Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coses d'en Peius (I). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coses d'en Peius (I). Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de maig del 2017

Coses d' en Peius (I)










































Un full de les meves  memories

Un restaurant intelectual :

Ja fa alguns anys, quan després d'haver estat molt temps domiciliat a Paris, vaig tornar aquí, seguint allò de roda'l món y torna al Born, vaig instalarme al carrer de la Diputació, aprop del carrer del Bruc. Al costat mateix de casa, tocant al xamfrà, s'havia establert un taverner, molt bon home y molt inteligent.

El Joan,que aixís se deia, va posar un magatzem de bons vis, conseguint tenirhi la representació d'una de les millors marques de Malvasia de Sitges, per lo qual se va titular l'establiment «La Malvasía».Quan la parroquia va aumentar, en Joan va traspassar la cuina de la Madrona, la mestressa, a en Peret,que havia estat de cuiner a l'Alhambra, y com ajudant un  murenu que li deiem el  Berruga Chico, per lo molt aficionat que era als toros. Un altra dels calets de la cuina tirava per cantant, y ja poden figurarse les gresques que s'armaríen quan en Peret agafava la guitarra, una guitarra que com que havia sigut d'en Tarrega, li deiem la guitàrrega.

Lo més interessant era'l salonet, aont jo baixava d'estar per casa, y aont ens trovavem individus tant diferents com en Sempau, en Riera, en Ruíz L6pez, en Limendoux, en Zamacois, l'Alexandre Sawa, l'actor Thuiller, en Sañudo, l'Ors y Ramos, pintors, esculptors, redactors del Cïero, alli aprop, uns colaboradors de Joventut, algun corresponsal de diaris extrangers, y fins en Viura un dia va arrivar a la porta, en sense voler entrarhi, perquè va dir que ell no bevía més que aigua.

Les discussions que s'armaven en la saleta reservada als intelectuals, eren de lo més divertit. Allí se discutía tot: desde l'exactitut de les matemàtques, que'n Fola negava, fins a la trascendencia del Art, inclós la del Art del Pagès. Un francès que's dedicava a fer invents inútils, ens explicava una mecànica nova, més complicada y menos pràctica que l'antiga; un artiller fantasista, que tirava per fusellat, proclamava l'abolició de tot, fins la de les temperatures.Alguns magatzemistes del veinat, veníen a treurehi el nas,per distreures de la monotonía del negoci, y s'entornaven com el negre del sermó, en sense entendrehi rés. Y què havien dentendre-hi ! Eren massa diferents. En Joan escoltava, y quan s'exposava alguna teoría, després venía a preguntarme què volia dir. Jo li explicava; y ell, després, l'abocava al primer senyor Esteve que venía, fent un garbuix que mel deixava espatarrat.
Quan lo de la Solidaritat,es va fer catalanista,y com era molt lliberal, va afiliarse al C.N. R. Y vinga discutir amb els obrers, molts d'ells valencians o andalusos, els quals van estar a punt de ferli huelga de plats d'escudella y de begudes.

Entre'ls que hi anaven, me recordo d'un que ja he citat. Era un xicot d'uns vint y tres anys, artiller, hermosa figura d'home inteligent y instruit. Nascut a Buenos Aires  de pares espanyols, havia rebut una educació acuradíssima; parlava'l francès, l'anglès, l'italià y a més havía estudiat el batxillerat y dos anys de facultat major; més que un senzill soldat, semblava un oficial de rassa noble.
Aquest soldat estrany, era el propagandista més furiós que jo hagi sentit de les teories àcrates. Amb una gran forsa dialèctica y am tot el calor d'un apòstol, defensava l'anarquisme. Un dia va esser trasladat a Lleida; allí sembla que's va insubordinar contra d'un quefe, el van posar près, y mentres se li instruía la sumaria, una nit el centinella el va matar d'un tiro, perque diu, que tractava d'escaparse.

Y vaig a referir una anècdota xistosa. Un dia que perorava, dirigintse an en Sempau que estava sopant amb altres, va entrar amb aire marcial a la botiga, tot fent trincar els esperons y'l sabre, un sargent de la guardia civil de a cavall.
Al veurel entrar tan decidit, un pànic immens se va apoderar del auditori, creient que venien a agafarlos. Fins n'hi va haver un que ficantse al dormitori del mosso, va saltar per una finestra, caient al safreig del costat, d'aont ne va sortir més xop que un peix. Els únics que no 's varen moure, sigueren l'artiller y en Sempau, que eren els únics que podíen temer alguna cosa. Y'l bon civil va beures un xato de Malvasia, va pagar y ¡ vaya buenas ! Era un dels millors clients de la casa, que va volguer lluir l'informa de gala, com deia el noi del taulell.
Tot cambía en el món, y jo vaig tenir que cambiar de casa. Però vaig continuar ananthi de tant en tant. L'establiment va progressar. En Joan va trasladar el restaurant al entresol, convertintlo en un veritable y elegant restaurant a la moderna, amb entrada apart per l'escala. Aquella antiga concorrencia havía cambiat també. Els uns se n'havíen tornat a Madrid. altres se n'havien anat, com tothom, a Buenos Aires, altres eren morts.

Un dia, desprès d'un mes de viatge, al arribar, vaig anarhi a sopar.
—En Joan està molt malalt—me va dir la seva dàna molt contristada. Y en Peret, el bon cuiner, me va dir, a l'aurella: « El doctor Torroella diu que no té pas cura.
  Patía del cor y no ho sabiem, y'l dengue se tem quel ofegui.
Pobre Joan ! Va morir del cor, perquè'n tenia, cosa que molts poderosos de la terra no tenen; per això ho son; y d'això s'en ve de mena! En aquest món, com diu l'amic Llanas, uns neixen am cor, y altres neixen esmocats. Y jo afegeixo: aquets son els que suren, perquè no tenen el lastre del cor, que per surar destorba.

POMPEYUS GENER.  


(Papitu, 31/8/1910)