Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dijous, 8 d’octubre de 2020

EL MEU VIATGE A GRÈCIA AMB DYANE 6 A L'ANY 1983


L'estiu del 83 el recordaré especialment per aquest viatge a Grècia amb el meu Dyane 6. Uns mesos abans, i fruit d'una trobada amb uns amics de Sant Andreu de la Barca, vam començar a confeccionar el gran viatge cap a les terres d' Odisseu. (Ulisses en la mitologia romana) 




 

A primera vista i amb els ulls d'ara, això sembla una bogeria, però a l'any 83, en plena època universitària meva i sota els efectes de la joventut, no m'ho vaig pensar gens ni mica. 

2644 Kms i 25 hores segons el Google maps d'ara, amb les carreteres d'ara i amb GPS es van convertir en un viatge de tres dies i segur, uns 3000 Kms per arribar a la frontera grega.



No tenia el passaport i quinze dies abans de la sortida vaig haver  de treure'l  a Sant Feliu de Llobregat. Nou de trinca. Varón, estudiante, soltero...... 




















També em vaig emportar un permís internacional per conduir arreu del món per si les mosques. 









La cara de terrorista tirant a Eugeni no va ser problema per passar les diferents fronteres. 

Val a dir que només ens va fer falta per entrar a l'antiga Iugoslàvia i a Grècia. La UE encara estava gestant-se i el euro quedava lluny. Jo vaig agafar 25 o 30 mil pessetes      (180 € ) de la paga extra en una cartera de pell i anava canviant en cada pas fronterer per la moneda del país segons les necessitats. 

Teniem 15 dies de vacances i la veritat no sabíem quan temps tardaríem en arribar, ni com distribuiríem les etapes, només sabíem que volíem arribar quan més aviat millor per poder disfrutar del veritable destí del viatge. El cotxe portava  98.000 Kms, anàvem força carregats de pes entre motxilles, tendes, sacs de dormir i nosaltres 4. 
La millor cosa que vaig fer, va ser contractar una assegurança (Europ Assistance) per quinze dies, pel que podés passar. 


Les etapes van sorgir d'una manera natural: La 1ª (a dalt), sense dormir, conduint tota la nit, vam sortir tard  cap a la Junquera, tota la costa blava francesa, sense GPS, mirant les indicacions, un follón, no sé encara com, apareixem, de matinada, a trenc d'alba al mig de Marsella. Carrers i cafés buits.



Sense baixar ni a pixar, que jo recordi, cap amunt, cap avall, canviem de conductor, me'n vaig a dormir un ratet al darrera i direcció a Niça. No recordo haver parat a menjar res, a part del sopar a La Junquera la nit anterior, suposo portaríem entrepans. La cosa és que apareixem, memorísticament parlant, a primeres hores de la tarda, passant pel casino de Mónaco. Tampoc recordo dinar. Bocates, suposo, recordo els tunels italo-francesos dels Alps i al final Ventimiglia. Aquella nit si vam dormir en un camping italià a prop del riu Po, ho recordo perquè ens van cosir els mosquits aquell capvespre i vaig preguntar com es deia "mosquits" en italià (cabrons): "zanzari".   

De bon matí vam començar el que jo en dic, la segona etapa del viatge. Vam anar directes cap a  Venècia, volteta curta per la ciutat i tornem-hi. Crec que vam dinar a Venècia, segurament paninis. 
El 30 de Juliol a primera hora de la tarda arribarem a la frontera de Lipica (antiga Iugoslàvia), canvi de moneda, de pesseta a dinar i cap a l'est, direcció Postojna i Ljubljana. Crec que va ser a Postojna vam comprar pa, per tornar a fer bocatas,la nit tornaria a ser llarga. El millor pa que he menjat a la meva vida! 
Recordo haver passat per Ljubljana i Zagreb a mitja tarda. Passejada per Zagreb.



El record de Zagreb el tinc més clar. Com una avinguda Diagonal de recte però el doble d'ampla, bestial, però sense cotxes ni gent passejant.
Pisos a una banda i l'altra, sense negocis. La Iugoslàvia post Tito, el mariscal havia mort l'any 80, era així. Una ciutat comunista, fins ven entrats en el centre històric, no vam trobar un bar i un parell de cerveseries on poder beure una cervesa.  De fet ni botigues havia. Només en vam veure una, de roba de dona, amb la moda dels anys cinquanta.  Al no trobar quasi vestigis capitalistes, recordo que em vaig deprimir una mica i tot. Volia arribar a Grècia per desquitar-me.
Sortim de Zagreb cap a Belgrado quasi fosc. Canvi de conductor. No sé perquè a mí sempre em tocava conduir de nit i no m'agrada.

Els 400 Kms de Zagreb a Belgrado els vaig fer de nit, recordo, un munt de boscos, pocs revolts, per no dir tot recte. Tan recte que a mitja nit em va agafar, el que jo en dic, la febre de la gasolina: estàs com hipnotitzat, prems l'accelerador i vas fent kms sense veure res més que la ralla blanca intermitent del mig de la carretera. Vam arribar bé a Belgrado de bon matí.






Una curiositat d'aquesta carretera, sobretot a l' agost, és que és per on passen, tots els turcs que treballen a Alemanya i van cap a Turquia a passar les vacances. El mateix camí que fèiem nosaltres cap a Grècia, però ells, girarien cap a l'esquerra, abans d'endinsar-se més en terres hel·lèniques. La curiositat, però, era que veies, com anaven tirant els papers dels bocatas i altres regals, en el decurs del viatge. Ho vaig veure amb els meus propis ulls. La carretera quedava plena de papers i deixalles per tota la vorera, al costat dels arbres, en plena natura i podies seguir el seu rastre. Els seus cotxes eren tots Mercedes i BMW vells.

La tercera etapa començaria, després d'una breu estada a Belgrado, per estirar les cames i comprar menjar, en la que recordo, sobretot, la gran quantitat de carrers plens de rails de tranvia, on el Dyane vibrava cada vegada que els trepitjava.






Muntanyes de la Macedònia del Nord.
Sortint de Belgrado vam enfilar cap a la capital de la Macedònia del Nord: Skopje.
 Uns 400 kms. Aquí, el tipus ètnic, l'arquitectura dels edificis, el tipus de menjar etc, era molt diferent al que vam trobar a Belgrado. Ens vam prendre un café moruno en forma d'infusió per la impossibilitat de trobar un café exprés occidental. 
En aquell temps, la Iugoslàvia integrada de Tito, no feia preveure el que més tard serien, després d'una cruenta i sagnant guerra, es clar:  Eslovènia, Croàcia, Bosnia Herzegovina, Sèrvia i la Macedònia del Nord, però, sobretot al arribar a Skopje ens en vam adonar.



He de confessar que enmig de les muntanyes de la Macedònia del Nord, anant cap a la frontera grega, havia de canviar l'oli del cotxe, passat de kms. Dit i fet, vaig treure la clau del tap de l'oli, la llauna que portava i en un  racó del camí, buido l'oli a terra, torno a posar el tap i omplo amb l'oli nou. En aquells anys no érem conscients de moltes coses. 



 













Sortint de Skopje, ens vam dirigir cap a la frontera final del nostre viatge: Bogorodica (150 kms). A partir d'aquí entraves ja a Grècia per la frontera de Evzonoi.  Recordo que vam haver d'endarrerir el rellotge, una hora justa, a la frontera de Evzonoi. Començàvem bé la nostra entrada al país hel·lènic guanyant una hora al Déu Cronos.-












Com a curiositat, us diré, que poc després de travessar la frontera grega en direcció a Thesalònica, vam trobar una cruïlla que posava: Turkey, Istanbul. Me'n recordo que vam fer la broma, o no, de dir:  anem-hi ?   Era per allà on devien d'entrar tots el nostres amics llançadors d' escombraries. 

Quan vam veure el mapa de Grècia, per primera vegada, a casa del Salvador, vaig tenir clar que el millor seria fer un 8 alhora de visitar la península grega i repetir el menys posible en el camí d'anada i tornada. Així ho vam fer.




En  arribar a Thesalònica, tot un món se'ns va obrir. Primer descansaríem, segon, fora restricció d'horaris alhora d'anar a menjar a un restaurant (ara sí, fora bocatas) i tercer: el consumisme tornà a les nostres vides. Per altre part, Grècia era estar com a casa: menjar mediterrani, oliveres, garrofers, ametllers, vins, formatges, cafè exprés... tot, menys la llengua. No teniem ni puta idea de grec i d'anglès tampoc.  Vam haver de fer un curs accelerat de paraules bàsiques en grec i a gestualitzar com a bojos.


Prop del port de Thesalònica, no gaire lluny de la ciutat, vam trobar un càmping per plantar tendes i descansar finalment. Crec que portàvem una guia de càmpings.  


Aquí ens hi vam quedar un parell de dies.







Seguint el pla traçat, ens vam endinsar cap a l'interior de la península grega, rumb a les Meteoras: un grup de penyals coronats per monestirs ortodoxos a la plana de Tessàlia. 




Abans del 1922, l'única manera de pujar i baixar era així. A partir d'aquesta data van esculpir graons a la roca per la comoditat de molts visitants.


Monestir de Varlaam.







Monestir de la Metamorfosi.







Pujant amb la xarxa. 

He de dir que a les noies, que anaven amb pantalons curts, les van fer tapar les cames amb unes faldilles llargues. Coses de la carn! 








Vista general del Monestir de la Metamorfosi.-


Esglaons i túnels esculpits.





Monestir de Rusanos.


Vista general.


Monestir de la Santa Trinitat.






Monestir de Sant Esteve.



De més a prop.




Monestir de Sant Nicolau Anapafsa.




El poble de Kastraki, el més valent, en tenir llurs cases, fregant les Bèsties de pedra.



Kastraki.


Kalabaka, l'altre poblet, al costat de Les Meteoras.













Delfos fou una ciutat de Fòcida i un dels llocs sagrats més importants de Grècia amb un temple dedicat a Apol·lo. Aquí mostro la guia que vaig comprar.



Vista general de Delfos.



El Tresor dels Atenesos de Delfos.

El nom de tresor a l’ antiga Grècia fa referència als petits edificis, a vegades en forma de temple, construïts en els santuaris.

 Aquí s’ hi guardaven les ofrenes i els exvots que sovint es feien als déus.



El Temple d' Apol·lo.




Teatre i Temple d' Apol·lo, al fons la vall de Plistó. 



Estadi Dèlfic. 
La roca tallada, on naixia la deu de la Font de Castàlia. 

La Font de  Castàlia era la font sagrada que servia per purificar-se. Es trobava al mont Parnasos, lloc on sorgien diversos manantials que formaven diverses fonts. La font estava rodejada per un bosc consagrat per Apol·lo.
Aquesta s'havia assecat, però a l'entrada del Delfos n'hi havia una, voltada d'abelles que anaven a beure. Jo, per si de cas, sabent les propietats immortals de la seva aigua, me'n vaig emportar dues ampolles plenes.




Estàtua del atleta Agias de Lisipo.





Estàtua d' Antinoo, company de l'emperador Adrià.

Antínous era un jove d'origen humil, reputat per la seva bellesa extraordinària i conegut per la seva estreta relació amb l'emperador Adrià.








Bust en marbre d'un filòsof grec. 
La importància i el prestigi que tenien antigament era molt gran. 



Entrada de paper, per demostrar que no vaig de broma, comprada a l'entrada de Delfos. 

100 dracmes devien ser unes 10 pessetes o sigui 0,06 € d'ara.








Després de Delfos i de banyar-nos en les aigües del Golf de Corint, que provenen de la Mar Jònica, vam enfilar cap a la capital:  Atenes.






Plaça Sintagma d' Atenes, per nassos hi vas, com tots, a veure com es bellugava la Guàrdia Nacional i també a cercar alguna oficina per canviar pessetes per dracmes.
Atenes és increïblement gran i llarga, o a mí m'ho va semblar. La travessàvem de punta a punta, moltes vegades, amb el Dyane, ja que teniem el càmping a les afores de la ciutat, en direcció al cap de Súnion. 





Com molts visitants, ens passejàrem per la zona anomenada  La Plaka.






La zona de Plaka, situada en un turó a l'ombra de l'Acròpoli i els seus temples antics, té un ambient de poble i carrers de llambordes envoltats de botigues petites que venen joies, roba i ceràmica local. Les cafeteries amb terrassa i les tavernes regentades per famílies estan obertes fins tard. 
Jo mateix vaig caure en un antiquari a xafardejar-li  el gènere. Un cap de lleó de plom, petitet, va ser l'únic que la meva butxaca va poder comprar.
 



Al vespre, és preciós passejar per La Plaka. Kebabs amb carn de xai i moussaka van caure en aquells dies




Guia de L'Acròpoli comprada in situ.






El Partenó, vista Nord-oest. 




Vista general de la cara Oest de l' Acròpoli.



Vista parcial de la cara Oest dels Propileus  i del temple d' Athena Nike.


Propileus.-


Temple d' Athena Nike. Vista Est.







Vista general del Partenó.




Ja dins del museu, placa del fris nord del Partenó. 



El famós cap de cavall que pertany a l'acoblament del carro de Selene (La Lluna).  


Decoracions escultòriques del Partenó.





Angle sud del porxo de Les Cariàtides.




Teatre de Dionís. 





Cap d'una gorgona.



El Moscòfor o portador del vedell, és una escultura tipus kouros que data de l'any 570 aC i que va ser esculpida per algun artista dels tallers d'Àtica, regió de l'Antiga Grècia, amb marbre del Mont Himet, i incrustacions de pedra als ulls, és considerada com una de les obres mestres del Període arcaic de Grècia.





La Peplòfora de marbre datada el 530 abans de J.C. 



Hermes, les nimfes i el donant. (510 a. J.C.)






Kore de marbre que conserva gran part del seus colors. (510 a. J.C.)




Bella estàtua, en marbre, d'un jove atleta, atribuïda a Kritios, del 480 a. J.C.


Cap, en marbre, de l'estàtua del  Efebus Ros, atribuït a Fidies.  



Kore d' Euthydikos ( 490 a. J.C.)





L' Athena melancònica. 




Fris Est del Partenó:  Posidó, Apol·lo i Àrtèmis.





Detall d' 'Artemis.-



Cap d' Alexandre el Gran.




Cap d'un filòsof  neoplatònic.- 





Com no podia ser d' altre manera per un estudiant de Filologia Catalana, vam anar a Súnion per veure la posta de sol.


Seré una mica romàntic i força patriòtic, però si, vaig declamar, el millor que vaig poder el famós cant segon de "Les Elegies de Bierville" de Carles Riba en el lloc que calia fer-ho, davant l'estranyesa general dels meus companys.   








Cal dir, que la visió que jo tenia de Grècia, era força romàntica, si més no literària, i quan em vaig trobar amb un país, turísticament parlant, com Espanya, vaig quedar estorat. 







En el cant segon, Riba, cerca, com el mariner, el seu rumb. Està exiliat, i la seva pàtria llunyana. A Súnion clama als déus, entre les mutilades columnes, una llibertat, que no vindria pas dels homes. Noble i antic jo com ell.





A DIONISOS (XXVI)

Entono el cant pel cenyit amb heura i brogent Dionisos, fill il·lustre de Zeus i la gloriosa Semele,
el qual nodriren les Nimfes de rulls bonics, que el reberen al seu si del Pare suprem: el criaren amb cura a les coves de Nisa. Cresqué com el Pare volia, en un antre flairós. I fou comptat entre els númens.
Quan ell, que havia de ser tan cantat, ja les dees l'hagueren agambat, aleshores va córrer per valls i per boscos d´heure i llorer coronat; al seu darrere el seguien les nimfes, que ell precedia i el bosc immens ressonava.
Salut, oh déu de la bella verema, tu, Dionisos!
Dóna'ns d'arribar joiosos als temps que s'atansen
i a molt més encara al llarg de nombroses anyades!
Traducció a cura de Manuel Balsch, Himnes Homèrics, Llibres del Mall, 1974.



A DIONISOS (I)

Diuen uns, oh cabrot, fill diví, que al cap de Dracanos, d'altres que a l'Ícar ventós, i d'altres que a Naxos, i encara d'altres que vora de l'Alfeu, el riu ple de gorgues, t'infantà, de Zeus que en el llamp s'adelita, Semele;
d'altres diuen que tu, a Tebes, Senyor vares néixer;
i menten tots, que , per amagar-ho a Hera de braços blancs,t'engendrà lluny dels homes el pare dels déus i els qui moren.
Hi ha una certa muntanya, alta i florida de boscos, Nisa, Fenicia enllà, no lluny dels corrents de l´Egiptos....  (fragment) 

Traducció a cura de Manuel Balasch, Himnes Homèrics, Libres del Mall,1974)




La part de Corint és la que menys recordo, vam fer una visita llampec, però, evidentment, vaig comprar la guia. Totes aquestes guies eren en italià, francès i anglès. El castellà desaparegut en aquella època.









El carrer de Lequeu.






Vestigis de l'època imperial de la font Pirene.
Va unir-se a Posidó i va ser mare de dos fills, Leques i Cèncrias, els herois epònims dels dos ports de Corint. Però Àrtemis va matar involuntàriament el seu fill Cèncrias, i Pirene, amb un profund dolor, va posar-se a plorar tan intensament, que es va transformar en la font de Pirene, a l'acròpolis la ciutat de Corint. Els corintis havien construït un petit santuari al costat on deixaven coques de mel en temps de sequera i al començament de l'estiu. En aquesta font, consagrada a les muses, va ser on Bel·lerofont va trobar el cavall Pegàs.




Heura amb branques d'olivera. A sobre, dos ocells.



Cap de la deessa Tyche d'època romana.



Cap de Dionís  d'època romana.-


La darrera visita va ser el santuari d' Olímpia. 
Aquí sí que vam tenir més tranquilitat.  Ens havíem endinsat força dins el Peloponès, però, el temps de les vacances s'acabava i havíem de pensar amb els dies que invertiríem amb la tornada. Va restar per veure forces coses més, però?  

Fins i tot vam pensar en embarcar el Dyane a Patras fins a Brindisi (Itàlia) , per no repetir la jugada, però, els diners no donaven prou i ens sortia millor el preu de la gasolina, el temps no, clar. 




Vista general de la vall Olímpica.






Vista parcial del gimnàs d' Olímpia construït al sègle II a. J.C. 


Porta d'entrada de l' Estadi per on arribaren Hellanodices i els seus competidors.




En aquesta avinguda, a l' esquerra estaven les estàtues dels Déus. 




Aspecte actual de l' Estadi d' Olímpia.



Vista general de la vall d' Olímpia.






Escena de lluita (sègle VI a. J.C.)





Discòbol . Llançament de disc.





Atletes practicant el salt de longitud



Cursa a peu, femenina, en honor a la deessa Hera. 




Atletes de pentatló: saltador de longitud, llançador de javelina, discòbol i un altre llançador de javelina. 




Cursa a peu simple.







La figura del vell endeví amb els seus trets tant realistes i la seva expressió dramàtica, el fan una de les peces més sublims de l'art grec en general.



L' Hermes amb Dionís infant, de Praxíteles.-



I amb dos collons.-

Cilindrada 602 c.c.
Dipòsit de 25 litres
Pes de 622 Kgs.
Consum  6,7 lts/100 Kms.
Velocitat màxima   100 km/ h.




PD: Potser algú es pot preguntar on són les fotos personals en que surto jo i els meus companys de viatge ? Només vos diré que jo no portava màquina de fotos, en aquell temps no hi havien mòbils. La que representava la meva parella, a la que anomeno "Benito", per els dibuixos de "Don Gato" de la Hanna-Barbera, que si en portava i a la que coneixia pràcticament res, es va rebotar amb mí, pel que no vaig fer, i com a venjança femenina em va deixar sense còpies d'aquell accidentat viatge. També em va castigar amb la seva indiferència tot el que va poder durant la resta del viatge. La veritat, no me'n recordo del seu nom, per això l'anomeno "Benito", hi tenia una certa semblança.- 































Cap comentari:

Publica un comentari