Petita història sobre els licors estomacals o digestius catalans

Abans eren anomenats «estomacals» o licors estomacals, però aquesta designació es va prohibir a fi que no se suggerís que eren cap medicina. Però, de fet, l’origen dels licors i destil·lats, a l’Edat Mitjana, està lligat a pràctiques medicinals. Si bé l’art dels destil·lats, paradoxalment, el van posar a punt els àrabs -Xabir ben Hagín, del s. VIII, és un dels primers autors d’un llibre de destil·lats, i a Europa, el primer a escriure’ls serà el català Arnau de Vilanova-. El mateix Ramon Llull parla de la bondat dels aiguardents com a digestius. Per això hi ha diversos licors que tenen nom o origen- en ordes monàstics: Chartreuse (cartoixa), Bénedictine, Licor de las Palmas (Castelló), Aromes de Montserrat...

 Recordem que la graduació dels anomenats «licors digestius» sol estar per sobre dels 25º (arribant en ocasions als 60º), enfront dels 13º o 14º del vi i els 5º de la cervesa més corrent.

L'enologia discrepa de la medicina, ja que per als estudiosos de les begudes alcohòliques els seus beneficis per a la digestió han estat demostrats des del segle V abans de Crist. «Tots els aiguardents i licors anisats tenen propietats gastrointestinals conegudes des d’Hipòcrates», afirmen. 

Deixant al marge l’alcohol, l’aportació d’herbes garanteix, per als entesos en licors, una plàcida digestió. «En principi, els més digestius són els d’herbes, com el Bénedictine». Creat el 1510 per monjos benedictins, està elaborat amb més de vint herbes, escorces i arrels que aporten a l’organisme les propietats salutíferes d’aquestes plantes, facilitant la digestió després d’un àpat. Cal afegir-hi els antics «estomacals», com el Gran Licor Bonet, de Sant Feliu de Guíxols, el Calisay, el Licor 43, etc. 

(Jaume Fàbrega)

Està clar que el rei dels digestius a casa nostra és l'Aromes de Montserrat, si més no, encara que ara es fabriqui a Badalona, el que més d'aprop em toca.

L´any 1858 Joaquim Pedrosa i Vacarissas va crear primer el Licor de Montserrat i més tard les Aromes de Montserrat. Sobre aquest personatge sabem que tenia la fàbrica a Castell del Mas, al terme d´Esparreguera, propietat que va acabar venent-se posteriorment a la mateixa abadia.

L´altre origen possible és que, també el segle XIX, un monjo francès que va anar fins a Montserrat deixés la recepta al monestir. En aquest darrer cas seria molt probable que aquest monjo la portés del seu propi monestir o d'algun altre europeu. També és perfectament probable, segons els entesos, que les dues hipòtesis es relacionin i, a partir d´alguna influència estrangera, els monjos de Montserrat desenvolupessin la pròpia recepta amb l´ajuda d´algun productor local.

La destil·lació de les herbes de la muntanya amb l´aigua, 

l´alcohol i el sucre es fa en els circuits tancats dels alambins de coure. Un cop feta la destil·lació, es fa la barreja i el tractament de licor a partir de l'anomenat sol i serena: per períodes de 24 hores s´apuja la temperatura a 60º, s´abaixa a 20º, es torna a abaixar més (de 4º a -5º), s´apuja a 40º i finalment es torna a abaixar entre 5º i -6º. Seguidament, el licor ha de fer el procés d'envelliment, i ha de reposar un mínim de sis mesos en els barrils (bocois de coure) per harmonitzar.

El resultat és un licor, de 31º de graduació alcohòlica, de gran tradició a Catalunya que es ven a tot el món. Els darrers temps, les Aromes del Montserrat són apreciades no solament com a licor digestiu sinó que a més estan molt introduïdes en receptes de cuina i pastisseria.

El món del col.leccionisme m'ha permès  poder incloure totes aquestes imatges que ara disfruteu.

Com qualsevol destil•lat, aporta una gran quantitat d’alcohol i sucres, així com petites quantitats dels compostos de les herbes amb les que es fa. És, per tant, una beguda d’alt contingut energètic. El consum moderat d’alcohol ajuda a controlar els nivells de colesterol, ja que augmenta els nivells de colesterol HDL (colesterol bo) i disminueix els de LDL (colesterol dolent) i triglicèrids. A més a més, afavoreix la circulació sanguínia a nivell coronari.

El digestiu "Calisay" d' Arenys de Mar. Vaig créixer veient aquesta ampolla immortal.
Allà on no arribava, l'Aromes, arribava "Calisay". De molt petit, el meu pare, ens va portar de visita a la fàbrica i ens van regalar una ampolleta del licor en miniatura que encara recordo ara.-

El digestiu "Quina Momo" és, contrariament als altres, molt menys conegut a casa nostra.

S'ha tornat a fabricar, amb la mateixa fórmula, al celler de Josep Castañé d' Argentona. 

Les Aromes de la Segarra, a base da camamilla i d'altres herbes, de Cervera.

El licor "Randa" de Mallorca, 40º, a base 
d' herbes, seguint la fòrmula secreta dels pares franciscans.

Els referents europeus:

Hi ha un licor que va ser creat expressament per digerir un àpat abundant. Hubert Underberg, el fundador del licor que porta el seu nom, va llançar aquest producte el 1846. La seva creació ha guanyat medalles i premis a tot el món gràcies a la seva destacada acció digestiva i la seva qualitat -que no gustativa, ja que és molt amarg!-. El seu procés d’elaboració garanteix una extracció delicada de diverses substàncies i vitamines obtingudes d’una selecció d’herbes aromàtiques de 43 països. Aquests extractes maduren diversos mesos en botes de roure eslovè. Es presenta en còmodes ampolletes individuals de 2 cl., i no conté sucre afegit, és apte per a celíacs i a més conté antioxidants i vitamina B1. Té una alta graduació alcohòlica (44% vol.). 

Podríem dir que és bastant semblant als licors d’herbes del tipus Jägermeister o Mega Jagd.

Jägermeister és un licor a base de 51 herbes que es produeix i s'embotella a Wolfenbüttel a la Baixa Saxònia (Alemanya). La recepta d'aquest licor és 1934, un any després el producte es va introduir en

El logotip de Jägermeister es refereix a la llegenda de Sant Hubert i mostra el cap d'un cérvol amb una creu resplendent entre els esglaons de la seva cornamenta. A l'etiqueta de l'ampolla es pot llegir el poema següent d'Oscar Riesenthals (1830-1898):

Das ist des Jägers Ehrenschild,

daß er beschützt und hegt sein Wild,

weidmännisch jagt, wie sich’s gehört,

den Schöpfer im Geschöpfe ehrt.

Aquest és l'escut dels caçadors d'honor,

que protegeix i cuida el seu joc,

persegueix la caça, tal com es va sentir

honora el Creador en la seva creació.

El Benedictine té el seu origen l´any 1510 a l´abadia benedictina de Fécamp, a la regió de Normandia, quan el monjo Dom Bernardo Vincelli va desenvolupar la recepta d´un elixir aromàtic. Aquesta beguda es va produir a l´abadia fins a la Revolució Francesa, quan la recepta es va perdre per les turbulències viscudes. L´actual licor, de 40% i etiquetat amb les inicials DOM (Deo Optimo Maximo) data de l´any 1863, quan Alexandre el Gran va redescobrir la recepta i es va començar a produir de nou el licor sota la denominació Bénédictine. La recepta d´aquest licor és un secret comercial molt protegit. Això ha fet que molts hagin intentat desenvolupar receptes similars sense èxit, fins al punt que a la seu de Fécamp l´empresa mostra un saló de les falsificacions amb les ampolles dels seus competidors.el mercat alemany.

Pel que fa al Chartreuse, té el seu origen en l´orde dels cartoixans, fundat l´any 1084 per Sant Bru. El licor que té el seu nom té l´origen a 

l´any 1605, quan el mariscal d´Estrées va entregar als monjos de la cartoixa de Vauvert (París) un manuscrit que revelava la fórmula 

d´un elixir de llarga vida, l'origen del qual no es coneix.

Com diuen a França, amb total encert, hi ha dues classes de licors: els aperitius i els digestius. O el que és el mateix, els que es prenen abans i desprès del àpats. Encara que sembli mentida, el grau de dolçor no és un factor determinant. Un aperitiu pot ser dolç i un digestiu, lleugerament amargant. Perquè, en definitiva, prenem xarops que ens condicionen el sistema digestiu, preparant-lo per engolir o per a pair.

Situen l'origen a Itàlia , més precisament en Llombardia . Potser la versió més coneguda és la relatada per una de les empreses més antigues en l'elaboració d'aquesta beguda: Fratelli Branca , empresa que encara fabrica el producte a la ciutat de Milà . La història segons aquesta companyia, li atribueix la invenció al farmacèutic Bernardino Branca i al seu col·laborador, un doctor suec de cognom Fernet, cognoms tots dos que donarien el nom al licor.

Un altre referent històric és el licor "Izarra" del País Basc francès.-













Els estomacals o digestius ja desapareguts:

La comarca catalana per excel.lència, pel que fa als licors digestius, va ser El Maresme.

Estomacal "Barrau" de Montgat.

Estomacal "Cisa" del Masnou.-

Estomacal "Cid" del Masnou.

Estomacal "Don Juan" de Pineda.

Gran estomacal "Alpino" d'Arenys de Munt.

Estomacal "Quina Momo" d'Argentona.

A Barcelona, per densitat de població, es va esdevenir, també, un nucli productiu de grans licors digestius.

Estomacal "Royal Kij"

Gran licor estomacal "Parera"

Estomacal "Montplet".

Estomacal "Martí" 

Gran estomacal "Raigdor"

Estomacal "Escat"

Estomacal "Morera"

Estomacal "Cisa"

Estomacal "Prunier" de les destil.leries Cosme Puigmal.

Estomacal "Margot" de les destil.leries d' Agustí  Bofill de Badalona.

Les "Aromes del Queralt" de les destil.leries de Ramón Vila de Berga.

Estomacal "Els Sardanistes" de Manresa.

Gran estomacal "Dorado del Pavo" de les destil.leries J. Selga Torras de Manresa.

Licor estomacal "Eva" de Josep Germà de Sabadell.

Estomacal "Emporium" de Figueres.

Estomacal "Flors del Remey" de Caldes de Montbui.

Gran licor estomacal "Gili" de Reus.

Estomacal "Massó" de Reus

Estomacal "Iris" de Lleida

Estomacal "Samely" de Lleida. Destil.leries Josep Carulla.

Estomacal "Montañà" de Granollers

Estomacal "Núria" del Santuari Nta. Sra. de Núria.

Gran licor estomacal "Orlik" de Palau de Plegamans.

Estomacal "Grogués" de la ciutat de Valls.

Licor estomacal "Sant Salvador" de Valls.

Gran licor estomacal "Virben" de Vilafranca del Penedes.

Gran licor estomacal "Marigal" de Vilafranca del Penedés.

Licor estomacal "Aromes del Penedés" de Vilafranca del Penedés.

Licor estomacal "Yum" de les destil.leries Lapeira de Tortosa.

Les Illes no es queden enrera.

Estomacal "Frigola" de les destil.leries Mari Mayans d' Eivissa.

Gran licor estomacal "Valls" de Felanitx, Mallorca.

Estomacal "Beltrán" de Maó, Menorca.

La ratafia és un licor, hereu de la tradició d’elaboració de begudes espirituoses d’herbes, que es fa a diverses comarques catalanes i que ha passat de l’elaboració domèstica a la producció comercial.
En resulta una beguda dolça i intensa, de color caramel i de graduació alcohòlica d’uns 26-29 %.

Se sol prendre després dels àpats, com a licor digestiu, a temperatura ambient, però també com a aperitiu o copa nocturna, amb un glaçó.
A Catalunya és una beguda molt coneguda i apreciada. Moltes comarques en són productores de manera tradicional des d’èpoques antigues. S’organitzen fires de la ratafia on hi ha tasts, exposicions de receptes i mètodes per fer-la.

A les ratafies els hi està passant ara, el  que els digestius van viure a finals del XIX, principis del XX. 

Els pergamins Vinyals d'Esparreguera

En el vell camí de Monistrol es troben les masies: Can Vinyals, Font-rosada, Can Castell del Mas, Can Paloma i Els Estrucs.

Marge superior esquerra  La Font Rosada i a la seva dreta,una mica més avall, Can Vinyals amb un petit torreó.

La importància d'aquests pergamins pels que s'ho miren de fora d'Esparreguera és més aviat circumstancial, però els que coneixem una mica la història del nostre poble i els seus contorns és més que això. El sol fet de que surtin a la llum pública ja és una casualitat.

Per les referències que hem obtingut podríem dir que el mas Vinyals és dels primers que es construïren al nostre terme. De l’any 899 trobem el primer document on s’esmenta Esparreguera i és el de Gumilà i la seva muller Pulcrídia que donen al monestir de Santa Cecília de Montserrat, dues vinyes prop d’Esparreguera i en el lloc dit Manonelles, dins el terme de Collbató.

En aquest document si mencionen els torrents Malo i el dels Codols i l’església de Santa Margarida, a Can Perellonc, de Collbató (2 de maig de 899. P. Ribes pàg. 140). Any 1076. Geraldo Alemany i la seva esposa Ermeniardes tenien en alou vinyes, aigües, recs en el terme d’Esparreguera, a la Gorgonçana, i la capella de Santa Coloma. 

L’any 1366 el mas era d’Arnau Tort, casat amb Ròmia, i de Guillem Rocafort, fill d’Antic Rocafort de la vila d’Olesa.

El 1438 era de Pere Vinyals (A) “Pere ça Fàbrega”. L’any 1467 era Arnau Vinyals. L’any 1487 era de Joan Vinyals que el passà al seu fi ll en les seves noces. El 1496 era de Tomàs Vinyals. El 1515 era encara de Tomàs Vinyals. El 1547 era de Jacint Vinyals, el qual a més de moliner, sembla ser que es tracta d’un important personatge aposentat a la vila i que era propietari de molins i també de la barca al riu Llobregat, a més tenia una casa de tres casals que limitaven: a l’E amb el carrer públic, al S amb la casa i eixida de Pere Broquetas, a l’O amb honor del confi dent que es diu “La Clota” i al N amb la eixida de la casa de Tomàs Vinyals, sastre de la vila.

El 1553 era de Salvador Vinyals i també tenia el mas Boquer i Lo cantó del Portell. El 1635 era de Bartomeu Vinyals i el 16.. era de Pere Vinyals. El 1667 era de Contasina Duran, viuda de Pere Vinyals. El 16.. era de Pau Vinyals. El 1696 era de Mariana, vídua de Pau Vinyals. El 1705 era de Josep Vinyals i Parellada. El 1739 era de Josep Vinyals, fill de Pau Vinyals i Agnès Perellada. El 1792 era de Rosa Vinyals Margenat, viuda de Joan Vinyals. El 1875 era de Teresa Vinyals i Vinyals, vídua amb 83 anys, filla de Tomàs Vinyals Margenat i neta de Jaume Vinyals. El 18.. era de Mª Mercè Vinyals i Vinyals, casada amb un tal Domènec. 

El 1890 era de Manel Domènec i Vinyals, el qual també era el propietari de la casa del carrer dels Arbres, que durant la guerra del 1936-1939, fou la seu de la FAI i la CNT.

Acabada la guerra s’instal·là en aquell edifici el quarter de la Guàrdia Civil que hi restaren fins als nostres dies. 

El 1936 la masia era de Josep Mª Vila de Tarragona. Els masovers que hi habitaven eren Joan Torres Martí, de Piera, de 48 anys; Concepció Muset Carné, la seva muller, de 48 anys; Joan Torres Muset, fi ll, de 25 anys; Anton Torres Casanoves, de 88 anys, pare de Joan i Àngel Esteve Torres, nét, de 10 anys.

La finca la comprà un pintor, Joan Fortuny, que hi feu una gran reforma i la convertí en estudi on elaborava els seus quadres. Pintava amb una exquisida qualitat. Em contà que el seu besavi era de Reus i també era pintor, però no es pot confondre amb el famós Fortuny, tot i que podria ser de família. Fa uns quants anys vaig tenir l’honor de visitar el mas i en vaig quedar meravellat de les obres i de la transformació que havia fet de la finca rural en una gran mansió.

(Josep Paulo i Sabat)

Cal esmentar també que per un document datat el 30 de setembre del 1493, el Prior de Montserrat, fra Garcia de Cisneros, nomena batlle  d'Esparreguera a Salvador Vinyals, segurament el pare del nostre Salvador Vinyals del que tenim el seu testament. Va ser el primer batlle escollit popularment, confirmat, però, després per l'abat de Montserrat. Abans de 1493 el batlle era escollit directament a dit per l'Abadia.

A l'any 1612  l'església de Santa Maria del Puig, per raons de manca de capacitat degut a l'augment de població i a l'allunyament de la població, passà a ser sufragària i depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, els enterraments, a dins i a fora de l'esglèsia, però,  continuaren fent-se a Santa Maria del Puig fins a finals del segle XIX.

Pergamí amb el testament de na Elizabet Vinyals, muller d'Andreu Vinyals del Mas, veïna de la parròquia de Santa Maria del Puig, del castell d'Esparreguera, datat el 20 de setembre del 1554. Va nomenar com a hereva universal a la seva filla Eulària. En són marmessors, el seu marit i el seu germà Jaume Bell Solà.
 Testimonis: el mossèn Gabriel Vinyals, segurament de família, i Salvador Castell del Mas (Can Castells)

Pergamí amb el testament de Salvador Vinyals, del mas Vinyals, veí de la parròquia de Santa Maria del Puig, del castell d'Esparreguera, datat el 29 de setembre del 1561. Va nomenar com a hereu universal al seu fill Andreu. En són marmessors, el seu fill Andreu Vinyals, el germà, Tomàs Vinyals i el seu nebot Joan Amat. Els testimonis són: Salvador Castell i Benet Castell del mas de Can Castells.

Arbre genealògic i de parentesc segons els pergamins Vinyals 

Germans	Salvador Vinyals				Barthomeu Vinyals		Thomas Vinyals
Fills  (4) Salvador	Andreu Vinyals	Salvador Vinyals	Janot Vinyals	Janosa
Muller d’Andreu Vinyals	Elizabet Vinyals
Filla de Elizabet i n’Andreu	Eulària
Germà Elizabet	Jaume Bell Solà

En Joan Amat que figura en el testament com a marmessor és el nebot de Salvador Vinyals,  fill d’una germana seva de la que no en sabem el nom  i que es debía emparentar amb la familia Amat de Sant Esteve de Sesrovires.  Podrien ser l’antiga familia de la masia de Can Amat.-

La dona perdia el cognom, com veiem, i adquiria el del marit. La suposada germana de Salvador  Vinyals no figura enlloc en el testament, ja debía viure fora del mas, i l’Elizabet Bell Solà  agafa el cognom del marit i es converteix en Elizabet Vinyals.

El primer pergamí, testament de l'Elizabet Vinyals, datat set anys abans que el del seu sogre, és correspon a la darrera voluntat d'una mare cap a la seva filla. Elizabet ,"detenguda de malaltia corporal de la qual tem morir", deixa a la seva filla Eulària com a hereva universal dels seus béns. Hi havia una clara separació dels béns matrimonials i es distribuien atenent al gènere, de mare a filla (en aquest cas una), de pare a fill primogènit, en el cas del testament de Salvador Vinyals. Els béns de la mare i  els béns del pare estaven totalment separats. No vol dir que Elizabet no tingués fills homens, però d'aquests, a efectes testamentaris, se n'ocupava el pare. El Dret Civil Català és un dels més avançats d'Europa. 

En el cas del segón pergamí, el de Salvador Vinyals, veiem com deixa hereu universal al seu fill Andreu i en el cas que mori, succesivament als altres fills homens fins a Janot Vinyals, després a qui correspongui, però en cap cas menciona en la línea succesòria a la seva filla Janosa. Ës força curiós, en aquest cas, que el seu fill i hereu, Andreu Vinyals, faci a la vegada de marmessor, a no ser que l'hereu per edat fos en Salvador Vinyals fill, o sigui fos el primogènit, però per una qüestió familiar greu, el pare decidís deixar-ho tot  a l' Andreu.

Signant ambdós pergamins trobem en Bernat Amat, vicari-notàri de la parròquia de Santa Maria del Puig i rubricats per Miguel Marqués presbiter de Piera, alies "El Mussol".

El nóm de Mas Boquer era el topònim amb que es coneixia antigament la masia de Can Vinyals i amb el que Orenci Valls  situa com a origen del seu conte-llegenda "La Cova de l´Ànima" : 

" Així ho contava el vell del mas Boquer, assegut en l'escó de l'amplia llar, mentre a fora xiulava el vent i remorejaven les aïgues del Llobregat" conscient de l'antigor del mas i de totes les coses  que aquelles pedres hauran vist.

Aquests dos pergamins, millor dit, les seves fotocòpies, em van ser donades per Francesc Subirana i Ollé per fer un treball de carrera fa molts anys. Els originals i si en tenia més debien formar part del seu patrimoni i quan va morir desconec el que se'n va fer.

Per últim, un agraïment molt gros al meu amic Joan Vallés i Altès, autor de les dues transcripcions  dels pergamins, catalogació, notes i estudi històric general, per les hores dedicades a aquesta pacient tasca. Sense ell aquesta entrada restaria encara a l'ombra.