Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 14 de març del 2010

RONALD D. LAING I L´ ANTIPSIQUIATRIA/ JOSEP Mª CARANDELL I LES COMUNES: DUES ALTERNATIVES PER EL CANVI




































Aquestes tres primeres imatges és només una part d´un gran dossier el.laborat per un munt de gent i correspon a la part signada per Enrique Galan i el col.lectiu de psiquiatritzats en lluita,en aquells 70´s tothom estava en lluita, publicat a la revista OZONO nº 31 del abril de 1.978 (75 Pts.).Val la pena llegir-ho perqué us feu una idea de que en aquells anys tot els espectres del pensament es bellugaven i la psiquiatria n´era un.


Les dues imatges següents corresponen a una entrevista que José Santamarta va fer a Werner Herzog i va publicar a OZONO nº 39 de desembre de 1978 en el que ens diu Herzog: "Me intereso por el ser humano como un antropólogo, no como un psicólogo.Odio la psicologia; es impotente, como lo fué durante siglos la medicina, cuando su saber se limitaba a operar a los desangrados lo mismo para una jaqueca que para una pulmonia."

Evidentment es refereix a la psicologia tradicional. antiga en que els bojos eren, això bojos, malalts sense posibilitat de recuperació i dins els quals entraven tots aquells que no eren considerats "normals" per la societat.-

Les noves escoles de psicólegs i sobretot a partir dels nous corrents de 
l´antipsiquiatria de R. D. Laing on es va qüestionar tot un altre vegada: en qué 
s´està fallant ? i el tópic del pensament d´esquerres: "On són els bojos a dins o a fora del manicomi ?", tot plegat va fer replantejar la psiquiatria de bell nou i va canviar-la fins avui dia.- Pijus.





Em fa una mica de "yuyu" explicar el que és una comuna a les noves generacions de catalanets, perqué per començar el tema dona per molt i hauria d´escriure un munt (no vull avorrir a ningú i a més no es tractava només de compartir un sostre i unes obligacions com en un pis d´estudiants) però us avanço que és molt interessant per qui li piqui un xic la curiositat, que en el fons és la única cosa que pretenc en el meu bloc; investigar és molt fácil avui dia amb internet i els llibres que hi han a les biblioteques. Només us diré que el llibre de Josep Mª Carandell "Las comunas, alternativa a la familia" l´hi posat, primer perquè és un autor nostre i representatiu de l´època que m´interesa reflexar, nostalgicament no ho nego, segon perquè és el nº 29 de Cuadernos Infimos de la editorial Tusquets, 6ª edició ,any 1978 i el llibre de R.D. Laing n´és el nº 28 de la mateixa col.lecció i és clar.....,però la veritat, a banda de la broma, és que la moguda dels 70´s va arribar al igual que en la psiquiatria, al nucli més sagrat del franquisme: la familia. Pijus.-

































JOSEP Mª CARANDELL I ROBUSTÉ
(1934-2003)

Com veieu, Josep Mª Carandell (1934-2003) va conviure en una comuna l´any 1956 i coneixia de primera mà el món de les comunes, però a més d´escriptor era aquest esperit inquiet que pretenc retratar en el rerafons global del meu bloc, en enologia en dirien el retronasal, i per això es mereix un lloc. Fixeu-vos com el retrataren en ocasió de la seva mort la premsa del moment:

"Josep M. Carandell fue el prototipo del intelectual progre de los sesenta. Cuando la politiquería no había invadido todavía todos los espacios de la cultura (este sí fue un maniqueísmo que empozoñó la vida pública catalana a partir de los ochenta), Carandell repartió mucho juego intelectual desde las páginas del suplemento literario de Tele/eXprés durante la agonía del franquismo. Era un hombre culto y sensible, heredero directo del espíritu de la Ilustración y de una modernidad que todavía podía creer que por la educación y la cultura iría mejorando la especie.

Hombre de letras de amplio compás, con Josep Maria Carandell se marcha uno de estos esforzados de la pluma que provienen directamente de la literatura por entregas del siglo XIX. Viajero impenitente, lector apasionado, generalista sin remedio por intelectualmente curioso de todo, colaborador externo de la prensa y traductor de a tanto la página, lletraferit siempre, se dispersó seducido por las más variadas formas de la literatura y la paraliteratura. Y de la vida."

(Oriol Pi de Cabanyes. "J. M. Carandell", La Vanguardia digital (Barcelona), 18 d'agost de 2003)


* * *

"Licenciado en Filosofía, residió varios años en Alemania, Japón y Madrid, y escribió varias guías de viajes. A principios de los setenta, instalado definitivamente en Barcelona, causó un cierto revuelo con títulos como Las comunas, alternativa a la familia, La miel y la hiel: en la antesala de la prostitución y, sobre todo, Guía secreta de Barcelona, 400 paseos por las calles más recónditas de la ciudad. En calidad de cronista reconocido de una determinada Barcelona y de una determinada época, aparece en el documental La Casita Blanca, de Carles Balagué, actualmente en cartelera. El padre de Carandell, el economista y escritor Joan Carandell, premio Víctor Català, le había precedido a la hora de novelar la Barcelona más mísera, que había conocido de primera mano durante su infancia.

Cabe decir que el más conocido de los seis hermanos de Josep Maria –todos ellos vinculados a las letras o a las ciencias–, el también escritor Luis Carandell, murió en agosto del 2002, mientras que su hermana Assumpció es la viuda de José Agustín Goytisolo. Carandell, que estaba casado con la pintora alemana Christa Gottschewsky, con la que tenía cuatro hijos, poseía la medalla Goethe de la República Federal de Alemania en reconocimiento a su labor de difusión de la cultura de aquel país. Carandell escribió ensayos sobre Herman Hesse o Peter Weiss, y con sus guías acercó al lector alemán a una Costa Brava que era más que playa. También poseía la medalla al mérito artístico del Ayuntamiento de Barcelona.”

(Jordi Joan Baños. "Fallece J. M. Carandell, escritor y cronista de Barcelona", La Vanguardia digital (Barcelona), 14 d'agost de 2003)




Un tastet del llibre de Carandell:



"En 1960 los hippies podian contarse, como quien dice, con los dedos de la mano. Seis años después habia miles de ellos en California. De treinta a cincuenta mil se reunian en la localidad de Haigth-Ashbury; de diez a quince mil, en East Village. En el llamado "verano del amor" habia ya más de medio millón de ellos en los Estados Unidos. Siguiendo la consigna de sabor beatnik, "Márchate, abandona la ciudad", y en consonancia con su espiritu optimista, proselitista y bucólico, bien distinto del beat y del de los gammlers, los hippies se desterraban voluntariamente a las afueras de las grandes ciudades, donde formaban tribus entorno a las fogatas, con músicas y bailes en un ambiente que ha descrito magnificamente Furio Colombo en "Alternativa a la violencia" (Editorial Lumen 1968)........................... " Pero fuese en communities o en comunas estrictas, los hippies huian de aquel modo de las gigantescas organizaciones impersonales para fundar nuevas réplicas de hogar acogedor, de pocos miembros y de relación directa; sustituian la competencia por la colaboración, la centralización por la descentralización, el anonimato por el contacto, la masa por la individualidad, el conformismo de la responsabilidad y del deber
por la decisión voluntaria del "Haz lo que te guste", la estandarización por la originalidad, la autoridad por la libertad y la autodecisión. El acento puesto por los hippies en la subjetividad y la espontaneidad, que con las otras caracteristicas indicadas, comparten con la casi totalidad de los actuales movimientos juveniles, convirtió sus comunidades y comunas en centros de investigación y profundización anímicas, en radical oposición a la distanciada y objetivadora actitud de los "cabezas cuadradas", los ciudadanos de la Gran Sociedad americana." (Pags.27-28)





























RONALD DAVID LAING (1927-1989)

Knots (Nudos)  (Es refereix a nusos psicótics)


"Un hijo ha respetar a su padreNo se le tiene que enseñar a que respete a su padre,Es algo natural,Así es como yo he educado a mi hijo en todo caso.Claro que un padre debe merecerse el respeto,Puede perder el derecho al respeto de su hijo,Pero yo espero al menos que mi hijo me respetará,aunque sólo sea por dejarle libre de respetarme o no".

R. D. Laing.


Si no sé que no sé
Creo que sé
Si no sé que sé
Creo que no sé.


R. D. Laing.



" Desde el punto de vista de un hombre alienado de su origen, la creación nace de la desesperación y termina en el fracaso. Pero este hombre no ha recorrido la senda que conduce al fin del tiempo, al fin del espacio, al fin de la oscuridad, y al fin de la luz. No sabe que allí donde todo termina es donde todo comienza."



R. D. Laing: The Politics of Experience


"Uno cree que, en el fondo no hay verdaderas casualidades, Leo con pesar que mientras la progresía anda con la celebración el 40 aniversario de Mayo del 68, es hallado sin vida en su tienda des Cap de Barbaria el cuerpo de Adam, un hijo de R. D. Laing... De las Pitiusas en Formentera; en Formentera, en es Cap de Barbaria, donde pareciera terminar todo...(El cel aquí es molt gran, i s'hi allarga el crepuscle interminablement (...)E.P.D. Laing. Nadie escoge a sus padres:


Las ciencias estrictas suelen estar al margen del vaiven de las modas intelectuales . La moda Laing (mad about r.d laing) desaparecio a mediados de los setenta arruinado por las drogas.. y el alcohol. Lo cierto es que a pesar de su hostilidad de principio por la terapia con farmacos, pero con cierta oscura coherencia con su concepción de la psicosis, mostro un aprecio particular por la modificacion química del estado mental con fines recreativos. En el 83 aparecio borracho y con un colocon en el Oxford Psychoanalitic Forum. Entro entre aplausos , se paseo en silencio varios minutos entre espectadores expectantes, empezó a hablar, se interrumpió para hurgarse un diente que le molestaba.. Pugnó largamente antes de dar por terminada la conferencia y cambiarse al bar mas cercano.

Duraria seis años mas En el caso de R. D. Laing se dijo que el hombre sobrevivió al nombre...Lamentar que Adam (como muchos otros) no pudiera hacer lo mismo. Cabe hacer votos por una mejor suerte para otros." (voltava per internet)






martes 20 de octubre de 2009
Cordura, locura y familia. R.D. Laing y A. Esterson

"Se trata de un libro clave para entender el giro que se dio en los 1960, fruto de la denuncia de la época, la contracultura y en salud mental el intento de desatar finalmente a los pacientes de diagnósticos, de choques insulínicos y otros tratamientos invasivos.

En este libro se hacen sucesivos estudios con los familiares y con la persona etiquetada como esquizofrenia.
El último trata de Agnes una enferma de esquizofrenia cuyos padres no parecieron comprender ni entender su deseo, estableciéndose en una situación confusa, esto para una persona que crece es peligroso.
El libro termina así: “Como todas las enfermas descritas en este libro, Agnes se encuentra excesivamente confusa respecto a lo que siente y a lo otras personas sienten en relación a ella. Además, en esta ocasión también esta confusión refleja la situación dudosa en la que ha vivido por muchos años.
La entrevista psiquiátrica común y corriente no es un instrumento que ponga al descubierto esta condición social. Por lo tanto, en ausencia de lesiones externas ostensibles y de los llamados factores psicogénicos internos, Agnes y las demás enfermas que hemos estudiado han sido consideradas como personas que padecen de un proceso patológico impreciso. Sin embargo, reconstruyendo la imagen de la situación actual en la que ha estado viviendo por años, comenzamos a darnos cuenta de que lucha por dar sentido a una situación absurda, de todos modos, desde su posición dentro de ella.
Considerando la situación de Agnes simultáneamente desde nuestro punto de vista y desde el de ella, comenzamos a entender lo que los psiquiatras todavía, en términos generales, consideran como absurdo.”

Este es pues una forma de manifiesto tras un estudio correspondiente a once familiar de esquizofrénicos. Se trata de entender la situación social de esa persona y como ésta ayuda al profesional a entender la situación personal de la persona enferma.
Laing y Esterson contradicen el tradicional supuesto de la esquizofrenia como una enfermedad del ámbito de la clínica médica para hacerla aparecer, en cambio, como una creación fundamentalmente social.
El libro parece de teoría de sistemas, de terapia familiar. Pero es puramente fenomenológico, como así lo indican los autores, tratando de hacer algún análisis interpretativo puntualmente y si es obvio.
Los autores nos explican que los síntomas son el producto de un significado inscrito en lo social, fundamentalmente en la familia, y que desde allí se pueden entender esos síntomas absurdos como la catatonía, la flexibilidad cérea, el trastorno del pensamiento y las alucinaciones.
Este libro puso en jaque la práctica psiquiátrica tradicional ya que daba un estatus de persona pensante y deseante al paciente, tratando de entender y ya no de diagnosticar y de medicar exclusivamente los “molestos” para terceros, síntomas esquizofrénicos.
Da un giro a la atención psicológica de estos enfermos y tratan de abrir el campo de reflexión para pensar en cómo una persona llega a ser como es, sea esquizofrénica o no.
Hoy, además de la mirada clásica son más los psiquiatras que tienen en cuenta estos aportes del contexto en el que se desarrollan los síntomas “molestos”.
Como corolario resaltar que en prácticamente todos los casos estudiados, el enfermo no era tolerado en todas o muchas de sus manifestaciones espontáneas, tachándola de “enfermo”, muchas veces antes del primer brote psicótico. Por todo ello es material a tener en cuenta y ponerlo en su lugar correspondiente.
Decir que Laing perteneció a grupos de psicoanalistas de la SPB y fue supervisado por Winnicott, existen expresiones que son de este último autor, existe cierta convergencia. Dado que Winnicott en el hospital trataba a la madre con su hijo enfermo y Laing trató a las familias y las enfermas. Fue fundamental para dar un carácter más humano a la atención clínica y a la teoría, de lectura obligada.

Rodrigo Córdoba Sanz.


S´extreu dels dos paràgrafs, fets per dues persones molt diferents, dues maneres de veure la vida i l´obra de R.D. Laing, potser complementaries. 


No puc verificar la primera que entraria en la part íntima de la seva vida i crec que no es pot jutjar a la lleugera. En darrer terme ens queda la seva obra i aquesta si que la podem jutjar, com ho fa en Rodrigo que per cert és psicóleg.


A mí el que m´interessava destacar és el caracter social i humà dels seus coneixements, que fins aleshores no existien,i el trencament que va suposar enfront la psiquiatria tradicional de l´època que tractava les malalties psicótiques farmacologicament sense analitzar gaire les causes que les produïen.-


Només em queda per deixar-vos les conclusions a que va arribar Laing en el capitol que parla de la familia i els seus contextes socials en relació a l´origen de la esquizofrenia (pág 44) com a exemple representatiu de la seva obra:



" El concepto de esquizofrenia es una especie de camisa de fuerza conceptual que restringe gravemente las posibilidades tanto de psiquiatras como de pacientes. Quitando esta camisa de fuerza podemos ver qué es lo que pasa. En el campo de la etologia ha sido sobradamente demostrado que las observaciones del comportamiento de los animales en cautividad no nos dicen nada digno de confianza sobre su comportamiento en su medio ambiente natural.

Toda nustra civilización presente puede ser una cautividad que el hombre en cierta forma se ha impuesto a si mismo.Pero las observaciones en las que se han apoyado los psiquiatras y psicólogos para construir la imagen prevalente de la esquizofrenia han sido llevadas a cabo, casi enteramente, con seres humanos en una cautividad doble incluso triple.

El hombre no siempre se vale de barrotes para construir jaulas. También las ideas pueden ser jaulas. Aquellos que no viven según las ideas de la mayoria son los que han de ser puestos en jaulas especiales. Pero tenemos que encerrarles con llave tanto conceptual como fisicamente. Las puertas de las clinicas mentales se abren en cierta forma, pero las más dificiles de abrir son las puertas de nuestras mentes.

En otras sociedades se ha concedido la más profunda veneración a las personas que se adentraron y regresaron del viaje metanoico. Nosotros lo consideramos una enfermedad. El nudo en el que puede encontrarse una persona y el intento de salirse de él por éste u otros medios los consideramos también una enfermedad. Una investigación más profunda nos muestra que este nudo fue anudado por muchas personas a lo largo de varias generaciones, incluyendo el paciente.

En la historia, atribuida en primer lugar creo que a Buda, hay seis hombres ciegos y un elefante.

Cuesta recordar que los ciegos somos nosotros. Los ciegos no sabían qué era un elefante. Desde nuestra posición no sabemos de qué es una muestra la "esquizofrenia". Puede incluso ser parte de nuestras propias sombras. Pero podemos estar seguros de que es un gran elefante.

Marx dijo: Un negro tiene la piel negra bajo todas las circunstancias pero sólo bajo ciertas condiciones socio-económicas es un esclavo. Un hombre puede atascarse bajo todas las circunstancias, descubrir que se ha perdido y tener que dar la vuelta y regresar un largo trecho para encontrarse de nuevo. Sólo bajo ciertas circunstancias socio-económicas sufrirá de esquizofrenia." 

R.D. Laing




































dimarts, 26 de gener del 2010

JAN AKKERMAN : EL GUITARRISTA ATÍPIC DE FOCUS


































Jan Akkerman, Nascut en 1946 a Amsterdam, va començar a tocar la guitarra als cinc anys; el seu pare era guitarrista. També va aprendre a tocar l'acordeón , encoratjat per la seva mare. Anys més tard, Akkerman es va bolcar decididamente a la guitarra, encara que també va aprendre teclats i saxo. Va cursar els seus estudis musicals en el Liceu de Música d'Amsterdam durant cinc anys, on havia guanyat una beca. En la seva adolescència els seus interessos es van bolcar al rock, i a primerenca edat va tocar en grups com The Friendship Sextet, The Shaking Hearts, i Johnny and The Cellar Rockers (nom que després canviaria a Johnny and The Hunters, i finalment a The Hunters). En 1968, Akkerman va ser contractat per a tocar en l'enregistrament de l'àlbum del vocalista Kazimierz (Kaz) Lux, juntament amb Pierre van der Linden en percussió i André Reynen en baix. Va ser així com els quatre van formar el grup Brainbox, l'únic àlbum del qual va ser editat a fins de 1969. A causa de la participació d'Akkerman amb el Thijs van Leer Trio, el representant de Brainbox, John van Setten, va acomiadar a Akkerman de Brainbox. Akkerman es va integrar al trio, i el quartet va adoptar el nom Focus. (Viquipedia)

Aqui deixo aquest video de Jan Akkerman de l´any 2003 en que ens interpreta una peça  magistral de l´época de Focus.-


























Wildflower
























































Torna Focus, grup referent del rock progressiu holandès dels 70'
Text: Fco Javier Rivas
Foto: Thjis Van Leer / Web Focus
Focus va ser durant la dècada dels 70', sense cap mena de dubte, el grup holandès que millor va saber combinar el rock i la música clàssica i que de més èxit va gaudir fora del seu país en aquest estil.

La seva música, en què sonen sintetitzadors, flautes i guitarres elèctriques, va definir el so del rock progressiu o simfònic holandès, esdevenint el grup de referència fins a finals dels 70'. El seu disc més reconegut, ‘Focus II’ (1973), o com se'l va anomenar fora d’Holanda, ‘Moving Waves’, conté la cançó més coneguda de la seva discografia, ‘Hocus Pocus’, en la qual el líder del grup, el cantant, flautista i teclista Thjis Van Leer, adapta el cant tirolès a una cançó de rock d’una forma que és difícil d’oblidar. Altres cançons d’altres discos amb èxit van ser ‘Sylvia’ o ‘House of the King’.

Són de la primera meitat dels 70' els seus millors discs i, sobretot, directes. Els magnífics ‘Live at the Rainbow’ (1973) i ‘Hamburguer Concerto’ (1974), on mostren a través de llargs solos ampliats i passatges musicals improvisats les seves grans dots musicals i les seves influències en clau de jazz, a més del rock.

A meitats dels 70', l’any 1976, les tensions entre Van Leer i el guitarrista Jan Akkerman (l'altre líder del grup) i sobretot les diferències musicals van produir que Akkerman deixés el grup, crític amb la nova direcció del grup, en busca de l’èxit als EUA mitjançant el rock ‘comercial’.

Akkerman va ser substituït pel guitarrista belga Phillipe Catherine, però el públic i la crítica va considerar que el grup havia perdut allò que el feia especial, la seva màgia, i Focus es va dissoldre després de la publicació de ‘Focus con Proby’ (1978).

Thjis van Leer va continuar la seva carrera en solitari i també va participar a la gira de Miguel Rios ‘Rock & Rios’. A meitat dels anys 80', Van Leer i Akkerman es van reunir breument i van gravar un disc, ‘Focus: Jan Akkerman & Thijs van Leer’, però van tenir tan poc èxit que ho van deixar córrer un altre cop.

Als anys 90', Focus van fer diverses reunions per a la televisió holandesa, tocant temes clàssics del grup, i l’any 1998 Leer va agrupar novament Focus amb Bert Ruiter, Hans Cleuver i Menno Gootjes a la guitarra.
A la sala Luz de Gas es presentaran amb la següent formació: Niels van der Steenhoven a la guitarra, Bobby Jacobs al baix, Pierre van der Linden a la bateria i Thjis van Lerr a l’òrgan Hammond, flauta i veu.

Focus
Dijous 18 de febrer'10
Luz de Gas, BCN. 21 h. 30 € (+ despeses)






El guitarrista holandés Jan AKKERMAN (1946) hizo lo que casi ningún artista ha podido hacer. Trabajó con muchos músicos diferentes como BB KING, Charlie BYRD, Cozy POWELL, Claus OGERMAN y ICE-T, además de ser miembro formador de diferentes bandas de reconocimiento internacional como BRAINBOX y, la más importante de todas (al menos en el ámbito del rock progresivo), FOCUS. También ha realizado un número importante de álbumes solistas que han demostrado su versatilidad como guitarrista sin límites ni limitaciones. Ahí están "Tabernakel" (1973), el famoso álbum de la guitarra-en-cama "Jan Akkerman" (1977) o su disco de 2003 "CU", explorando y combinando elementos de rock, jazz, blues, valses clásicos o modernos y otorgando siempre su propia signatura.

Sobre el escenario, AKKERMAN ha recorrido gran diversidad de países alrededor del mundo. Además de varias apariciones en el Festival suizo Montreux de jazz, el holandés Dutch North Sea Jazz Festival, sus incontables fechas por distintos teatros y escenarios, este guitarrista se ha presentado más allá de Europa, en países como Japón, Rusia, Norte y Sudamérica y Australia… también hay clubes de fans alrededor del Globo y premios y/o reconocimientos por doquier. En 2005 en su propio país, AKKERMAN recibió el Golden Harp (arpa de oro) por su obra completa y nuevamente ganó el reconocimiento y simpatía de la gente por su distintivo desempeño como guitarrista.

Ver a Jan AKKERMAN en vivo en un concierto es siempre una experiencia refrescante y fascinante que nunca se podrá repetir. Siendo un auténtico improvisador, Jan muestra su máxima capacidad compartiendo su afecto en la guitarra con Coen MOLENAAR (teclados), Wilbrand MEISCHKE (bajo) y Marijn van der BERG (batería) durante presentaciones con su banda. (Manticornio)

http://www.janakkerman.com/











dimecres, 7 d’octubre del 2009

LA GENERACIÓ PERDUDA: NICK DRAKE (1948-1974)















































































































































































Nicolas Rodney Drake,(1948-1974) més conegut com a Nick Drake, és un
cantautor de folk anglès nascut a Birmania. El seu treball és molt apreciat actualment per la crítica musical, tot i que gairebé no va vendre discs durant la seva vida.

Biografia:

Va néixer a Rangun (Birmània) el 1948, fill d'un important comerciant. Durant la seva infància es va procurar que tingués una bona educació, va anar als millors col·legis i se li va inculcar el gust per la poesia, la pintura i la música. Estudià Literatura Anglesa a la Universitat de Cambridge, però ho va deixar 9 mesos abans d'acabar per dedicar-se a la seva carrera musical.
Sensible i tímid, realitzà molt poques actuacions, la qual cosa va dificultar la difusió de la seva música.
Nick Drake publicà 3 àlbums durant la seva vida: 


Five Leaves Left (1969), Bryter Layter (1970) i Pink Moon (1972). 

A més de la seva veu, utilitzava una guitarra acústica amb alguns arranjaments de piano, cordes i teclats.
Va morir el 1974 als 26 anys, a causa d'una sobredosi d'antidepressius. 


(Viquipèdia)


En la gestació del seu segon album "Bryter Layter", Nick es va mudar a una habitació individual en el barri de Hampstead, a prop del camp. Vivia a la planta baixa d´un edifici victorià,passant fred i solitud. Deia que volia estar sol per treballar.
El 25 de novembre de 1974, Nick dormia sovint fins tard, però era mitgdia i encara no s'havia llevat. Sa mare pujà per portar-li l'esmorçar.
Quan va obrir la porta de la seva habitació va veure uns discos al costat del tocadiscos estereo. Damunt del plat un dels concerts de Brandemburgo de Bach, música que el seu fill escoltava sovint. Nick Drake jeia mort damunt del seu llit.

La mort s'havia produit al voltant de les sis de la matinada, degut a una sobredosis de Tryptizol, un antidepresiu que Nick solia pendre i que. potser, per equivocació va confondre amb les píndoles per a dormir.
L'ajudant del jutge d'instrucció declarà que es tractava d´un suicidi.
Del cert no sabrem mai  perqué Nick no va deixar cap nota escrita.







Nick Drake reposa en el cementiri de Tanworth-in-Arden i en la seva modesta lápida i figuren també els noms dels seus pares. Esta orientada cap a un paisatge de turonets i prats. Un lloc de descans ideal per a un noi tan enamorat de les generoses ofrenes de la natura.-


Nick Drake, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Janis Joplin, Brian Jones, Kurt Cobain etc, Nick als 26 anys i tots els altres als 27, van morir joves i van seguir al peu de la lletra la famosa frase de James Dean, que morí als 24 anys,: "Viu rapid, mor jove, i deixa un bonic cadaver."
Alcohol,drogues, antidepresius, foren els causants de la majoria d'aquestes morts, el mitjà mal utilitzat que els hi portà, però la veritat és que tots ells cercaven en la música, alló que en el món exterior no trobaven. Són els exemples més característics d'aquesta generació perduda.- (Pijus)








Em vaig cloure en la meva soledat. 
 Fou una clausura dura.
Deien de mi que era un orgullós.
Però no és pas veritat; no m'entenien. 
La soledat és per a mi una condició del treball [...] 


                Vladimir Holan













































































dimecres, 30 de setembre del 2009

UNGARETTI, MONTALE, QUASIMODO I EL GRAN GIOVANNI PAPINI



GIUSEPPE UNGARETTI
(1888-1970)(Alexandria, 8.2.1888 – Milà, 1.6.1970)


«El 1912 va marxar a París i es va matricular a la Sorbonne. A París va conèixer els ambients avantguardistes, sobretot Apollinaire, que el va influir notablement. Quan esclata la Primera Guerra Mundial, marxa a Itàlia i lluita, com a voluntari.
»Al pròleg de l’edició de 1931 de L’Allegria, Ungaretti hi diu: “L’autor no té altra ambició, i creu que tampoc els grans poetes no en tenien d’altra, sinó la de deixar una bella autobiografia.”
»De la manca de prejudicis culturals, del contacte amb les avantguardes, de l’alegria del descobriment de la llengua viva, de les tensions diàries de la guerra al front, salta la guspira immediata de la poesia d’Ungaretti. La revolta cardarelliana és portada a l’extrem i ens trobem, de cop, als antípodes de l’estètica d’annunziana: ha arribat la modernitat.» (Mag Poesia)







SILENCI(Mariano, 27 de juny de 1916)
Conec una ciutat
que s´omple de sol cada dia
i en aquell moment tot és rapid


Un vespre en vaig marxar
Al cor hi durava el llimar
de les cigales


Des del vaixell
pintat de color blanc
he vist
la meva ciutat perdre´s
deixant
un poc
d´abraçada de llums en l´aire tèrbol
sospesos.


 AQUEST VESPRE
(Versa, 22 de maig de 1916)

Balustrada de brisa
on recolzar aquest vespre
la meva malenconia.



UNIVERS
(Devetachi, 24 d´agost de 1916)

Del mar
me n´he fet
un taüt
de frescor


ON LA LLUM

Com onejant alosa
en l’oratjol feliç damunt les prades tendres,
lleugera et saben els meus braços. Vine.
Oblidarem la terra,
i el mal i el cel,
i la meva sang ràpida en la guerra
recordant passos d’ombres
entre rojors de noves matinades.
On ja no mogui la claror la fulla,
somnis i afanys portats a l’altra riba,
on s’ha posat el vespre,
vine, que et portaré
a les muntanyes d’or.
L’hora constant, de l’edat lliures,
en son esvaït nimbe
serà el nostre llençol.
(Trad. Tomàs Garcés)
















EUGENIO MONTALE (1896-1981)
(Gènova, 12.10.1896 – Milà, 12.9.1981)

«Tot allò que a Ungaretti és espontaneïtat (parlo només d’aparences), a Montale és recargolament. Tot allò que a Ungaretti és positiu, a Montale és un argument de negació. Mentre Ungaretti s’il.luminava d’immens (“m’illumino d’immenso”, diu un dels seus poemes més famosos), Montale s’escarrassava per descriure “il male di vivere” [...] El punt de partida de la seva lírica és decididament contra el sublim.
»De fet, prové del quotidià del “crepuscolarismo” i en transforma el to i els pretextos, però no pas, en el fons, la postura vital i ideològica. El seu conservadorisme escèptic, el fet de moure la seva poesia sempre en l’àmbit del privat...» (Mag Poesia)


PORTA’M EL GIRA-SOL

Porta’m el gira-sol.Vull trasplantar-lo
en el meu clos recremat del salobre,
i mostrar tot el dia als blaus miralls de l’aire
l’angoixa groga del seu rostre.
Les coses fosques de claror sedegen,
i s’esgoten els cossos en fluència
de tintes, i les tintes en música. Esvair-se
és, doncs, el goig suprem.
Porta’m, oh tu, la planta que acompanya
al lloc on brollen àuries transparències,
la planta que evapora com un perfum la vida;
porta’m el gira-sol enfolleït de llum!

(Trad. Tomàs Garcés)























BASSA

Passà sobre el trèmul vidre
un riure de belladona florida,
entre les branques s'afanyaven núvols,
del fons tornava a eixir-ne
la visió flocosa i destenyida.
Un de nosaltres va tirar-hi un còdol
que va trencar la tensió brillant:
les toves aparences s'enrunaren.
Però mira, hi ha quelcom més que frisa
a flor d'aquesta pell tornada llisa:
d'irrompre no té força,
vol viure i no sap com;
t'ho mires i s'atura, pujava dret i es torça:
ha nascut i s'ha mort, i no ha tingut cap nom.






CIGOLA LA CARRUCOLA DEL POZZO


Grinyola la corriola del pou,
l'aigua puja a la llum i s'hi fon.
Trema un record en el curull poal,
en el cercle pur una imatge riu.

Acosto el rostre a evanescents llavis:
es deforma el passat, es fa vell,
pertany a un altre...... Ah, que ja xerrica
la roda, et retorna al negre fons,
visió, una distància ens separa.



FELICITÁ RAGGIUNTA ,SI CAMMINA


Felicitat aconseguida, hom camina
per tu sobre el fil d'una espasa.
Ets entrellum que vacil·la als ulls,
gel tibant que es clevilla, al peu;
i doncs no et toqui qui més t'estima.
Si arribes a les ànimes envaïdes
de tristesa i les il·lumines, el teu matí
és dolç i torbador com els nius dels cimacis.
Però res no paga el plany del xiquet
el baló del qual fuig entre les cases.

(Trad. Joan Navarro i Octavi Monsonís)






SALVATORE QUASIMODO (1901-1968)



















(Modica / Ragusa, 1901- Nàpols, 1968) «Amb Quasimodo comença l’anomenat “ermetismo”, moviment que resol en una retòrica eclèctica les contrastants propostes, temàtiques i estilístiques, dels grans mestres de la nova lírica italiana. La poètica de Quasimodo es fonamenta en la dialèctica vida/mort [...] La Segona Guerra Mundial va decantar els seus pretextos cap a un compromís civil: la seva poesia es torna més humana i emotiva.»

«Vaig nèixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. [...] La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat: i em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.» (Mag Poesia)


MARINA FRESCA

La meva vida d’home a tu la comparo,
marina fresca que duus còdols i llum
i a cada onada oblides,
aquella a qui donà el seu so
en altre temps el moviment de l’aire.


Si em desvetlles, t’escolto,
i tot repòs és cel on m’he de perdre,
serenor d’arbres en la claror de nit.




MIRALL

Ara mateix al tronc
floreixen les gemmes:
un verd més nou que l’herba
al cor li és repòs:
ja semblava ben mort el tronc,
vinclat al penyalar.

I tot se’m fa miracle:
i sóc aquella aigua de núvol,
que avui emmiralla en les fossese
l seu bocí de cel més blau,
aquell verd que rebenta l’escorça
que tanmateix anit no hi era.


TARDOR

Tardor tranquil.la, jo em posseeixo
i m´inclino a les teves aigües per beure´m el cel,
fuga suau d´arbres i abismes.

Una aspra pena en la naixença
em troba unit a tu;
i en tu em doblego i em guareixo:

trista cosa caiguda
que la terra recull.



SE SENT ENCARA EL MAR

Des nits i nits ençà se sent encara el mar,
lleu, amunt i avall, a frec de l’arena llisa.
Eco d’una veu tancada en la mentque sorgeix del temps;
i també aquest plany assidu de gavines;potser
d’ocells de les torres, que l’abril
empeny envers la plana. Ja
em feies costat tu amb aquella veu,
i jo voldria que a tu també vingués,
ara, de mi un eco de memòria,
com aquell murmuri fosc de mar.

(trad. tots per Susanna Rafart i Eduard Escofet)





GIOVANNI PAPINI(FLORÈNCIA 1881 - 1956)
VIIIª Poesia

Quadern blanc encara, principi del dia
verge contalla, primera fulla,
que no es parli del retorn.
D'un cim anem a un altre cim.

Clara de fulles tendra verdor
odor tèbia del cant per les vies,
recompenses a la meva grandesa
coronada de gelosies.

Mai com en aquesta nova matinada
amb cor novell martella el meu pas
el carrer que el meu cos ja retroba
entre les parets gravades de pedra.

Març empeny d'esma: me giro
al meu entorn, com si fos senyor del desert;
en el buit silenci m'escolto
parlar convençut, amb franquesa.

A la fi, isolat i per sempre,
content i lleuger, la cigarreta en els llavis,
fora de ço que és ver i ordinari
me'n vaig a on res de mi cura.

Fito cada cosa que esguardo,
les parets i les ombres, i la claror dels llums,
sol respiro i abraço
sense temença de que el sol me recremi.

De mi mateix sóc l'amat i l'amant,
el llavi contra el llavi s'estreny,
una mà contra l'altra, febrosa,
tot jo sóc per mi sol posseït.

No som pas parella: neixia
l'un de l'altre, del meu propi amor,
jo sóc el qui res no recerca,
satisfet gairebé de ma fúria.

Perdut en un esplai de la fantasia
no hi han horitzons a la meva mirada,
damunt de la terra, que és meva,
i tota ella en el meu front refermada.

L'aire del cel a la cara m'arriba
ardent de la voluntat que es rebel·la,
donem a la mueca, en desfer-se,
un darrer aire com de majestat.

En finir, però, la diada
i en trobar, fred i las, el buit de la via,
en la mig'ombra del retorn, tota pàl·lida
sóc el trist malanant que ningú mai no mira.

(Trad. d'Alexandre Plana)



























Encara que Giovanni Papini és primer que tot un gran escriptor de novel.les, amb obres mestres , per a mi, com "Gog", "Un home acabat", " Paraules i Sang " etc. 


Deixo aquí una breu mostra de la seva poesia, menys coneguda, però no per això menys vàlida. (Pijus)



Vicente Cervera Salinas, Giovanni Papini. El Prisionero De Si Mismo, Editum - Ediciones de la Universidad de Murcia, 2008

"Papini, florentino de origen humilde, se empeñó en ser escritor y desde la infancia se encerró entre libros y se hizo pasar por adulto en las bibliotecas de la ciudad para leer y leer. (...) El estudio de Papini, este autor polígrafo y polémico que ha suscitado algunas de las antipatías y suspicacias más controvertidas en la historia de la crítica literaria, presenta aún hoy una dificultad añadida a la interpretación de las propias obras, y es la aceptación de la figura del escritor, que se ha definido l'uomo impossibile. Sus cambios de tendencia estética y filosófica, que han oscilado de un fundamentalismo a otro (desde el pragmatismo, al futurismo o el fascismo), la personalidad vocinglera y enfática, la mala educación y el cinismo de Papini han construido una especie de muro que ha recluido a Papini en una prisión todavía hoy circunscrita a su extraordinario yo. Este libro es un intento de rescatar al escritor de su propia cárcel, desde una perspectiva que con el pasar de los años puede por fin evitar el juicio del poeta por sus errores políticos o sus fracasos personales."