LO XANGUET 1865-1874

" Durant aquesta època,els almanacs s'havien fet molt populars. D'entre ells, en sobresortí "Lo Xanguet" que començà la seva publicació l'any 1865 i que va sortir durant nou anys, és a dir, fins al 1874. 

Va reunir els noms més il.lustres de l'humorisme català d'aleshores. 

Aquests col.laboradors, amagats tots darrera de pseudònim, eren principalment, els dibuixants Josep Lluís Pellicer (Gabriel Nyapus) i Tomàs Padró, i els escriptors Frederic Soler (Serafí Pitarra), Conrad Roure (Pau Bunyegas), Eduard Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas), Eduard Aulés (Bonaventura Gatell),J. Feliu i Codina (Joseph Serra), Albert Llanas (Robert Sanall) i molts més.

"Cal fer notar que, durant aquest període, encara era vigent una forma de vida que no havia sofert gaires modificacions des de molts anys endarrera. Era una forma de vida ja establerta i, encara que hi havia hagut diverses convulsions i revoltes socials, aquestes no ho havien estat ni prou fortes ni de prou durada per a commoure les arrels de la societat. És amb l'aparició de la industrialització quan sorgeixen els autèntics problemes socials que acaben definitivament amb una manera de viure. Per això, els humoristes d'aquesta època reflecteixen, majoritariament, el costumisme. La majoria es limita a una crítica de costums i a la descripció d'una societat en la qual el camp dominava encara damunt la ciutat. La despoblació de les zones rurals no comença fins a la primera dècada del segle XX."

"Lo Xanguet, el darrer, del 1874, va reunir els noms més il.lustres de l' humorisme català d' aleshores, en una gran majoria els mateixos que haurien també de treure al carrer Un Tros de Paper i Lo Noy de la Mare."

Curiós missatge que acompanya el primer calendari de "Lo Xanguet" de l'any 1865.-

Els autors més famosos del teatre català vuitcentista, Pitarra, Roure, Aulés, Vidal i Valenciano, Feliu i Codina i d'altres,  vistos per Tomàs Padró en aquesta caricatura publicada a l'almanach "Lo Xanguet"  de l'any 1868.

"Encara que, políticament, els catalans del segle XIX ja tenien ideals federalistes, llurs aspiracions autonomistes no es concretarien definitivament fins a començaments del segle. Aquestes aspiracions formarien també part de la dinàmica dels anys següents."

" Durant le dècada dels anys 60 s'estava covant un canvi en les estructures de l' Estat i, tal com ja hem indicat anteriorment, el general Prim n'era un dels principals responsables. Paral.lelament, la progressiva politització de l'obrer i el creixement industrial de Catalunya eren camp assaonat per a l'aparició del partit demòcrata i, fins i tot, pels primers grups de socialistes i d'anarquistes. El moviment democràtic tenia el seu cap en la persona de Francesc Pí i Margall, que desitjava una Espanya democràtica, republicana i federal, i preconitzava unes relacions més justes entre el capital i el treball."

" El setembre de 1868, després de dos pronunciaments militars, acaba la monarquia d' Isabel II. Com totes les revolucions, aquesta és acollida, sobretot a Catalunya, amb il·lusió i esperança. Els catalans, que havien estat els grans artífexs de la revolució de setembre, pretengueren imposar el règim polític que volien i que necessitaven, però no hi van reeixir perquè les estructures econòmico-socials eren tan diferents a les de la resta d'Espanya que el que aquí era covenient, allà no ho era. La Constitució que fou aprovada era d'esperit democràtic, però encara monàrquica i unitària, i aquesta orientació fou completada amb el nomenament d' Amadeu de Savoia com a rei d'Espanya, el qual va començar a regnar a començaments del 1871."

" En el any 1870 hom es fa ressò de les gestions que el general Prim estava fent per tal de trobar nou monarca per Espanya, i de les reunions de les Corts que cercaven una nova Constitució, després de la Revolució de Setembre.

 En l' almanac de l' any 1871, i signat per Pau Bunyegas (Conrad Roure), hi ha un  "Judici de L' Any":

"Veient això, Lo Xanguet,
en ús de ses facultats,
que li han concedit els peixos, per sufragi universal,
mana: que el primer que trobi l' any setanta-un regnant,
per la desgràcia del món,
el lligui de peus i mans
i el porti a Sant Boi de pressa, a on quedarà tancat.
Passi's avís a cipaios i als soldats de plom més braus, perquè puguin donar auxili al que logri agafar l' any." 

 ( pàg 64 de " Un segle d' humor català" de Lluís Solà i Dachs)

"Prim havia estat assasinat el 27 de desembre de 1870, això va representar un cop molt fort per al nou manarca que confiava en el general per tal de mantenir l'ordre i la unió. També començava la tercera guerra carlina, guerra que havia de durar fins el 1875. Aquests fets, juntament amb la lluita de partits que va desfermar-se, van decidir el rei a abdicar la corona, el dia 12 de febrer de 1873. Aquell mateix dia era proclamada la I República Espanyola."

Notes escrites de:  "L'Humor Català" Un segle d'Humor Català, vol 1 de Lluís Solà i Dachs.-

UN TROS DE PAPER

Els dos números que tinc penjats corresponen al nº 25 del 5-11-1865 i el nº 30 del 10-12-1865.
 El paper, la tinta, el procés d' impressió, han de ser bons perquè han aguantat fins ara després de 147 anys. Per treure's el barret. Amb el tacte ja es nota que el paper és gruixut i en el seu relleu les lletres hi reposen ben arrelades. 
He volgut escanejar-los per poder estudiar el seu contingut sense malmetre el suport físic i així compartir-los també amb vosaltres.- Pijus












Publicació literariohumorística en català publicada a Barcelona del 16 d'abril de 1865 al 16 de setembre de 1866, a partir d'una idea d'Albert Llanas. 
Editada per Innocenci López i Bernagosi i il·lustrada per Tomàs Padró, en foren redactors, entre d'altres, el mateix Llanas (que usà el pseudònim Robert Sanall), Conrad Roure (Pau Bunyegas, que hi féu la crítica teatral), Robert Robert (X, que hi publicà tota la seva producció catalana), J.Feliu i Codina (Josep Serra), Frederic Soler (Serafí Pitarra) i E.Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas). Esporàdicament, també hi col·laboraren J.A.Clavé, M.Lasarte, etc.
Aconseguí ràpidament un gran èxit popular i, d'aparició quinzenal, passà aviat a desenal i finalment a setmanal. Divergències entre Llanas i Padró feren que aquest deixés de col·laborar-hi; l'editor suspengué aleshores la seva publicació i féu aparèixer Lo Noi de la Mare, il·lustrada per Padró i redactada per Conrad Roure. El 1920 Carles Riba publicà una antologia d'Un Tros de Paper, i en 1926-27 aparegué com a fulletó a La Campana de Gràcia.  (Fons Enciclopèdia Catalana).

" De tota manera, sembla que els primers quatre números foren redactats totalment per Llanas i que, a partir del núm. 5, es quan va comptar amb diverses col.laboracions. L' editor de la publicació era el llibreter Innocenci López Bernagossi, un home al qual les lletres catalanes deuen moltíssim, tot i els defectes, reals o inventats, que li han estat atribuïts, el qual va llogar uns baixos del carrer Ample, 31, destinats a redacció. Allí reunits a l' entorn d' una taula de marbre i asseguts en cadires de boga, es reunien els redactors, tant per escriure els articles com per prendre el cafè que es feien ells mateixos."

" Pel que es conta, s' hi estaven fins a les set de la tarda, sortien per sopar i, després, es trornaven a trobar en el Cafè Cuyàs i s' hi quedaven fins ben entrada la nit. Diuen que durant els primers mesos de la publicació, que varen coincidir amb els d' estiu, solien fer excursions en una tartana propietat d' Albert Llanas. Anaven a fer ressopons a Vallvidrera o al Pla del Llobregat, i fins i tot es conta que es féu famosa una visita nocturna al cementiri, de la qual es va parlar molt." 
 ( pàgs 67-68 de " Un segle d'humor català"  de Lluís Solà i Dachs)

Cafè Tupinamba

Cafès Tupinamba neix el 1897 a la Barcelona modernista. La seva neta trajectòria comercial i la qualitat dels seus productes han fet que hagi estat motiu de cites i referències en el món de les arts i de les lletres.

 Una d'elles va ser l'aparició d'un dibuix de Ramon Casas a la revista "Pell i Ploma", l'any 1900, en el qual s'apreciava una bella dama luxosament vestida degustant un cafè Tupinamba.

 Així mateix el prestigiós periodista Díaz Cañabate va assenyalar en una de les seves amenes cròniques que a principis de segle als bars i cafès per demanar un cafè es demanava un Tupi, sent aquesta paraula una forma col · loquial abreujada de la marca Tupinamba.

Cafès Tupinamba neix com a empresa, producte i marca l'any 1897. En aquells dies, el cafè pres fora de casa era encara una novetat i es venia a granel.

Cafès Tupinamba va ser la primera empresa que va introduir una mescla dels millors cafès de diferents països, en un envàs personalitzat amb la seva marca.

L’ ESPIGOLERA 1868

Les espigolaires, de Jean-François Millet  (1857) 

L’ ESPIGOLERA

Diguem tú, la dels ulls negres,
La del rebosillo banch,
La del giponet de sarja,
La dels gonellons rallats;

Diguem tú, la que t' aixecas
Ab los aucells tos germans,
Tú, que á l' aubada, á la Verge
Li dius: bon dia y bon any,

Tú, que com ells, la volada,
La volada prens cantant,
Corrent á cercar espigas
Així com ells cercan grans.

Segon accéssit de la flor natural
Jochs Florals de Barcelona del abril de 1868

Primers dotze versos del poema de Gabriel Maura i Montaner, Palma de Mallorca.-

El poema sencer:

L'ESPIGOLERA

Aixis son las de ma patria.

 Diguem tú, la dels ulls negres,
La del rebosillo banch,
La del giponet de sarja,
La dels gonellons rallats;

Diguem tú, la que t' aixecas
Ab los aucells tos germans,
Tú, que á l' aubada, á la Verge
Li dius: bon dia y bon any,

Tú, que com ells, la volada,
La volada prens cantant,
Corrent á cercar espigas
Així com ells cercan grans.

Tú, que véus lo que no veuen
Los segadors esburbats;
Tú, que posas dins ta falda
Lo que les fuig de sas mans,

Diguem tú, l' espigolera

Si volrás espigolar
Lo camp del meu cor, fa estona
Segat per los desenganys.

Tú no déus tenir, la bella,
No déus tenir mes afany
Que fer mes grossa maynada
Que tas amigas no fan.

Tú no déus tenir, la nina,
Mes desitx que 'l de descans,
Y de traure un rebosillo
Cuant las altres lo trauran.

Tú no déus veure 'n tos somnis
Mes qu' uns botons esmaltats,
Una creu de pedras verdas
Damunt gipó satinat

Faldetas color de rosa,
Capell de paume enflocat,
Y que 'l dia de Sant Jacme
Balles la primera al ball.

Diguem doncs l' espigolera
Si volrás espigolar
Lo camp del meu cor, hont xorda
Del vent del desitx lo bram.

Semblem que vius pajeseta
Dias de goig y de pau:
Las festas vas á l' esgleya.
Los altres dias al camp.

Semblem que dejorn anyoras

Las vel-las de lluna y embat
Que passas á damunt l' era
Ab tas amigas folgant.

Semblem que cuant ellas ballan
Ab los missatges cansats,
Cuant mateixes y copèös
Sonas ferint ab dos machs;

Cuant las cantas ab veu dolça
Las cançons del temps passat;
Ton cor aixampla sas alas
D' un cel d' amor per l' espay.

Diguem dolça espigolera
Si volrás espigolar
Lo meu cor, que no grellasin
Las espigas dins lo fanch!

 ¿Perqué fins al pit acalas
Hermosa nina ton cap?
¿Perqué tas galtas se tinyen
del viu color de la sanch?

¿Perqué una llágrima baixa
De tos ulls espirejants?
¿Perqué de ton capell besas
Est sech clavell desfullat?

Diguem tendre espigolera
Si lo goig no coneigs ja,
Si d' esta flor dins lo calzer
Tots los plers hi tens guardats,

Si al partir cap á la guerra
Aquell jove la 't va dar,
Aquell jove ab qui tú enavas

Ab los dits entrunyellats.....

¡Ton plor diu, espigolera,
Que sas glosas sols cantar,
Que sols á ell véus en tos somnis,
Que sens ell may tindrás pau!

¡Ton plor diu, espigolera,
Que de mon cor dins lo camp,
No hi vols cullir las espigas
Puig son pocas y entre carts!!...

Abril de 1868.

 (De Gabriel Maura, de Palma de Mallorca.)

L' espigolaire de Agnès Armengol de Badía, poetessa sabadellenca (1852-1934).-

Espigolera dibuixada per Magdalena Ventura Reynés, tia àvia meva, l' any 1905.- 

La importància de certs oficis, ja desapareguts, en la vida quotidiana dels nostres avantpassats va quedar palès en les seves creacions artístiques.
És aquest de l' espigolera un d' aquests oficis ja  perdut en el temps i en el que l' home, en aquest cas la dona, tan aprop de la natura estava. Ara només quan plou molt sento des de casa l'olor del fonoll i de la terra mullada dels camps propers i  penso que hem guanyat en moltes coses però també  hem perdut en esponteneïtat i en les essències bàsiques de la nostra pròpia espècie, aixó suposo que és el preu que s' ha de pagar pel " progrés de la nostra civilització" .- Pijus