SEGUINT EL CAMI DE LES FLORS: CANET ROCK 1975

CANET ROCK-1975

Seguint el camí de les flors i amb el referent de Woodstock el món hippie català es preparava per a la seva particular aventura. Només mancava una cosa, el dictador Franco encara era viu i això es notava molt a Canet aquell estiu del 75.-

Però... sempre sota la estreta vigilància de les forces d´ordre públic...

Article del Disco Expres del 20-09-74 en que parla del éxit de les 6 hores de cançó

Pep Laguarda & Tapineria fou un grup de folk hippie mediterrani sorgit durant els anys de la transició espanyola al País Valencià juntament amb Remigi Palmero i Juli Bustamante. En la primavera de 1977 el grup entra en els estudis Banana Moon Observatory propietat de Daevid Allen( lider de Gong) per gravar el que seria el seu primer i últim disc "Brossa d'ahir". Les composicions del disc són una oda a la cultura mediterrània, per elles brolla la calma, la serenitat, la tranquil•litat, la lluminositat i sobre tot l'alegria. Per aconseguir aquesta ambientació utilitzen un ampli ventall d'instruments i sons: guitarra, bongo, violí, flauta, harmònica, grills, la mar, pardals, el vent, etc. L'àlbum comença amb "Alceu-vos xe que ja es de dia/sent" amb eixos coros i veus tan new wave que de sobte et trobes cantant i t'arranquen un somriure del bon rotllo que et transmeten. La dylaniana oda a l'amor de "Cims i abismes" amb un treball d'harmònica i guitarres acústiques meravellós. L'evocadora "La caseta del Plater" amb eixos bongos marroquins i harmònica que em transporta a la "Caseta del Terrer" de la meva infantesa. El Blues de "Milanta anys-llum blues" que pareix gravada en directe i en la qual participa el gran Pau Riba és un dels moment més marxosos del disc. I per acabar la "Balada de l'angel bru" amb eixe aire melancoliós i líric que està inspirada en un cant litúrgic de l'església de Sant Josep de Rafelbunyol. Un disc mític de la música popular valènciana . ( McFly)


Tothom estima al pare i a la mare. A vegades no per igual, tot depèn de la situació que visqui cadascú. D'altra banda hi ha coses que superen qualsevol obtacle i vincle emocional. Em refereixo a l'amor cap a la terra que t'ha vist nèixer.

Sovint hi ha qui diu que aixecar barreres és lo millor, i que ells no són d'aquí, que són del món. També diuen que no hi ha fronteres, i que la seva pàtria és el món. Però darrere d'aquest discurs, que tot i que no critico, asseguraré que no comparteixo, hi ha d'altres coses que sí, que donen sentit a la vida.

Per mí, i perdoneu que em posi sentimental, hi ha coses per les quals no hi ha suficients adjectius al món com per descriure tanta bellesa. Tots sóm iguals, perquè tots som humans, però afortunadament som diferents perquè som persones de diferenta mare, i és innegable que tot i la utòpica visió que significa pensar que no hi ha barreres -i està bé que no n'hi hagi, de físiques vull dir-, hi ha pàtries.

La meva pàtria és la mediterrània, i no me n'assabento ara. Jo fa molt temps que ho tinc clar, el que passa és que quan descobreixo coses com Pep Laguarda i La Tapineria me n'adono que cada cop hi ha més coses que estrenyen més els vincles.

Pep Laguarda i La Tapineria és una de les coses més boniques que he descobert mai, i "Brossa d'ahir" és un exercici musical suprem. Perquè té folk, té elements autòctons, aire mediterrani, està cantat en català i data concretament de l'any 1977, quan ni tant sols Devendra Banhart o Animal Collective havien estat concebuts pels seus pares. Si ho escoltèssin molts, és farien creus que aquí, a casa nostra, als anys setanta, és feien coses tant precioses. 

Arnau Sabaté.De la revista Ozono nº 32 del maig del 78 i signat per Canari presento en exclusiva, aquesta entrevista amb Pep Laguarda per ensumar encara més aquells meravellosos,per a molts, anys 70´s. (Pijus)

Arlo Guthrie a Woodstock l´any 1.969,una de les meves cançons favorites
Una estètica,una forma de vida,tota una filosofia.Ho van intentar i potser algun dia........... en aquesta civilització del coneixement actual?

Els seus precursors ideológics,la generació beat dels anys cinquanta,representaren una nova manera d´entendre la vida,de rebutjar els conformismes socials,d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.Seguint una visió tolerant i no teista,un antifeixisne còsmic, s´interessaren per les substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans dels EEUU,contra "l´American Way of life",repudiaren implicitament els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt Whitman a "Fulles d´herba". Sense aquests precursors,Kerouac mor l´any 69,el moviment hippie s´anà disgregant poc a poc,convertint-se en una moda i deixant-se engolir pel capitalisme americà que al comercialitzar-ho vanalitzà allò que podia haver estat una nova forma de viure,exportable també a la resta del món. Recordem que aquesta generació fou la primera que apostà per acostar l´orient i l´occident gràcies al seu gran interés pel budisme zen.- Pijusmagnificus.-

LA POESIA DE DYLAN THOMAS

A nosaltres,la mort no ens afecta: perquè

el que s´ha dissolt es torna insensible,i el que

és insensible a nosaltres no ens afecta.

Epicur,màxima capital.(341-270 a.C.)

Dylan Thomas va neíxer l´any 1914 a Swansea,País de Gal.les. Era fill d´un mestre d´escola. Durant algun temps va treballar,com a informador,al "South Wales Evening Post".El seu primer llibre,Eighteen Poems (1934), ja li donà certa fama.

El 1936 es casà amb Caitlin Mcnamara i aquell mateix any publicà Twenty-Five Poems.Els seus altres llibres de poesia són The Map of Love (1939),que inclou també set contes, i Deaths and Entrances (1946). Els seus Collected Poems,1934-1952 foren publicats el 1952.

Del prefaci de Marià Manent en el llibre que veieu recullo quatre paràgrafs que no puc deixar escapar per compendre la poesia de Dylan Thomas:

"Dylan Thomas va ser un dels poetes més dotats del nostre temps.Poeta de vegades obscur i difícil,"......."Gairebé tota l´obra de Dylan Thomas és estranyament rica i apassionant en el seu misteri o en la seva paradisíaca llum;però els seus millors poemes-Fern Hill,Poema d´octubre-pertanyen a aquell periode en què aquesta poesia no és flama artificiosa ni es proposa d´astorar ningú,sinó que vol expressar,amb la compressió d´imatges que és sempre una característica de Dylan Thomas i amb símbols d´emoció més comunicativa,l´aventura d´un home en el món."

"L´obra de Dylan Thomas expressa amb la mateixa força l´ardor vital i el sentit de la destruccció i la mort."

"Pocs poetes han treballat més aferrissadament en el seu art o han tingut més clara consciència del procés de construir un dipòsit de mots formalment clos i impermeable." .......

"Però en els seus millors poemes la impressió predominant és de simplicitat ardent,inspirada,regalimant encara d´aquella trèmula mescla de llum i tenebra on es forma inicialment el poema."

FERN HILL

Llavors que era jove, i fàcil la vida sota les

branques de les pomeres,

vora la casa plena de cants, i feliç com eren verdes

les herbes,

i la nit era estrellada sobre el fondal,

el Temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt dolç dels seus ulls,

i, honorat entre els carros,en les viles dels

pomerars era un princep,

i, temps era temps,senyorejava les fulles i els

arbres,

amb ròssec d´ordis i margarides,

avall,pels rius de claror que en terra feien els

fruits.

I com que era tendre i lliure d´afanys,famós als

graners,

que cenyien el pati feliç,i cantaire al mas que

era a casa,

al bat del sol,jove una vegada només,

el Temps em deixava jugar i em deixava

ésser daurat entremig dels seus dons,

i, verd i daurat,era caçaire i pastor; i responien

amb un cant els vedells al meu corn; als turons

les guineus lladraven amb veu clara i freda,

i el repic de la festa sonava tot lent,

en els còdols de les rieres sagrades.

Tot era córrer, mentre lluïa el sol,tot era gentil

les quintanes

de fenc alt com la casa, les tonades de les fumeres;

tot era aire

i joc,tot bell i ric d´aigua

i el joc era verd com les herbes.

I cada nit,sota estrelles senzilles,

quan cap al son cavalcava, les xibeques se´n

duien el mas,

i mentre durava la lluna,sentia, beneïts entre

estables,els enganyapastors,

volant enllà amb els pallers,i els cavalls

resplendint un instant en la fosca.

I després despertar,i la masia,com un vianant

emblanquit

de rosada,tornava,amb el gall a l´espatlla; tot era

brillant; era Adam i la seva donzella;

s´aplegava el cel de bell nou

i creixia el sol al volt d´aquell dia.

Devia ésser així quan nasqué,senzilla,la llum

al primer indret on filaren; i, encisats, els cavalls

càlids sortien

de l´estable verd i ple de renills

cap a conreus de lloança.

I entre guineus i faisans honorat,vora la casa joiosa,

sota núvols recents, i feliç com el cor era ample,

al bell sol,que tantes vegades naixia,

jo corria a l´atzar;

els meus delers feien cursa pels fencs alts de casa,

i no m´encongia pensar,en el meu comerç de cel

blau, que el Temps deixi

en el seu tomb melodiós, tan poques cançons matineres,

abans que, verds i daurats, els infants

el segueixin, ja lluny de la gràcia;

no m´encongia, en els dies blancs com anyells

pensar que el Temps em duria

dalt la golfa on s´apleguen les orenetes, a l´ombra

que em faria la mà,

en la LLuna que sempre s´enlaira;

i, cavalcant cap al son,

sentiria el Temps esmunyir-se en les feixes altes,

i, en despertar, no veuria mai més la masia,al

país sense infants.

Ah¡ Quan era jove i feliç en la bondat del seu do,

el Temps em tenia tendre,però ja morint-me,

per bé que, en les meves cadenes, cantés com el mar.

I JA LA MORT NO TINDRÀ CAP DOMINI

I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb el del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s´hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s´enfonsen;
si els amants es perdessin,no ha de perdre´s l´amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre,quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats,no es trencaran;
la fe,en llurs mans,pel mig serà rompuda
i dins d´ells sentiran els mals de l´unicorni;
esberlats els extrems,no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades,amb brogit,a les costes;
on va brotar una flor,cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com
claus,
donaran cops les testes d´aquella gent entre les
margarides;
i al sol s´esberlaran fins que s´enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.

POEMA D´OCTUBRE

Era el dia en què jo feia trenta anys per la ruta
del cel
deixondint-se a les meves oïdes des del port i el
bosc d´a la vora
i des de la platja amb els tolls de marisc i les
garses reials
alli posades com clergues;
feia senyals el mati
amb l´aigua resant i el crit de gavines i gralles
i el colpejar de les barques al mur que les xarxes
cobrien;
dret em posava
al bell instant
dins la vila encara adormida,i sortia de casa.

El dia del meu natalici començà amb els ocells
Aquàtics i amb els arbres alats que el meu nom
enlairaven
damunt els masos i els cavalls blancs;
i vaig alçar-me
en la plujosa tardor,
I, mentre feia camí, m´inundava el ruixat dels
meus dies.

Era a la plenamar i la garsa a l´aigua es ficava
quan jo emprenia el camí,
travessant la frontera,
i heus ací que les portes
eren tancades encara,
quan ja es despertava la vila.

Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.

Climes d´amor i dolços cantaires, tot d´una,
allí arribaven aquell matí que jo anava errabund
i escoltava,
caragolant-se, la pluja;
fred era el vent
dessota meu, lluny, dins els boscos.

Pàl.lida pluja damunt el port que s´anava encongint
I sobre l´església,molla del mar i talment un cargol
de menuda,
amb les banyes dins la boira,i,més endalt,
damunt el castell
bru com ho són les xibeques;
però florien tots els jardins
de primavera i estiu en les altes faules,enllà
de la frontera i dessota el núvol d´aloses.

Allí podia sentir amb meravella
el dia del meu natalici,
però del tot el temps es girava.

Em vaig decantar d´aquelles terres alegres
I, per un altre aire baixant i pel cel d´una altra
blavor,
de bell nou s´adollava, meravellós un estiu,
amb peres i pomes i roges groselles;
I vaig veure tan clarament el temps que tombava,
els matins ja oblidats d´un infant amb la mare,
passant entremig de paràboles
de llum de sol
i llegendes de verdes capelles,
i pels camps,ja dues vegades contats,de quan
era petit,
que a les galtes li cremaven les llàgrimes,i el seu
cor en el meu es movia.

Aquells eren els boscos, el riu i la mar
on , a l´estiu dels morts, que atent escoltava,
un minyonet murmurà la veritat de la seva alegria
a les pedres , els arbres i al peix dins la mar que
va i ve.

I el misteri
encara cantava,vivent,
en el refilar dels ocells i en el moure´s de l´aigua.

I allí podia deixar passar amb meravella el dia
del meu natalici,
però el temps donà un tomb,i la veritable
alegría del nen, mort anys feia,encesa cantava
a bell sol.
Era el meu any trentè, que es dreçava
llavors sota el cel,al migdia d´estiu,
malgrat que, dessota,la vila es cobrís de fullatge
amb la sang de l´octubre.
Oh, que encara pugui cantar-se
la veritat del meu cor
en aquest turó alt,quan l´any tombi una altra
vegada.

Poemes de Dylan Thomas
Traduits per Marià Manent
Els llibres de l´Escorpí ,25

EN HOMENATGE A GEORGE CARLIN

Fallece George Carlin, ácido humorista contracultural
El célebre monologuista, de 71 años, sufrió un infarto de miocardio el pasado domingo
REUTERS/ELPAÍS.com - Los Angeles/Madrid - 23/06/2008


El humorista George Carlin, héroe de la contracultura y célebre por sus bromas sobre las drogas, las palabrotas y la decadencia de la humanidad, ha fallecido en Santa Mónica (EE UU), tras sufrir un infarto de miocardio.

Carlin ya había padecido problemas coronarios y había padecido adicción a las drogas. El cómico falleció en el Saint John’s Health Center hacia las seis de la tarde, hora local, tras ser ingresado al sufrir dolores en el pecho, según un portavoz del centro médico.

A lo largo de casi medio siglo de carrera, Carlin había conseguido la fama gracias a su afilado sentido del humor, que lo había convertido en un destacado azote antiestablishment en los setenta. Calvo y barbudo, su imagen se hizo inconfundible. Sus monólogos solían estar salpicados de referencias a las drogas y popularizó el número Seven words you can never say on televisión (Siete palabras que nunca puedes decir en televisión).

Un renegado social

Como su predecesor Lenny Bruce o su colega Richard Pryor, Carlin se convirtió pronto en un renegado social a finales de los años sesenta. A finales de la década siguiente, en 1978, sus bromas radiofónicas llevaron su programa ante el Tribunal Supremo (en el caso Federal Communications Commission contra Pacifica Foundation). Un alto tribunal sentenció que los números de Carlin eran indecentes y que el regulador gubernamental de la radiotelevisión podía prohibir su emisión en horario infantil.

Carlin recibió varios premios Grammy a lo largo de su carrera y seguía activo dentro del circuito. De hecho, actuó en Las Vegas el mes pasado, según su representante, y en noviembre iba a recibir el prestigioso premio Mark Twain, concedido por el centro John F. Kennedy.

Su especialidad humorística giraba en torno a un tema central: la humanidad es una especie maldita y condenada. “No tengo creencias ni lealtades. No creo en este país, no creo en la religión ni en dios, y no creo en todas esas ideas institucionales creadas por el hombre”, señaló en 2001 en una entrevista a Reuters. Carlin esperaba llegar a un más allá desde donde poder ver la decadencia de la civilización desde una “CNN celestial”, según señaló en una entrevista a Playboy hace tres años.


Mort recentment el gran còmic americà que vaig descobrir per casualitat en una notícia del diari i posteriorment em vaig apressar a buscar vídeos d'ell a You Tube. Aquets dos que tinc penjats ja no es troben a You Tube,aprofita.-
Abans de coneixer a George Carlin ja havia vist la gran pel.licula exposada una gran i única vegada (com sol passar sempre,llei de Murphy) al canal 33 amb subtitols en català,sobre un altre gran cómic americà dels 50´s, el gran Lenny Bruce. Aquesta pel-licula anomenada Lenny,protagonitzada per Dustin Hoffman i Valerie Perrin,va ser dirigida l´any 1974 per Bob Fosse i de la que tinc una cópia en video.El que volia remarcar és que George Carlin és fill directe del gran Lenny pel tipus de temàtica i de sátira política i social a que ens tenia acostumats.-

N'hi han molts més, però aquests són els que considero més aguts:

SOBRE LA RELIGIÓ ET FA OBRIR ELS ULLS, ET FA PENSAR...... COSA QUE COSTA MOLT AVUI,EL SER OBJECTIU AMB TOT EL QUE FAS....I ET FA RIURE.

PD: Per cert, "pendejada", en català voldria significar "collonada".



EL DEL AVORTAMENT, SI ETS DELS DE PRO-VIDA VAL MÉS QUE NO EL MIRIS.-




























El video que vé a continuació és una petita mostra de la pel.licula de Bob Fosse, Lenny (1974), sobre la vida de Lenny Bruce, predecesor de George Carlin i magistralment interpretat per Dustin Hoffman. Fixeu-vos com sacseja tots els segments de la societat americana de la seva época, un trist cómic, estem en els 60´s. Pijus.-