemple.-





El fet de que digui, el meu Dylan i no Bob Dylan, ja presuposa el grau d'intimitat de la seva obra amb mi. 


Les visions que de Dylan poden tenir altres persones  són inmenses, és per això que és tan gran aquest personatge. També ha ajudat la maquinària discografica americana, però sobretot, els seus ideals, sensibilitat i el seu tarannà apocadet però rebel d' antiheroi.-



















































































Les lletres  de Bob Dylan estan impregnades  de la cultura beat que els anys 50'S  omplia l' America de McCarthy. La música que crea per els seus poemes beu sobretot de la música popular del seu país i del blues.-












Els anys posteriors a la segona guerra mundial no només van portar la bomba atòmica, la guerra freda i la repartició del planeta en dos blocs. També van portar una nova sensibilitat, una altra forma de fer front als esdeveniments i instal.lar-se al món. Un altre estil d'escriure.
En els tardans '50 i principis dels trapelles '60, un tipus de personatges joves (els hipsters) van començar a posar en dubte la gran promesa "americana" en els EUA.
 L'eficiència i productivitat de la nova superpotència no donava cabuda a aquests subjectes que no se sentien còmplices de la nova maquinària, que pel mateix els deixava fora del sistema.

La Beat Generation i els seus Messies

Charles Bukowsky (1920-1994)

"l´edat no és un crim
però la vergonya
d´una vida
expressament
malbaratada
enmig de tantes
vides
expressament
malbaratades,
si ho és."










Allen Ginsberg (1926-1997)















Udols : (un fragment)

"Vaig veure les millors ments de la meva generació
destruïdes per la bogeria, famolenques histèriques i nues,
arrossegant-se pels carrers dels negres a l'alba
a la recerca d'una colèrica burxada, hipsters amb caps d'àngel
cremant per l'antiga connexió celestial
amb l’estavella’t dinamo de la maquinària nocturna,
que pobres i esparracats, ullerosos i drogats
passaren la nit fumant en la foscor sobrenatural
d'apartaments d'aigua freda, surant sobre els cims de les ciutats
contemplant jazz, que van despullar els seus cervells davant un cel baix,"




Lawrence Ferlinghetti (1919) és viu, en té 97 anys.-
Jack Kerouac (1922-1969), amb el seu gat, i abaix el seu inseparable amic Neal Cassady, dues icones de la Beat Generation.

"Prosseguirem la marxa; jo em sentia immensament complagut amb aquella mena d´aspecte immortal que tenia el sender al començament de la tarda, amb els vessants herbosos d´un costat que semblaven plens de pols d´or, amb els insectes que saltaven sobre les roques i amb el vent que sospirava una dansa tremolosa entre les pedres calentes. Ara i adés el sender s´endinsava per algun indret fresc i ombrejat, atapeït de grans arbres alts entre els quals la llum es feia més profunda. El llac de baix no tardà a convertir-se en un llac de joguina, per bé que els seus forats negres encara eren perfectament visibles. Tot això era agradable, com ho eren també les gegantines ombres de núvols que es reflectien a les aigües i el tràgic caminoi que serpentejava a la llunyania i per on el pobre Morley pujava cap a nosaltres."





Els pòtols místics de Jack Kerouac, traduït per Manuel de Pedrolo (fragment del cap. 9)







Neal Cassady (1926-1968)



















Gregory Corso (1930-2001)














William Burroughs (1914-1997)









WALT WHITMAN (1819-1892)

Referent indiscutible dels messies de la Beat Generation.-

M´explico millor amb els nens i els rodamons
que entre les aules i les escoles tancades.
Aquell mecànic jove està a prop del meu cor
i em coneix bé.
El llenyataire que porta amb ell la destral i el cantiret
em porta també tot el dia amb ell,
el pagerol que llaura la terra s´alegra amb el so de la meva veu
i les meves paraules naveguen amb els que naveguen:
amb els pescadors
i amb els mariners.

(poema 47 de Canto a mi mateix de Whitman)







Pete Seeger i el seu Lp
"Young vs. Old, 1969  un altre referència a l'edat. Com anys després en el "Forever young" de Bob Dylan.-

En forma de conte, Pete Seeger ens simbolitza una Amèrica vella que dona pas a una Amèrica  molt més jove, on el mestissatge és fonamental per el seu futur.




































Les cançons populars dels 50'S , de cantautors com Pete Seeger,Woody Guthrie,Cisco Houston, Sonny Terry,Josh White etc, influiren moltíssim en la música de Bob Dylan.-































Aquesta versió de "Cindy" de Pete Seeger cantada per Johnny Cash ens mostra la importància de la música popular en els cantautors posteriors.

























"Before the Flood" (1974) 

Aquest  directe de Bob Dylan em va donar a conèixer la potència de  The Band i el virtuosisme dels seus membres:

Robbie Robertson
Garth Hudson
Levon Helm
Richard Manuel (-)
Rick Danko (-)







A la pel.lícula de Martin Scorsese "The Last Waltz" de l' any 1976 és on podem apreciar millor el seu geni. 

Va ser el seu comiat com a grup. Les peces musicals, els amics que els acompanyen, tot un luxe. Us hi posat unes mostres a sota.-


























































"The Basement Tapes" (1975)

Amb The Band d' acompanyament, és un disc imprescindible, però no tan sols per això.

Va ser  gravat el 1967 entre The Band i Bob Dylan, on 17 peces estan cantades per Dylan i 8 per la resta de components de The Band, fent acompanyaments entre ells.




Amb uns mitjans, menys sofisticats que en un estudi de gravació tradicional, en el soterrani de Big Pink en West Saugerties (N.Y.).

El so, potser menys filtrat i més pur, el lloc i la comunió que hi havia entre ells, va donar com a resultat aquesta meravella.-




En els temes del disc es nota la influència de la música tradicional americana i el to general és de diversió entre els participants.-








































"Pat Garret & Billy the Kid"
(1973)


La pel.lícula sense la banda sonora,o sigui la música de Dylan, no seria el mateix.
Aquests acords de guitarra que pujen i baixen són realment hipnònitcs.-






































"Planet Waves" (1974)


De tots els discs de Dylan, musicalment parlant, les peces d'aquest, em van enganxar com cap altre. Sobretot «Going, Going, Gone» i "Forever Young".-


























Contraportada de "Planet Waves" (1974)

Del llibre "Chronicles" Vol,I de Bob Dylan, 2004.-


Molt interessants per conèixer de primera mà els començaments del gran geni de Minnessota.-






















































Robert Zimmermann (Bob Dylan) va agafar el nóm de Dylan Thomas (Swansea, Gal·les 1914- NY 1953), poeta galès, un dels meus preferits, que morí jove, alcoholitzat,de una sensibilitat extrema i del que vaig fer aquesta entrada fa temps Dylan Thomas
Curiosament, poeta europeu, de la vella Europa, que ara el proclama heroi, amb el premi Nobel. Anirà a recollir-lo o no ?
La seva rebel.lia generacional podrà més?
Definició de Beatnik, segons el diccionari anglès de l' època: " Joves desafiadorament anticonvencionals afeccionats a vestir de faisons estranyes i a sostenir opinions ultramodernes."
La protesta, generacional, que els beatniks van fer a un estat de coses que no els hi agradava ( guerra, nazisme, discriminació racial, cultura del diner, culte a la màquina, desigualtat social etc) va ser radical:
Contra la moral del ramat, la moral del solitari, però són capaços de combregar amb els altres, amb els pocs escollits que també se senten a part, bandejats. I de forjar amb ells un instrument de redempció que van a cercar en les doctrines d'una de les religions més profundes que han bastit la inquietud i el desassossec humans: el budisme i concretament el budisme Zen. "
(Manuel De Pedrolo a "Els Pòtols Místics")