Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 6 de setembre del 2016

Alguns exemples de poesia eròtica i pornogràfica catalanes

“L'erotisme és una metàfora de la sexualitat, i la poesia, una erotització del llenguatge”

Octavio Paz. Assaig “La llama doble”

"Des de Plató l’home ha teoritzat sobre l’amor i, indefugiblement, sobre l’erotisme. Però, dissortament, aquesta literatura ha estat considerada, fins i tot encara, un subgènere, un producte editorial espuri contemplat amb certa commiseració." (1)

































"I en condescendència, la incapacitat per dissociar literatura eròtica i pornogràfica. La ineluctable vinculació entre sexe i erotisme, vorella, sovint, la confusió d’un mateix gènere literari. Però l’erotisme compren una revalorització del sexe en funció d’una idea de l’amor i confina necessàriament, el desig i la fantasia. L’erotisme pur, teoritzat, s’estén més enllà del joc dels amants i dels seus imaginaris. I el llenguatge eròtic, essencial, acurat i suggestiu, el mitjà de seducció" (2)




Pel Premi Nobel de la Literatura, la relació entre erotisme i poesia és íntima, i, sense afectació, “es pot dir que el primer és una poètica corporal i la segona, una eròtica verbal”

Octavio Paz. Assaig “La llama doble”


"La poesia eròtica posseeix unes característiques úniques per comprendre l’estètica de les respectives èpoques d’evocació, i reflecteix, diàfanament, la visió social i cultural dels moments." (3)


"La concepció de poesia eròtica, tal i com ara la coneixem, s’estén al llarg del segle XIX, amb el Romanticisme i amb el Modernisme. 
Aquesta perspectiva entén la qüestió eròtica no només com una satisfacció o una complementació del jo poètic, sinó que es preceptua en l’expressió i la construcció de l’esser poètic, com a necessitat existencial del poeta." (4)






"La poesia barroca es distingí per corregir la possible sobrevaloració del sexe provinent de l’Edat Mitjana amb estigmes homòfons i humorístics. I, al marge de les diferències que la distancien de la poesia eròtica contemporània, l’element primordial, en la majoria dels poemes del Barroc, és, ensems, la qüestió lingüística i conceptual." (8)




"Coetàniament, al País Valencià, eixia la poesia revivificant de qui serà el poeta valencià més important del segle XX, alhora, el renovador de la poesia valenciana contemporània: Vicent Andrés Estellés (1924-1993)"

"Pel poeta, l’erotisme és fruit de l’inici orgiàstic dels sentits, de la passió pel cos i de l’eufòria de les circumstancies personals i passionals, perquè Estellés és, plenament, “reflex d’un vitalisme còsmic”"
"La cura del sexe a la poesia d’Estellés va colpir, insòlita, a la poesia precedent; fins i tot, a la poesia gestada immediatament posterior, qüestió secunda en una acurada antologia poètica eròtica de l’autor."
A càrrec de Jaume Pérez-Montaner. Ediorial Laia (1986)





Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços. 

( Vicent Andrés Estellés)





"Fosc,recolzat en el capçal del llit,
et veig dormir com un tendre animal.
Sota el llençol, et tempte l'engonal,
la rodonor abatuda d'un pit." 

(Hamburg)



































"Amb mans com d'orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espès,entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil.les
-la vermellor d'unes flames o sang-
com el record d'una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure't.

(Hamburg)

**********************************************************
Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors

te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,

ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,

fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.


***************************************************************



“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos. 
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”


Vicent Andrés Estellés.-





"Tot i això, primer cal emplaçar-nos fins a la literatura del segle XVII. 

És el moment del Barroc, un temps de referència per a la poesia eròtica catalana, i que copsa, com poques expressions l’estètica d’aquesta època; perquè en paraules d’Albert Rossich “els equívocs i els jocs de paraules, les metàfores, les imatges i les metonímies, les el·lipsis o els usos translaticis del llenguatge són consubstancials a l’una i l’altra”

Albert Rossich a “La poesia eròtica del Barroc”


"La figura principal de l’època és el Dr. Francesc Vicent Garcia (1579-1623) més conegut com el Rector de Vallfogona. La producció literària de Vicent Garcia és exclusivament versada, emprant la mètrica venerada aleshores, pels autors castellans: sonets, dècimes, romanços i redonelles. Allotjat en l’època de creix castellanitzant, restà fidel a “la llanesa de la llengua catalana” i la seva poesia glossa temes com el desengany del món, la solitud, el menyspreu de la fama i els honors. El recuperem, però, per la copiosa producció emesa sobre l’amor, la bellesa femenina i l’erotisme de les seves poesies." (5)


"A cura de l’erotisme, la producció garciana recórrer desinhibida, des de l’erotisme més delicat i pre-romànic fins a l’erotisme pornogràfic més madur. “Un camí que s’avé – tres segles pel mig – amb el de Vicent A. Estellés” (6)

¡ Ai, cap de déus en vós, nimfa de aigüera,
que us ho vull dir ab frase catalana!
No us era molta sort que ma sotana
tocàs vostra faldilla mondonguera ?

No sabem tots que en vostra claveguera
entren mil reguerons cada setmana,
i que en l'obert clivell d'eixa magrana
piquen tots los pardals d'esta ribera?

Si per desopilar-me de pecúnia
al florejat tenor de mon precari
oleu mostrar-vos espinosa i grave,

perqué is vull tràurer prest de aqueixa angúnia,
sapiau qué és lo tesor de mon armari:
dos prunes solament, i un famós rave !

Rector de Vallfogona.-


























Si en perxa,hermosa sabatera,
encaixar pogués jo una forma mia,
per més ditxós sols per açó em tindria
que si Espanya per rei me coneguera.

I, quan ab vós calçar-me meresquera,
tant gust en ser-vos parroquià tindria
que per momentos me descalçaria
perqué gozar-lo cada punt poguera.


Mes no sé el món per qué lo nom vos dóna
de sabatera, si eixa mà agraciada
no ens calça els peus, ans bé ab grillons los lliga.

Ja de la causa mon discurs se adona:
serà quiçà,per fava ensabatada;
si no, qui més hi sàpia, més hi diga!   (R.V)




Ex-libris eròtic, tot un món!


Tecla que sones ab manxa
ab lo vent gelat i fred,
permet que aquest pobret
te puga picar la panxa!

Ja ma flauta es desenganxa,
pensant ab ton bell teclat,
Diràs-me que és desbarat,
però, si em dónes lo punt,
per bemoll i contrapunt
te sonaré requintat.   (R.V.)




Aguardau-vos un poc! Tanta prestesa,
no tenint una llegua caminada!
Mirau que no és tan llarga la jornada
que meresca tenir tanta destresa!

Molt greu me sap tingau tal sutilesa,
no estant altra vegada preparada;
donau-me temps de fer-ho, altra vegada,
que en ocasions és bona la peresa !

Estes queixes donava una donzella
a un cert amador seu quan la gozava,
estant abraçat ab ella un dia.

Respongué lo galant a esta querella:
Per cert, senyora mia, jo pensava
que tanta experiència no tenia !   (R.V.)






































Renunciant les arades i les relles,
baixà mossén Joan de la muntanya,
fadrí de gran ventura i poca manya,
fiador de casades i donzelles.

Fet un bou mans, anava sempre ab elles,
i una que presumia de tacanya
tant se'n jugà,prenent-lo per la banya,
que la hi clavà, i no gens per les costelles,

Ferida, i no per burles, la minyona,
per al remei comares se juntaren;
qual pren lo alum,qual seda i qual agulla;

mes ningun vol la xica vellacona
de quants medicaments li proposaren,
sinó que hi torn la banya com se vulla. (R.V.)






Una xica s'estava aquestos dies  
escalfant-se a un braser, perquè hivern era,
arremangada, i d' aquesta manera
divertia ses grans melancolies;

les quals eren perquè lo seu Elies
no li havia regat la badoquera,
puix,pocs dies havia, ausentat s'era
dels seus ulls, que el plorà qual Jeremies.

En açò, lo calor féu son ofici,
i de tal modo vimgué a enquietar-se
la xicota que en res remei trobava.

Son dit posant-se dins, digué; Ai, Maurici,
qui pogués en tos braços menejar-se!
I els ulls en blanc tragué, i son dit en bava.
(Anònim S. XVII)


Pel llum de Judes, xica que el forat
que en les bodes te féu mossèn Pedret
lo indià, lo espanyol, lo nazaret
alaben, del més gran fins a l'albat,

perquè, com t'enristrà son gran cuirat
ab major inquietud que de follet,
te tenia arrimada a la paret
còpia donant-te de oli. i no rosat.

lo forat que ara alabo era petit,
antes que hi entràs lo seu setrot
i el cuiro delicat hagués romput;

mes de que t'embeinà al primer envit,
tenint tal boix i forces d'estarot,
tot membre hi passa llis com un vellut.

(Anònim S. XVII)




En Celdoni Fonoll ens ofereix els seus poemes eròtics i pornogràfics amb un toc 
d' humor en aquest llibre. 
Segueix, en bona mesura, la frescor i picardia  dels poemes  anteriors que són  del sègle XVII.- 

La figa per a ser bona 
ha de tenir tres senyals;
bigarrada, gavatxona
i picada de pardals. (Popular)

Si el pardal em piqueu, mosses,
amb la figa, boca i dits,
us rebuidaré les bosses
a la cara, el cul i els pits.

(pseudònim Fenolhet)





Clau que no fotis, clau que no fotràs. (P.F)

... i tots som fills de lúbrics exercicis.
(Pere Quart)

I la castedat, què? 
No és una forma de l' avarícia? (J. Fuster)





A LA MANERA DE PLA

Deixem-nos de collonades
i anem de cara al gra
que tens les calces mullades
i trempo com un marrà.

No cardem, que hem de cardar !

PURI

A Palafrugell
li abaixes la pell
i quan sou a Roses
pel cul te la poses.

És el teu objecte
i res no hi objecta.
Vols millor subjecte
si amb goig te la injecta ?
THÉRÈSE

Per tu, Thérèse,
la tinc encesa,
dura i estesa.
Amb avidesa,
sense peresa i
ple de fermesa,
faig gran despesa
de llet despresa.
Un cop distesa
la fortalesa,
penja amb pobresa,
tova i ofesa
pro espera, il.lesa,
refer l'empresa.

Amb honradesa
t'ho escric, francesa.


NI SOSTENIDORS NI CALCES

Ni sostenidors ni calces
no portes, dona infernal,
i les rodonors exalces
tot passejant pel raval.

Joana, molt em trasbalses,
i em robes suc seminal
quan el cigalot m'encalces
amb la boca sexual
i de la pell me'l descalces
xumant amb passió bestial.

Com més m'alces, més m'esbalces
a l' abim del goig carnal !




LA BELLA DORMENT DEL BOSC

No va ser pas a la galta
el petó que et despertà,
que el príncep,amb l'asta alta,
la figa et va xarrupar.




Fantasiejant amb Bruna,jo sol i la fantasia,
vesso fins l'última engruna
seminal. Qui no ho faria?


Quan podré dama i senyora,
presentar-te els atributs
i fer-te pagar penyora
jugant amb tu sense embuts?


L'ENCULSIADA

Rodó, molsós, devastador,
trontolles avall amb éxtasis
exultant i triomfador.

La teva extensió m'exaspera
la sang catalitza i altera,
oh plenitud,fugisera !.

Desitjos que condensen l'aire,
fins convertir-los en pura obsessió,
en tot deixeu vostre flaire
i ma follia en submissió.

Materia ampulosa i simètrica,
símbol i estandart d'un isme,
lluita a mort l'estoicisme
de vegades pasejat.
Res pren ja importància,
divins pensaments esmicolats
davant ta concreta presència! (ejem,meu)



Formes plenes i molsudes
de virginal bellessa carregades
les teves sines amagades
on ningú no les pastura.

Oh eròtica fembra!
desitjada,benvolguda
esperam una nit qualsevulla !

(ejem,meu)













El teu cos tentador, traspua,
m'escorcolla la closca dia a dia.

Tes formes nues m' engoleixen
dins meu a la raó aturen.

Cercar consol en ells, intento,
però res al gran desig pot aturar.

Riba, Baudelaire, Rimbaud,
l' ensulsiada presideixen.

El teu cos tentador, traspua,
lluny de mi el teu alé no vol anar,
i com aquell anomenat Villón,
dins la boira d' Eros mi he endinsat.

(ejem,ejem,també meu) (anys 82)





"L’erotisme és immanent a l’experiència vital, és la necessitat de sentir i esser sentit; i la poesia qui el transfigura en metàfora, i en paraula. Parlar de poesia és parlar, d’erotisme, per què “la potencia que transforma al sexe en cerimònia i ritus és el mateix llenguatge que el que ho fa amb la rima i la metàfora”
I és en l’essència d’aquesta expressió que ha d’entendre’s el significat de la concepció personal i cultural de l’erotisme poètic. Per què el sexe és evocat, suggerit i cerimonialitzat en totes les cultures de la terra." (7)

Poesia Eròtica Catalana
Loreto Farreny  (1,2,3,4,5,6,7 i 8)




Ens diu el gran Albert Rossich,en la introducció del seu llibre aqui exposat:

" Tot això no ha d'escandalitzar ningú;aquesta literatura sorgeix d'una societat en la qual no es manifestava en matèria sexual la rigidesa que s'imposarà a partir de la Il.lustració, i on si alguna cosa sobrava (és un dir) eren justament capellans."   

 Em quedo amb aquest final i llegint els poemes de Celdoni me'n adono que avui dia ens hem desinhibit  força. Em quedava per dir que escombro cap a casa, es clar, aquesta poesia és feta per homes cap a dones- (Pijus)












dilluns, 5 de setembre del 2016

Werner Herzog i Popol Vuh: un director entre l' Art i l'Ego

El grup el forma Florian Fricke en 1969 com un grup avantguardista, i prenen el seu nom del "Llibre Dels Morts" de la cultura Maya.




La seva música va ser creada amb la intenció de les influències musicals ancestrals d'aquesta cultura mil·lenària, afegint elements de l'Índia, així com una filosofia oriental i fonamentada en els Tantres, el que els va convertir en tota una escola místic còsmic musical. 


Popol Vuh produeix sons esotèrics, hipnòtics, ombrívols, amb l'ús freqüent de frases musicals en forma de mantras.-

Hubert HAAS.






















Herzog néix a Munic l' any 1942, però va passar tota la seva infantesa en un poble a les muntanyes de Baviera. Va créixer sense ràdio ni cinema, en ple contacte amb la natura, allunyat del món. Segons ell mateix afirma, no va tenir coneixement de l'existència del cinema fins als dotze anys així com tampoc havia vist un cotxe fins aquesta edat; als disset anys va fer la seva primera trucada per telèfon. Als tretze anys el van dur a Munic perquè iniciés els seus estudis secundaris. La seva família es va allotjar provisionalment en una pensió on, casualment, també s'allotjava Klaus Kinski.





Fundador del Nou Cinema Alemany, juntament amb Rainer Werner Fassbinder, ja en els seus primers curts, com Herakles oGame in the sand, Werner Herzog deixa clara la seva preferència pels anti-herois: personatges de singular personalitat enfrontats a un món hostil; la lluita per la seva supervivència o per defensar les seves idees està sempre destinada al fracàs. Els seus personatges es rebel·len davant l'absurditat de les seves vides i la seva lluita contra aquesta situació els porta a la bogeria, l'anul·lació total o la mort.



Els paisatges són fonamentals en la seva obra. Herzog afirma que més d'una de les seves pel·lícules van sorgir d'un paisatge, com per exemple Signes de vida o Fitzcarraldo. Freqüentment les trames de les pel·lícules es troben en localitzacions on la natura és hostil o d'una exuberància sense límits. Aquesta particularitat es manifesta tant en els seus documentals com als seus llargmetratges. L'esplendor de la natura sempre amaga per a Herzog un costat fosc i freqüentment maligne per als seus anti-herois. Pot dir-se que el paisatge és un personatge més de les seves històries i té un paper protagonista en el desenvolupament de la trama.



 Lope de Aguirre, (Aguirre, la còlera de Déu), el soldat espanyol que es va rebel·lar contra el rei Felip II, i que es va endinsar en la selva amazònica a la cerca de El Dorado.









També cal destacar que en els seus llargmetratges ambientats en la selva de l'Amazones o a l'Àfrica, fa participar de manera activa als indígenes, mostrant-nos les seves costums i la seva idiosincràsia.







A Aguirre va fer caminar els actors per la selva fins a l'extenuació per a reflectir el vertader esgotament que van patir els conqueridors espanyols.














Amb freqüència, Werner Herzog s'inspira en personatges que van existir realment, com Aguirre, Fitzcarraldo, Hanussen o Kaspar Hauser, entre d'altres. 



En els seus documentals aquesta premissa també és bàsica, ja que té especial interés a presentar-nos persones, grups de gent o ètnies que viuen o han viscut situacions difícils i que han lluitat contra tot tipus d'obstacles per poder sobreviure o per aconseguir els objectius que s'havien proposat.
























És una pel·lícula de 1979 produïda a la República Federal Alemanya. Està principalment ambientada a la ciutat de Wismar, Alemanya, i a la regió romanesa de Transilvania a mitjan segle XIX.

 En el repertori d'actors, trobem a Klaus Kinski en el paper de Nosferatu, Isabelle Adjani com Lucy Harker i a Bruno Ganz com a Jonathan Harker. També esmentar a l'escriptor i artista francès Roland Topor en el paper de Renfield.







La música de Popol Vuh, ens torna a envoltar. Escolteu-la. 










































Aquest treball de Popol Vuh no pertany a la pel.lícula però val la pena escoltar el  Mantra I.-



Jonathan Harker (Bruno Ganz) és un agent immobiliari a Wismar, Alemanya. El seu cap, Renfield (Roland Topor), l'informa que un noble anomenat Dràcula, desitja comprar una propietat a Wismar. Harker és triat per visitar al comte i tancar el lucratiu negoci. Deixant a la seva jove esposa Lucy (Isabelle Adjani) a Wismar, Harker emprèn un viatge de 4 setmanes al castell de Dràcula a Transilvània.




Encara que la pel·lícula es basa en la novel·la Dràcula de Bram Stoker (1897), aquesta va ser originalment concebuda com una readaptació del clàssic de l'expressionisme alemany titulat Nosferatu, eine Symphonie donis Grauens (1922), de F.W. Murnau.






















La producció d'Herzog va saber mantenir un element de terror amb diverses morts i un ambient oníric i espectral.

 Herzog també va aconseguir desenvolupar la trama d'una manera significativa en comparació amb moltes de les produccions existents sobre Dràcula. 

Especialment es va prestar una major atenció a les emocions i la tràgica solitud que patia el Comte. La figura del Comte Orlok (ara anomenat Comte Dràcula) és presentada com una figura fantasmal, però també, hi ha un èmfasi en la seva pathos: Exhaust, rebutjat i condemnat a la immortalitat.












·Nosferatu, (Nosferatu, fantasma de la nit). Revisitació de la pel·lícula de F.W. Murnau. Nosferatu, el no-mort, el qual el seu romanticisme decadent e impossible porten la malaltia i la mort al petit poble on s'instal·la.












El vestuari i maquillatge de Kinski aconsegueixen una apropiada imitació de la que presentava el llegendari Max Schreck en l'original de 1922. 
En cert nombre de preses constitueixen una còpia fidedigna de la versió original, encara que aquestes preses van ser realitzades com una homenatge i no com una imitació .






















Herzog considera el Nosferatu de Murnau la millor pel·lícula mai feta a Alemanya. Era el seu somni fer una revisió d'aquest clàssic utilitzant el versàtil Kinski en el paper de Comte. 

El 1979, els drets d'autor de la novel·la havien expirat, pel que va ser possible incloure els noms originals dels personatges. Estranyament, Herzog canvia a la dona de Harker «Lucy Harker» tot i que en la novel·la aquest personatge es diu Mina.





B. S. Fitzgerald àlies Fitzcarraldo, el melòman apassionat per l'òpera que per a muntar una representació enmig de la selva, és capaç d'aventurar-se a recol·lectar cautxú per pagar el muntatge. Per guanyar temps i vendre al més ràpidament possible el cautxú, fa creuar el seu vaixell d'un riu a un altre fent-lo pujar per una muntanya amb l'ajuda dels indis.








Herzog afirma que la música és l'art que més fàcilment arriba i commou a l'ésser humà. És possible que per la seva passió per l'òpera la seva obra al cinema ha estat titllada algún cop com a wagneriana. Sovint podem trobar partitures d'òperes o de música clàssica a les bandes sonores de les seves pel·lícules i documentals.



Encara que fuig del Cinéma Verité, Herzog sempre busca efectes visuals reals en les seves pel·lícules. És a dir, no hi ha efectes especials artificials. L'atrotinat vaixell que és hissat per una muntanya a Fitzcarraldo per a traslladar-lo d'un riu a un altre, va ser realment transportat i hissat per un nombrós grup d'indígenes, tal com es veu a la pel·lícula.




Els  personatges són megalòmans , rebels, supervivents i sovint, sense cap escrúpol, enfrontats a un món hostil que els colpeja i que no els perdona la seva originalitat. Les seves empreses o idees estan destinades al fracàs.









Herzog mateix viu aquestes experiències en els seus rodatges que normalment són duts a terme en condicions especialment difícils. Així, autor i obra es fonen totalment.

Cal assenyalar també que Werner Herzog no distingeix mai les seves pel·lícules i els seus documentals. En la seva obra, ambdues disciplines es fonen formant una de sola.


















No es pot parlar de la filmografia d'Herzog sense comentar la seva tensa i difícil relació professional amb l'actor alemany Klaus Kinski. Amb ell va rodar cinc pel·lícules, potser les més emblemàtiques en la carrera d'Herzog i també les més importants en la carrera de Kinski. Herzog va reflectir aquesta difícil relació, que algun cop va arribar a l'enfrontament físic, en el documental Mein liebstein feind (El meu enemic íntim), filmat l'any 1999.
























Aquí tenim a Klaus Kinski i a Claudia Cardinale en un fotograma de "Fitzcarraldo".-





Entrevista a Werner Herzog, feta per la revista Ozono en el seu nº 39 de desembre del 1978.-
















Herzog va iniciar una carrera singular on ha combinat la filmació de llargmetratges, documentals, direcció d'òpera, actuació i redacció de guions. Actualment, Werner Herzog segueix en actiu.  (Viquipèdia)

La curiosa relació entre Herzog i Popol Vuh, entre l' Art del cinema i la música extraordinària de Popol Vuh , aconsegueixen trobar l'encaix perfecte. Això contrasta, segurament de manera residual, amb l' ego trasbalsat de Klaus Kinski que per altre part era un actor  magnetic, amb un caràcter molt especial i que el feia únic pels personatges de Werner Herzog.  Aquestes pel.lícules formen part del meu bagatge  cinematogràfic  i ara les vull compartir amb vosaltres. (Pijus)