Clara Rockmore: L´ Art del Theremin.-

Jerry Lewis fent de les seves amb un theremin en una pel.licula de l´any 1956 .-

El theremin, creat el 1919 per Lev Termen (Léon Théremin) (1896-1993)

 Va ser un dels primers instruments electrònics de la història i el més antic que a perdurat fins a avui.



Pertany a la família dels instruments electròfons, el so es genera mitjançant circuits elèctrics, i com genera i amplifica el so de forma totalment elèctrica, i sense la utilització de cap mecanisme, forma part del subgrup dels instruments ràdio-elèctrics.


Consisteix en una caixa amb dues antenes, horitzontal i vertical, que controlen respectivament volum (fort-fluix) i to (nota aguda-greu). En un principi s'anunciava com a "l'instrument que es toca sense ser tocat", perquè no hi ha contacte físic entre l'intèrpret i l'instrument, sinó que aquell allunya o apropa les mans a les antenes, que reaccionen a la capacitància del cos humà, introduint variacions de to o volum.


El model original es basava en vàlvules de buit i dos oscil•ladors d'alta freqüència.


El seu so, sense cap mena de modulació o variació al llarg del temps més que les introduïdes pel thereminista, pot recordar el d'un violí o violoncel electrònic.


La tècnica d'interpretació del theremin és extremadament complicada, la qual cosa l'ha relegat massa sovint a generador d'efectes especials. El seu so és un clàssic dels films de terror o ciència ficció dels anys 50 i 60. Tot i així hi ha alguns thereministes de renom, com Clara Rockmore o Lydia Kavina, que l'han explorat i adaptat al repertori clàssic.

Clara Rockmore  (1911-1998) interpretant una peça amb el theremin i retalls de la prensa de l´época amb la figura del seu inventor, León Theremin.

Nascuda amb el nom de  Clara  Reisenberg a Vilnius, Lituània . Rockmore va ser una nena prodigi al violí i va entrar al Conservatori Imperial de Sant Petersburg a l'edat de cinc anys. Va estudiar violí amb el virtuós Leopold Auer , i segueix sent fins avui en dia l'estudiant més jove a ser admès a la institució. Malauradament, problemes ossis, a causa de la desnutrició infantil va obligar a desistir de l'execució de violí passat els seus anys d'adolescent. Això, però la va portar a descobrir l'instrument electrònic del nadó i convertir-se en la interpret femenina més famósa de theremin .

El 1933 i subtadament Clara Reisenberg es casà amb Robert Rockmore, un distingit representant d´artistes que conegué a l´edat de 14 anys. Rockmore estava ben situat en la seva professió, cantant i activista per els drets civils.-


Rockmore tenia dots que li van permetre tocar el theremin sumament bé. La seva formació clàssica li va donar un avantatge sobre els artistes intèrprets i molts executants de theremin que no tenien aquest fons. Ella tenia sentit absolut des del naixement, útil per tocar un instrument que genera sons de qualsevol alçada al llarg de tota la seva gamma, incloent aquells que es troben entre les notes convencionals. Hi havia gran precisió, un control ràpid dels seus moviments, important a tocar un instrument que depèn del moviment de l'intèrpret i la proximitat en lloc de tocar. També tenia l'avantatge de treballar directament amb Léon Theremin des dels primers dies de desenvolupament comercial dels instruments als Estats Units.

Rockmore, com el músic madur que era, van veure les limitacions de l'instrument original i va ajudar a desenvolupar l'instrument per satisfer les seves necessitats, fent diverses suggeriments per millorar el theremin com a instrument d'execució. Aquestes suggeriments, com una antena de volum a més velocitat, major varietat musical, i el control sobre el to de color de l'instrument van ser incorporats per l'inventor en versions posteriors. Ella tenia un theremin especial, adaptat pel mateix Léon Theremin per satisfer els seus requisits únics.
Ella va desenvolupar una tècnica per reproduir tot l'instrument, incloent un sistema de digitació, que li va permetre realitzar amb precisió els passatges ràpids i grans salts en compte, la tan coneguda portamento el theremin.

La seva germana gran va ser la pianista Nadia Reisenberg .

Va morir a Nova York el 10 de maig de 1998, 87 anys d'edat.

En el video podem veure l´ingenier Robert Moog experimentant amb el theremin  sobre el que desenvoluparia el seu sintetitzador.-

Robert Arthur Moog (23-5-1934/21-8-2005):                                     

Nascut a Nova York el 1934, va estudiar piano de petit i va ser animat pel seu pare a interessar-se per l'electrònica. Abans de desenvolupar el sintetitzador que porta el seu nom, Moog es va interessar pel theremin, un instrument que també utilitzava l'electrònica inventat pel rus Leon Theremin. De fet, la primera companyia estesa per Moog no només distribuïa el seu invent, sinó també el de Theremin i altres productes electrònics. El 1970 Moog va rebre el premi Trustees de la Recording Academy als Estats Units pel seu treball.

Moog, el nom es va convertir en les dècades dels 60 i 70 a sinònim de música electrònica gràcies al sintetitzador al que va donar nom, va morir a Asheville, Carolina del Nord (EUA) el 22 agost 2005 víctima d'un tumor cerebral diagnosticat a l'abril.

EN JOAN I JO: FEIXOS DE PARAULES DINS UN TEMPS FUGISSER.....

Aquests joves versos són aixó, joves, escrits, quasi tots, en un temps en que l'esperit era molt més lleuger i les cames  pessaven una mica menys, de tota manera són clar reflexe d´unes persones, d´un temps i d´un espai concret i  formen  part d´aquest esperit general que vull reflectir en aquest bloc, d´una generació de  pòtols místics catalans ( els dels 70´s).  Comento lo de generació perqué  els pòtols místics  no s´han mort amb nosaltres i avui hi ha quantitat de gent jove amb ganes de saber i de fer coses, de moure´s  i sobretot de compartir inquietuts. Pijus.-

































Joan Vallés Altés:


Jo
voldria
fer
un
poema
petit,
-tant-
com
una
brasa
fosa
dins
l´espai estant.

Jo
voldria
fer
un
poema
talment
com
un
códol
en
el
rodolar
del
món. Amén.

**********************************

Clar com el Silenci
Dolç com el Silenci.
Bla com el Silenci.
Planer i senzill
com el Silenci.







A Miquel Martí i Pol
el benvolgut mestre inconegut.


Diuen que és trist, l´hivern.
Però jo no ho crec pas així.

És, certament, un temps casolà,
de taronges ben vermelles
i d´arbres plantats a l´inrevés:

les arrels dins del Cel
i el verd
escorcollant el cor de la Terra,
lluny dels ulls de la gent.

És, també, un temps d´abrics
i de llanes i d´aixeplugs i de grisos
i de branques cremades dins del roig.

Diuen, però, que és un temps trist,
l´Hivern.

******************************

Fa vent.
La tarda minva
i la noieta del devant esten
els llençols blancs a ponent.

De la finestra estant,
jo la miro.

I penso:

" Potser - ben mirat-
tot no sigui massa més que això:
una tarda perduda
dins d´un dia de vent
i un rentar llençols blancs
per penjar-los sota el cel
i veure el seu degotar lent
rera els vidres...

I no massa més."

*********************************

A ciutat
la mar té un blau malalt
gris i rovellat,
i, cap al tard,
de vegades, estossega.

*********************************

ELLA té un ball sinuós que m´embadoca
i el seu dançar tortuós
se m´abaca
dins dels ulls

I m´omple la boca d´un petó,
i em fa patxoca
si el seu cos
d´atzur verdós descabdellat
vora l´arena s´apropa.

Ara ve.
Ara se´n va.
Ara em vol,
però m´abandona,
i em deixa ran la pell un bes, la MAR,
com a penyora.

************************************

SAPS ?
Encara resta un Temps per estimar
i deslligar tots els fils de llum
per entre tots els arbres,
i grimpar fins a dalt - ben amunt-
per entremig de les fulles
ombrívolament amples.
SAPS ?
Encara hi ha un Temps per testar
el cor del sol a mitja tarda,
i veure els nens
quan surten d´escola,
quan tot sembla
infinitament més tendre,
més amable.
SI.
També hi ha un Temps
-pugarós com un infant menut
i suau com un glaç-
gairebé tan dolç a trenc d´alba
que ens fa mal el paladar
si el llapem masses vegades.
SI.
Hi ha un Temps per estimar
i deslligar els fils de llum
per entre tots els arbres.

Recorda-ho sempre, company.
No ho oblidis mai, companya.


**************************************

Malenconies.

Malenconia clara,
rosada i aigua.

Malenconia groga,
pintada en ambre.

Dolça malenconia
de les nits llargues.

Malenconia vella
d´un amor magre.




Albert Matalonga Ventura:

Voldria....

acaronar com el sol,


en un capvespre de tardor,
suaument, tendrement, en silenci.

Sempre he dit,
que és la millor hora,
per fer l´amor, per engendrar,
per sospirar , per plorar.

Es aquest sol,
melancónic, somiador, irreal,
embolcallat pel qual,
vaig neixer aquell setembre.

En la seva llum, vella i fugissera,
plena de mágia, d´amor i de follia,
em sento Viu,
real amb mi mateix.

Respiro amb ell,
soc amb ell,
fins a tornar a llanguir,
al cap de breus instants.-

**************************************

Mar i Cel
Aigua i Foc
ton somriure, ventafocs.

Ones palla,
ones d´or,
tes cabells, de pierrot.

Nina etèrea,
nina aurea,
Ocell ....... de bosc.


*******************************************


De que serveix,
tenir fantasmes,
tels de l´amor
tant desitjat.

De que serveix,
tenir fantasmes,
són el passat,
no retrobat.

Por d´estimar,
por d´ésser,
calda d´estiu,
miratges d´un jo perdut.


************************************************

Et recordo a tu,
en la penombra fosca,
d´una cambra curulla,
de la teva olor.
Ara que és tard.

Et recordo a tu,
els teus ulls inmensos,
reflectint les guspires,
del teu esguard ingenu
en l´acomiadament.
Ara que és tard.

Et recordo a tu,
el teu cos nu, efervescent,
quan jugavem amb l´amor,
dançaires en el temps.
Ara que és tard.

*****************************************************

Sensacions

Humides sesacions m´apaivaguen,
sons d´un ritus, perdut en el temps,
m´obro pas amb tacte invident,
i el món, de sobte, empetitit,
prend cos i sang.

Silenci que domina les paraules,
encara que lluitin per sortir,
mirades inconexes i perdudes,
qui les pot discernir ?

Sexe violent i voraç,
damunt d´un fertil jaç,
Silenci que domina les paraules,
encara que lluitin per sortir.-

*****************************************


A Dionís
Anem-hi a la terra del vi !
on els somnis són ja realitat
on els fruits de la terra i del cel
barrejant-se en erótic sopor,
et transporten a l´eternitat.

Anem-hi a la terra del vi !
i deixem-nos endur per ells,
que nostres cossos nus, apoderats,
per la seva dolçor, embriagats,
s´uneixin en el caliu de nostres pells.


********************************************

Estic plorant
versos d´amor
amor silent
amor passat.

Estic plorant
atzur i mar,
posta de sol,
muntanya enllà.

***********************************************


Pel camí del aigua i la llum,
pel camí del vent sense nom,
errants que aneu fent Camí,
jo vos saludo, errants !
camineu sense aturar-vos.

Sou la raça dels errants,
una raça sense temps,
en vostra individualitat, inconfusibles.

Amb la mirada jo vos saludo,
perquè vosaltres els errants,
del esguard que no admet dubtes,
porteu la soledat com a baptisme.

Desde la barra d´un café quansevol,
jo vos saludo, errants !
desconeguts amics que el vent sempre acompanya.

Oiu errants !!..................
Camineu sense aturar-vos.-


*******************************************

Si dolce  è il mio tormento   ( Desfogament )

Recerco  encara
en infinits esguards
la teva  essència,
la teva mirada

la teva veu..., muda.

Em  conformaria

amb el teu tacte,
durant un segon.

Sí:  dolç és el meu turment !

perquè ja no hi ets,
i els  meus  sentits

encara recorden
quan eres vora meu,  estimada,
però  ara amb més delit encara,

esperant que un dia  retornin
aquells sentiments,
aquelles carícies,
que mai no seran iguals,

però que apaivagaran ,
aquest dolç meu turment.-

         18-10-2012

( dedicat a Claudio Monteverdi)

Pagés de La Pobla de Lillet, anys 70´s
el seu rostre marcat per el pas del temps i la dura feina no ens va amagar la seva amabilitat al dedicar-nos uns moments de conversa.


Mediterrània (Blau, 2000)RAG'99

Quan els dies només em duen bufetades
i tot em surt malament,
la vida sembla que no m'acompanya,
sempre vaig contra corrent.

No, que no em faran callar.
No, encara que molesti.
No, que no podran canviar
la meva estranya forma de ser. De vegades és millor anar sol
que no mal acompanyat.
De vegades val més no anar enlloc,
que anar a un lloc equivocat.

No, que no em faran callar...

Preferesc anar de derrota en derrota
que no pas deixar de lluitar.
Preferesc pensar que el món s'equivoca
que no creure que visc equivocat.



A DEMÀ

Quan ja només et quedi un bri de llum,
no deixis que s'apagui la flama dels teus ulls.
No deixis que s'apagui la flama dels teus ulls.
Perquè encara hi ha coses per fer.
Perquè encara hi ha llocs on anar.
Tu preocupa't d'arribar a demà...

Oblida les enveges i l'orgull.
No deixis que t'amarguin.
No deixis de ser tu.
No deixis que t'amarguin.
No deixis de ser tu.
Perquè t'han ferit el sentiment
i la pena no et deixa pensar.
Tu preocupa't d'arribar a demà...

Enterra els teus problemes,
oblida't dels problemes.
No vulguis que et facin més mal.

Tomeu Quetgles Grup

FRIDA KAHLO/DIEGO RIVERA: ART I VIDA EN COMÚ

FRIDA KAHLO, 1907-1954:












Frida Kahlo va néixer el 6 de juliol de 1907, la tercera de quatre filles de Guillem Kahlo, un jueu alemany d'origen hongarès, i Matilde Calderón de Kahlo, una mestissa mexicana. La família vivia en una casa ("La Casa Azul") que els pares s'havien construït el 1904, a Coyoacán, un suburbi de la Ciutat de Mèxic.
L´avi matern de Frida que era fotògraf i li havia ensenyat al seu pare l'ofici. Wilhelm, va canviar el seu nom per Guillem quan va esdevenir ciutadà mexicà, establert en el negoci va aconseguir una prosperitat relativa, rebent encàrrecs del govern mexicà. Tanmateix, la Revolució Mexicana, que va començar el 1910 i continuà diverses dècades, va posar fi a aquest treball, i com a resultat, la infància de Kahlo es va gastar en una pobresa relativa i la va obligar a començar a treballar a una edat primerenca.

El 1913, a l'edat de 6 anys, Frida contraure la poliomielitis, que la va deixar paralitzada del peu dret i li va guanyar el sobrenom cruel "Frida Pata de Palo". Kahlo era molt sensible a aquesta deformitat, i això la portaria al desgast, en un primer moment , pantalons i, més tard, molt exòtiques faldilles que es convertiria en una de les seves marques.

A diferència de molts artistes, Frida no va començar a pintar a una edat primerenca. Encara que el seu pare la iniciés en la pintura com a hobby, la seva filla no estava especialment interessada en aquest art com a carrera i no s´ho prengué seriosament.

Frida Kahlo va rebre l´ educació primària al Col legi Alemany de Ciutat de Mèxic. El 1922, es va graduar i es va convertir en una estudiant de l'Escola Nacional Prepatoria (Escola Nacional Preparatòria), van avaluar la millor preparació per a la universitat a Mèxic. Kahlo va ser una de les només 35 dones estudiants d'un total d'uns 2.000. Estudiar les ciències naturals, amb l'objectiu final de convertir-se en doctor en medicina.

Va ser a l'Escola on primer es va familiaritzar amb les idees del socialisme nacional. Kahlo es va unir a un grup anomenat els "cachucha", així anomenats per les gorres que portaven. Diversos membres del grup més tard es convertirien en prominents figures polítiques i culturals.


L'esdeveniment que transformaria la seva vida i llançaria la seva carrera artística va tenir lloc el setembre de 1925. En tornar a casa des de l'escola amb el seu xicot, Alejandro Gómez Arias, la parella va ser sorpresa per un terrible accident. L'autobús en que viatjaven va xocar amb un tramvia, matant a diverses persones. Kahlo va patir greus lesions i va haver de fer llit durant diversos mesos.

Va ser durant aquest període que va prendre el pinzell, per distreure's del dolor i l'avorriment del seu estat. Els seus pares i amb un mirall ella mateixa, perquè pogués servir com a model, i així va ser com Kahlo va començar a pintar els autoretrats que dominaria seu repertori.

Alguns dels seus primers treballs inclouen el Autoretrat amb vestit de vellut (1926), Retrat de Miguel N. Lira (1927), Retrat de Alicia Galant (1927) i Retrat de la meva germana Cristina (1928). Amb els seus colors apagats i en gran mesura de to fons una banda, aquestes obres mostren la influència europea que prevalen en l'art mexicà. Això, però, aviat havia de canviar.

La Revolució Mexicana en curs va ser acompanyada per una reforma cultural, que tracta de millorar la situació de la cultura indígena al mateix nivell que la cultura espanyola importada d'Europa. L'evolució de l´ acadèmic estil europeu en el sencill, de colors vibrants, estil mexicà, fàcilment es pot veure en el treball de Kahlo.

Per 1928, s'havia recuperat prou per portar una vida normal en la seva majoria i va reprendre el contacte amb els seus vells amics, molts dels quals ja estaven a la universitat.

Va ser a través d'ells que va conèixer Diego Rivera, establert i apreciat pintor, vint anys més gran que ella. Els dos s'havien conegut abans, quan Rivera estava pintant un mural a l'Escola de l´anfiteatre, el 1922, però no havia tingut cap contacte des de llavors. Quan Kahlo va mostrar el seu treball a Rivera, es va entusiasmar molt i la va animar a seguir pintant professionalment. Els dos es casarien el 21 d'agost de 1929.

Un any abans, el 1928, Kahlo s'havia unit al Partit Comunista Mexicà.

A finals de la dècada de 1920, el clima polític a Mèxic estava començant a canviar. El president Plutarc Elías Calles, qui es va pronunciar formalment des de 1924 fins el 1928, i s'ha mantingut en el poder en secret fins 1934, va reduir el finançament de grans pintures murals, deixant a Rivera, que es va especialitzar en murals, en una situació desesperada, econòmicament. A més, Carrers va prendre mesures repressives contra els opositors polítics, el Partit Comunista Mexicà entre ells. Tot i Rivera havia abandonat el partit en la dècada de 1920, era vist com simpatitzant.

Va ser per aquestes dues raons que, el 1930, Diego Rivera i Frida Kahlo es va traslladar a Estats Units. Allà, Rivera esperava trobar un millor mercat per al seu art, així com la seguretat de la persecució possible. La parella es quedaria al país per 4 anys, els seus desplaçaments i estades a San Francisco, Nova York i Detroit, com Rivera va rebre encàrrecs de murals.



El 1930, Kahlo es va quedar embarassada. Malauradament, les lesions que havia patit en l'accident 1925 va fer impossible que donés a llum, i Kahlo es va veure obligada a avortar. El 1932, va concebre una altra vegada, i aquesta vegada va decidir provar i donar a llum el nen, fins i tot si això significava sotmetre's a una cesària. Tanmateix, això no va ser així. Kahlo va tenir un avortament involuntari amb la pèrdua del nen.



Expressar els seus sentiments en aquesta desgràcia en la pintura de Henry Ford Hospital (1932). Altres obres de l'època són el Retrat del Dr Leo Eloesser (1931), Autoretrat a la frontera entre Mèxic i els Estats Units (1932), Nova York o Allà penja el meu vestit (1933) i El meu naixement (1932). Aquest últim va ser el començament d'una sèrie de pintures que descriuen autobiogràfica la seva vida primerenca i el patrimoni.




El 1934, Rivera comissions als Estats Units s'han complert i Carrers, que havia estat el fet dictador, de Mèxic, va ser deposat, de manera que Rivera i Kahlo va tornar a Mèxic, entrant en una petita casa a Sant Àngel, un suburbi de Mèxic Ciutat. El 1935, Frida va descobrir que el seu marit, que mai havia estat massa fidel a ella, estava tenint una aventura amb el seu germana, Cristina Kahlo. Molt afectat per això, es va mudar de la casa, i fins i tot considera demanar el divorci.
La parella va tornar a reunir a finals de 1935, però la seva relació no seria la mateixa. Rivera no ha canviat els seus camins, i Kahlo va començar a tenir les seves pròpies aventures extramatrimonials, tant amb homes i dones.




El 1936, Kahlo va tornar a l'activisme polític. Ella i el seu marit van demanar al govern mexicà de concedir asil a Lev Trotski, que acabava de ser expulsat de Noruega per la pressió de Moscou. El president mexicà Lázaro Cárdenas es va adherir als artistes "demanar a la i el 1937, Trotski i la seva dona Natalia Sedov a viure amb Kahlo i Rivera, romanent allí fins 1939. Trotski i Frida Kahlo va tenir una breu relació.



Va ser a través de Trotski que Kahlo va ser introduïda al notable francès André Breton surrealista, que va ser portat immediatament amb el seu treball, veient-lo com una forma de "ingenu surrealisme ...] lliure [dels símbols freudians i la filosofia que obsessionen als oficials pintors surrealistes. " Breton facilitat primera exposició Kahlo fora de Mèxic.




L'exposició va tenir lloc el 1938, quan Kahlo va ser contactat per Julien Levy, un marxant d'art de Nova York. L'artista havia pintat sempre exclusivament per a ella, sense pensar a una audiència, i ella no entenia com la seva obra d'art podria ser d'interès per a ningú. No obstant això, va acceptar l'oferta.



L'exposició va ser un gran èxit. En aquest moment, hi havia molt poques galeries d'art als Estats Units, i només uns pocs es dedicaven a la avant-garde d'art, de manera que l'exposició va rebre una gran atenció i la cobertura de premsa. Dels 25 quadres exposats, la meitat es van vendre, i Kahlo va rebre diverses comissions.



En aquest moment, de Kahlo i Rivera va ser el matrimoni, un cop més en una situació difícil, i els diners que va rebre va fer molt per ajudar a establir una major independència del seu marit.



El 1939, Frida va partir cap a París, per invitació d'André Breton, que havia promès organitzar una nova exposició per a ella. No obstant això, Breton no havia pres mesures pràctiques per assolir aquest objectiu i després de diversos retards, va ser només amb l'ajuda de Marcel Duchamp , un altre surrealista, que l'exposició es va organitzar.



Kahlo a París va trobar als surrealistes i el públic francès de ser "massa intel lectual" i massa esnob per apreciar les obres d'un pintor estranger, que era, a més, dona. A més, Europa estava preocupat amb la guerra que molts pensaven era inevitable, i l'interès en l'art va ser en general baixa.



Notables obres d'aquests anys inclouen el autobiogràfic meus avis, els meus pares i jo (1936), La meva cançó de bressol i jo o jo mamar (1937) i El suïcidi de Dorothy Hale (1938-1939).
Kahlo va ser de França immediatament després de l'exposició i va tornar a Mèxic, on ella es va allunyar d'ella exmarit, cada vegada més, tornant a la casa dels seus pares. La parella es va divorciar oficialment aquest mateix any, la majoria a la insistència de Rivera.

Kahlo retrata la seva desesperació per la separació en la seva pintura les Dues Frides " (1939). No obstant això, es va determinar que valer-se per si mateixa, i aquesta actitud va ser fotografiada al Autoretrat amb cabell curt (1940), on apareix amb un vestit d'home i amb el seu cabell curt.

El divorci no va durar molt, però, i la parella va tornar a casar-se a finals de 1940.
La dècada de 1940 va veure un auge a Mèxic, impulsat per la guerra a Europa, que va crear un mercat per als rics recursos naturals del país. Com el nacionalisme va augmentar, la popularitat de Kahlo al seu país va augmentar considerablement, i va ser guardonada amb els premis, convidat a participar en comissions i ofereix llocs de mestres. Ella realitzat exposicions tant a Mèxic com als Estats Units durant tot el període.

El 1942, va ser elegida membre del Seminari de Cultura Mexicana, un grup que té la missió promoure la cultura mexicana. El 1943, va ser nomenat membre de l'equip de la recentment fundada Escola de Pintura i Escultura, on va ensenyar una classe de pintura dotze vegades a la setmana.
Notables obres d'aquest període inclouen mi i dels meus lloros (1941), -Autoretrat amb micos (1943) i Autoretrat com tehuana (1943), totes elles exhibeixen temes pre-colombins.

Mentrestant, la salut de l'artista estava en declivi - una conseqüència de la terrible accident que havia patit gairebé 20 anys abans. El dolor a l'esquena la confinar a casa seva, des d'on va continuar ensenyant, i ella es va veure obligada a portar una cotilla d'acer. Va ser sotmesa a diverses operacions.

Aquest temps de patiment està documentat profusament en les seves obres, que inclouen la columna trencada (1944), Arbre de l'esperança, estigues ferm (1946) i El cérvol ferit (1946). La seva obra de finals de 1940 està ple de simbolisme asteca, que ella vinculades amb les circumstàncies de la seva vida. Un exemple notable és el abraçada d'amor de l'univers: la Terra, Jo, Diego i el senyor Xolotlán (1949).

Durant la dècada de 1950, la salut de Kahlo es va deteriorar constantment. Va passar per una sèrie d'operacions en la seva columna vertebral, tot va ser en va. Finalment, va ser confinat a una cadira de rodes, aquest cop permanentment relegats al llit. Ella es va veure obligada a prendre analgèsics gairebé
constantment, i l'execució tècnica del seu treball es va deteriorar visiblement.

Alguns dels seus últims treballs inclouen Autoretrat amb el Retrat del doctor Farill (1951, el Dr Farill va ser el cirurgià que va operar a ella), el marxisme li donarà salut als malalts (1954) i Autoretrat amb Stalin. També va pintar nombrosos bodegons.

Durant l'estiu de 1954, Kahlo contraure pneumònia. Ella va morir el 13 de juliol de 1954, a la Casa Azul, el lloc on havia nascut. El seu cos va romandre exposat al Palau de Belles Arts a la Ciutat de Mèxic, on el seu amic dels membres del partit comunista va insistir drapejat la bandera vermella del seu partit sobre el taüt. Això va provocar una tempesta d'indignació a la premsa de dreta, que va anomenar l'acte una provocació i un atac a la societat civil mexicana. De conformitat amb els desitjos de Kahlo, el seu cos va ser incinerat. L'urna va ser col.locada a la Casa Azul, que es va convertir en una galeria dels seus treballs.

DIEGO RIVERA ,1886-1957:

Diego María de la Concepcíon Juan Nepomuceno Estanislao de la Rivera y Barrientos Acosta y Rodríguez (1886-1957) va ser un destacat muralista mexicà famós per la seva tendència a plasmar obres d'alt contingut social en edificis públics, principalment en el Centre Històric de la Ciutat de Mèxic.

Va néixer el 13 de desembre de 1886 a la ciutat de Guanajuato i a partir de 1896 comença a aprendre classes nocturnes a l'Acadèmia de San Carlos de la capital mexicana, on coneix el cèlebre paissatgista José María Velasco. El 1905 rep una pensió del Secretari d'Educació, Justo Sierra i el 1907 en rep una altra del governador de Veracruz que li permet viatjar a Espanya i ingressar al taller d'Eduardo Chicharro a Madrid. A partir de llavors i fins el 1916, alterna la seva residència entre Mèxic, Espanya i França i es relaciona amb intel·lectuals com Alfonso Reyes, Pablo Picasso i Ramon María del Valle-Inclán. Aquest mateix any neix un fill de la seva primera esposa, la pintora russa Angelina Beloff; fill que moriria l'any següent.

El 1919 neix la seva filla amb Marie Marevna Vorobev-Stebelska, Marika Rivera Vorobev, que mai reconeixeria però a la que sostindria econòmicament. El 1922 ingressa al Partit Comunista Mexicà i comença a pintar els seus murals en els edificis públics de la Ciutat de Mèxic. Aquest mateix any es casa amb Lupe Marín qui li donaria dues filles: Lupe, nascuda en 1925 i Ruth, nascuda en 1926. En 1927 es divorcia de Marín i és convidat als festejos dels primers deu anys de la Revolució d'Octubre a la Unió Soviètica. L'any de 1929 va casar-se amb la pintora Frida Kahlo.

El 1936 promou la demanda d'asil de Lev Trotski a Mèxic que es concreta l'any següent. Per a 1940 ja s'havia distanciat del cèlebre dissident rus i s'havia divorciat de Frida Kahlo. El 1950 il·lustra Cant General de Pablo Neruda i el 1955 es casa amb Emma Furtat i viatja a la Unió Soviètica per ser intervingut quirúrgicament.
Va morir el 24 de novembre de 1957 a la Ciutat de Mèxic i les seves restes van ser col·locades a la Rotonda dels Homes Il·lustres, contravenint la seva última voluntat.