Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 25 de març de 2020

La Barcelona del 1920 retratada per Opisso



Dibujante con proyección pública y de gran popularidad. Fue el cronista gráfico barcelonés de una época que va desde el Modernismo, representado por la taberna Els Quatre Gats y los artistas que la frecuentaban, hasta el cambio de costumbres de la posguerra española, con chicas que llevaban topolinos y peinados “arriba España”. 

Con la ironía siempre a punto para captar con humor todas las manifestaciones populares, y la capacidad para criticar de forma festiva desde las reuniones de la clase alta hasta las actividades de las clases obreras y menestrales, así como los amores pecaminosos y el uso clandestino de las drogas, abordó con acierto los mil y un aspectos de la sociedad en la que le tocó vivir. Además, tuvo la capacidad de colaborar tanto en las revista para adultos –desde las políticas hasta las eróticas– como en publicaciones dedicadas a la infancia.
humoristán







El governador civil de Barcelona, Francisco Maestre Laborde-Boix, prohibeix, a principis del 1920, els jocs d'apostes.








Josep Joffre i Plas (Ribesaltes, Rosselló, 12 de gener del 1852 – París, 3 de gener del 1931) fou un militar nord-català de l'exèrcit francès, mariscal de França i especialment famós per les batalles de la I Guerra Mundial i més particularment la Primera Batalla del Marne. La seva popularitat li valgué el sobrenom de Pare Joffre. En l'exèrcit era vist políticament com d'idees liberals i democràtiques.

El 12 d'octubre de 1919, una delegacio dirigida pel President de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, amb Angel Guimerà, Santiago Rusiñol, Enric Morerà, Pompeu Fabra, el Dr Solé i Pla i d'altres, es desplaça a Perpinyà per demanar al mariscal Joffre de presidir Els Jocs Florals de 1920. A la gran sorpresa de tota la delegacio, aquest accepta sense problema.


































Arriba a Barcelona l'1 de maig 1920, en companyia de la Mariscala. Baixa el passeig de Gracià i les rambles sota els "hurras".





L'endemà, tot son visites oficials i remeses de decoracions tant a l'hotel de l'Ajuntament com al Palau de la Generalitat. El 3 de maig, és l' apoteosis, al Palau de les Belles Arts ple de gom a gom : la Mariscala serà la reina dels Jocs Florals. Joffre acaba el seu discurs en català sota els aplaudiments. Angel Guimerà li contesta amb un discurs inflamat que provoca la partença del representant del rei d'Espanya. 















A fora va haver-hi désordres i la policia va intervenir. Per calmar l'ambient, Joffre va pretendre una fluxió diplomàtica i no va assistir al banquet en el seu honor. 







L'endemà visita les obres de la proxima Exposició Universal de 1929, rep diverses delegacions, participa en el banquet dels mutilats i rep la visita del Consell Municipal. El 6 de maig, a les 9 del mati, acompanyat per totes les personalitats catalanes, puja al tren cap a Paris a l'estacio de França.
















Eren temps de canvis per la ciutat.















No gens lluny del que passa ara.

















Mariano de Foronda y González Bravo, segon marquès de Foronda  fou un empresari espanyol, II marquès de Foronda.

Demanà la baixa a l'exèrcit i ingressà a la Compañía de Tranvías Eléctricos de Madrid, i el 1902 passà a dirigir la de Barcelona, càrrec que ocupà fins a 1931. Era membre del Partit Conservador i fou el dirigent empresarial que més es destacà contra les demandes dels obrers. Durant la vaga general de 1909 que generà els fets de la Setmana Tràgica no va impedir l'aturada del servei de tramvies.


Cambó va donar suport i fou un dels principals impulsors del cop d'estat de Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923 com a reacció a l'impuls del sindicalisme dels treballadors catalans de la CNT. La col·laboració de Cambó amb la dictadura que, a més dels treballadors, perseguí tot rastre de catalanitat, seria un dur cop a la seva popularitat i inici de la decadència del domini de la dretana Lliga en el catalanisme.




Sota la seva direcció, el Cafè Español es va convertir en el més popular de Barcelona, amb la terrassa més gran de tot l’Estat, amb salons de billar, piano i concerts, sovint a càrrec de músics de la banda municipal. El local tenia una clientela variada i interclassista, integrada per empresaris, obrers, artistes de varietats, poetes, pintors, polítics i sindicalistes que van prendre part en destacades tertúlies. Les cròniques de l’època expliquen que part de l’èxit del negoci era la simpatia i l’amabilitat de Josep Carabén, així com el respecte que tenia a totes les idees polítiques de l’època, la qual cosa permet entendre que el cafè fos freqüentat per lerrouxistes, anarquistes i regionalistes.


Francesc Cambó va intentar mantenir la Lliga al marge de la pugna entre l'esquerra catalanista i la monarquia amb la seva frase Monarquia? República? Catalunya!, però les revoltes obreres que culminaren amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919) i, l'aparició de la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, que volia guanyar-se el suport dels elements conservadors de la Lliga, el van deixar en una posició força difícil.





Malgrat això i la crisi industrial dels anys vint, va guanyar les eleccions del 1920, 1921 i 1922.















Opisso tampoc s'escapà de la censura.










Es va exasperar l'enfrontament entre obrers i empresaris, i es va iniciar un clima de violència que va generar una sèrie d'atemptats i assassinats —el pistolerisme— que van portar el terror als carrers. En poc temps va haver-hi 230 morts violentes a Barcelona



Francisco Maestre, el governador civil, abandona el juny del 1920 el seu càrrec. Durant la seva etapa a Catalunya, els moviments obrers i anarquistes, que reclamaven immediats canvis socials, van provocar força aldarulls, la repressió dels quals li va ser encarregada. Això li va crear moltes enemistats.
















Dibuix d'Opisso a L'Esquella de la Torratxa del 18 de març del 1920. Per a tots els Joseps, Josefines, Peps, Papitus, Pepets, Pitus, Papetes, Finetes etc. Aquí comença la part d'ambient més sociocultural, menys crua, en la que Opisso es relaxa més i en la que és un veritable mestre.














Tot i així no deixa escapar la seva vessant irònica per reflectir la crisi econòmica i d' aliments que patia la ciutat.

"Fent un xic d’història, convé ressaltar que, un bon dia d’aquells anys 20 del segle passat, a Pilar Alonso se li ocorregué la idea, actuant al Teatre El Dorado de la barcelonina Plaça de Catalunya, de cantar el cuplet català Les Caramelles, compost per Càndida Pérez, després d’haver-ho fet en castellà, que era com s’interpretaven totes aquestes cançons «pícares» i plenes de frases amb doble sentit, i el públic, entusiasmat, demanant-ne més, féu néixer el cuplet català  que, a partir d’aquell moment, es divulgà per tot arreu, assolint una gran popularitat."   El cuplet català i la seva mare
















Pilar Alonso i Moll (Maó, 1897 - Madrid, 1980) va ser una cantant de cuplets.
Va ser la figura més emblemàtica del cuplet català de finals dels anys 1910 i mitjans anys 1920.









Es va traslladar a Barcelona, on va popularitzar el gènere del cuplet català, triomfant ja en 1912. Entre 1915 i 1925 se la considerava la reina del cuplet. Va ser la cupletista que més discos va gravar en els anys 1920, immortalitzant èxits com Les caramelles, La Fornereta, La Marieta d'ull viu, L'Ombrella, Els focs artificials i La Font del Gat entre molts altres, els quals van ser incorporats als repertoris habituals dels artistes de l'època.


















"El alma mia", versió en castellà, de l'obra d'Àngel Guimerà, "L'ànima és meva", rebutjada per Maria Guerrero i que Opisso no perd ocasió de reflectir a L'Esquella. 








































"Al llarg de més d'un segle les casetes dels escrivents van fer una funció social de comunicació al servei de totes aquelles persones que no sabien llegir ni escriure i que necessitaven trasmetre notícies a d'altres. L'elevat índex d'analfabetisme que hi havia a Barcelona a finals del segle XIX va propiciar l'aparició d'aquest negoci a la ciutat."
BARCELOFÍLIA







































El problema del teatro, en definitiva resultaba complejo y de larga dilucidación, en unos años de desorientación donde el pensamiento teórico teatral, manifestado mayormente en la prensa especializada, no llegó a encontrar respuesta adecuada en la práctica escénica. Este divorcio entre la teoria y la práctica del teatro se refleja en la escasa incidencia de las teorías teatrales europeas en nuestras dramaturgias con el consiguiente retraso del teatro español con respecto al europeo. La crisis del teatro, en definitiva, no fué más que un exponente de este distanciamiento entre teoría y praxis. La crisis teatral de los años veinte en España

































Según Paco Villar, en “Historia y leyenda del barrio chino” el nuevo edificio constaba de cuatro partes diferenciadas. En la planta baja, el teatro con su vestíbulo, restaurante, sala de descanso y foyer. En su interior cabían 1.600 personas y permitía la posibilidad de retirar las butacas de la platea en pocos minutos para transformar el espacio en sala de baile o en lo que fuera necesario.  Cosas de Absenta






"Podemos concluir afirmando que la recesión de 1920-21 se debió, en primer lugar, a la proliferación de medidas proteccionistas en todas las grandes economías. Como cada medida restrictiva provocaba represalias por parte de otras naciones afectadas, el comercio internacional se resintió, cayendo a niveles de principios de siglo. El nacionalismo económico agravó la situación."  Mirada sobre la História











Com sempre: "Spanish is diferent" i Opisso ho sabia ja.








Els dirigents polítics no estaven preparats, igual que ara.-





La pobresa no afectava igual, com ara, a totes les classes socials.-














"Evidentment, els farmacèutics estaven immersos en aquell convuls desequilibri social, accentuat,en el seu cas, pels avenços científics i tecnològics en el món de les ciències mèdiques en general, i en de la farmàcia en particular, amb el canvis que això va produir en l’exercici de la professió i que podem xifrar
en la pèrdua de la seva raó de ser com a petita indústria i en la consegüent crisi d’identitat que va patir el farmacèutic."










"No és estrany, que amb aquest ambient, la UFN, com a màxim representant dels professionals farmacèutics, en la seva assemblea de València, manifestés la seva aprovació per a la creació dels sindicats farmacèutics, atesa la nul·la capacitat d’acció dels col·legis de farmacèutics."



































"Aquesta situació de desorientació i d’incertesa produïda per la caòtica situació social es va fer sentir de manera notòria a l’assemblea anual de la UFN, celebrada a València el 1919.
 Cal fer esment que el desembre del 1918 i començaments del 1919 va tenir lloc a Barcelona la vaga de la Canadenca, de repercussions ben conegudes."

El sindicalisme farmacèutic lleidatà

































Si alguna cosa va marcar la Barcelona del 1920, va ser el fenomen del pistolerisme.- 









L’ambient de la Barcelona de fa un segle es caracteritza per ser un període d’una gran conflictivitat i efervescència social i política. Una mostra d’això és el fenomen del pistolerisme, que va produir-se durant el sexenni comprès entre els anys 1917-1923, tot i que també hi ha cronologies que situen el fet històric entre 1919-1923, just quan s’intensifica la violència i la mobilització entre els bàndols enfrontats. Sigui com sigui, aquest conflicte se l’ha d’englobar dins d’un context històric particular, així com també considerar-lo com la conseqüència d’una sèrie de factors conjunturals que van portar a comparar la ciutat barcelonina amb la Chicago dels gàngsters d’Al Capone.

































El pistolerisme es defineix com l’enfrontament armat que van protagonitzar els anomenats grups d’acció anarcosindicalistes de la CNT i la patronal, que va impulsar la creació del Sindicat Lliure i va finançar bandes de pistolers a sou per contrarestar l’auge de la reivindicació obrera, comptant amb la connivència i suport de la policia i l`Exèrcit.

El conflicte finalitza amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923, deixant un rastre 424 morts pertanyents als dos bàndols, així com també d’obrers de filiació desconeguda i altres víctimes col·laterals.
Ab origine magazine




"Un any i mig després de l’assassinat de Bravo Portillo, l’advocat laboralista Francesc Layret era assassinat a trets a la porta de casa seva. Era el 30 de novembre de 1920. Layret anava a la comissaria per assistir Salvador Seguí i a Lluís Companys, que havien estat detinguts aquell mateix dia en una batuda ordenada pel governador Martínez Anido. En relació amb aquell crim, la policia no va detenir ningú, però la premsa i l’opinió pública des del primer moment van assenyalar Fulgencio Var, àlies Mirete, un delinqüent de l’hampa barcelonina i confident de la policia. Amb la mort de Layret desapareixia una de les principals figures catalanes i catalanistes del sindicalisme."





Abans de la vaga de la Canadenca el pistolerisme ja existia. Però des de la fi d’aquella gegantina protesta (1919) fins al cop d’estat de Primo de Rivera (1923), que posava fi a aquella primavera obrera, Barcelona es va tenyir de sang. La part de la patronal més reaccionària -que amb més duresa havia combatut les reivindicacions obreres-, amb la inestimable complicitat de les autoritats governatives espanyoles, va reaccionar al resultat de vaga de la Canadenca amb una cursa de violència desbocada que seria durament contestada pels elements més extremistes del sindicalisme. En poc més de cinc anys, els anys de plom del pistolerisme, només a Barcelona serien assassinades 424 persones.































A partir de 1920, Fèlix Graupera, amb connivència amb el nou Capità General, Martinez Anido –posteriorment Ministre de Governació durant la dictadura del General Primo de Rivera i d’Ordre Públic durant els primers anys del govern franquista- començà a desenvolupar els Sindicats Lliures. 
Aquest sindicats a sou de la patronal van articular conjuntament amb l’exèrcit i les forces d’ordre públic la repressió i eliminació física del moviment anarcosindicalista català.  



La utilització d’assassins a sou, tortures, detencions arbitràries i assassinats selectius o mitjançant la llei de fugues van ocasionar la mort a no menys de 250 obrers i sindicalistes entre 1920 i 1923 privant a l’organització sindical dels millors i més actius militants, entre ells Salvador Seguí –el noi del sucre-, Francesc Layret o Ramon Archs. Aquesta espiral en l’ús de la violència i la repressió va forçar la radicalització i utilització de la violència a tota una generació de sindicalistes que no oblidarien fàcilment els fets ocorreguts durant aquells anys.

pedraipaper.blogspot.com















































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada