ALMANACHS DE L' ESQUELLA DE LA TORRATXA (1889-1900) I MANEL MOLINÉ I MUNS (1833-1901)

Primer Almanac de l'Esquella de la Torratxa del 1889 . 
Portada dibuixada per Manel Moliné en format 210 x 140 mm.-

Contraportada del mateix Almanac.-

Almanac del 1890 de L'Esquella de la Torratxa.
Signada per Moliné.-

Contraportada de l' Almanac del 1890.-

"Sempre avant, Avant sempre"
és el lema de l'Esquella creat per  Josep Triadó que figura ja en la portada de l'anuari del setmanari.

Detall del lema del setmanari: 

"Sempre Avant, Avant Sempre. "

Almanac de l' Esquella del 1891.
Portada  dibuixada per Moliné,.

Contraportada del mateix Almanac del 1891.-

Almanac de l' Esquella del 1892 dibuixada per Moliné.-

Contraportada de l' Almanac del 1892.-

Almanac de l' Esquella del 1893 dibuixada pel mateix Moliné.

Contraportada de l' Almanac del 1893.-

Almanac de l' Esquella del 1894 dibuixada per Moliné.-

La fiesta era típica ja en aquells anys.

Contraportada de l' Almanac del 1894.-

Almanac de l' Esquella de la Torratxa del 1895 dibuixada per Moliné.

Contraportada del mateix Almanac del 1895.

Almanac de l' Esquella de la Torratxa del 1896.
Portada  dibuixada pel mateix Moliné.

Contraportada de l' Almanac del 1896.- Un altre escena costumista.

Portada de l' Almanac de l' Esquella de l' any 1897 dibuixat per..... ?

Aquí no apareix el nom de l' insigne dibuixant per?

Vegeu    TIMOS DE L' ESQUELLA

Contraportada del mateix Almanac del 1897, aquest sí, signat per Moliné. El meu preferit.-

Almanac de l' Esquella del 1898  dibuixat per Moliné.

Preciosa escena costumista d'en Moliné com a contraportada de l' Almanac del 1898.

L' Almanac del 1899 no el tinc al sac i per possar una imatge dolenta.....


Aquest és de l' Almanac del 1900 i no està dibuixada per Manel Moliné, segurament ja debia tenir problemes de salut aleshores.-

Contraportada de l' Almanac de l' Esquella de la Torratxa del 1900.-

Manuel Moliné i Muns  va néixer l' any 1833 a Barcelona i va morir-hi el 1901. L' Esquella de la Torratxa li va dedicar integrament el seu núm.1164 corresponent al 3 de maig de 1901. La seva popularitat ,tan a la Campana de Gràcia com a l' Esquella de la Torratxa, era molt merescuda puix els seus dibuixos anaven més directament al públic, tot i que, durant força temps s' havia dedicat a una activitat que ara ens semblaria insòlita: donar color a les fotografies.

Fotografia del cadàver de Moliné en la contraportada del nº 1164 dedicat integrament a ell. Era molt normal a l'època aquest tipus de  divulgació post mortem.

Els seus companys de viatge de l' Esquella escriuen sobre ell en aquest nº del 3 de maig del 1901, visiblement afectats per la seva absència.

Manuel Moliné i Muns va néixer a Barcelona el 1833. Fill d'Ignacio Moliné, dedicat a la passamaneria, i Antonia Muns. Es casà amb Josefa Petit i tingueren dos fills, Manuel, casat amb Dolores Villar, i Leocadia que morí de pleuropneumònia l'onze de novembre de 1878, als vint-i-un anys. Durant un temps visqué al carrer Lauria, 46, 4t de Barcelona, però posteriorment canvià la seva residència al carrer del Carme, 38, 4t.

El darrer retrato del nostre gran dibuixant, en Manel Moliné  Muns publicat al nº 1164 corresponent a l' Esquella de la Torratxa del  3 de maig de 1901. Ell va morir el 26 d' Abril del 1901. 

La màxima creació de Manuel Moliné en el terreny de la caricatura fou la de l' alcalde Francesc de P. Rius i Taulet. Aqui presenta tot el consistori municipal en plena gatzara durant l' Exposició Universal de Barcelona de l' any 1888.

Alguns dels seus dibuixos.

En Rius i Taulet un altre vegada, obsesió de tota la seva vida.

Els Homes de la Campana, entre ells, el nostre dibuixant, Manel Moliné en el nº 2.

1. I. López Bernagosi (Fundador de "La Campana de Gràcia") 

2. M. Moliné (Dibuixant) 

3. J. Roca i Roca (Escriptor) 

4. J. Lluís Pellicer (Dibuixant) 

5. J. Guibernau "C. Gumà" (Escriptor) 

6. E. Junoy (Escriptor) 

7. J. Burgas (Escriptor) 

8. R. Miró (Dibuixant) 

9. Pere Bonet (Gravador) 

10. J. Serra Constansó (Escriptor) 

11. Marian Foix (Dibuixant) 

12. J. Bas i Socías (Escriptor) 

13. J. Pellicer Montseny (Dibuixant) 

14. C. Cornet (Dibuixant) 

15. N. Vàzquez (Dibuixant) 

16. J. Costa "Picarol" (Dibuixant) 

17. J. Robert (Dibuixant) 

18. Gabriel Alomar (Escriptor) 

19. Pere Inglada (Dibuixant) 

20. A. Samblancat (Escriptor) 

21. R. Opisso (Dibuixant) 

22. J. Roure Torrent (Escriptor) 

23. J. Segrelles (Dibuixant) 

24. A. Rovira i Virgili (Escriptor) 

25. Marius Aguilar "Paradox" (Escriptor) 

26. Lluís Capdevila (Escriptor) 

27. M. Marinello (Escriptor) 

28. M. Solano (Gravador) 

29. Manuel Solano (Fotògraf - Gravador)

En Manuel Moliné i Muns, encara que no es tracta d' un dels tres grans de la segona meitat del segle XIX, Padró, Pellicer i Planas ( aquest darrer més com a dibuixant de la bona societat), no queda gaire endarrera. Havia col.laborat també a El Cañón Rayado (1859-1860), Un Tros de Paper, La Flaca i La Mosca Roja, i a l' edició de diversos Singlots poètics de Pitarra.

Els comentaris sobre Manuel Moliné són extrets de la gran obra de Lluís Solà i Dachs: " L' Humor Català" Vol. I pàg 74.-

Personalment, disenteixo un xic d' aquesta opinió d'en  Solà i Dachs, al menys com a portadista d' aquestes deu meravelles d'  almanacs de l' Esquella es demostra que per alguna cosa van confiar en el seu mestratge i bon criteri estètic.

Per altre banda dibuixos perduts en el temps com aquest ho diuen tot. Pijus.-

L´Illa dels Morts d' Arnold Böcklin o la Morada dels Benaurats

Després, bo i esguardant un altre tros,
vaig veure una gentada a la ribera
d'un gran riu, i dic:   "Mestre, ¿quin repòs

cerquen aquests,que els fa neguit l'espera
per passar el riu, si no m'enganya el front
aquesta pobra llum escadussera?"

I ell em contesta: "Ja sabràs qui són
al punt que afermarem nostra petjada
pel marge desolat de l' Aqueront".


Llevors,capbaix, parpella entreclucada,
tement que la conversa li desplau,
fins ésser al riu la boca duc tancada.

I vet aquí que veig venir una nau,
i un vellardàs tot emblanquit de pèl
que crida: "Ai de vosaltres, trista allau !

Acomiadeu-vos de pensar en el Cel,
que vinc per dur-vos cap a l'altra riba,
cap a la fosca eterna, al foc i al gel !

(Versos 70-87 , Cant III  de L' Infern, La Divina Comedia de Dante Alighieri, traducció de Josep Maria de Sagarra)

L'illa dels morts —Die Toteninsel en alemany— és una sèrie de cinc quadres simbolistes del pintor suís Arnold Böcklin (1827-1901)

Böcklin va crear cinc versions del mateix quadre, en el qual es representa un remer i una figura blanca sobre una petita barca, creuant una àmplia extensió d'aigua en direcció a una illa rocosa. L'objecte que acompanya a les figures en la barca s'identifica generalment com un taüt, i la figura blanca amb Caront, el barquer que en la mitologia grecoromana conduïa a les ànimes a l'Hades.

La primera versió del quadre, que actualment es troba en el Metropolitan Museum of Art de Nova York, va ser creada a Florència en 1880 a petició de Marie Berna, el marit de la qual, el doctor Georg Berna, havia mort recentment.

Böcklin mai va explicar el significat de la seva pintura; de fet, el títol de l'obra no es deu a ell, sinó al comerciant d'art Fritz Gurlitt, qui la va batejar així en 1883.

Altres versions posteriors del quadre es troben actualment a Basilea, Berlín i Leipzig. La que existia en Rotterdam va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial.

L'obra ha atret l'atenció de molt diverses personalitats: Adolf Hitler, en particular, estava obsessionat amb el quadre, una de les versions de la qual va arribar a posseir. Freud, Lenin i Clemenceau, entre uns altres, tenien una reproducció en la seva oficina.

Felix von Weingartner (1863-1942) fou un director d'orquestra austríac i també un compositor neoromàntic, pianista i escriptor.

Encara que Weingartner hagi compost amb abundància (òperes, simfonies, lieder, i música de cambra), les seves obres són avui rarament interpretades. 

Aquesta és, potser, la raó de que el seu poema simfònic Die Gefilde der Selingen, inspirat en el quadre de Böcklin, segons ell mateix ens explica en la traducció que va fer Joventut l' any 1901 d'un article seu, no figuri en cap referència de cap tipus passada o present.

Tot això gràcies a "Joventut"  i a la traducció de no sabem quin dels seus redactors. La veritat és que tenim aquí, tota una primícia cultural de lletraferit amb aquestes dues planes perdudes en el temps. Un musicòleg podria treure'n més profit.

El poema simfònic de Sergei Rachmaninoff és del 1908, aquest com mínim del 1901. Jo personalment m' agrada més aquest de Felix von Weingartner.-

LA MORADA DELS BENHAURATS:

Explicació del Poema Simfònich (Op 21) de Felix Weingartner inspirat en el quadro de Arnold Böcklin que porta dit titul.-

Any II-Núm 98 de Joventut, 26/12/1901.-

Per mi, la importància d'aquest descobriment, està en que el músic i compositor ens explica, en primera persona, el seu pròpi procés creatiu, barrejant i explicant com la seva música es va desenvolupant en el seu cap segons ell veu l' entorn, l'escena del quadre de Böcklin, amb tota la càrrega simbólica  que representa.
El mite de la Mort,en aquest cas, es converteix en imatge i so de primera qualitat.

En aquests dies, he volgut fer una entrada no per vanalitzar-la, ans al contrari, per donar-li el just valor que es mereix la nostra Parca.-















La signatura de Felix Weingartner al final.-

















El compositor romàntic rus Sergei Rachmaninoff també va compondre un poema simfònic titulat igualment L'illa dels morts (1908), Op. 29, inspirat per aquest quadre.


I el Dant segueix:

I tu que estàs amb ells, ànima viva,
aparta-te'n i deixa'ls, que són morts!
I en veure que el seu crit de res no em priva

i no em bellugo,  diu: "Per altres ports
i no per qui has de fer la travessada;
et calen rems de més migrat esforç".

I el guia fa: " Caront, res de corada!
Així s'ha disposat allí on es pot
alló que es vol; i tu, llengua callada !"

Galtapelut, apaivagà el seu trot,
el nauta de la lívida llacuna,
que té a l' entorn dels ulls un cremallot.

Mes tota aquella gent, nua i dejuna,
va mudar de color i cruixí de dents,
en escoltar llur misera fortuna.

I maleïen Déu, i llurs parents,
la raça humana, i el país, i l'hora
dels  naixements i dels engendraments.

I tots, amuntegats, van córrer alhora
somicant vers la riba del neguit,
que espera a tot aquell que a Déu no implora.

Caront, amb ulls d'un foguejar seguit,
els va cridar, i en feia gran barcada,
i colpia amb el rem l'endarrerit.

(Versos 88-111, Cant III  de L' Infern, La Divina Comedia de Dante Alighieri, traducció de Josep Maria de Sagarra)




"Per als homes és un bé la mort, quan no ve a interrompre els anys feliços, i en els tristos acudeix a la nostra crida." 

(Boeci, De Consolatione Philosophiae)