Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 8 de maig de 2018

LA COVA DE L'ÀNIMA I EN CAP DE SENGLAR




El doctor Orenci Valls i Broquetes l'any 1932.

Metge i cronista oficial de la vila d'Esparreguera  durant una pila d'anys, de formació científica, apassionat per la Història i segurament per l'obra del seu contemporàni Joan Amades i Gelats, va escriure  una série d'obres  de caràcter històric i mèdic sobre Esparreguera  però sempre desde una óptica de narrador, contista, prova d'això  és aquest conte sobre "La cova de l'ànima" inclós dins "La Vila d'Esparreguera i el seu terme" de l'any 1961 en les planes 332-338 del llibre.








No és la única referència  de la seva vena literària, veiem també a la plana 200 la "Història gloriosa d'una hostalera"
De fet el seu conte sobre la cova de l'Ànima hi han elements de llegenda que l'acosten al romanticisme de  Joan Amades.
Així al final de la història ens diu:

"Així ho contava el vell del mas Boquer, assegut en l'escó de l'àmplia llar, mentre a fora xiulava el vent i remorejaven les aigües del LLobregat."

Amb aquest final ens dona aquest punt de llegenda popular, potser centenària, que el devia distreure de la part menys imaginativa de la seva obra.




El metge Orenci Valls jugant una partida d'escacs amb Enric Sedó sota l'envelat del pati de La estrella l'any 1934.




"La Vila d'Esparraguera i el seu terme" del Dr. Orenci Valls i Broquetes (1961)





"Topografia Mèdica d'Esparreguera" del Dr. Orenci Valls i Broquetes (1932)

Aquesta història-llegenda del nostre metge i historiador local està ambientada en plena època medieval.

El baró d'Esparreguera ocupat en afers de Cort deixava la baronia en mans de Bernat d'Aqualata ( del llatí, on el riu s'eixampla)  i  al Castell , i a tot el seu vassallatge se'l coneixia  per "Cap de Senglar".







"(...) Amb raó se'l coneixia per "Cap de Senglar". La fesomia, summament repulsiva per la manca de mentó, els llavis grossos, entreoberts,que deixaven vuere les dents agudes, els ulls menuts i rodons, d'un negre brillant, prenia un aspecte ferotge quan li agafava un cop de gènit, bé per haver begut un xic més del compte o perquè no li havien sortit bé les trampes."

"(...) Es deia que per la seva conducta irregular havia causat la mort dels seus pares..(...)"



"(...) Ni  els més valents i agosarats no podien evitar el terror davant la mirada punxant de la fera i per les flestomies i la bava que sortien de la boca mig  oberta i plena d' estilets, i de la llestesa en fer servir el punyal, que mai no abandonava. (...)".

"(...) L'escenari principal de les seves disbauxes era el camp, pels hostals i cases de mal viure dels camins i poblats, sols quan ensumava gresca a ciutat abandonava per una temporada els llocs habituals de les seves activitats desordenades i acudia als carrers avalotats de Barcelona i es barrejava amb la xusma cridanera i provocadora."

"(...) Sovint, Cap de Senglar i els seus homes sortien de l' hostal a les hores menudes de la nit, i s'emportaven les meretrius al Castell, on continuaven l'orgia feia estona començada."




"(...) Cap de Senglar es fixà, a la sortida de l'església, en una mosseta blanca com el lliri i de trenes d'or. Anava sola, i es dirigí pel camí de l'Obac devers  la  Colomera. L'hi era desconeguda, no obstant, devia ésser vassalla de la Baronia. Preguntà als acòlits. La noia es deia Dolça, filla de Marc del mas Bruguera, sobre el Cairat. No tenia complits els setze anys."


"(...) El descobriment de la formosa poncella encengué els mals instints del pervers. El Senyor del Castell d'Esparreguera no tenia entre els seus drets sobre els vassalls l'ominós del desflorament per gaudir de la preuada joia quan l'hora fos arribada, però la privació no era obstacle per al luxuriós,"

"(...) en comptes d'envestir la víctima sense mirament, volgué enamorar-la amb afalacs, promeses i presents.
(...) freqüentà la Bruguera, s'interessava pels conreus, no mirava prim en el cobrament dels delmes, procurava que no manqués llavor a l'hora de la sembra, ni blat al graner, ni palla a l'estable."

"(..) El fingit enamorat volgué parlar inutilment d'amor (...) Jurà per tots els sants de la rectitud de la seva inclinació.(...) La mossa estava esglaiada, la seva immobilitat fou interpretada pel seductor com a efecte directe de l' afalagadora promesa i, astut i diligent, s' apropà a la feble au i pretengué tacar la seva puresa amb el contacte de les mans malvades."



"(...) Dolça, davant de l' escomesa, reaccionà vivament i sortí del camí, i es posà a córrer camps a través (...) Avui fuges, però aviat suplicaràs als meus peus ! li digué l' infortunat galant."

"(...) I esdevingué el daltabaix a l'hora menys pensada. Aleix, el germà de la Dolça, tenia el mal costum d'entretenir els lleures a caçar conills amb el llaç. (...) Acabava d'escanyar un conill a La Tallada quan aparegué el "Guatlla", un dels esbirros del Castell. No podia fugir ni excusar-se. Fou portat al Puig i tancat en el soterrani."


"(...) Com fera enfellonida, d'aspecte terrible per la sang agombolada en els seus ulls menuts (...) omplí de puntades de peu el cos del desventurat fermat en els grillons, mentre repetia amb monòtona retronxa: Ací t' hi podriràs pòtul ! En caure la tarda els de la Bruguera s'assabentaren de la desgràcia per uns veïns. Marc, el pare, quedà ert com ferit pel llamp, Dolça caigué a terra presa de convulsions.
(..) Marc determinà veure el castellà per a suplicar clemència o pagar la llibertat al preu que fos.(..) El pobre Marc tornà a casa derrotat. Les exigències del botxí eren terribles."

"(..) El sol s'havia amagat darrera de la Tallada quan Dolça es desprengué dels braços del seu pare, i sortí al camí de Santa Margarida. Deixava el pobre vell atordit, amb el cap sobre la taula. La dissortada féu via al Castell, els ulls eixuts, admirable en la fermesa del sacrifici. (...) Una vegada a la vida el depravat castellà complí la paraula donada. A punt de dia, a l' entrar a la Bruguera, Dolça trobà l' Aleix al costat del seu pare. El minyó restà silenciós. Ni contestà la lleu salutació de la germana."




" (...) La protecció del Castell, prodiga i ostentosa a canvi de les condescendències de Dolça, no deixava satisfacció als habitants del mas i allunyava dels aparents consentidors els vassalls de la contrada. (...) Cap de Senglar no anava mai sol, els seus dos acòlits, entretinguts pels voltants de la Bruguera, s'ajuntaven  amb ell així que sortia de la casa. No mancà temps a l'ofès per meditar la venjança. (...) A la fí es presentà propici el dia de la vindicta. Un dels galifardeus no acompanyava l'amo. (..) s'arribà al bosc del Brull i encengué el munt de brossa que havia preparat. (..) el servent s'enfilà muntanya amunt per descobriri el lloc i la importància del sinistre. Mentrestant, Cap de Senglar seguí el camí devers el Castell per aprofitar la claror crepuscular. L'acció esdevenia com desitjava i havia preparat l' Aleix. (...) Així que  Cap de Senglar arribà davant la cova, on  el camí forma relleix en el marge rost del riu, Aleix saltà sobre les espatlles d'aquell. Ambdós enemics caigueren a terra, a sota l'agredit, amb la boca besant la pols. Instintivament Cap de Senglar cercà el punyal penjat al cinturó, però Aleix, favorescut per l' avantatge de la seva posició i la força del rancor, anà llest a estrènyer el coll de l' adversari fins a deixar-lo mort. De retorn del bosc del Brull, el testaferro del castellà passà per la cova no advertí cap vestigi de la lluita adés entaulada i finida. En arribar al Castell estranyà l' abscència de l'amo, i tingué un pressentiment greu pel poc afecte que li portaven els vassalls. 
Sortí al camp amb la companyia dels quatre gossos de caça i els mossos que vivien en el Castell. No era passada mitja hora de la recerca  quan el lladruc dels gossos aturats davant de la cova, reuní els servents en aquell indret. A la llum de les atxes trobaren estirat el cos maleït inanimat de Cap de Senglar."




"(...) Els gossos del  Castell, els únics companys fidels a llur antic amo, no es separaren de l'entrada de la cova mentre els quedà alè per llançar prolongats udols, que ressonaven per la contrada i esfereïen la gent. Els veïns feien marrada per no passar pel davant de la cova, feien el senyal de la creu i resaven una oració per guardar-se de l'ànima impenitent que allí trobà mort violenta. "

"Així ho contava el vell del mas Boquer, assegut en l'escó de l'amplia llar, mentre a fora xiulava el vent i remorejaven les aigües del Llobregat."  
















Aquest conte amb caires de llegenda escrit per Orenci Valls i Broquetes em porta, segurament com ell, a imaginar paranys, persones de temps passats. Acostumat, com estava, per la feina que exercia de metge de poble, de visitar malalts de masos perduts pels voltants d' Esparreguera, tampoc seria extrany que li expliquessin mil i una històries  com aquesta. 

No he trobat cap referència biogràfica a Viquipèdia ni a l'òrbita de l' Ajuntament d' Esparreguera sobre Orenci Valls i Broquetes. Incomprensible. Una llàstima.

Ah, per cert, les il.lustracions sobre el nostre "Cap de Senglar" les hi tret  del còmic de Spider "El desafio del Dr. Argo" publicat per primera vegada per la revista britànica "Lion" amb dibuixos de Reg Bunn.  

Ediciones Vertice: la il.lusió de cada dissabte





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada