Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 2 de novembre del 2018

Petita història sobre els licors estomacals o digestius catalans



Abans eren anomenats «estomacals» o licors estomacals, però aquesta designació es va prohibir a fi que no se suggerís que eren cap medicina. Però, de fet, l’origen dels licors i destil·lats, a l’Edat Mitjana, està lligat a pràctiques medicinals. Si bé l’art dels destil·lats, paradoxalment, el van posar a punt els àrabs -Xabir ben Hagín, del s. VIII, és un dels primers autors d’un llibre de destil·lats, i a Europa, el primer a escriure’ls serà el català Arnau de Vilanova-. El mateix Ramon Llull parla de la bondat dels aiguardents com a digestius. Per això hi ha diversos licors que tenen nom o origen- en ordes monàstics: Chartreuse (cartoixa), Bénedictine, Licor de las Palmas (Castelló), Aromes de Montserrat...




 Recordem que la graduació dels anomenats «licors digestius» sol estar per sobre dels 25º (arribant en ocasions als 60º), enfront dels 13º o 14º del vi i els 5º de la cervesa més corrent.














L'enologia discrepa de la medicina, ja que per als estudiosos de les begudes alcohòliques els seus beneficis per a la digestió han estat demostrats des del segle V abans de Crist. «Tots els aiguardents i licors anisats tenen propietats gastrointestinals conegudes des d’Hipòcrates», afirmen. 
Deixant al marge l’alcohol, l’aportació d’herbes garanteix, per als entesos en licors, una plàcida digestió. «En principi, els més digestius són els d’herbes, com el Bénedictine». Creat el 1510 per monjos benedictins, està elaborat amb més de vint herbes, escorces i arrels que aporten a l’organisme les propietats salutíferes d’aquestes plantes, facilitant la digestió després d’un àpat. Cal afegir-hi els antics «estomacals», com el Gran Licor Bonet, de Sant Feliu de Guíxols, el Calisay, el Licor 43, etc. 

(Jaume Fàbrega)












Està clar que el rei dels digestius a casa nostra és l'Aromes de Montserrat, si més no, encara que ara es fabriqui a Badalona, el que més d'aprop em toca.

L´any 1858 Joaquim Pedrosa i Vacarissas va crear primer el Licor de Montserrat i més tard les Aromes de Montserrat. Sobre aquest personatge sabem que tenia la fàbrica a Castell del Mas, al terme d´Esparreguera, propietat que va acabar venent-se posteriorment a la mateixa abadia.



L´altre origen possible és que, també el segle XIX, un monjo francès que va anar fins a Montserrat deixés la recepta al monestir. En aquest darrer cas seria molt probable que aquest monjo la portés del seu propi monestir o d'algun altre europeu. També és perfectament probable, segons els entesos, que les dues hipòtesis es relacionin i, a partir d´alguna influència estrangera, els monjos de Montserrat desenvolupessin la pròpia recepta amb l´ajuda d´algun productor local.










La destil·lació de les herbes de la muntanya amb l´aigua, 
l´alcohol i el sucre es fa en els circuits tancats dels alambins de coure. Un cop feta la destil·lació, es fa la barreja i el tractament de licor a partir de l'anomenat sol i serena: per períodes de 24 hores s´apuja la temperatura a 60º, s´abaixa a 20º, es torna a abaixar més (de 4º a -5º), s´apuja a 40º i finalment es torna a abaixar entre 5º i -6º. Seguidament, el licor ha de fer el procés d'envelliment, i ha de reposar un mínim de sis mesos en els barrils (bocois de coure) per harmonitzar.







El resultat és un licor, de 31º de graduació alcohòlica, de gran tradició a Catalunya que es ven a tot el món. Els darrers temps, les Aromes del Montserrat són apreciades no solament com a licor digestiu sinó que a més estan molt introduïdes en receptes de cuina i pastisseria.




















El món del col.leccionisme m'ha permès  poder incloure totes aquestes imatges que ara disfruteu.















Com qualsevol destil•lat, aporta una gran quantitat d’alcohol i sucres, així com petites quantitats dels compostos de les herbes amb les que es fa. És, per tant, una beguda d’alt contingut energètic. El consum moderat d’alcohol ajuda a controlar els nivells de colesterol, ja que augmenta els nivells de colesterol HDL (colesterol bo) i disminueix els de LDL (colesterol dolent) i triglicèrids. A més a més, afavoreix la circulació sanguínia a nivell coronari.































El digestiu "Calisay" d' Arenys de Mar. Vaig créixer veient aquesta ampolla immortal.
Allà on no arribava, l'Aromes, arribava "Calisay". De molt petit, el meu pare, ens va portar de visita a la fàbrica i ens van regalar una ampolleta del licor en miniatura que encara recordo ara.-











El digestiu "Quina Momo" és, contrariament als altres, molt menys conegut a casa nostra.

S'ha tornat a fabricar, amb la mateixa fórmula, al celler de Josep Castañé d' Argentona. 

Les Aromes de la Segarra, a base da camamilla i d'altres herbes, de Cervera.




El licor "Randa" de Mallorca, 40º, a base 
d' herbes, seguint la fòrmula secreta dels pares franciscans.


Els referents europeus:




Hi ha un licor que va ser creat expressament per digerir un àpat abundant. Hubert Underberg, el fundador del licor que porta el seu nom, va llançar aquest producte el 1846. La seva creació ha guanyat medalles i premis a tot el món gràcies a la seva destacada acció digestiva i la seva qualitat -que no gustativa, ja que és molt amarg!-. El seu procés d’elaboració garanteix una extracció delicada de diverses substàncies i vitamines obtingudes d’una selecció d’herbes aromàtiques de 43 països. Aquests extractes maduren diversos mesos en botes de roure eslovè. Es presenta en còmodes ampolletes individuals de 2 cl., i no conté sucre afegit, és apte per a celíacs i a més conté antioxidants i vitamina B1. Té una alta graduació alcohòlica (44% vol.). 

Podríem dir que és bastant semblant als licors d’herbes del tipus Jägermeister o Mega Jagd.



Jägermeister és un licor a base de 51 herbes que es produeix i s'embotella a Wolfenbüttel a la Baixa Saxònia (Alemanya). La recepta d'aquest licor és 1934, un any després el producte es va introduir en
El logotip de Jägermeister es refereix a la llegenda de Sant Hubert i mostra el cap d'un cérvol amb una creu resplendent entre els esglaons de la seva cornamenta. A l'etiqueta de l'ampolla es pot llegir el poema següent d'Oscar Riesenthals (1830-1898):

Das ist des Jägers Ehrenschild,
daß er beschützt und hegt sein Wild,
weidmännisch jagt, wie sich’s gehört,
den Schöpfer im Geschöpfe ehrt.

Aquest és l'escut dels caçadors d'honor,
que protegeix i cuida el seu joc,
persegueix la caça, tal com es va sentir

honora el Creador en la seva creació.






El Benedictine té el seu origen l´any 1510 a l´abadia benedictina de Fécamp, a la regió de Normandia, quan el monjo Dom Bernardo Vincelli va desenvolupar la recepta d´un elixir aromàtic. Aquesta beguda es va produir a l´abadia fins a la Revolució Francesa, quan la recepta es va perdre per les turbulències viscudes. L´actual licor, de 40% i etiquetat amb les inicials DOM (Deo Optimo Maximo) data de l´any 1863, quan Alexandre el Gran va redescobrir la recepta i es va començar a produir de nou el licor sota la denominació Bénédictine. La recepta d´aquest licor és un secret comercial molt protegit. Això ha fet que molts hagin intentat desenvolupar receptes similars sense èxit, fins al punt que a la seu de Fécamp l´empresa mostra un saló de les falsificacions amb les ampolles dels seus competidors.el mercat alemany.



Pel que fa al Chartreuse, té el seu origen en l´orde dels cartoixans, fundat l´any 1084 per Sant Bru. El licor que té el seu nom té l´origen a 
l´any 1605, quan el mariscal d´Estrées va entregar als monjos de la cartoixa de Vauvert (París) un manuscrit que revelava la fórmula 
d´un elixir de llarga vida, l'origen del qual no es coneix.





Com diuen a França, amb total encert, hi ha dues classes de licors: els aperitius i els digestius. O el que és el mateix, els que es prenen abans i desprès del àpats. Encara que sembli mentida, el grau de dolçor no és un factor determinant. Un aperitiu pot ser dolç i un digestiu, lleugerament amargant. Perquè, en definitiva, prenem xarops que ens condicionen el sistema digestiu, preparant-lo per engolir o per a pair.

Situen l'origen a Itàlia , més precisament en Llombardia . Potser la versió més coneguda és la relatada per una de les empreses més antigues en l'elaboració d'aquesta beguda: Fratelli Branca , empresa que encara fabrica el producte a la ciutat de Milà . La història segons aquesta companyia, li atribueix la invenció al farmacèutic Bernardino Branca i al seu col·laborador, un doctor suec de cognom Fernet, cognoms tots dos que donarien el nom al licor.

Un altre referent històric és el licor "Izarra" del País Basc francès.-













Els estomacals o digestius ja desapareguts:





La comarca catalana per excel.lència, pel que fa als licors digestius, va ser El Maresme.








Estomacal "Barrau" de Montgat.





Estomacal "Cisa" del Masnou.-



Estomacal "Cid" del Masnou.





Estomacal "Don Juan" de Pineda.











Gran estomacal "Alpino" d'Arenys de Munt.




Estomacal "Quina Momo" d'Argentona.


















A Barcelona, per densitat de població, es va esdevenir, també, un nucli productiu de grans licors digestius.





Estomacal "Royal Kij"























Gran licor estomacal "Parera"




Estomacal "Montplet".







Estomacal "Martí" 



Gran estomacal "Raigdor"




Estomacal "Escat"









Estomacal "Morera"




Estomacal "Cisa"

















Estomacal "Prunier" de les destil.leries Cosme Puigmal.









Estomacal "Margot" de les destil.leries d' Agustí  Bofill de Badalona.



















Les "Aromes del Queralt" de les destil.leries de Ramón Vila de Berga.




Estomacal "Els Sardanistes" de Manresa.








Gran estomacal "Dorado del Pavo" de les destil.leries J. Selga Torras de Manresa.



Licor estomacal "Eva" de Josep Germà de Sabadell.







Estomacal "Emporium" de Figueres.










Estomacal "Flors del Remey" de Caldes de Montbui.








Gran licor estomacal "Gili" de Reus.

























Estomacal "Massó" de Reus




Estomacal "Iris" de Lleida




















Estomacal "Samely" de Lleida. Destil.leries Josep Carulla.










Estomacal "Montañà" de Granollers





Estomacal "Núria" del Santuari Nta. Sra. de Núria.






Gran licor estomacal "Orlik" de Palau de Plegamans.






Estomacal "Grogués" de la ciutat de Valls.







Licor estomacal "Sant Salvador" de Valls.



Gran licor estomacal "Virben" de Vilafranca del Penedes.











Gran licor estomacal "Marigal" de Vilafranca del Penedés.








Licor estomacal "Aromes del Penedés" de Vilafranca del Penedés.








Licor estomacal "Yum" de les destil.leries Lapeira de Tortosa.







Les Illes no es queden enrera.





Estomacal "Frigola" de les destil.leries Mari Mayans d' Eivissa.





Gran licor estomacal "Valls" de Felanitx, Mallorca.






















Estomacal "Beltrán" de Maó, Menorca.


















La ratafia és un licor, hereu de la tradició d’elaboració de begudes espirituoses d’herbes, que es fa a diverses comarques catalanes i que ha passat de l’elaboració domèstica a la producció comercial.
En resulta una beguda dolça i intensa, de color caramel i de graduació alcohòlica d’uns 26-29 %.




Se sol prendre després dels àpats, com a licor digestiu, a temperatura ambient, però també com a aperitiu o copa nocturna, amb un glaçó.
A Catalunya és una beguda molt coneguda i apreciada. Moltes comarques en són productores de manera tradicional des d’èpoques antigues. S’organitzen fires de la ratafia on hi ha tasts, exposicions de receptes i mètodes per fer-la.

A les ratafies els hi està passant ara, el  que els digestius van viure a finals del XIX, principis del XX.